dimarts, 24 d’abril del 2018

Sant Jordi groc


                Si l’any passat, o en qualsevol altre moment, ens haguessin fet associar un color amb la diada de Sant Jordi de ben segur hauríem optat, d’entrada, pel vermell, que és el color que veiem per defecte quan pensem en les roses que omplen els carrers, les botigues i les cases aquest dia. El roig és, també, un símbol de la passió que intercanvien els enamorats, i no hem d’oblidar que Sant Jordi és el Sant Valentí de molts catalans. A més, bona part dels llibres que es publiquen i que són a les parades per Sant Jordi porten associat aquest color (des d’aquells de lladres i serenos que retraten crims sanguinolents, fins als que mostren el bategar del cor dels amants de les històries romàntiques).


                Enguany, però, més que no pas vermell, ens toca de viure un Sant Jordi de color groc. El groc és un color poc popular a l’hora de vestir-se o escollir algun ornament (de fet, és un color difícil de combinar). El món de l’espectacle té pràcticament prohibit el color groc des que Moliere, pel que sembla, va caure fulminat, a dalt d’un escenari, vestit d’aquest color. Però resulta que s’ha convertit en un símbol de llibertat o, més ben dit, de desig de llibertat. Per això, mentre quedarà una sola persona injustament empresonada per motius polítics i sentirem, per tant, que una part de nosaltres mateixos està empresonada, caldrà que el groc inundi els carrers dels nostres pobles i ciutats. I, a qui no li agradi, que miri cap a una altra banda. I, qui se senti incòmode, que reflexioni sobre d’on li ve aquesta incomoditat. Cal que regalem roses grogues (al costat de les vermelles, per què no?); cal que ens pengem llaços grocs a la solapa, o al pit, o que en pengem a la parada de llibres o de l’entitat de la qual formem part; cal que n’hi hagi de lligats a les baranes i als balcons... avui, que és Sant Jordi, però també demà i, si convé, demà passat, i, com a mínim, fins que la bona gent que tenim a la presó hagin estat alliberats. I, posats a fer, si regalem una novel·la negra, pensem que d’aquest gènere narratiu els italians en diuen giallo, és a dir, groc.


(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de maig -que surt per Sant Jordi- de 2018)

dijous, 12 d’abril del 2018

Quatre centrals


                Entre les novetats d’autors de la Catalunya central que han aparegut enguany abans de Sant Jordi, deixeu-me que en destaqui quatre.


                Pep Garcia publica Postals presents per a una mare absent (L’Albí), un llibre difícil de classificar, a mig camí entre la prosa poètica i el testimoni autobiogràfic, amb forma de literatura epistolar, que recrea el temps viscut al costat de la seva mare malalta d’Alzheimer. Una proposta intimista, sincera i veraç, que s’allunya del to desenfadat de la prosa que li acostumem a llegir cada diumenge al diari o en els contes que ha publicat fins ara.


                Jordi Cussà ressegueix tot un mil·lenni (de l’època dels romans a l’alta edat mitjana) a la monumental novel·la El Ciclop (L’Albí). Però el que destaca en aquest llibre no és pas la recreació històrica de les èpoques que repassa (per on es passeja amb versemblança), sinó el dibuix d’uns personatges amb caràcter, construïts amb la prosa sempre espurnejant de l’autor de Berga, i la reflexió que hi ha de fons sobre la llibertat, tan necessària, i el coneixement, imprescindible per arribar-hi.


                Agustí Franch presenta La capsa de música (Mesclant), una novel·la sòlida i absorbent, al voltant d’una parella de protagonistes que, sense conèixer-se, han passat 19 anys en coma i es desperten el mateix dia, l’any 2048. Es tracta d’un relat vigorós, trenat de forma impecable i que, més enllà d’una història futurista que atrapa el lector, planteja una profunda reflexió sobre la naturalesa de la identitat humana.


                Joan Jordi Miralles s’endinsa en el periple autodestructiu d’un personatge turmentat que vaga per un Londres gris i abúlic a Aglutinació (Edicions 62). Escrita en una segona persona que interpel·la directament el lector, Miralles ens submergeix en una història hipnòtica que ens arrossega cap a situacions desconcertants, pertorbadores, que remouen les conviccions més íntimes de la nostra ànima.
                Un pòquer literàriament ben variat que cal tenir molt en compte quan, pels volts de Sant Jordi, anem a la llibreria. Són, doncs, quatre centrals que ben bé podrien formar una davantera de primer ordre.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2018)

dilluns, 9 d’abril del 2018

Reconstruir Heràclit

                “Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic”. I això darrer, com confessa l’autor en els aclariments del final del llibre, és el que fa Pep Coll en la seva darrera obra, Al mateix riu d’Heràclit (Proa). Coll abandona el paisatge pirinenc i se’n va cap als seus anys d’universitari per capbussar-se en la vida i el pensament d’un dels filòsofs presocràtics més famosos i, alhora, més enigmàtics, Heràclit d’Efes, i recorda que “per als estudiants de la meva generació, els que vam rebre encara una formació humanística, paraules com Marató, les Termòpiles o Salamina han tingut sempre un significat que va molt més enllà d’una cursa atlètica, d’una pel·lícula o d’una novel·la d’èxit”.


                A Heràclit se’l recorda, sobretot, per haver parlat de la mutació (tot canvia, tot flueix) a través de la constatació que és impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment (“Entrem i no entrem en els mateixos rius, hi som i no hi som”). Coll humanitza el personatge d’Heràclit (el converteix en un tipus arrauxat, arrogant i solitari) i aprofundeix en el seu pensament a partir d’un grapat d’aforismes i genialitats que (sempre a través de tercers) ens n’han arribat. De fet, el relat es construeix, sovint, al voltant de sentències com “No convé que els fills es comportin ni enraonin com els seus pares”, “A la natura, li agrada amagar-se”, “Cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla”, “El mar és molt més que un camí, és la saviesa mateixa”, “Mort és tot allò que veiem desperts. Somni, el que veiem adormits”, “L’ordre del món... un munt de brutícia escombrada a l’atzar”.
                Amb l’ofici del novel·lista hàbil i perspicaç, Coll es posa en la pell d’un esclau-escriba (Eleudos, protagonista també de la història) que ressegueix la vida del seu amo. Edifica una novel·la que parla, amb rigor, d’història, de mitologia o de filosofia sense que el lector tingui la sensació d’empassar-se un llibre especialitzat i feixuc. Perquè Coll té molt clar que allò que escriu és una novel·la, amb uns personatges ficticis, però de carn i ossos, on el llenguatge flueix com el mateix riu d’Heràclit; i que, per tant, tan bona matèria primera és la història documentada com la que prové de fonts llegendàries. I és per això, també, que la novel·la està plena de graciosa ironia i de moments divertits, com quan reprodueix la mort (segurament llegendària) d’alguns filòsofs cèlebres, com Tales de Milet, que, mirant els astres que tant estimava, va caure per un penya-segat, o la del propi Heràclit, que va deixar el món colgat de fem fins a les celles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'abril de 2018)