Crispació

            Tothom ho sap i és profecia! A finals d’abril, el president del PSC, Pere Navarro, abanderat de la inefable tercera via i d’un federalisme de circumstàncies, va ser agredit a la sortida de catedral de Terrassa. Immediatament, i començant pel propi dirigent socialista, van començar a sentir-se veus que vinculaven l’incident amb un suposat ambient de crispació que es viu a Catalunya des que uns quants polítics s’han enderiat a fer cas a un gruix important de la ciutadania i han engegat un procés a favor del dret dels catalans a decidir el propi futur. En fi, que aquella era una plantofada generada pel suposat odi que, entre els catalans, ha esperonat la “deriva sobiranista” del president Mas i companyia. Si hem de fer cas d’una determinada premsa, es veu que a Catalunya els no independentistes es queden tancats a casa per por de ser insultats i agredits.

            A hores d’ara ja s’han aclarit les circumstàncies que van portar la “tietaborroka” a ventar un mastegot a Pere Navarro. Lamentant l’agressió de totes maneres, m’hauria sabut especialment greu si s’hagués produït a causa de discrepàncies polítiques, en matèria nacional, amb la víctima. Ara bé, dit això, ja em perdonareu –i espero que ningú no se m’ofengui—, però si tota la crispació que es viu a Catalunya es redueix a la bufetada d’una dona desequilibrada a la cara d’un dirigent polític, per més lamentable que sigui l’incident (i en el supòsit que s’hagués produït esperonat pel procés polític que vivim), més aviat ens n’hauríem d’alegrar.

            Aquells a qui, darrerament, hem vist crispats són alguns dirigents i polítics que, per oposar-se a la dèria democràtica de molts catalans que volem decidir a les urnes el nostre futur, s’aferren a la legalitat constitucional com si les lleis dels homes les hagués dictat Déu Nostre Senyor; veiem crispats els tertulians de la caverna que encara no han entès res del que estem vivint i, disposats a salvar-nos de l’error, es pensen que tot plegat és una mania instigada pels deliris megalòmans d’un líder polític i no dubten a posar-se, cada dos per tres, la paraula “nazi” a la boca; hem vist crispats alguns membres del govern espanyol, entestats a continuar tractant Catalunya amb un paternalisme insultant, com es fa amb una colònia; hem vist crispats els qui no s’adonen, o no volen adonar-se, que l’escola catalana és un model de convivència i una garantia de la pervivència de les dues llengües oficials d’aquest país; i, en fi, és ben notòria la crispació d’alguns unionistes catalans que, sabent perduda la batalla ideològica, només es poden agafar a incidents aïllats i irrisoris per demostrar una teoria (segons la qual el procés divideix i enfronta famílies, amics i veïns) que ells mateixos saben que és falsa. Crispats, els catalans? Què més voldrien alguns...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de maig de 2014, i també al Pou Digital)