dilluns, 26 de maig del 2014

Crispació

            Tothom ho sap i és profecia! A finals d’abril, el president del PSC, Pere Navarro, abanderat de la inefable tercera via i d’un federalisme de circumstàncies, va ser agredit a la sortida de catedral de Terrassa. Immediatament, i començant pel propi dirigent socialista, van començar a sentir-se veus que vinculaven l’incident amb un suposat ambient de crispació que es viu a Catalunya des que uns quants polítics s’han enderiat a fer cas a un gruix important de la ciutadania i han engegat un procés a favor del dret dels catalans a decidir el propi futur. En fi, que aquella era una plantofada generada pel suposat odi que, entre els catalans, ha esperonat la “deriva sobiranista” del president Mas i companyia. Si hem de fer cas d’una determinada premsa, es veu que a Catalunya els no independentistes es queden tancats a casa per por de ser insultats i agredits.


            A hores d’ara ja s’han aclarit les circumstàncies que van portar la “tietaborroka” a ventar un mastegot a Pere Navarro. Lamentant l’agressió de totes maneres, m’hauria sabut especialment greu si s’hagués produït a causa de discrepàncies polítiques, en matèria nacional, amb la víctima. Ara bé, dit això, ja em perdonareu –i espero que ningú no se m’ofengui—, però si tota la crispació que es viu a Catalunya es redueix a la bufetada d’una dona desequilibrada a la cara d’un dirigent polític, per més lamentable que sigui l’incident (i en el supòsit que s’hagués produït esperonat pel procés polític que vivim), més aviat ens n’hauríem d’alegrar.

            Aquells a qui, darrerament, hem vist crispats són alguns dirigents i polítics que, per oposar-se a la dèria democràtica de molts catalans que volem decidir a les urnes el nostre futur, s’aferren a la legalitat constitucional com si les lleis dels homes les hagués dictat Déu Nostre Senyor; veiem crispats els tertulians de la caverna que encara no han entès res del que estem vivint i, disposats a salvar-nos de l’error, es pensen que tot plegat és una mania instigada pels deliris megalòmans d’un líder polític i no dubten a posar-se, cada dos per tres, la paraula “nazi” a la boca; hem vist crispats alguns membres del govern espanyol, entestats a continuar tractant Catalunya amb un paternalisme insultant, com es fa amb una colònia; hem vist crispats els qui no s’adonen, o no volen adonar-se, que l’escola catalana és un model de convivència i una garantia de la pervivència de les dues llengües oficials d’aquest país; i, en fi, és ben notòria la crispació d’alguns unionistes catalans que, sabent perduda la batalla ideològica, només es poden agafar a incidents aïllats i irrisoris per demostrar una teoria (segons la qual el procés divideix i enfronta famílies, amics i veïns) que ells mateixos saben que és falsa. Crispats, els catalans? Què més voldrien alguns...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de maig de 2014, i també al Pou Digital)

diumenge, 25 de maig del 2014

No em toqueu els canals!

                Suposo que tothom és conscient del que representen TV3 i Catalunya Ràdio (així com els diferents canals temàtics de la CCMA) en el procés de normalització del català. I quan dic tothom em refereixo tant als defensors com als detractors d’aquests mitjans. Fins que no van aparèixer, l’oferta radiofònica i, sobretot, televisiva en català era molt limitada. En el cas televisiu existien dues cadenes públiques en castellà (les dues de RTVE: la primera, que era la important, i la segona, coneguda com a “uatxeefe”, per les sigles de la freqüència UHF) que feien alguna desconnexió puntual per emetre alguna estona en català. Mai, però, en hores de màxima audiència. L’aparició de TV3 va representar, doncs, un pas importantíssim cap a la presència, amb normalitat, del català com a llengua televisiva i, per extensió, cinematogràfica. Amb l’arribada, a principis dels noranta, dels canals privats, i encara més quan, fa pocs anys, la digitalització va multiplicar l’oferta televisiva, malgrat que Televisió de Catalunya (TVC)  va ampliar l’oferta de canals, la llengua catalana va perdre punts percentuals de presència a les pantalles. En aquest moment, el català deu representar entre el 20% i el 30% en el ventall de l’oferta.


TV3 no és, doncs, un simple mitjà públic al servei d’una administració autonòmica. No és un òrgan de propaganda del govern –per bé que de vegades li faci d’altaveu—, ni, com pretenen alguns, és cap plataforma per difondre la doctrina separatista que, segons aquests, vol escampar l’executiu d’Artur Mas des de les escoles i els mitjans públics. Els qui no coneixen la programació de TV3 poden dir el que vulguin des de la ignorància, però els qui la sintonitzem –fins i tot aquells que la critiquen perquè no els agrada la realitat que s’hi retrata— sabem que TV3 és un model de pluralitat i de rigor informatiu, un espai on conviuen sensibilitats i ideologies tan variades, com a mínim, com les que existeixen en la seva audiència potencial. I, com he dit, TV3, el Canal 33 o el 3/24 són, sobretot, una manera de garantir la presència de televisió de qualitat en català a la graella televisiva del nostre país. Per això no es pot sacrificar, per exemple, ni un pèl d’aquesta qualitat a favor de la desaparició de la publicitat, com ha fet TVE, que no s’hi juga res perquè ja hi ha cadenes privades en castellà que ofereixen de tot i més. Sense caure gairebé mai en la pornografia emocional que tanta audiència arrossega, i gràcies als professionals que hi treballen (però també als diners que dóna la publicitat), TV3 ha estat capaç de mantenir-se, any rere any, com un dels mitjans més vistos. I això, per poder avançar en el procés de normalització lingüística, és imprescindible. Gràcies a l’existència de TV3 i Catalunya Ràdio s’ha frenat una mica el monopoli castellanoparlant en el terreny audiovisual.
La decisió unilateral, per part de l’executiu espanyol, d’obligar TVC a alliberar la meitat del seu espai radioelèctric pot fer desaparèixer l’alta definició i pot fer perdre canals en català. A més, acabaria amb la possible reciprocitat que, en algun moment, hi hagués pogut haver amb les Illes o el País Valencià. Això podria suposar, doncs, un pas enrere –un altre!— en el procés de normalització lingüística.

(Article publicat a Regió7, el dia 24 de maig de 2014)

dijous, 15 de maig del 2014

Banderes i futbol

                És curiós com només s’adjudica intervencionisme polític en el món esportiu quan és una opció minoritària la que hi està involucrada. Mai s’ha titllat de política l’exhibició de banderes estatals als Jocs Olímpics o en els partits de les seleccions nacionals. Posats a ser primmirats, ningú no abomina de l’existència mateixa d’aquestes seleccions pel fet que representin una entitat política. Si els afeccionats del Reial Madrid onegen banderes espanyoles, per exemple –fins i tot en el cas que aquestes siguin preconstitucionals, amb l’àliga, el jou i les fletxes—, ningú no s’exalta pel posicionament polític i ideològic amb què aquells afeccionats volen identificar el seu equip. En canvi, les demostracions de catalanitat dels seguidors del Barça acostumen a ser criticades amb vehemència per part d’aquells que –des de l’espanyolitat mal dissimulada rere una poc convincent ciutadania universal— critiquen que l’esport (especialment el futbol) es barregi amb la política. Deu ser que hi ha qui només considera criticable el sentit de pertinença a una nació quan aquesta no té categoria d’Estat.


                El passat setze d’abril es van enfrontar, en la final de la Copa del Rei, el Barça i el Madrid. Els dies previs al partit s’havia generat certa polèmica perquè una associació blavera anomenada Grup d’Acció Valencianista va demanar, tant al València F.C. com a la Federació Espanyola de Futbol, que es prohibís l’entrada d’estelades al camp de Mestalla, on es jugava la final. Segons l’esmentat Grup, l’estelada incita a l’odi i la fragmentació perquè –i visca la contradicció!— pressuposa “la manifestació d’un moviment radical que pretén l’annexió del Regne de València sota el domini imperialista dels ficticis Països Catalans”. Hores abans del partit, diversos mitjans van denunciar (amb proves gràfiques) la presència d’una bandera amb una esvàstica nazi que presidia l’entrada a la carpa situada al llit del Túria, on esperaven els seguidors madridistes. Durant el partit, una bandera idèntica (potser la mateixa) va onejar a la graderia, on hi havia membres dels ultrassur. Poc abans de començar es va cremar una senyera. L’himne espanyol va ser xiulat pels uns i taral·lejat pels altres a l’inici del partit. I la presència abundant de banderes espanyoles i estelades feia evident en quines zones de la graderia hi havia situada una i altra afició.


                Tant si ho veiem bé com si ens incomoda, el cas és que ara mateix –i potser sempre i a tot arreu— resulta impossible separar la rivalitat esportiva d’un cert posicionament polític. I a qui no li agradi s’hi haurà de posar fulles, o bé continuar aferrat al discurs que, des de la tranquil·litat de pertànyer al grup dels poderosos, pot defensar que la política no s’hauria de barrejar amb l’esport.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 11 de maig de 2014, i també al Pou Digital)

dissabte, 10 de maig del 2014

Insatisfaccions (sobre "Una dona meravellosa", de JJ Miralles)

                Fins ara, Joan Jordi Miralles ha publicat quatre llibres: tres novel·les i una obra de teatre. La seva novel·la més recent, Una dona meravellosa (Labreu, 2014), torna a ser un text de primera magnitud, escrit per algú que domina el pols narratiu i que té una habilitat força insòlita: la de mantenir atrapat el lector fins i tot quan li explica històries que aquell potser preferiria no llegir. A L’Altíssim (2004) alternava, amb un estil contradictori i provocador, dues històries allunyades que conflueixen en una reflexió profunda sobre la dimensió divina de l’home; L’úter de la balena (2010), que també exhibia un llenguatge extremat, era un relat apocalíptic, ambientat en un món inundat, on tres germans campen, desorientats, entre la desesperança de constatar que la pluja no s’acaba, i la fe en un poder diví reparador; Amb l’obra de teatre Això és Àustria (2012), Miralles s’erigia en una mena de Thomas Bernhard a la catalana i, desinhibit tant en el llenguatge com a l’hora de retratar moralment els personatges, carregava contra els qui controlen el món de la literatura i la publicació a Catalunya. Ara, amb Una dona meravellosa, el manresà, amb un llenguatge un xic més contingut (que no vol dir, ni de bon tros, que s’hagi deixat arrossegar per la correcció política), aconsegueix retratar un personatge tan particular com absorbent.


                La presentació de la protagonista, al primer capítol, és trepidant. Amb frases curtes i directes, sense cap concessió a la filigrana barroca, fa el retrat d’una dona un pèl ingènua que, sense ser del tot infeliç, viu una vida mediocre. Després de separar-se d’un marit que ronca, i amb qui comparteix una filla independent i rebel, comença una fugida endavant sense un destí marcat. A partir del segon capítol, el ritme es tempera i contemplem el dia a dia de la Neus, la protagonista, infermera que assisteix malalts terminals (és remarcable el domini, per part de l’autor, de la terminologia hospitalària i del registre mèdic), disposada a convertir-se en la joguina sexual del primer home que trobi mentre intenta refer la seva vida. Un seguit de trens que arriben tard i un parell de girs argumentals més o menys sobtats ens sorprenen quan pensàvem que la història estava encarrilada i tot plegat ens aboca a un final que, com és habitual en les novel·les de Joan Jordi Miralles, té alguna cosa de transcendent.
                A Una dona meravellosa hi ha alguns llocs comuns de l’obra de Miralles: escenes de sexe explícit on els personatges no sempre gaudeixen, descrites sense cap concessió a l’erotisme i amb la cruesa pròpia del llenguatge pornogràfic; imatges d’una plasticitat inquietant, repugnants i captivadores alhora; homes i dones posseïts per obsessions sovint malsanes; cert to provocador cap a qüestions sobre les quals molta gent és sensible, com l’independentisme o les “convencions estúpides dels lligams familiars”; algunes vacil·lacions de criteri lingüístic (trobem, per exemple, “Villefranche-de-Conflent” al costat de “Perpinyà”); i, sobretot, la presència de personatges insatisfets, desencantats, fastiguejats per l’entorn i la vida que els toca viure. Outsiders desubicats, solitaris, que no acaben de trobar el seu lloc al món i que, això sí, acostumen a poblar els relats de Joan Jordi Miralles.

(Article publicat a Regió7, el dia 10 de maig de 2014)

dissabte, 3 de maig del 2014

1714 com a gènere

            La literatura al voltant de la Guerra de Successió, que va acabar amb la derrota dels defensors de la causa austriacista, a Barcelona, l’onze de setembre de 1714, ha augmentat de manera exponencial a mesura que ens hem atansat a l’any del tricentenari, coincidint, a més, amb l’imparable procés polític i social que està fent d’aquest 2014 un any carregat d’esperances. Es tracta de reforçar –amb llibres d’història, però també amb novel·les— els arguments històrics que porten molts catalans a reclamar la legítima sobirania que va ser anul·lada fa tres-cents anys.
            A banda de nombroses biografies i estudis acadèmics, que interessen sempre un públic més especialitzat, la narrativa de ficció amb marc i rerefons ben documentat ha captivat els lectors catalans de tota mena. Fins no fa gaire, la novel·la més completa sobre aquella derrota era la trilogia 1714, d’Alfred Bosch, un dels millors escriptors de novel·la històrica en la nostra llengua, publicada el 2003. Fa un parell d’anys, però, va arribar la impressionant Victus, de l’inclassificable Albert Sánchez Piñol, que, escrita en castellà, ha captivat desenes de milers de lectors i s’ha convertit en el llibre de ficció de referència sobre aquest tema. Altres novel·les, com Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat, o Entre dos focs, de Jordi Mata, han fet –o estan fent— també el seu recorregut a les llibreries.



            L’aportació bagenca a aquest gènere novel·lesc que retrata els fets ocorreguts al llarg de la Guerra de Successió és Bandera Negra (Gregal, 2014), del cardoní Jordi Santasusagna, que ressegueix un episodi clau: el setge de Cardona de 1711. El llibre de Santasusagna ve a ser el contrapunt novel·lesc a l’estudi de l’historiador Francesc Serra, Cardona (1705-1714). La resistència a l’interior. A Bandera Negra s’hi descriuen els principals episodis d’aquells fets, hi apareixen personatges clau tant del bàndol austriacista (el coronel Manuel Desvalls o el comte d’Eck), com del bàndol borbònic (els comtes de Muret i de Melun); però, com en qualsevol novel·la històrica, són especialment interessants els herois anònims que representen el poble, així com els seus conflictes personals.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de maig)