Un llaç groc

                Passeges amb un llaç groc a la solapa, o al pit, per qualsevol indret del país (posem que és Lleida, Manresa o Vic). Vols mostrar la solidaritat amb les persones que, privades de llibertat d’una forma que consideres arbitrària i completament injusta, no poden passejar més que pel patí d’una presó i, encara, no pas quan volen. Vols protestar per una situació que no t’hauries imaginat haver de viure quaranta anys després de mort l’infame dictador. Vols mostrar el teu desacord amb el que consideres un autèntic despropòsit judicial i un atemptat contra la llibertat de pensament i d’expressió. Passeges i, aquí i allà, ensopegues amb altres homínids que també duen un llaç groc a la solapa, o al pit, i amb algun d’ells, a qui no coneixes de res, fins i tot intercanvies una mirada de complicitat.

La majoria dels qui passegen en sentit contrari, sense llaç, resten indiferents a la teva presència. Han assimilat que molts dels seus veïns volen mantenir viu el record constant que en aquest país hi ha gent empresonada per motius polítics. Segur que molts, encara que no duguin llaç, veuen el teu amb simpatia. A alguns els deu ser igual. Altres, en canvi, t’adrecen una mirada carregada de ressentiment incòmode. No se senten a gust amb un govern que va de bracet amb un aparell judicial capaç d’engarjolar conciutadans per haver intentat implementar el mandat dels electors o per haver mobilitzat la ciutadania a favor d’una causa legítima, però com que consideren que el mandat popular que volien implementar els uns, o la causa que defensaven els altres, és a les antípodes del seu posicionament ideològic, mantenen un silenci carregós i una mirada que no pot dissimular una espurna d’irritació. Preferirien que no duguessis el llaç, perquè així no haurien de recordar en quina mena de món viuen.

                Passeges amb el llaç groc a la solapa, o al pit, o amb una bufanda o un mocador groc al voltant del coll, i tard o d’hora et trobes amb algú que no en té prou amb adreçar-te una mirada rabiosa i ofesa, que no en té prou amb comunicar a través dels gestos el disgust que li provoca la teva solidaritat, la teva protesta, el teu desacord... i no pot evitar fer un comentari en contra de les teves idees i cridar un visca a la pàtria que ell o ella considera que també ha de ser la teva, tant si t’agrada com si no, perquè és la que figura al teu document d’identitat.

                Passeges i somrius, perquè saps que tens raó, que la defensa de la llibertat és una causa justa. I que si alguns s’irriten és perquè anem bé. Però el teu somriure és trist, perquè voldries poder passejar sense cap llaç groc, sense mirades còmplices ni mirades ressentides, sense haver de sentir els comentaris cruels de qui es creu defensor d’una causa que considera, no pas diferent, sinó superior a la que tu defenses.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de març de 2018)