Jordi Cussà i el coneixement

El Ciclop és l’ull que tot ho veu, que tot ho sap: el que ha passat, el que passa i el que passarà. És l’omnisciència que pot mostrar tots els matisos dels humans. El cosmos i el caos. “A més d’una aparença monstruosa i una força colossal, els ciclops, com tothom sap, tenen el do de veure el futur perquè són d’origen diví”. El Ciclop és el coneixement. I el coneixement és l’esperança de la humanitat.

L’última novel·la de Jordi Cussà, El Ciclop (L’Albí, 2018), enllaça amb la segona que va publicar, La serp (Columna, 2001). Es poden llegir per separat, de forma independent, però el conjunt manté l’esperit del que en podríem dir una “novel·la total”, un d’aquells reptes que només poden intentar els grans escriptors. Entre les dues obres Cussà relata el fluir de la humanitat a través de gairebé dos mil·lennis, com “una mena de mosaic sense aturador ni concert on hi ha peces de totes mides, de tots colors, de qualsevol forma i textura, a totes les rajoles”.

He comentat algun cop que els llibres de relats de Jordi Cussà (Contes d’onada i de tornada, Contes del bé i del mal) es poden llegir com a novel·les i, curiosament (o no tant), algunes de les seves novel·les (com Cavalls salvatges o Formentera lady) poden llegir-se com un recull de relats. El Ciclop comença al segle IV i acaba al segle XIII. Arrenca a Badalona, on tornarà després de recórrer Alexandria, Constantinoble, l’Atlàntic, el Mediterrani, Venècia, Córdoba o el Berguedà. Al llarg del camí, ens farà conèixer homes i dones de condició molt variada: nobles, pobres, esclaus, mariners, reis, prínceps, pagesos... i, de tant en tant, algun personatge real, com Hipàtia d’Alexandria o el mateix trobador Guillem (de Berguedà, naturalment). Una galeria de personatges que, com els citats, sovint es mouen pels marges de les convencions, i que encarnen tota mena de virtuts, de defectes i de passions.

Això sí, l’autor exhibeix, sense complexos, una especial debilitat pels personatges femenins, que acostumen a mostrar-se sensibles, forts, resolutius i entranyables, per bé que també acostumen a sortir força malparats del seu pas per la història. I és que “qualsevol dona, per bona i sana que sigui, pot tenir per fill, per marit, per pare o per veí, un monstre abominable, fruit d’una arrel molt més profunda que l’úter: l’arrel profunda que converteix les criatures racionals en animals salvatges”. A El Ciclop hi ha aventures (viatges transoceànics, descobriment de tresors, conspiracions, assassinats...), reflexions intel·ligents, poesia, filosofia... i, sobretot, passions humanes (amor, desig, enveja, cobdícia...) portades a l’extrem amb aire clàssic o, com a mínim, shakespearià. I tots els personatges que apareixen a El Ciclop (si més no, la vintena de narradors que hi desfilen al llarg dels mil anys que abasta la trama) estan connectats per vincles de sang i, sobretot, per la voluntat de transmetre el llegat ancestral del coneixement a través de la història.

Perquè El Ciclop va molt més enllà de les aventures que viuen aquests personatges. Cussà torna a mostrar la força abassegadora de la seva prosa sòlida, absorbent, lírica, corprenedora... en un cant al pensament lliure, al desig de llibertat i al coneixement com a únic (i utòpic?) mitjà per aconseguir-la.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 10 de març de 2018)