Marc
Moreno és periodista, editor i escriptor de novel·la negra. Així és com apareix
descrit a la solapa del seu darrer llibre, Temps
de rates (RBA), que ha guanyat fa molt poc el Premi Crims de Tinta. Moreno
forma part d’una colla d’activistes literaris que s’han encaparrat a tornar a
posar de moda la novel·la negra a casa nostra: n’escriuen, munten editorials
especialitzades en aquest gènere i organitzen festivals a tort i a dret.
És
poc habitual que la novel·la negra o policíaca aporti, a hores d’ara, res de
nou a la literatura catalana. Des dels anys seixanta no s’ha deixat d’escriure
novel·la negra en català en totes les seves variants. Si hi ha una qüestió
complicada en la novel·la negra catalana, però, és el retrat d’ambients
habitualment castellanoparlants. Els baixos fons de la delinqüència i de les
drogues, l’ambient dels barris marginals de les grans ciutats, tan freqüents en
aquesta mena d’històries, s’acostumen a esquivar a casa nostra, perquè sembla
molt difícil donar-los versemblança i perquè els escriptors catalans tendim a
sentir un cert complex d’inferioritat alhora de retratar, en català, determinades
situacions sociolingüístiques (cosa que no passa quan algú retrata ambients
catalanoparlants en castellà).
Marc
Moreno, en canvi, a Temps de rates
aconsegueix retratar el barri barceloní de la Verneda, ple de camells violents
i drogoaddictes miserables, d’aturats que passen el dia al bar, de famílies
desnonades, de joves sense futur... i ho fa amb versemblança, sense complexos i
en català, amb un estil realista i un ritme frenètic, farcit de diàlegs
esmolats i sense abandonar el sentit de l’humor. I se’n surt molt bé.
Tot
plegat comença quan un camell fugitiu encoloma una motxilla amb vuit quilos de
droga al seu veí de 19 anys, l’Eloi, que haurà de guardar-la-hi fins que torni.
A partir d’aquí, els esdeveniments es precipiten i el protagonista viu una
autèntica espiral de violència i misèria moral, en una situació “de la qual és
incapaç de sortir. O almenys de fer-ho sense prendre mal”. Per davant dels
nostres ulls, i de forma molt plàstica, desfilen camells que no s’estan
d’atonyinar qui sigui, mossos d’esquadra corruptes, fracassats que “deixen que
la vida se’ls escapi dia a dia sense cap més al·licient que trobar un euro a la
butxaca per demanar una altra mitjana”, famílies que no arriben a final de mes,
i joves desvagats que viuen “en un forat massa profund per sortir-ne”, que, per
més que ho desitgin, no podran girar full. “El teu puto full –adverteix un
policia corrupte al protagonista— serà sempre el mateix, el d’ahir, el de la
setmana passada, el dels teus germans grans, el dels teus pares...”.
Novel·la
negra o novel·la social. Digueu-ne com vulgueu.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de març de 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada