dimarts, 28 de març del 2017

La ficció nostra de cada dia

M’agrada que m’expliquin històries. Sempre m’ha agradat. En realitat, no conec ningú a qui una bona història el deixi indiferent. Els qui vam ser nens als anys setanta som la primera generació marcada per la ficció televisiva, però encara vam ser a temps d’entrar en el món de la ficció a través dels contes que ens explicaven els padrins  o les tietes. Si teníem la sort de comptar amb algú a prop que sabés explicar-los bé, la felicitat era completa. Aquesta generació nostra, però, ens hem dedicat més a llegir-ne que no pas a explicar-ne, de contes. Els nostres fills han tingut, i tenen, més contacte amb la ficció que cap generació anterior –televisió, cinema, internet...—, però, en canvi, sovint s’han perdut la màgia i la intensitat que té un bon conte explicat per algú que en sàpiga. En molts casos, els únics contes que els han explicat els han sentit a l’escola i, per tant, els associen amb aquest entorn.
La meva intenció, però, no és la de fer un elogi de la ficció transmesa a través de l’oralitat, sinó més aviat de la ficció en general, i de la necessitat de consumir-ne que tenim els humans. Ja he dit que m’agrada que m’expliquin històries. I no m’estic de confessar, tot sovint, que m’agrada més que me n’expliquin que no pas explicar-ne. He dit moltes vegades que puc imaginar-me, sense cap problema, la vida sense escriure, però no me la imagino sense llegir (i, quan dic escriure i dic llegir, em refereixo especialment a la ficció literària).


De petits ens agradava escoltar contes i rondalles. Més endavant vam descobrir que els llibres anaven plens d’històries (tantes, que no ens les podrem acabar mai). Vam descobrir el còmic (allò que ara anomenen novel·la gràfica), l’univers fascinant del cinema i la ficció televisiva. Quan visitem algun lloc parem una atenció especial per les llegendes que hi ha associades. Acabem sopars d’amics explicant acudits, que són narracions breus o autèntics microrelats. El món de l’autoajuda aprofita sovint la ficció per exemplificar les seves sentències grandiloqüents. La ficció és present en la nostra vida quotidiana, cada dia, a tot arreu.

I per si algú encara dubta que els humans, en realitat, tenim una necessitat –m’atreviria a dir vital— de consumir ficció, només cal que ens fixem en un detall: què passa mentre reposem de tot, és a dir, quan dormim? Somniem. I què són, els somnis, sinó una forma ben curiosa que té el nostre subconscient d’explicar-nos històries (i històries de ficció!) a nosaltres mateixos? Per viure, doncs, els humans necessitem menjar i respirar, però també tenim altres necessitats bàsiques, com estimar, i, per més que sigui una activitat que es considera inútil per als temps que corren, també necessitem que ens expliquin històries.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de març de 2017, i també al Pou Digital)

dilluns, 13 de març del 2017

Baixos fons (sobre "Temps de rates", de Marc Moreno)

                Marc Moreno és periodista, editor i escriptor de novel·la negra. Així és com apareix descrit a la solapa del seu darrer llibre, Temps de rates (RBA), que ha guanyat fa molt poc el Premi Crims de Tinta. Moreno forma part d’una colla d’activistes literaris que s’han encaparrat a tornar a posar de moda la novel·la negra a casa nostra: n’escriuen, munten editorials especialitzades en aquest gènere i organitzen festivals a tort i a dret.


                És poc habitual que la novel·la negra o policíaca aporti, a hores d’ara, res de nou a la literatura catalana. Des dels anys seixanta no s’ha deixat d’escriure novel·la negra en català en totes les seves variants. Si hi ha una qüestió complicada en la novel·la negra catalana, però, és el retrat d’ambients habitualment castellanoparlants. Els baixos fons de la delinqüència i de les drogues, l’ambient dels barris marginals de les grans ciutats, tan freqüents en aquesta mena d’històries, s’acostumen a esquivar a casa nostra, perquè sembla molt difícil donar-los versemblança i perquè els escriptors catalans tendim a sentir un cert complex d’inferioritat alhora de retratar, en català, determinades situacions sociolingüístiques (cosa que no passa quan algú retrata ambients catalanoparlants en castellà).
                Marc Moreno, en canvi, a Temps de rates aconsegueix retratar el barri barceloní de la Verneda, ple de camells violents i drogoaddictes miserables, d’aturats que passen el dia al bar, de famílies desnonades, de joves sense futur... i ho fa amb versemblança, sense complexos i en català, amb un estil realista i un ritme frenètic, farcit de diàlegs esmolats i sense abandonar el sentit de l’humor. I se’n surt molt bé.
                Tot plegat comença quan un camell fugitiu encoloma una motxilla amb vuit quilos de droga al seu veí de 19 anys, l’Eloi, que haurà de guardar-la-hi fins que torni. A partir d’aquí, els esdeveniments es precipiten i el protagonista viu una autèntica espiral de violència i misèria moral, en una situació “de la qual és incapaç de sortir. O almenys de fer-ho sense prendre mal”. Per davant dels nostres ulls, i de forma molt plàstica, desfilen camells que no s’estan d’atonyinar qui sigui, mossos d’esquadra corruptes, fracassats que “deixen que la vida se’ls escapi dia a dia sense cap més al·licient que trobar un euro a la butxaca per demanar una altra mitjana”, famílies que no arriben a final de mes, i joves desvagats que viuen “en un forat massa profund per sortir-ne”, que, per més que ho desitgin, no podran girar full. “El teu puto full –adverteix un policia corrupte al protagonista— serà sempre el mateix, el d’ahir, el de la setmana passada, el dels teus germans grans, el dels teus pares...”.

                Novel·la negra o novel·la social. Digueu-ne com vulgueu.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de març de 2017)

dimecres, 8 de març del 2017

Pintar, escriure, viure

                L’art ha estat, des de sempre, una de les formes més elevades de comunicació. Potser no sempre resulta fàcil interpel·lar el receptor amb missatges abstractes –ja sigui a través de les paraules, dels colors o d’unes notes musicals—, perquè els missatges artístics, al capdavall, no es capten a través de la vista o de l’oïda, sinó a través del cor. Però no hi ha millor manera de transmetre les veritats més profundes dels humans que a través de l’obra d’art. A més, quan el receptor –l’interpel·lat— es troba dins d’un mateix, el missatge pot adquirir una profunditat tan íntima que només es pot descodificar des de la sensibilitat.


                La santpedorenca Carmina Duran, mestra a Castellnou de Bages, coneix molt bé els mecanismes per comunicar-se a través dels sentiments i les emocions, perquè fa molts anys que treballa amb infants que tenen entre tres i cinc anys, que amb prou feines entendrien cap missatge abstracte que no procedís directament del cor. L’any 2014, a la Carmina li van diagnosticar un càncer –un “tumoret al pit”— i, mentre lluitava per vèncer-lo, mentre s’enfrontava al dolor físic i al daltabaix anímic, mentre superava els estralls d’una medicació agressiva... es va posar a pintar. La pintura es va convertir, durant un temps, en la vàlvula per on la Carmina, íntimament, deixava anar les seves angoixes, en una manera d’expressar la por i el patiment, però també l’esperança i l’amor dels qui l’acompanyaven... La pintura va ser, també, una manera de dialogar amb la pròpia malaltia, d’interpel·lar-la directament i de plantar-li cara des dels plecs més profunds de l’ànima.
                Feliçment superada la convalescència, animada per familiars, amics i metges, la Carmina va muntar una exposició amb algunes d’aquelles pintures, i va acompanyar els quadres amb uns textos que, si bé originalment devien voler ser explicatius, acaben convertits en petites peces líriques, les quals, més que no pas explicar-lo, reforcen i aclareixen el missatge de cada pintura. L’exposició es va poder veure a Santpedor, a Berga o a Manresa. Mostrava una experiència transmesa a través de l’art. L’impacte emocional entre els visitants va ser tan profund que, finalment, després que alguns ho suggerissin, l’exposició ha acabat convertida en llibre.
                El resultat (Pintar, camí de vida, 2016) és un producte deliciós. A banda de la qualitat de l’enquadernació, del disseny i del paper, en aquest llibre hi trobem una col·lecció de pintures abstractes –la majoria acrílics, alguna aquarel·la i anilines—, on els colors expressen tantes coses com les formes, i textos, que repassen, amb una força corprenedora, amb un codi molt particular, tot el procés de la malaltia, els daltabaixos emocionals, i la presència permanent i imprescindible d’aquells que sempre hi són.
                Pintar, camí de vida és alguna cosa més que un llibre. És una experiència. Al darrere de cada pintura, i de cada text, hi ha veritat i sensibilitat, hi ha sinceritat i honestedat, que és tot el que li podem demanar a una manifestació artística. Allò que va néixer com una forma de diàleg amb la pròpia malaltia –amb el maleït “tumoret”— acaba esdevenint una experiència que, amb esforç i generositat, l’autora ha decidit compartir amb nosaltres. No podem fer altra cosa que donar-li les gràcies.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 7 de març de 2017)

dilluns, 6 de març del 2017

WICCA

L’Agustí Franch acaba de publicar una novel·la, Wicca, a l’editorial andorrana Mesclant. Franch (manresà, santpedorenc i, des de fa uns anys, andorrà sense passaport) és un escriptor del tot imprevisible: un home orquestra de les lletres que sovint s’amaga, discretament, darrere d’un somriure murri, com si no acabés de ser responsable del que escriu, com si es tractés d’un infant entremaliat que, dissimuladament, tira la pedra i amaga la mà. Si, fa un temps, m’haguessin demanat quines característiques defineixen la seva prosa hauria destacat l’humor autèntic de les trames i l’agilitat hilarant dels diàlegs esmolats. Poc m’havia de pensar, en canvi, quan em va caure a les mans aquest seu darrer artefacte literari, que acabava de parir una novel·la llarga, d’argument enredat, que busca més sorprendre que fer riure, una història de bruixes i misteris, d’assassinats i enganys, hipnòtica i travada amb tots els girs argumentals que el gènere demana.


Parlar d’una novel·la on el pes recau, bàsicament, en l’habilitat de crear una teranyina que enganxa el lector, és complicat, perquè t’impedeix dir gran cosa de les aventures que viu el Jaume, el protagonista, un xicot cec que descobrirà un passat familiar misteriós, un passat que, quan al principi de la història se li mor l’avi, poc s’imagina, i on els “wicca”, practicants d’una mena de religió neopagana, propera a la bruixeria, que es va posar de moda als anys 50, tenen també el seu protagonisme. Franch va confessar, el dia que va presentar el llibre a Manresa, que havia decidit d’escriure aquesta història després d’haver llegit El codi Da Vinci i plantejar-se si ell era capaç de construir una història trepidant, una trama angoixant i terrorífica, que atrapés el lector, com la de Dan Brown. Aquesta és l’ambició de Wicca i l’Agustí Franch se’n surt prou bé.

Wicca és una novel·la per deixar-se portar, per passar l’estona, per abandonar-se a una trama lineal –amb alguns flashbacks ben repartits— plena de moments sorprenents. No té més pretensions. I no li’n calen. Si el món anglosaxó ven milions de llibres amb històries similars, per què no ho podem provar també en català?

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2017)