A l'amic escocès

                Maria Barbal i Pep Coll han escrit algunes de les millors pàgines de la literatura catalana en les darreres dècades. Tots dos són del Pallars i aquest és el paisatge d’una part important de les seves obres. Tots dos, a més, demostren que es poden generar missatges universals des de qualsevol racó de món (en aquest cas, des d’una geografia física i humana molt concreta i inhòspita) i que, per tant, l’etiqueta de “novel·lista rural” que, als anys vuitanta, quan semblava que només es podia parlar de barres de bar, olor d’asfalt i clavegueres fumejants, s’utilitzava amb cert menyspreu, no condiciona gens, en realitat, la qualitat i el missatge del text. Coll ha explorat literàriament el Pirineu a través de les històries ancestrals que hi explica la gent (des de les llegendes atàviques que són el fonament de Muntanyes maleïdes, fins a la reconstrucció d’un crim real a Dos taüts negres i dos de blancs). Barbal, per la seva banda, ha trobat en el seu Pallars un paisatge de fons, poques vegades agraït, d’on surten personatges memorables. Si Pedra de tartera (1984) és la història de la Conxa, un dels grans personatges de la literatura catalana, A l’amic escocès, la seva última novel·la, fa un recorregut per la vida del Benet: la infantesa en una llar on els pares no s’estimen, la feina que es veu obligat a fer a Obres Públiques i la que ha d’abandonar (voldria ser artista, a Barcelona), i, sobretot, la guerra. La guerra, pròpiament, apareix poc, en la novel·la de Barbal, però és present al fons de gairebé totes les pàgines, perquè condiciona la vida de tothom que hi apareix. El Benet és un d’aquells personatges de carn i ossos que només saben construir els grans escriptors: discret, apassionat, honest, sensible, resignat i atrapat per l’entorn humà amb què li ha tocat viure. Un entorn humà que proporciona altres personatges molt interessants: pares, germans, amics, xicota... o el mateix amic escocès a què fa referència el títol. I tot plegat explicat amb un estil que combina tècniques narratives diverses i efectives amb un llenguatge esquitxat, aquí i allà, amb mots i expressions (esquerar, xinalla, furro, farnaca, mosta, aventar-se a córrer, albardar, escunçar...) que perfumen i enriqueixen el text.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2019)