La misèria d'escriure

                La literatura interessa poc. No dic res de nou. Sempre hi ha hagut pocs lectors de literatura i tinc la sensació que a mesura que avançarà aquest segle, amb tota la varietat d’entreteniments digitals i audiovisuals que tenim a l’abast, n’hi haurà cada vegada menys. La vida social que es genera al voltant de la literatura, en canvi, manté certa vitalitat. Les presentacions de llibres, per exemple, apleguen sovint un exèrcit de familiars, amics, coneguts i saludats dels autors que s’ho passen millor en el refrigeri posterior que durant l’estona en què el protagonista xerra pels descosits; els clubs de lectura de les biblioteques i d’algunes llibreries (una iniciativa meravellosa que ha generat nous lectors i n’ha recuperat d’antics) estan més vius que mai, tot i que sospito que alguns dels qui hi participen busquen més compartir una bona estona que no pas l’experiència literària en ella mateixa; els recitals de poesia (sobretot si qui recita és un personatge mediàtic) són plens de gent que mai no ha comprat un llibre de poemes.

                Conscient d’aquesta realitat, i més motivat per la sensació de poder literari que atorga deixar-se veure en presentacions, festivals poètics i lliurament de premis, que no pas per la dura disciplina de posar-se a escriure, l’autor ha de buscar cada vegada més la presència pública, ha d’anar a la recerca del lector, i pot acabar engolit per allò que Pere Rovira, en el seu deliciós dietari Música i pols (Proa, 2019), anomena el circ de la literatura: “El món literari és curiós: sol donar molta més importància a festivals, premis, crítiques, elogis, homenatges, etc., que a la literatura en si mateixa. Si els escriptors fessin el que han de fer, que a mi em sembla que és quedar-se a casa escrivint, el míser circ de la literatura no tindria gaire importància.” En una altra pàgina, Rovira afirma que “un escriptor no ha d’anar pel món a vendre el seu producte”. Per altra banda, sense aquest circ, editors i llibreters ho tindrien encara més difícil per sobreviure, i, sense ells, l’autor no és ningú. Estem assistint, doncs, a la mort de la creació literària tal com l’hem entès fins ara?

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2019)

Immersió, encara

                Quan, fa algunes setmanes, amb el rerefons de la sentència que ha condemnat els presos polítics catalans a un centenar d’anys de presó, un servidor s’afegia al clam iniciat per Jordi Cuixart de “Ho tornarem a fer”, pensava en practicar la desobediència civil noviolenta, com vam fer l’1 d’octubre de 2017. De moment, però, resulta que el que hem de tornar a fer és defensar les engrunes que, per preservar la nostra identitat, hem hagut d’anar protegint els darrers quaranta anys. Darrerament, per exemple, com si haguéssim entrat en un bucle infinit, ha calgut tornar a explicar les virtuts de la immersió lingüística a les escoles davant del viratge interessat del PSC respecte d’aquesta qüestió que, fins ara, només posaven en dubte, també per interessos electoralistes, partits com C’s i PP, així com plataformes socials de signe espanyolista, amb l’objectiu final de reduir el català a simple forma d’expressió folklòrica. Els dirigents socialistes catalans han abandonat definitivament l’equidistància. Em nego a pensar que mostren qui són en realitat. Això no ho sabrem mai. Més aviat m’inclino a considerar que el que busquen és “eixamplar la base” amb el suposat (i és molt suposar) vot progressista-espanyolista que ha fugit de C’s.

                Ja estàvem acostumats a rebre, dels sectors més anticatalanistes, aquest menyspreu cap a una de les poques eines realment útils i cohesionadores. Estàvem acostumats que l’espanyolisme més ranci ataqués la immersió lingüística i TV3 com un mantra recurrent. Ara, el discurs del PSC s’assembla sospitosament al d’Arrimadas: “Els @socialistes_cat diem hola a una societat plurilingüe que preservi el català i que garanteixi sense complexes [sic] un bon domini del català i castellà i de l’anglès respectant el criteri pedagògic i adaptant cada projecte lingüístic de centre al seu entorn”, diu Eva Granados. Aquesta proposta s’assembla força a la polèmica llei de trilingüisme (posar l’anglès pel mig sempre queda molt bé) promoguda el 2013 pel popular José Ramón Bauzà, aleshores president del Govern Balear, amb la intenció d’arraconar el català (també) a l’escola.

                La iniciativa, naturalment, ha estat aplaudida per gent com Joaquim Coll o Lluís Bassets. Són els qui s’escandalitzen quan senten algú a qui li costa expressar-se en castellà (un espècimen excepcional, si és que existeix, alimentat per la mitologia espanyolista) i en canvi no diuen res de la normalitat quotidiana, on el català amb prou feines és present en àmbits com el cinema, la justícia, els youtubers o les plataformes digitals, o és clarament minoritari a la ràdio, la premsa o la televisió; ni troben vergonyós que (de manera gens excepcional) hi hagi milers de catalans incapaços de dir un mot en català o que l’utilitzin amb una precarietat clamorosa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de desembre d 2019)

Des de l'aire

A La vida aèria (Pòrtic, 2019), l’últim dietari del Ferran Sáez Mateu, l’autor es fa el següent autoretrat: “Ara només soc un home malalt, calb i mal conservat de més de 50 anys, prematurament envellit, insomne, cansat, devastat”. Després de llegir aquests mots, es podria pensar que La vida aèria tracta de la crisi dels 50, i no aniria desencaminat del tot, però la profunditat intel·lectual que exhibeix l’autor pàgina rere pàgina transcendeix de llarg aquesta interpretació superficial. Al llarg de les 350 pàgines no espereu trobar-hi, doncs, un home pessimista que fa inventari de les conseqüències de fer-se gran i sí, en canvi, un intel·lectual polièdric que, amb 50 anys repicats, s’oposa a la banalitat. Sáez s’erigeix en notari lúcid d’un món dominat per la mediocritat, la hipocresia i la superficialitat. Es presenta com a músic (melòman exquisit, intèrpret esforçat, compositor sensible), com a professor de filosofia à l’ancienne (de vegades escèptic, altres esperançat), com a escriptor (no pas com a lector que escriu, Déu nos en guard!). I també com a observador sensible del paisatge, com a rondinaire mordaç, com a conciutadà pacient, com a col·leccionista d’instruments, com a bibliòfil apassionat, com a detractor de Nietzsche, com a insomne penitent...

Amb ironia de vegades desfermada, La vida aèria arrenca amb uns advertiments al lector que són tota una declaració de principis: desconfia dels qui expliquen per què escriuen un dietari i dels qui el comencen l’1 de gener (ell l’engega el febrer de 2016 i l’acabarà quan li vingui de gust, que serà la primavera de 2018), renega dels dietaris que es limiten a explicar la vida quotidiana de l’autor (“en català, de deposicions excrementals d’aquesta índole se n’han escrit moltes”) i es marca tres normes: no parlarà de l’actualitat política (de fet, un dels objectius del dietari és apartar-se’n), no posarà els noms de persones vives i se saltarà els dies i setmanes que li plagui, assenyalant només les dates que li sembli.

La vida aèria és un dietari poc convencional: evita tant el comentari de l’actualitat com el repàs d’intimitats personals. Podríem dir que es tracta, més aviat, d’un honest i interessant exercici d’exhibició (no pas exhibicionisme) intel·lectual. Un compendi de reflexions sobre el pas del temps, la fe, la infantesa a la Granja d’Escarp (“per mi, les pel·lícules de Fellini sempre han estat pur realisme”), el populisme, els grans filòsofs i músics, la moral, l’estupidesa, la mandra, la sobrevalorada literatura anglesa... i un nombre interminable de qüestions tractades des d’una perspectiva doblement aèria: perquè hi ha una presència constant d’instruments de vent i perquè l’autor projecta la mirada des de dalt, en la distància, com si flotés davant la realitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de desembre de 2019)