dissabte, 31 de gener del 2015

Aprendre pel camí

                Mentre filmava imatges d’elefants, a Kènia, el director de documentals Pascal Plisson va veure nens que corrien, travessant la sabana a la matinada. Un dia en va aturar un, a quarts de vuit del matí, i li va demanar què feia. El xiquet li va explicar que havia sortit de casa dues hores abans i anava cap a l’escola, situada rere un turó proper. Com és que no es quedava amb la família per ajudar-los amb els animals? El petit Jackson, d’onze anys, que de gran voldria ser aviador per veure món, ho tenia clar: vol rebre una educació. Ell i la seva germana Salomé, de set anys, recorren cada dia, durant tres hores (tant d’anada com de tornada) els quinze quilòmetres que separen l’escola de la cabana on viuen. La seva família és extremadament pobra. Pel camí, a més, hi ha el perill que els elefants o els búfals els ataquin, com demostra una dada esborronadora: cada any, a l’escola del Jackson, moren quatre o cinc infants. Plisson va quedar impressionat en conèixer aquest testimoni, i va pensar que al món hi deu haver altres nens que realitzen llargs recorreguts per arribar a l’escola. Va decidir fer-ne una pel·lícula.


                El resultat és l’excel·lent documental Camino a la escuela (Sur le chemin de l’école), que, a la Catalunya central, es va poder veure a Sant Martí de Tous el penúltim cap de setmana de gener i que, finalment, es podrà veure als cinemes Bages de Manresa el dia 6 de febrer, a les set del vespre, gràcies a les gestions del col·lectiu “Una altra educació és possible” i la col·laboració del Galliner.
                Paral·lelament al cas del Jackson, Camino a la escuela, que el 2014 va guanyar el premi Cesar a la millor pel·lícula documental, també explica la història del Samuel, un nen discapacitat de l’Índia a qui els seus dos germans petits empenyen –o, a trams, més aviat arrosseguen— cada dia, durant més d’una hora, en una rudimentària cadira de rodes feta a partir d’una cadira de càmping, per camins plens de bassals; i la història del Carlos, que recorre, sobre el cavall i amb la seva germana enganxada a l’esquena, divuit quilòmetres de la Patagònia argentina; i la història de la Zahira, que cada dilluns camina més de quatre hores, acompanyada de dues amigues, amb la motxilla a l’esquena i (almenys el dia que recrea el reportatge) amb una gallina sota el braç, per superar els vint-i-dos quilòmetres de l’Atlas marroquí (nevat, a l’hivern) i arribar a l’escola on es queda tota la setmana. Són quatre històries de perseverança, d’esforç, de responsabilitat i, sobretot, d’amor a l’escola, al coneixement i a l’educació. És commovedora, per exemple, l’escena inicial, en la qual el Jackson excava un petit pou amb les mans per trobar aigua, i es renta l’uniforme que es posarà l’endemà.
                La fotografia és impecable. El guió, dinàmic i efectiu. No hi ha cap veu en off que narri res del que veiem a la pantalla. N’hi ha prou amb les imatges, i amb els diàlegs dels propis nens, per aprendre la lliçó que els quatre protagonistes –quatre petits herois de quatre punts ben allunyats del planeta!— ens ensenyen mentre van cap a l’escola. Una lliçó impactant, emotiva i difícil d’oblidar.

                Si teniu ocasió, aneu a veure aquest documental, i, si pot ser, porteu-hi la canalla.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 31 de gener de 2015)

dimecres, 28 de gener del 2015

Terra, mite, àngel

            El passat 27 de novembre es va presentar, a la sala d’actes del Casino de Manresa, el volum que recull els tres llibres de poemes que va publicar, durant la primera dècada del segle XXI, un dels poetes més importants de la literatura catalana contemporània, el guissonenc Jordi Pàmias. Terra, mite, àngel (Pagès editors, 2014) aplega, revisats, els textos que apareixien en els reculls Terra cansada (2004), Narcís i l’altre (2002) i La veu de l’àngel (2009). L’acte no va aplegar multituds, com ja és habitual en aquesta mena de trobades, però això no va impedir que els presents gaudíssim de la brillant anàlisi del llibre que va fer Jordi Estrada i de la lectura d’alguns poemes per part del propi autor. Entre el públic, la presència de poetes bagencs com Josep Fàbrega o Lluís Calderer certificava que Pàmias no és un escriptor qualsevol.



            Bastant –i, segurament, massa— desconegut fora dels cercles literaris ponentins (podríem dir que a Lleida, on des dels anys noranta s’ha viscut una excepcional fertilitat poètica, amb la presència d’autors consolidats, com Pere Rovira, Jaume Pont o Josep Maria Sala-Valldaura, i més joves, com Txema Martínez o Pere Pena, el paper de patriarca i pont generacional que ha jugat Jordi Pàmias ha estat d’una gran importància i, per tant, gaudeix d’una certa popularitat entre la gent amb inquietuds culturals), a Manresa vam tenir una mostra de la seva poesia aparentment senzilla, amb un llenguatge que fuig de les pretensions grandiloqüents d’aquells que no tenen gran cosa a dir, i que, en realitat, amaga una enorme profunditat, una subtilesa de gran precisió. Els poemes de Terra, mite, àngel permeten recuperar, o descobrir, la força poètica de Jordi Pàmias, capaç de sacsejar el lector amb dosis mesurades, nítides i sòbries de transcendència, introspecció, existencialisme o metafísica. Llegir-lo és passejar pel paisatge segarrenc que el va veure créixer, i és un viatge per diversos episodis de les mitologies hel·lènica i bíblica, on pren una importància cabdal el mite de Narcís i la filosofia de l’alteritat, i, en fi, és compartir una estona amb un escèptic bonhomiós, absolutament honest, que creu en la força redemptora de l’art i de la poesia.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de gener de 2015)

diumenge, 18 de gener del 2015

Què barrufarem, què direm?

                Sense disposar de dades contrastades, diria que no falto a la veritat si asseguro que les piscines municipals de Lleida construïdes per l’alcalde Pons en ple franquisme (popularment conegudes com a Basses d’Alpicat, perquè estaven ubicades en l’espai on hi havia hagut unes antigues basses que abastien d’aigua la capital) van ser l’espai turístic més concorregut de l’entorn lleidatà durant els anys setanta i vuitanta. Era una època en la qual no existien parcs aquàtics ni temàtics, ni hi havia piscines municipals a la gran majoria de pobles catalans. Hi acudia gent d’arreu d’Europa, que s’estaven al càmping i pujaven a comprar a Alpicat, on es va convertir en habitual trobar-hi francesos, holandesos, alemanys o belgues. La primera vegada que vaig veure un cotxe amb el volant a la dreta pertanyia a uns anglesos que hi feien estada cada estiu. Aquell complex de piscines de llargària, amplada i fondària per a tots els gustos i tots els públics van marcar les èpoques d’esbarjo estiuenc de més d’una generació de lleidatans i alpicatins. Al juny, corríem, en sortir d’escola, per deixar el poble enrere, travessàvem la sèquia del Cap, preníem al camí de l’Albi i, per darrere del recinte del parc, saltàvem la tanca i encara teníem temps de gaudir una estona, i de franc, d’una capbussada reparadora que feia més passador l’estiu incipient. Dúiem posat el banyador sense que a casa, naturalment, no en sabessin res.


                L’estat de deteriorament en què ha caigut la major part del parc des que, fa una vintena d’anys, van desaparèixer les piscines, fa que es vegi com a positiva la notícia de fa unes setmanes, segons la qual l’Ajuntament de Lleida busca inversors per construir en aquell espai una mena de parc temàtic dedicat ni més ni menys que als barrufets. És molt possible, doncs, que d’aquí a un temps, aquell espai on els ponentins havíem tingut la nostra platja particular, el primer racó de l’interior on es va practicar el top-less, sigui ocupat per aquests simpàtics personatges, minúsculs i de color blau, cofats amb una barretina blanca i que viuen en bolets, atemorits pel malvat Gargamel i pel seu gat, que vol cruspir-se’ls. Diuen que la iniciativa pot generar un parell de centenars de llocs de treball i nombrosos beneficis econòmics a la comarca. Pot ser una empenteta, doncs, per sortir de la crisi.

                Tan sols voldria deixar anar un parell de reflexions. Donat que nom dels personatges és tan diferent en català (barrufets) i en castellà (pitufos), i tenint en compte el que voldrà donar-se al parc una dimensió tan global com es pugui, per quin nom s’optarà? El Món dels Barrufets? Pitufilandia? O s’anirà als orígens i serà, per exemple, el Parc dels Schtroumpfs, que és com els va batejar el seu creador, el dibuixant belga Peyo? Per altra banda, en aquest aterratge de barrufets menuts i blaus tan a prop de casa, no puc deixar de veure una invasió que desplaça els minairons pirinencs, molt més propers i amb un pessic més de mala llet (si, quan surten del canut d’agulles on s’amaguen i comencen a demanar “Què farem, què direm?”, qui ha obert el tap no els mana una feina de seguida, l’escanyen immediatament), que l’amic Pep Coll s’ha encarregat de difondre des de fa molts anys.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de gener de 2015, i també al Pou Digital)

diumenge, 11 de gener del 2015

D'on venim (a propòsit de l'última novel·la d'Antoni Pladevall)


El taradellenc Antoni Pladevall, que l’any 2007 va guanyar el premi Joaquim Amat-Piniella amb la novel·la Terres de lloguer, i que darrerament s’ha implicat en alguna de les iniciatives dels Narradors Centrals obrint, així, l’entrada d’osonencs a aquest col·lectiu que fins ara formaven autors de l’Anoia, Bages, Berguedà i Solsonès, acaba de publicar el llibre que va merèixer el darrer premi Prudenci Bertrana, El dia que vaig fer vuit anys (Columna).


A cavall entre la novel·la i les memòries infantils (tot un subgènere, dins del memorialisme, del qual formen part obres destacables com Quan érem feliços, de Rafael Nadal, o El nét del pirata, de Manuel Cuyàs), Pladevall presenta trenta estampes, en trenta capítols, que li serveixen per fer un retaule intens, precís i emotiu del que va viure entre els vuit i els quinze anys, des del dia que va prendre consciència de la seva gravidesa física quan el seu avi, als vuit anys, el va pesar a la bàscula que presidia una de les sales del mas, fins al darrer estiu abans de començar a estudiar la secundària, a Vic. I no ho fa pas perquè vulgui deixar testimoni de vivències excepcionals. L’objectiu és retrobar-se amb l’infant tímid i ple d’inquietuds emocionals que va ser ell, compartir aquesta experiència amb el lector, i, de passada, retre un sentit homenatge al món de la seva infantesa i a les generacions que el van precedir i que, al capdavall, s’assemblen molt a les que, més o menys a prop en el nostre arbre genealògic, ens han precedit a tots. Perquè Antoni Pladevall, com el protagonista que, en primera persona, parla a la novel·la, prové d’una família de masovers de la plana de Vic, en la qual convivien (i això vol dir que menjaven, treballaven, s’escalfaven vora el foc o miraven la televisió plegats) els avis, els pares, els germans i un tiet solter. L’estil líric i de gran expressivitat literària s’aparta de la prosa directa i nítida pròpia dels llibres de memòries. La narració d’episodis viscuts, però, és més pròpia d’unes memòries que d’una novel·la de ficció. Podríem dir que és una novel·la verídica. Parla de la felicitat que poden arribar a proporcionar les coses senzilles (com el tió que caga torrons, xampany i alguna llaminadura, o el còmic del Capitán Trueno que la mare li comprava al mercat de Vic cada dissabte) i de l’acceptació, sense queixar-se, de la pròpia condició. Parla de jocs infantils, alguns d’ells força perillosos, i del tracte (sovint d’una crueltat que només entén qui hi ha conviscut) amb tota classe d’animals. Parla de la convivència, no sempre fàcil, de persones d’edats i caràcters molt diferents en un mateix espai, i pren una especial importància la figura entranyable dels avis, la força abnegada de la mare i el caràcter difícil (“rabiüt i garrepa”) del pare. Parla de la vida al camp als anys seixanta i setanta, del fred que feia al mas a l’hivern, de l’escola rural, del dinar de coberta de la collita, d’anar a Barcelona a pagar els amos. Parla dels pagesos veïns, dels personatges passavolants (com la Pepeta, que comprava ous, o el Benet, que feia venda ambulant) i dels estiuejants, com la Maria francesa, un dels personatges amb més força lírica del llibre. Parla de les diferents feines del camp, de les quals no s’escapava ni la canalla, des de la sega fins a la pastura de les vaques, passant per la recollida de patates o la venda de llet, ous i conills. Parla d’anècdotes familiars i, naturalment, de fer-se gran en aquest món petit, de la descoberta de les noies i de la intuïció que la vida és complicada.

El valor del llibre no és la transcendència dels fets que s’hi expliquen, sinó l’autenticitat d’aquests fets, l’honestedat amb què s’expliquen i la reflexió que generen, perquè en el fons, a El dia que vaig fer vuit anys, Pladevall parla dels nostres propis orígens.

(Article publicat a Regió7, el dia 10 de gener de 2015)

dimecres, 7 de gener del 2015

Normalitat

            El Consorci per la Normalització Lingüística (CPNL) acaba de complir vint-i-cinc anys. Això vol dir que aquest consorci d’entitats va ser constituït el 1989, quan ja portàvem uns quants anys de transició democràtica. Va aparèixer quan es va veure, tant des de la Generalitat com des de diversos ens locals, que calia impulsar el coneixement i l’ús de la llengua catalana si es volia que algun dia arribés a ser una llengua d’ús normal en el propi territori.


            Passats aquests vint-i-cinc anys, després diverses onades migratòries que han modificat la fesomia sociolingüística del país, amb un procés polític en marxa que no sabem on ens durà però durant el qual s’evita deliberadament concretar el futur en matèria de llengua i de política lingüística, si una cosa està clara és que, si bé s’ha fet camí, encara quedà força lluny l’objectiu de normalitat per arribar al qual es va crear el Consorci. El català no és, ara per ara, una llengua d’ús normalitzat en el seu territori. Avui, a Catalunya (i, per descomptat, en la major part o la totalitat del territori de parla catalana) encara es pot viure exclusivament en castellà, mentre que resulta impossible fer-ho només en català. I tampoc –no ens enganyem!— hi ha cap indici que faci pressuposar que res de tot això pot arribar a canviar en un hipotètic estat català independent. Mentre continuï el degoteig constant d’interferències que empobreixen la gramàtica, mentre molts mantinguin l’acomplexament propi dels parlants de llengües minoritzades (que fa que, en realitat, el bilingüisme el practiquin, sobretot, els parlants d’una de les dues llengües oficials), mentre no s’aturi la falta d’autoexigència d’alguns professionals de la comunicació, mentre la immigració (que arriba sense prejudicis al país) prefereixi de forma invariable aprendre primer el castellà perquè resulta més pràctic, mentre a casa nostra quedin àmbits d’ús (justícia, cinema, premsa...) on el català sigui testimonial o clarament minoritari, mentre només un de cada deu escriptors en català pugui viure de la seva feina (en part perquè encara hi ha una majoria de lectors, a Catalunya, que s’estan de llegir en la llengua pròpia, que molts tenen com a materna), mentre no s’aturin les intervencions polítiques i judicials centralistes i agressives en contra de l’avenç social del català... Mentre tot això no canviï, el paper del CPNL serà, encara, imprescindible o, si més no, molt necessari.

La feina que s’ha fet fins ara des del CPNL és encomiable, però en queda molta per fer. Per tant, ens hem de resignar, de moment, a desitjar que per molts anys (i en el futur context polític que sigui) els voluntaris i professionals que hi estan implicats la puguin continuar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de gener de 2015)