Reconstruir Heràclit

                “Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic”. I això darrer, com confessa l’autor en els aclariments del final del llibre, és el que fa Pep Coll en la seva darrera obra, Al mateix riu d’Heràclit (Proa). Coll abandona el paisatge pirinenc i se’n va cap als seus anys d’universitari per capbussar-se en la vida i el pensament d’un dels filòsofs presocràtics més famosos i, alhora, més enigmàtics, Heràclit d’Efes, i recorda que “per als estudiants de la meva generació, els que vam rebre encara una formació humanística, paraules com Marató, les Termòpiles o Salamina han tingut sempre un significat que va molt més enllà d’una cursa atlètica, d’una pel·lícula o d’una novel·la d’èxit”.

                A Heràclit se’l recorda, sobretot, per haver parlat de la mutació (tot canvia, tot flueix) a través de la constatació que és impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment (“Entrem i no entrem en els mateixos rius, hi som i no hi som”). Coll humanitza el personatge d’Heràclit (el converteix en un tipus arrauxat, arrogant i solitari) i aprofundeix en el seu pensament a partir d’un grapat d’aforismes i genialitats que (sempre a través de tercers) ens n’han arribat. De fet, el relat es construeix, sovint, al voltant de sentències com “No convé que els fills es comportin ni enraonin com els seus pares”, “A la natura, li agrada amagar-se”, “Cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla”, “El mar és molt més que un camí, és la saviesa mateixa”, “Mort és tot allò que veiem desperts. Somni, el que veiem adormits”, “L’ordre del món... un munt de brutícia escombrada a l’atzar”.

                Amb l’ofici del novel·lista hàbil i perspicaç, Coll es posa en la pell d’un esclau-escriba (Eleudos, protagonista també de la història) que ressegueix la vida del seu amo. Edifica una novel·la que parla, amb rigor, d’història, de mitologia o de filosofia sense que el lector tingui la sensació d’empassar-se un llibre especialitzat i feixuc. Perquè Coll té molt clar que allò que escriu és una novel·la, amb uns personatges ficticis, però de carn i ossos, on el llenguatge flueix com el mateix riu d’Heràclit; i que, per tant, tan bona matèria primera és la història documentada com la que prové de fonts llegendàries. I és per això, també, que la novel·la està plena de graciosa ironia i de moments divertits, com quan reprodueix la mort (segurament llegendària) d’alguns filòsofs cèlebres, com Tales de Milet, que, mirant els astres que tant estimava, va caure per un penya-segat, o la del propi Heràclit, que va deixar el món colgat de fem fins a les celles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'abril de 2018)