Rituals elementals

 

Pocs conceptes s’utilitzen amb tanta lleugeresa com el de tradició. En aquest món en què tot va tan de pressa, a qualsevol activitat, festa o celebració que s’hagi repetit tres o quatre cops de seguida hi ha qui li penja l’etiqueta de «tradicional». Així, és parla de les tradicionals calçotades familiars o la tradició dels correbous en alguns pobles. El sentit comú diu –i el diccionari ho corrobora— que la tradició, per a ser considerada com a tal, ha d’haver traspassat generacions. I resulta que la major part dels nostres avis no feien calçotades i no corrien al davant de les vaquetes.

L’escriptor calafí Josep Maria Solà acaba de publicar Rituals elementals (l’Albí), un assaig que demostra, entre altres coses, com són de profundes i ancestrals les tradicions autèntiques., aquells costums que es perden en la memòria generacional; fins on s’enfonsen les nostres arrels individuals i col·lectives; com alguns rituals han donat transcendència a la vida quotidiana al llarg de mil·lennis; de quina manera les tradicions, les rondalles o les llegendes contenen grans dosis de saviesa.

A la primera part del llibre s’analitzen, es disseccionen i s’expliquen tradicions vinculades a les quatre estacions de l’any, als solsticis i equinoccis, com el pessebre, els Sants Innocents, el Carnaval, les caramelles o la nit de Sant Joan. La majoria d’aquestes tradicions tenen un origen precristià i el cristianisme les va filtrar i adaptar (com el mateix caganer, «una romanalla d’antics cultes a la fertilitat»). És una llàstima que la modernitat i la postmodernitat mal enteses ignorin aquesta saviesa, aquest substrat interessantíssim. A la segona part es parla d’astrologia, de màgia i bruixeria, de la civilització celta, de misteris de Grècia, de maçoneria, del mite del comte Arnau (un mite que va d’una antiga cançó popular fins a Agustí Bartra), del dimoni.

Amb esperit didàctic, però alhora amb voluntat transcendent –i amb una mirada seriosa, intel·ligent, lúcida i moderna—, Solà fa una revisió d’alguns rituals i costums ancestrals. I demostra que moltes de les nostres tradicions tenen arrels compartides i són, al capdavall, universals.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de novembre de 2022)

Acaçar la boira

 

Si a La vida aèria (Pòrtic, 2019), el filòsof granjolí Ferran Sáez Mateu identificava l’interès –o, més aviat, la passió— per les idees, el pensament, la música o la literatura amb la imatge de mirar-se el món des d’una posició elevada, a Acaçar la boira (Pòrtic, 2022) és l’acció del títol la que vol explicar aquell neguit, aquell «projecte absurd» que («emprant diversos artefactes: la filosofia, la música, la literatura...») és l’interès per les preguntes de resposta complexa, o que no tenen resposta, o que poden tenir moltes respostes i totes vàlides. Si a La vida aèria Sáez Mateu jugava amb el gènere del dietari, a Acaçar la boira juga amb el de la memòria autobiogràfica. El verb del títol («acaçar», que els ponentins bé sabem que és sinònim de «perseguir») és tota una declaració de principis, que s’aclareixen en el subtítol: «Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta».

A partir d’una anècdota real (als quatre anys, tal com s’explica en les sobretaules dels dinars familiars a casa dels seus pares, l’autor va fer cap als afores del poble tot acaçant literalment la boira), Sáez Mateu desgrana els orígens i les raons que, a partir dels anys setanta, l’han dut, al llarg de tota la vida, a no deixar d’acaçar-la en sentit figurat, com a metàfora de la inquietud intel·lectual, de la persecució de les idees, de l’intangible, sense una direcció concreta. «Acaçar la boira implica un moviment inútil perquè parteix d’un propòsit irrealitzable». I tot plegat va anar prenent consistència al Segrià dels anys setanta, amb el context de la «febre de l’or verd» i els seus «epígons culturals: els temporers hippies i les macrodiscoteques», i d’una «guerra que no havíem viscut però que revivíem constantment», i de paraules evocadores com «secla», «furó», «broma», «sisquere», «tartanya» o el verb que apareix al títol, «acaçar».

Amb la frase brillant i l’eloqüència discursiva a què ens té acostumats, conscient d’haver «transitat el final d’un món», Sáez Mateu fa un exercici alhora retrospectiu i introspectiu. Es defineix com a filòsof i com a escriptor, que són, per a ell, dues activitats indestriables («Algunes persones escriuen després de pensar. Altres pensen després d’escriure (···). Alguns, finalment, érem gairebé incapaços de dissociar les dues accions»). La música (escoltar-ne, compondre’n, interpretar-ne o col·leccionar instruments) també va jugar un paper important en la seva educació sentimental. En fi, que a Acaçar la boira Ferran Sáez Mateu desgrana, amb ressons fellinians i grans dosis d’ironia intel·ligent, el seu neguit vital, que és alhora un neguit universal. El neguit de qualsevol acaçador de boira, que en el seu cas va despertar en una època i un espai molt concrets.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 13 de novembre de 2022)

Animalades

 

De vegades, la millor manera d’entendre el comportament humà és buscar paral·lelismes en el món animal. D’aquí procedeix l’ancestral tradició d’explicar faules, aquelles històries populars, protagonitzades per llebres, guineus, garses o escorpins, de les quals se’n desprèn sempre una lliçó moralitzant profundament humana. Són històries que ens posen davant del mirall i aconsegueixen, tot sovint, fer-nos reflexionar sobre la pròpia condició. Les persones, com a mamífers que som, ens movem per instint i ens comportem de manera semblant als animals i, per tant, podem dir que els animals tenen comportaments similars als de les persones. Per això, quan diem que algú és un porc, un llop, una rata, una serp, una guineu, un bou, una àguila, una garsa o un gos, ens entenem de seguida: és molt brut, té pocs escrúpols, és manipulador, és una mala persona, és molt fort, té molta vista, és xerraire, és gandul... En tant que éssers racionals amb capacitat de parlar i argumentar, però, sovint mirem de dissimular allò que ens acosta a les bèsties rere un discurs complex que dona cobertura a la nostra suposada naturalesa superior. Ens amaguem al darrere de les paraules, el domini de les quals, de moment, és patrimoni exclusiu de l’homo sapiens. Siguem sincers, però: quan volem amagar el nostre costat irracional, instintiu, només ens enganyem a nosaltres mateixos. En el fons, la manera de ser i de fer de cadascú és el resultat de combinar el context familiar, social i cultural amb l’instint natural.

Mirem, per exemple, com actuen les bestioles que formen part de la nostra quotidianitat domèstica: gats i gossos. Els gats consideren que la casa on viuen és seva, que ells són els reis d’aquell domini i que els humans que voltem per allà, als quals toleren amb un punt d’altivesa, som poca cosa més que convidats. Canvieu casa per poble, país o territori i entendreu el que vull dir. Per altra banda, els gossos pensen que els humans som bons, perquè els alimentem, els traiem a passejar i en tenim cura, i per això estan convençuts que som com déus i es deixen sotmetre des d’una fidelitat inqüestionable. Els gats també creuen que els humans som bons, perquè els donem menjar, els raspallem i els fem carícies, però, a diferència dels gossos, estan convençuts que els déus són ells. Aquí, si canviem gats i gossos per tipologies humanes, la paràbola pren sentit: hi ha qui necessita sentir-se sotmès i hi ha qui es creu el melic del món.

Siguem humils. Tinguem clar que, com a mamífers, al capdavall potser ens assemblem a altres mamífers més del que no ens pensem. Sense el llenguatge, que ens ha permès articular un discurs que justifica i vehicula la nostra racionalitat, qui sap si hauríem progressat gaire.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 d'octubre de 2022)

Camí interior

 

El manresà Jaume Bonvehí, caminant infatigable i lletraferit sensible, ha completat, aquest 2022, la publicació amb l’editorial l’Albí d’una tetralogia de poemaris inspirats en el Camí Ignasià («Camí Ignasià / d’ànima àrida i rude / i de cel clar»). Són quatre reculls d’haikus, aquells brevíssims poemes d’origen japonès que tenen només 17 síl·labes repartides en tres versos (5-7-5) i que, per tant, busquen el màxim impacte sensorial amb el mínim de paraules. Són d’aquella mena de textos que demanen molta més estona de reflexió que de lectura, més temps de silenci que de recitació. La recerca de l’essència a través dels mots.

L’aventura literària de Bonvehí va començar l’any 2019 amb la publicació de Paraules callades, que busca aproximar-se al silenci del Camí en el seu pas pels Monegres; després va aparèixer Paraules alades, que travessa la Rioja i Navarra, l’origen del Camí; a continuació va ser el torn de Paraules forjades, que s’endinsa en els boscos bascos; i finalment ha aparegut el volum que tanca la tetralogia, Paraules traçades, que recorre la part catalana del Camí. Cadascun dels quatre llibres, a més, compta amb il·lustracions (de traç fi i delicat, d’acord amb les paraules que acompanyen) de la Laura Estrada i amb un pròleg revelador del teòleg, jesuïta i antropòleg Xavier Melloni.

No cal dir que, en literatura, la brevetat és exigent i arriscada. En el cas de l’haiku, el poeta s’ho juga tot en només 17 síl·labes. És la síntesi portada a l’extrem. La recerca de l’essència amb voluntat de commoure. Cada paraula ha de tenir ànima pròpia i ha de convertir-se, després d’un ardu procés de destil·lació, en transmissora de l’ànima de l’autor. I Bonvehí supera el repte i comparteix, amb poques paraules, la naturalesa bàsica dels seus sentiments, de les sensacions, dels pensaments, del paisatge que li omple els ulls i l’ànima mentre recorre el Camí Ignasià, que va de Loiola a Manresa, però que, al capdavall, és sobretot un camí interior. Com diu Xavier Melloni en el pròleg del darrer volum: «amb els seus poemes [l’autor] ens ha fet partícips de la seva geografia de l’ànima».

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2022)

Claus

 

Al darrere de cada objecte inútil que guardem a casa hi ha una història. El que més abunda són, segurament, els llibres que en el seu moment van proporcionar una grata estona de lectura tot i que, amb tota probabilitat, no tornarem a llegir. Ens costa desfer-nos-en, dels llibres, perquè tenim la sensació que conservant-los ens convertim en guardians del seu contingut. També hi ha joguines que els fills es resisteixen a llençar o a regalar perquè un dia van fer-los feliços i veure-les els retorna, per un instant, al paradís perdut de la infantesa; vaixelles, tovalles o algun element decoratiu que vam heretar dels padrins i que ens recorden d’on venim; alguna peça de roba que et vas comprar amb il·lusió i que guardes per si mai te la vols tornar a posar, tot i que saps que això és molt poc probable; un reproductor de VHS i un altre de DVD, per si mai vols revisar el vídeo del casament, o una pel·lícula que guardes en aquests formats i no és a les plataformes digitals que tens contractades; trofeus de competicions que no se sap ben bé qui va guanyar; cintes de casset que ja no escoltarà ningú; col·leccions inversemblants que temps enrere ens van fer recórrer la seca i la meca i que ara han perdut tot l’interès; souvenirs de viatges exòtics que ja no recordem qui ens va portar; ampolles de licors impossibles que van aparèixer en un lot de Nadal i que mai no ens beurem; cargols que un dia vam trobar per terra, que no vam saber veure d’on havien caigut i que conservem per si de cas mai ho descobrim; telèfons mòbils descarregats i obsolets; una capsa de sabates curulla de fotografies d’avantpassats a qui no vam conèixer o, directament, de persones que per a nosaltres són desconegudes.

De tots els objectes inútils que guardem a casa, però, potser els que amaguen una càrrega simbòlica més gran són les claus. Claus de la casa on vam viure un dia i que ja no existeix, o d’un cadenat que vam perdre, o del pany que vam canviar, o d’una calaixera que vam vendre per Wallapop, o d’un armari que, al capdavall, mai no hem tingut la necessitat de tancar... O claus que ja hem oblidat quina porta obrien i s’han convertit en desconegudes. No sabem ben bé per què, però les guardem. Aïllades, sense un pany en el qual encaixar, les claus són com peces soltes d’un trencaclosques. Les claus són per obrir portes, caixes o calaixos. Quan aquestes portes, caixes o calaixos ja no existeixen (o hem deixat de tenir-hi accés, o ja no sabem on són) les claus es converteixen en petits objectes metàl·lics del tot inútils, però evocadors, això sí, de records; claus d’accés a mons secrets, desconeguts, que ja només existeixen en la memòria de qui un dia les va fer servir. Per això les guardem, com tantes altres coses: per no oblidar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'octubre de 2022)

Topònims

 

Aquí i a tot arreu, els noms de lloc són un dipòsit lèxic que conserva, més o menys intactes, formes lingüístiques ancestrals, algunes de les quals provenen de llengües antigues desaparegudes. Estudiar la toponímia d’un territori és una manera de conèixer els diferents estrats lingüístics pels quals ha passat. Així, per exemple, si bé és normal que molts noms de lloc catalans tinguin una arrel llatina, n’hi ha alguns que provenen de l’àrab (Almenar, Benicarló) i n’hi ha que tenen l’origen en llengües preromàniques (Lleida, Manresa). Quan la llengua s’extingeix, el topònim, de vegades, es queda en forma de substrat, i fa les delícies dels lingüistes amb vocació d’arqueòlegs. Per altra banda, és habitual que, per tradició, proximitat o relació entre dues comunitats lingüístiques, alguns topònims s’adaptin en altres llengües, i és per això que, per exemple, en català diem i escrivim Osca o Saragossa, així com Florència, Pequín o Londres, en comptes de Huesca, Zaragoza, Firenze, Beijing o Lodon. I, de la mateixa manera, altres llengües han adaptat molts topònims catalans, com Lérida en castellà o Perpignan en francès. Són els anomenats exònims.

Fa un parell de setmanes, l’aparició al BOE d’una llista de comarques catalanes i valencianes afectades per les gelades de l’abril va aixecar polseguera perquè se’n castellanitzava els noms fins a un extrem deliberadament humiliant. D’una banda, hi apareixien exònims que gaudeixen d’una certa tradició en castellà (Ampurdán o Priorato), però en altres casos l’exercici maliciosament creatiu del traductor portava a engendres lingüístics del calibre de Pajares de Yuso com a equivalent a Pallars Jussà, que no té cap tradició ni validesa filològica i la seva plasmació demostra, bàsicament, una manifesta arrogància catalanofòbica.

Que en un text escrit en castellà apareguin exònims castellans de topònims catalans crec que hauria de ser normal. Exigir que en castellà s’utilitzi la forma catalana d’un topònim per al qual el castellà té un exònim no deixa de ser un símptoma d’anormalitat. ¿Per què en la documentació oficial generada per l’Estat, escrita en castellà, no es pot escriure «Cataluña», «Lérida» o «Gerona», i en canvi en la que es genera des de la Generalitat es pot escriure «Saragossa» o «Terol»? Escriure «Lleida» i «Girona» en un text en castellà em sembla una concessió condescendent cap a la colònia. Un premi de consolació. Engrunes. Una altra cosa és que el BOE, com a publicació oficial, ara mateix tingui l’obligació d’evitar els exònims i de mantenir el topònim en la llengua original, i és del tot menyspreable que, a més de no fer-ho, en aquest cas algú s’hagi dedicat a la traducció creativa amb l’objectiu de fer desaparèixer, expressament i amb mala idea, qualsevol rastre de catalanitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'octubre de 2022)

Fuster perillós?

 A finals dels anys 80 (no penso afegir allò tan absurd de «del segle passat», perquè tothom sap a quina dècada em refereixo), Joan Fuster era un veritable referent entre els joves catalanistes i independentistes i, molt especialment, entre els que crèiem en els Països Catalans com a unitat històrica, lingüística i, per què no?, política. Segurament ja ho era des de feia uns quants anys, però parlo del meu record, de quan jo era un jove estudiant del que acabaria sent la UdL. El seu lideratge intel·lectual era indiscutible. Llegíem cada setmana El Temps, on Fuster era una constant figura de referència; si viatjàvem a València ens arribàvem a Sueca, encara que fos tan sols per veure la casa on vivia; i compràvem els seus llibres o els buscàvem a les biblioteques. I aleshores descobríem que Fuster tenia una obra immensa, eclèctica, brillant... Sabíem que havia escrit un influent assaig fundacional des del punt de vista històric i polític (Nosaltres, els valencians), però resultava que era també l’autor d’alguns excel·lents poemaris (Set llibres de versos) i de llibres imprescindibles de crítica i anàlisi literaris (Literatura catalana contemporània), d’història de l’art (El descrèdit de la realitat), d’aforismes (Judicis finals), de dietaris (Causar-se d’esperar), d’història (Heretgies, revoltes i sermons) o d’assaig pur (Diccionari per a ociosos).

Al costat d’Eugeni d’Ors (defenestrat i voluntàriament trasplantant a Madrid després del primer quart del segle) i de Josep Pla (que reconeixia en el de Sueca «un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística»), Fuster és un dels tres grans assagistes de la literatura catalana i, justament, tot i que inicialment hi pasturava a prop, va evolucionar fins a situar-se a les antípodes ideològiques dels altres dos. A causa de les seves idees, i de la influència que van tenir en la construcció de la identitat valenciana, l’any 78 casa seva va patir un atemptat amb explosius. El consideraven perillós. Era un intel·lectual influent, que defensava i teoritzava des de València sobre la pancatalanitat, i el seu discurs era seguit, acceptat i, fins i tot, venerat en els diferents territoris de parla catalana.

Va néixer el 1922 i, per tant, enguany se’n celebra el centenari i se li fan tot d’actes de reconeixement i homenatge. Em temo, però, que la seva influència ha minvat molt. Massa. Ha deixat de ser un pensador de referència per a les noves fornades de polítics, intel·lectuals, periodistes, filòlegs o historiadors, i és segurament per això que avui difícilment sentim parlar de Països Catalans a cap polític, intel·lectual, periodista, filòleg o historiador. Ni a València, ni a Catalunya, ni a Mallorca.

Em temo, doncs, que ja han degut deixar de considerar-lo perillós.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'octubre de 2022)

Guilleries

 

    El Boi és el protagonista de Guilleries (Males Herbes, 2022), la darrera novel·la de Ferran Garcia. El Boi és un jove taradellenc que, a finals del segle XIX, es veu embolicat en una història de venjança salvatge, amb personatges sinistres, personatges tendres i personatges ambigus; enmig d’un paisatge que es converteix en un personatge més: “La meva terra és un clot envoltat completament de muntanyes: al sud el Montseny, a l’est les Guilleries, al nord el Collsacabra, Bellmunt i Puigsacalm, i a Ponent els altiplans del Lluçanès i Moianès. Quan ets al bell mig d’aquest sot, es fa més evident que ets dins una presó de pedra, marges, cims i boscos infinits. La Plana, sí, però una plana enganyosa i falsa, a tot arreu hi ha bonys, la terra és boteruda i plena de turons. El clot fa que s’hi acumulin les boires, i tot plegat, muntanyes, turons, boires, camps, pobles i masies, et marca, per bé o per mal.” I al Boi li tocarà viure espisodis violents, en aquesta experiència iniciàtica extrema. Si hi ha, però, per als amants de les contradiccions i l’ambigüitat, un personatge fascinant en aquesta novel·la, aquest és sense cap dubte Joan Tur, que, com el mític Long John Silver de L’illa del tresor, acompanya el protagonista en el seu procés de creixement.

   Podem pensar que Guilleries és una trama d’aventures en format de novel·la històrica, que aprofundeix en temes com la culpa, la crueltat o la redempció. I potser una mica sí que ho és, tot això, més per la banda de les aventures que per la de la història. Però Guilleries va força més enllà de qualsevol etiqueta, perquè es tracta de literatura d’alt voltatge. Per això, més enllà de les aventures del protagonista o de la recreació d’una època i un ambient, val la pena llegir-la per com està escrita, perquè mostra una narrativa vibrant, sintètica, plena de matisos, intel·ligent, que aconsegueix un to que arrossega el lector cap al riu de sang i clarobscurs que mou els personatges. La prosa, d’una bellesa brutal, excel·leix de manera especial en les comparacions, plàstiques, visuals i, de vegades, sorprenents, un recurs que Garcia fa anar per on vol, amb creativitat efectiva.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2022)

Un nou curs

 

Aquesta setmana es reprenen les classes. Per a tots els afectats (alumnes, mestres, professors, famílies), el setembre és intens. S’hi barregen il·lusions, dubtes, projectes, retrobaments, novetats, inquietuds... Aquest curs, a més, la cosa arrenca carregada de canvis, alguns dels quals van generar certa polèmica i diverses jornades de vaga en el darrer trimestre del curs passat. El canvi que més va transcendir a l’opinió pública (amb alguns missatges esbiaixats, informacions no sempre exactes i comentaris poc documentats) és el de l’avançament de l’inici de les classes en el calendari escolar. Però no és pas l’únic, ni, de fet, el que més preocupa la comunitat docent, a la qual pertanyo. A secundària, per exemple, aquest curs els centres s’enfronten a canvis curriculars importants, destinats majoritàriament a fomentar el treball globalitzat a través de projectes, una metodologia en la qual no tothom creu, però a la qual tothom s’haurà d’adaptar; els claustres rebran, si encara no ho han fet, una formació TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) que caldrà cursar fora de l’horari lectiu (com qualsevol altra formació, és clar); en algunes comarques la relació amb el Departament assolirà la màxima cota possible de digitalització i gestió electrònica; i tot això per no parlar de les incerteses que encara planen al voltant dels projectes lingüístics i la presència o no del castellà a les aules.

Em temo, però, que malauradament aquest curs es mantindran els comentaris a les xarxes desacreditant el personal docent. Això no canviarà. Perquè, per a alguns, el mestre sembla que és només un funcionari (tot i que n’hi ha molts que no en són, també entre els que treballen a l’escola pública) que té un bon sou (hauríeu de veure què cobra i què li queda a un substitut que, a més, ha de fer llargs desplaçaments per anar a treballar o s’ha de buscar pis allà on el destinen) i massa vacances (sense tenir en compte que molts docents són acomiadats a finals de juny, que els equips directius treballen intensament tot el juliol o que bona part del col·lectiu dedica una part important d’aquest mes d’estiu a formar-se i preparar el curs següent).

La visibilitat i la proximitat de la tasca docent desperta una mena de ràbia més o menys continguda en algunes persones, a qui les xarxes permeten esplaiar-se sense filtres. Naturalment que es pot posar en dubte (si pot ser, des del coneixement i el contrast) que un docent (o qualsevol professional) faci bé la seva feina, però generalitzar contribueix a desacreditar una professió que, al capdavall, a tots plegats ens hauria d’interessar que pogués desenvolupar-se amb dignitat i des del respecte, perquè d’això en depèn una part del procés d’educació i aprenentatge dels nostres fills.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de setembre de 2022)

Un tema de banyes

 

A mig juliol va tenir força impacte, en mitjans i xarxes, la notícia que en un dia havien mort tres persones en festes de bous al carrer (fenomen també conegut com a correbous o vaquetes) en tres poblacions del País Valencià. És una notícia esborronadora, lamentable i molt trista. Però no sé si hauríem de considerar-la sorprenent, tenint en compte el perill que tothom sap que representa posar-se al davant d’una bèstia grossa, amb banyes, i provocar-la perquè t’escometi. De fet, suposo que la gràcia (per als que la hi troben) deu ser justament desafiar el risc i situar-se al límit. No ha d’estranyar, doncs, que es produeixin accidents i que, de tant en tant, aquests siguin mortals. Al País Valencià i al sud del Principat la tradició està força arrelada i, per bé que també hi ha qui ho critica, córrer davant dels bous és una de les activitats estrella de les festes majors d’alguns pobles. Això de trobar gust a exposar la vida i, en acabat, lamentar profundament la seva pèrdua suposo que entra dins de les contradiccions que ens defineixen com a humans.

Per més que el seny sembla que hauria d’empènyer a eliminar els esdeveniments taurins de les festes majors, pel que té de degradant cap a l’animal i pel perill que representa per als humans, sempre hi ha un sector gens menyspreable de la població que s’hi aferra amb ungles i dents, esgrimint un argument de pes: la tradició. I és per això que les autoritats dels municipis ho tenen complicat i, com a molt, aconsegueixen tot just establir una normativa que, de vegades, els participants es passen per l’arc de triomf. El cas de Santpedor és interessant i simptomàtic. El costum de les vaquetes s’hi va instaurar als anys 80 i, per tant, no es podia pas parlar d’una «tradició» gaire ancestral. Tot i així, per aconseguir que les vaquetes saltessin del programa de festes van haver de muntar un procés participatiu entre els veïns fa un parell d’anys: vaquetes SÍ o vaquetes NO. Va guanyar el NO. Però, alerta, perquè, amb una participació molt alta, tot just es va imposar pel marge petitíssim d’uns quants vots i ara, gràcies a una iniciativa popular que ha recollit prou signatures, la votació s’ha de repetir.

Em pregunto si ara es parla dels morts en aquesta mena d’actes perquè abans no n’hi havia (cosa que dubto, perquè el perill sempre ha estat el mateix, si no més), o bé perquè la circumstància que ha reobert el debat ha estat especialment dramàtica, o bé perquè interessa destacar-ho a fi de reforçar una campanya en contra dels correbous. Però m’és igual la resposta. Perquè no m’agraden els toros, ni els correbous, ni el bou embolat, ni les vaquetes, ni cap festa (per dir-ne d’alguna manera) amb animals que són escarnits i pateixen. I, malgrat la dramàtica circumstància que l’ha generat, benvingut sigui el debat sobre la seva continuïtat, prohibició o replantejament.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'agost de 2022)

Perspectiva

 No acostumo a tenir gaire retorn, per part dels lectors, del que publico en els articles d’aquest suplement. És cert que, de tant en tant, algú m’envia un correu i em fa una puntualització, una felicitació o una valoració general, o bé hi ha qui en fa un comentari públic a través de les xarxes. Generalment, però, tinc la sensació que els meus articles acostumen a passar més aviat desapercebuts. Sospito que això passa perquè, cagadubtes de mena com soc, tinc tendència a projectar un discurs poc radical, poc contundent, i sovint caic en un excés de neutralitat o, fins i tot –ai las!—, d’equidistància. Confesso que mai no m’he sentit a gust en la polèmica i ni tan sols la discrepància és un terreny on em mogui amb comoditat. No m’agrada ser el centre d’atenció i els qui em coneixen prou que ho saben. Per això em vaig sorprendre quan, fa algunes setmanes, arran de la publicació d’un article on repassava, amb un pessic d’ironia i ganes de definir la meva manera de veure el món, tot de coses que no m’agraden, vaig rebre el correu d’un lector que, enmig d’algunes delicadeses poc afalagadores que ara no reproduiré, em retreia que em queixés tant sense aportar cap solució.

Primer de tot, m’agradaria puntualitzar que no soc de queixar-me gaire i, de fet, en aquell article no hi havia cap queixa formulada com a tal. S’hi desglossava, això sí, un rosari d’actituds, situacions o pràctiques que em costen de suportar. Fins i tot, hi deia que no m’agraden aquells que «només obren la boca per queixar-se i mai no aporten solucions a cap problema». I aquesta afirmació, que crec que és la que va encendre aquell meu benvolgut lector, podria semblar que li dona la raó si un no es fixa en el «només» i el «mai». En fi, que jo podria haver-me expressat de forma més clara i ell ho hauria pogut llegir amb més atenció. Deixem-ho en taules. D’altra banda, sempre em trobareu reivindicant el dret a queixar-se d’allò que molesta o, simplement, d’allò que no agrada. És a dir, el dret a plantejar problemes, a fer-se preguntes, sense que sigui imprescindible aportar respostes o solucions. Només faltaria! De fet, aquesta és sovint la feina de periodistes, docents, filòsofs o humils opinadors en suplements dominicals. D’una banda, perquè molts cops en la pregunta ja hi ha part de la resposta («qui pregunta ja respon», que deia el cantautor de Xàtiva), i d’altra banda perquè la solució de vegades queda lluny de les nostres mans, però a prop de les mans d’un potencial receptor.

Un camí, i el paisatge que el flanqueja, pot veure’s molt diferent segons si el transites en una o altra direcció. Al capdavall, la perspectiva és imprescindible –i inevitable— a l’hora de mirar-se i de transmetre el món.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 d'agost de 2022)

L'home que regava els llibres

 

Aviat farà tres anys que ens va deixar el Josep Maria Aloy. És possible que no el coneguéssiu o que no n’haguéssiu sentit a parlar, però en el camp de la literatura infantil i juvenil era un autèntic referent, en tant que crític i estudiós, però també com a autor. Qui sap si, per exemple, no heu tingut a les mans algun dels volums de poemes de Joana Raspall, editats per Pagès, dels quals ell va ser curador.

Malgrat que la pandèmia en va dificultar l’arrencada, al llarg d’aquests darrers dos anys ha funcionat una comissió (de la qual tinc l’honor de formar part) creada per gestionar el seu llegat. I aquesta comissió, amb l’impuls incansable de la vídua d’Aloy, la Fina Tàpia, es va marcar tres objectius que, a hores d’ara, podem donar ja gairebé per assolits.

El primer era trobar un espai on dipositar el fons Vallverdú. El cas és que Josep Vallverdú, de qui el Josep Maria Aloy era biògraf, li va cedir el seu arxiu personal, perquè en tingués cura i sense comptar (qui ho podia preveure?) que el biògraf se n’aniria abans que el biografiat. Gràcies a les gestions de la Carme Vidal Huguet, que també ha format part de la comissió, aquest fons serà cedit a la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida.

El segon objectiu de la comissió era projectar un homenatge al Josep Maria Aloy. I la millor manera que vam trobar d’homenatjar-lo va ser a través de l’edició d’un llibre, que no fos una miscel·lània d’interès exclusiu per a erudits i entesos, sinó un recull d’obres creatives –narracions, poemes i il·lustracions— al voltant dels infants i la lectura, accessible a tothom. D’aquí va sortir L’home que regava els llibres (editat per l’Albí), on intervenen una quarantena llarga d’escriptors i il·lustradors que van de Joaquim Carbó a Valentí Gubianas, passant per Maite Carranza, Teresa Duran i un llarg etcètera on no falta, naturalment, el mateix Vallverdú, que hi signa el pròleg. El llibre es va presentar la primavera passada i es pot trobar des d’aleshores a les llibreries.

I en tercer lloc hi havia l’objectiu d’aconseguir la millor ubicació perquè la biblioteca Rovelló (una completíssima col·lecció de literatura infantil i juvenil en català, amb més de 8.000 volums) i l’arxiu personal de Josep Maria Aloy (articles, estudis, correspondència) no quedés arraconat i sense accés. I aquest darrer objectiu va culminar el passat 13 de juliol, amb la inauguració d’un espai magnífic a Manresa gràcies a la generosa i entusiasta col·laboració de la Fundació Universitària del Bages. Es tracta del Centre de Documentació de Literatura Infantil i Juvenil Josep Maria Aloy, el fons de literatura infantil i juvenil en català més gran del país, que tant de bo aviat es converteixi en un espai de referència.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 24 de juliol de 2022)

La lliçó d'Amat-Piniella

 

Des d’Espais Escrits, la Xarxa del patrimoni literari català, m’han demanat que gravi un vídeo per al projecte «Escriptors d’avui ens conviden a llegir escriptors d’ahir». He de parlar de Joaquim Amat-Piniella, que és, evidentment, l’escriptor manresà que té més pes en la història de la literatura catalana. Hi he d’explicar com m’ha influït, per què cal conèixer-lo, recomanar una obra seva i llegir-ne un fragment.

Amat-Piniella va ser un escriptor excel·lent a qui les circumstàncies van empènyer a escriure una obra única, però no sé si som prou conscients de la importància que li hauríem de donar.

No cal dir que, tot i la qualitat del conjunt bibliogràfic d’Amat-Piniella (des de les semblances que recull a Ombres al calidoscopi fins als poemes de Les llunyanies), la seva obra més influent, transcendent i llegida –aquella que el fa únic— és la novel·la KL Reich, que va escriure després de sobreviure més de quatre anys en el camp d’extermini de Mauthausen. En ser alliberats per les tropes aliades, els deportats d’aquests camps es van marcar un propòsit: explicar el que havien vist i viscut, perquè el món ho conegués. Durant anys, molts deportats es van fer un tip de participar en xerrades, actes de record o en projectes documentals com el de Montserrat Roig. Alguns van escriure unes memòries –més descriptives o més literàries— per deixar constància de les atrocitats que havia comès el règim nazi. Cadascú va difondre el testimoni de la millor manera que va saber, i, com que Amat-Piniella era novel·lista, el que va fer va ser escriure una novel·la. Hauria pogut optar per reproduir la seva experiència viscuda i, com que era un bon escriptor, segur que ho hauria fet molt bé. Però ell, com a bon novel·lista, sabia que no hi ha res com una peça literària de ficció per explorar els plecs més autèntics i recòndits de la naturalesa humana, justament per explicar la deshumanització que representaven els camps. I aquesta és la gran lliçó literària de Joaquim Amat-Piniella: hi pot haver més veritat i autenticitat en una obra de ficció que en un llibre de memòries. KL Reich és una ficció novel·lada, és clar, però és, sobretot, una obra literària carregada de veritat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2022)

Acarnissament

 

Estic segur que si ens demanessin, a vostès o a mi, que completéssim amb un derivat de la paraula «carn» l’oració «El presumpte culpable va cometre l’assassinat amb traïdoria i...», no dubtaríem i hi afegiríem la paraula «acarnissament». En canvi, quan això va sortir a l’examen de selectivitat de llengua catalana d’enguany, van ser ben pocs els nois i noies que ho van saber respondre correctament. Si més no, en el centenar i mig de proves que em va tocar corregir l’«acarnissament» escassejava. La majoria (més del 90%) ho havien resolt amb «carnisseria» o, alguns, amb solucions més creatives com «carnalitat», «carnada» o «carnositat», tots ells derivats correctes de «carn», però no pas en el context assenyalat.

No patiu, que l’examen va anar bé, en general no era difícil i aquest error (que, al capdavall, només podia fer ballar una dècima en el resultat final) és una simple anècdota que no va impedir que, gràcies a l’arrodoniment, fins i tot cometent-lo es pogués treure un 10. Tampoc no crec que ens haguem d’esquinçar les vestidures perquè els nostres adolescents, massa castellanitzats, desconeguin el mot «acarnissament». Si, en castellà, els haguessin demanat un derivat de «saña» en un context semblant segurament s’haurien trobat igual.

Vaig adonar-me que, malgrat que per a mi i per als de la meva edat aquell exercici tenia una solució aparentment senzilla (després vaig fer un sondeig entre adults del meu entorn i tothom em va respondre correctament sense dubtar), per als adolescents de divuit anys «acarnissament» és un mot desconegut. Per què? Hi ha d’haver una explicació generacional. I l’única explicació que se m’acut té a veure, sobretot, amb les fonts que uns i altres consultem per estar informats. Tant els anomenats boomers com els qui pertanyem a la coneguda com a generació X ens vam fer grans mirant cada vespre el telenotícies, hem consultat la premsa escrita amb més o menys regularitat i, en un grau encara força elevat, diria que continuem llegint el diari (en paper o per internet), mirant els noticiaris televisius i escoltant la ràdio. I és habitual, en aquests contextos, que en els apartats de crònica negra apareguin crims comesos amb «traïdoria i acarnissament». Només cal seguir una mica (tant en versió radiofònica com televisiva) el programa Crims, dirigit per Carles Porta. Els joves, en canvi, s’informen per altres vies. És més difícil, doncs, que es trobin amb una crònica de successos o amb la resolució judicial d’un delicte. De fet, llegia no fa gaire (justament a la premsa) que els menors de 25 anys no consumeixen mitjans d’informació tradicional perquè el llenguatge els resulta «difícil», i que n’hi ha un 15% que s’informen, sobretot –ai las!— , a través de TikTok.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de juliol de 2022)

Coses que no m'agraden

 

El somriure fals de molts polítics. Les trucades comercials en hores intempestives. Les persones que s’aturen al mig del carrer quan es troben coneguts i, sense adonar-se’n, provoquen un tap entre els vianants. Aquells que no respecten el torn en una cua. El feixisme. Els crits innecessaris i gratuïts. La demagògia. La gesticulació banal. Les tones de carn exposades al sol en una platja atapeïda. Els insults perpetrats per perfils anònims a les xarxes. Els coneguts que s’interessen per tu i canvien immediatament de tema, per parlar d’ells. Els qui fan comentaris en veu alta al cinema o al teatre. Les dissertacions pretesament documentades que només repeteixen el que ha dit un tertulià en un debat televisiu o radiofònic. Els qui en un tuit en català citen en castellà filòsofs grecs, pensadors anglosaxons o escriptors francesos. El populisme. Aquells que diuen «no t’escolto» quan volen dir «no et sento». Els qui, davant d’una baralla a cops de puny, no saben fer res més que treure el mòbil i posar-se a enregistrar l’incident. Els que creuen que el client sempre té la raó i ho proclamen amb aire de superioritat davant d’un botiguer. La felicitat impostada que s’exhibeix a Instagram. Els qui justifiquen conductes incíviques perquè «el carrer és de tothom». La manca de serveis o d’inversions públics. Els defraudadors fiscals que es queixen de la manca de serveis o d’inversions públics. Els operaris i professionals que no troben una solució al problema que t’ha dut a contractar-los. La monarquia. Els qui diuen «no soc racista, però...». Els clients que no saluden quan entren en una botiga. La solitud. La gent d’esquerres que no creuen en els serveis públics i la gent de dretes que demanen la gratuïtat dels serveis privats. Els esportistes o músics que, havent estat escolaritzats en català, parlen en castellà quan els fan una entrevista per a un mitjà autòcton. La condescendència. Els personatges de les pel·lícules que s’aixequen de taula sense haver tocat el menjar que els han servit al restaurant. L’egoisme. Els qui t’atribueixen una pertinença nacional amb arguments tan poc sòlids com «Qué pone en tu DNI?». Els que es fan la víctima i són el botxí. Els poderosos que busquen més poder. Els qui només obren la boca per queixar-se i mai no aporten solucions a cap problema. Els actors amb mala dicció. La gent que escolta música sense auriculars a la via pública. Els que no creuen en res. Els qui creuen cegament en dogmes de fe. Els que diuen «ses Illes» i «Lleide» per fer-se els simpàtics. Els qui no admeten cap crítica i els que no fan més que criticar. Els que tot ho veuen negre i els que tot ho veuen blanc. Els qui no riuen mai i els que riuen sempre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 26 de juny de 2022)

Que algú em faci cas!

 

El planeta és ple d’individus necessitats d’afecte i atenció i, ves per on, en el món actual hem trobat a les xarxes una manera senzilla i efectiva d’aconseguir-ne. Que consti que no me n’excloc. Tots, al capdavall, necessitem que, en algun moment, algú ens faci cas. Hi ha qui ho necessita constantment. Hi ha qui en té prou amb algun instant puntual de glòria. Hi ha qui fins fa poc havia passat per la vida discretament i ara, tot de sobte, troba gust a exhibir-se per captar l’atenció i aconseguir seguidors, m’agrades, retuits i felicitacions.

N’hi ha que hem de mostrar com en som, d’ocurrents, amb comentaris enginyosos que busquen l’ovació de la parròquia; o com en són els nostres graciosíssims fills i filles, tan simpàtics i superdotats, que diuen coses sorprenents per a l’edat que tenen. Alguns necessitem mostrar-nos com a lectors empedreïts i, al cap de l’any, presumim del nombre de llibres que hem llegit. Molts proclamem opinions en forma de veritats absolutes sobre camps tan variats com la política, la situació sanitària, la salut del planeta, la llengua o el sexe dels àngels, sense ser experts en cap d’ells. Uns quants busquem l’atenció compartint paraules o expressions que ens pensem que han desaparegut perquè només les deien al nostre poble. Són especialment molestos els qui (molts cops, sense criteri) cerquen el protagonisme corregint els altres. Qui més qui menys sucumbeix a la condescendència de saber-se (o creure’s) en poder de la raó i es mira la resta per damunt de l’espatlla. D’altres, quan no els la donen, han de recórrer a l’insult i a la desqualificació. Necessitem demostrar que de llengua hi entenem més que els filòlegs; de futbol, més que l’entrenador del Barça; de medicina, més que els metges; de ciència, més que els científics; d’història, més que els historiadors. N’hi ha una bona colla que necessitem mostrar l’entorn (la ciutat o el país que visitem mentre fem turisme, el paisatge que ens envolta quan anem d’excursió o com d’endreçat tenim el menjador de casa) o el propi aspecte (de vegades, per consultar possibles canvis estilístics que sotmetem a sufragi virtual), per mitjà de fotografies de qualitat discutible. Fins i tot n’hi ha que volem cridar l’atenció fent veure que tot plegat ens importa un rave. Per sort, a l’altra banda, sempre trobem la complicitat dels qui saben o intueixen les necessitats del proïsme i repliquen les nostres intervencions amb missatges d’ànims, amb aplaudiments sorollosos, amb comentaris enverinats o amb insults gruixuts.

En el fons, ens alimentem l’ego els uns als altres. Tots, al final, necessitem exhibir cos i ment a Facebook, Instagram o, sobretot, Twitter, que s’ha convertit en la plataforma ideal per als necessitats de qualsevol mena i condició.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de juny de 2022)

Joan-Lluís en terres bagenques

 

És un autor conegut, reconegut, prolífic i valorat. Ha obtingut premis importants, com el Sant Jordi, l’Amat-Piniella i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. El 12 de maig va venir a Manresa per presentar la seva darrera i celebrada novel·la, Junil a les terres dels bàrbars, i, per bé que els mitjans locals podien haver fet més cas a l’esdeveniment, la presentació havia estat prou anunciada perquè hi acudís tothom que hi tingués interès. El cas, però, és que, malgrat tot el que s’ha dit fins ara, la recepció manresana de l’última obra de Joan-Lluís Lluís va ser, aquell dia, més aviat discreta, amb una quinzena escassa d’assistents.

Amb un to que va navegar entre la ironia desmenjada i l’entusiasme moderat, Lluís va oferir un llarg monòleg carregat de matisos interessants i de reivindicacions literàries. D’entrada, però, va assegurar que entre els escriptors catalans d’anomenada Manresa té fama de ser un lloc on és difícil atraure gent a les presentacions i que ell, aquell dia, ho constatava. Potser només pretenia ser simpàtic i, al capdavall, demostrar que estava disposat a lliurar-se al públic amb la mateixa intensitat que si fos ple, però quan va demanar si el rumor era cert, li va passar allò que no era tan difícil de preveure: algú del públic li va respondre –ves per on!— que el nombre d’assistents a la presentació d’un llibre depenia, en bona part, de l’escriptor. Encara que fos veritat el que diuen que es diu de Manresa, i que, fins i tot, els propis manresans ho puguin reconèixer, a ningú no li agrada que sigui un foraster –il·lustre o no— qui ho retregui. «Dels teus, en pots dir, però no en vols sentir», que diuen al meu poble.

Anècdotes a banda, Junil és una bona novel·la, escrita amb un aire encisador d’oralitat, que, sense cap voluntat historicista, inicia la trama en una marca indefinida de l’Imperi romà i avança per territoris ignots on parlen altres llengües i s’expliquen altres històries; que fa un homenatge a la literatura, a Ovidi i, sobretot, al mateix fet de relatar, de recitar, de crear a través del llenguatge; i que, al capdavall, s’estructura en forma d’aventura a la recerca de la llibertat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2022)

Soc d'Alcarràs

 

Que no se m’enfadi ningú, perquè el meu poble és i sempre serà Alpicat, però amb la pel·lícula Alcarràs Carla Simon ens ha posat davant del nas un univers que podria ser el de qualsevol poble del Segrià. I m’he sentit alcarrassí. He hagut d’esperar setmanes per poder parlar-ne. Vaig sortir de la sala commogut, emocionat, trasbalsat, remogut... i he necessitat temps per pair-ho. Mai no m’havia passat amb tanta intensitat: sentir-me a dins d’una pel·lícula com si hi participés directament. Perquè Alcarràs parla de mi i de molta gent a qui conec, d’un món que desapareix i que és el nostre, el de la nostra joventut. Podria posar un nom i un cognom particulars a cada personatge. Els conec! Els reconec! Conec la seva manera de fer i de parlar, els seus renecs, el seu paisatge, que és el meu. Conec el seu drama, que és el d’algunes persones a qui estimo. I estic segur que l’autenticitat local és el que converteix en universal el missatge.

Les interpretacions són una meravella i el guió és impecable. L’Os d’Or a la Berlinale demostra que, des del punt de vista cinematogràfic, deu ser una gran pel·lícula; però el retrat elegíac d’aquest món de pagesos a punt de desaparèixer, més enllà dels mèrits artístics, a molts ens arrossega, ens clava queixalada, ens mastega i, després dels títols de crèdit, ens escup de nou a la realitat, trasbalsats pel que hem vist, pel que hem viscut o, més aviat, reviscut. Després d’haver rigut amb les sortides de la tia i d’haver patit amb l’angoixa del padrí Rogelio, quan el Quimet, cada cop més conscient que està fent la darrera collita, nerviós i aclaparat en veure com s’ensorra el seu univers, entra en col·lapse davant dels fills i envoltat de presseguers, l’espectador col·lapsa amb ell.

A Alcarràs es barregen alguns anacronismes (que fan més punyent i poètic el missatge) amb la realitat actual de molts pagesos que han d’abandonar la terra conreada des de fa generacions. Un equilibri que contribueix a sacsejar els fonaments sentimentals de qualsevol espectador, però sobretot els d’aquell que ha traginat galledes plenes entre rengs de fruiters, que ha jugat entre caixes i palots, que ha canviat la pala d’un estellador per regar, que ha anat a collir un matí de Festa Major, sense dormir... Amb Alcarràs, Carla Simon ha fet una pel·lícula autèntica i sensible, que, sense ser melodramàtica, toca el moll de l’os d’allò que explica i arriba a l’ànima de l’espectador. És una llàstima que en molts cinemes de Barcelona en passin una versió subtitulada en castellà (com si l’accent del salvatge Oest fos incomprensible per als catalans del cap i casal). Per sort, a la sala on vaig anar (a Manresa) passaven la pel·lícula sense els subtítols que, n’estic segur, me l’haurien esguerrat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de maig de 2022)

Somriures

 

El relaxament de les restriccions lligades a la pandèmia ha tingut un important punt d’inflexió amb la retirada de l’obligatorietat de portar mascareta als espais interiors. La mesura ha generat situacions sorprenents i, en molts casos, gratificants. Com a professor de secundària he pogut retrobar o (segons com) descobrir el somriure dels alumnes. Dos anys amb el morrió posat han fet que a la majoria d’aquests nois i noies els hagi conegut directament amb mascareta. En molts casos no sabia quina cara feien i m’he adonat, un cop s’han destapat el rostre, que no sempre coincideix amb el que havia construït la meva imaginació. A ells els va passar el mateix amb mi, n’estic segur. Per això, quan en tornar de les vacances de Setmana Santa ens vam veure les fesomies, vam dedicar el primer moment de classe, sense dir-nos res, a descobrir-nos i aprendre a reconèixer-nos. N’hi ha que si en aquell moment me’ls hagués trobat pel carrer sense mascareta no els hauria pas identificat. De manera invariable, a totes les classes en què vaig entrar aquell dia la rebuda va ser un bé de déu de somriures i alguna rialla mal dissimulada: els feia gràcia mostrar el seu rostre i els feia gràcia descobrir el meu. Va ser un instant insòlit que contenia, alhora, l’emoció de la descoberta i un pessic de la màgia que tenen els petits gestos quotidians que, durant dos anys, han quedat amagats rere un bocí de tela. Somrèiem. I allò que durant tant de temps havíem hagut d’intuir es dibuixava ara de manera nítida en cada semblant i il·luminava aquelles joves fesomies com si una aura de claror les envoltes.

És sabut que molts cops no ens adonem del que tenim fins que ho perdem o, fins i tot, en valorem la mesura justa més tard, quan, si tenim sort, ho recuperem. Sona tòpic, però és cert. Havíem après a concentrar en els ulls la comunicació facial. Hem malbaratat milions de rialles i somriures que, tot i anar adreçats a persones concretes, ningú no ha arribat mai a veure. Penso gaudir, doncs, del redescobriment dels somriures i, a partir d’ara, els rebré com els primers brots verds de primavera, com l’aigua de la pluja després d’una llarga temporada de sequera.

Perdre i recuperar, redescobrir allò que s’havia perdut, és una manera d’aprendre. No convido pas a anar per la vida com un ximple, com qui passeja per la realitat de cartró-pedra d’un parc d’atraccions, amb un somriure permanent i els ulls esbatanats, amb la felicitat postissa provocada per emocions tan intenses com superficials i efímeres. No. Es tracta només de posar en valor i donar sentit, ara que els hem recuperat (i, per tant, redescobert), als somriures agafats al vol, quotidians, sovint discrets, que se’ns adrecen.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de maig de 2022)

Optimisme

 

Reconec que, quan es tracta d’augurar quin futur espera a la llengua catalana, veient els estudis i les gràfiques que circulen i parant l’orella al carrer, acostumo a arrenglerar-me amb els que ho veuen tot plegat més aviat negre. No soc de fer vaticinis apocalíptics ni d’aventurar una data de defunció per a la nostra llengua, però interpreto els indicis com a poc esperançadors: el català cada cop es parla menys entre els joves, han desaparegut els referents mediàtics, les interferències del castellà van en augment i els qui mantenim el català quan parlem amb un castellanoparlant tinc la sensació que continuem sent una minoria resistent.

És potser per no caure en la desolació tremendista que em vaig imposar la lectura de Prou catastrofismes lingüístics (Destino), de l’Enric Gomà, que és un lingüista que es mereix el meu respecte. Més que optimista, Gomà es mostra esperançat. Trenca alguns tòpics del pessimisme imperant (sovint benintencionat) en relació a l’ús i la qualitat de la llengua, com aquell que diu que a Barcelona no es parla en català, o el que s’entesta a considerar que el català es troba en una situació d’emergència, el que assegura que «el català es parlava bé abans» o que «abans se sentia més català», o el que diu que el català de TV3 assenyala el camí de l’extinció, i arremet contra la «brigada melancòlica» (nascuda l’any 1979 amb el famós i respectat manifest d’Els Marges) i contra els puristes obsessionats amb la genuïnitat que no admeten, ja no l’error, sinó l’evolució de la llengua.

Al capdavall, potser la situació no és tan esperançadora com es pinta a Prou catastrofismes lingüístics, però potser tampoc no és tan alarmant ni tan definitiva com la consideren altres. Tant per tant, val la pena que tinguem en compte la visió de Gomà, que reconeix que encara cal picar molta pedra («cal lluitar-hi amb intel·ligència, pressupost i poder, a més a més de voluntat»), però assegura, amb tota la raó, que si hi ha una cosa inqüestionable és que amb el catastrofisme, l’alarma, la nostàlgia, el victimisme i el lament constant, no salvarem res, perquè el català necessita nous parlants i «ningú no es vol incorporar a una llengua que llangueix».

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2022)

Abantisme

 

«Abans el menjar era més saborós», «Abans la gent era més educada», «Abans els joves tractaven els adults amb més respecte», «Abans es llegia més», «Abans es parlava més català i es parlava millor», «Abans, a l’escola, s’estudiaven les comarques i els països», «Abans els electrodomèstics duraven més», «Abans no hi havia tantes malalties», «Abans tothom parlava a base de refranys i frases fetes», «Abans els fills feien més cas als pares», «Abans tot era molt més barat», «Abans, si el mestre et clavava un mastegot, a casa te’n fotien un altre perquè alguna cosa devies haver fet». Si fem cas d’aquest rosari d’afirmacions (que podem sentir al carrer, a la carnisseria, a la sobretaula de diumenge, o bé llegir a les xarxes amb certa freqüència), abans el món era un autèntic paradís on tothom era noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç. «Cualquier tiempo pasado fue mejor», proclamava Manrique en el seu vers més famós. Però el mateix poeta castellà feia precedir aquesta afirmació d’un «a nuestro parecer» que és clau, perquè vincula aquesta manera de mirar el passat més a un sentiment nostàlgic que no pas a una percepció real.

No sé si, ben mirat, es té prou en compte que abans es passava més gana, que la societat es regia per un masclisme estructural, que pocs joves tenien la possibilitat d’anar a la universitat, que ningú s’adreçava a un castellanoparlant en català, que molts mestres seguien mètodes basats exclusivament en la memorització, que la llengua de l’escola era el castellà, que l’accés a bona part dels luxes quotidians actuals era limitat, que l’esperança de vida era inferior a la d’ara i que els maltractaments domèstics o escolars no es denunciaven.

El camp de les percepcions és delicat i perillós. Elevar l’anècdota (el meu fill no se sap les capitals dels països d’Europa, vaig anar a Barcelona i enlloc em van atendre en català, els meus nebots no llegeixen) a categoria (a les escoles i instituts no s’estudia geografia, a Barcelona ningú no parla en català, el jovent d’avui no agafa mai un llibre) és perillós i, segurament, ens pot fer caure en afirmacions falses que contribueixen al desànim i el catastrofisme imperants. És el perill de l’abantisme, neologisme encunyat per Enric Gomà a Prou catastrofismes lingüístics a propòsit de l’actitud dels qui vaticinen la desaparició imminent del català, volen enterrar-lo abans d’hora i proclamen les virtuts del català que es parlava «abans».

La nostàlgia és un sentiment legítim, natural i inevitable. Fins i tot necessari. Fruit, sovint, de la memòria selectiva que ens ajuda a suportar el present. L’abantisme, en canvi, és tota una altra cosa i més aviat contribueix a fer el present una mica més insuportable. Siguem nostàlgics, doncs, però no abantistes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de maig de 2022)

La bufetada

 

Fa un parell de setmanes Will Smith va clavar una bufetada a Chris Rock en la presentació dels Oscar després que el segon fes una broma desafortunada sobre l’alopècia que pateix la dona del primer. Com passa en aquests casos, a les xarxes i als mitjans tothom va dir la seva. Molts, tot i reconèixer el mal gust de la broma, van acusar Smith d’haver exhibit una actitud masclista, violenta, injustificada i injustificable. D’altres, però, es van mostrar més comprensius i, fins i tot, hi va haver qui va pensar que s’havia quedat curt.

No seré pas jo qui justifiqui la violència. Segurament hauria estat més elegant rebatre el comentari amb una desautorització verbal i eloqüent. Però, què voleu que us digui: tampoc no em veig amb cor de censurar categòricament la reacció de l’actor en veure la seva dona bloquejada per la humiliació. No descarto que si algú fes una broma feridora sobre algú de casa meva tingués ganes de bufetejar-lo.

Deixant de banda si defensar a base de mastegots l’honor de la parella és més o menys legítim, el cas va revifar el debat sobre si es pot fer broma de qualsevol tema i, especialment, si es pot fer broma de la malaltia que pateix algú. D’entrada hi ha qui defensa que sí, que un humorista ha de poder burlar-se del que li surti dels pebrots i que, si algú s’ofèn, s’hi haurà de posar fulles. Però mirem què passa i veurem que ni el més pintat, ara mateix, gosaria fer acudits sobre l’holocaust, per exemple. És clar que en aquest cas la llei diu que és delicte. Què passa, però, amb les malalties? Ens podem burlar impunement d’un malalt? De qualsevol tipus de malalt? Estic segur que, qui defensa aquesta postura pretesament oberta no ha patit cap malaltia greu o no ha tingut cap malalt a la vora, perquè si fos així, si hagués hagut de fer front a l’infern del dolor, la depressió o la degradació no li quedarien ganes de justificar aquells que en fan broma, per més humoristes que siguin.

El problema no és tant que es facin segons quines bromes ofensives, que també, sinó que hi hagi gent a qui fan gràcia. No és tant, doncs, un problema de límits com un problema de sensibilitats. Ser sensibles ens fa humans, mentre que la insensibilitat, com les bufetades, ens acosta a les bèsties. És pot fer humor a partir de la malaltia i de la mort sense deixar de ser sensible: mireu, si no, la magnífica sèrie After Life. No cal burxar en el dolor de l’altre, per fer riure. Soc del parer que no hi hauria d’haver censura perquè els límits se’ls hauria d’imposar un mateix. Sembla ser, però, que hi ha qui té problemes per aconseguir-ho. Si puc entendre (que no vol dir justificar) que hi hagi qui fa acudits ofensius a costa d’una malaltia, també he de poder entendre (sense tampoc justificar-ho) que hi hagi qui venta una bufetada a qui els fa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 17 d'abril de 2022)

Cussà, encara

 

Cap a finals de març de 2020, ara fa dos anys, quan tots érem tancats a casa per això del virus, vaig parlar amb el Jordi Cussà. No recordo si em va trucar ell o el vaig trucar jo. Aquells dies era habitual parlar per telèfon amb amics i demanar-los com estaven i com portaven el tancament. A causa de la mala salut de ferro que gastava, el Jordi havia de fer molta bondat. En vam parlar, i, com no podia ser d’altra manera, vam parlar també de projectes literaris. Tenia El primer emperador i la reina Lluna («la novel·la dels xinos», que en deia ell) al forn de Comanegra, i havia revisat i enllestit una nova novel·la, Les muses, que tancava la monumental trilogia iniciada amb La serp (2001) i continuada amb El ciclop (2017). Com altres vegades, amb aquell sisè sentit que li feia intuir la meva disponibilitat a causa de l’admiració que m’ha produït sempre la seva prosa, em va proposar d’enviar-me-la, perquè li digués què em semblava.

Les muses és una novel·la impressionant. Una nova demostració del talent desbordant del Cussà narrador. Un espectacle literari carregat d’humanitat. Com passa amb els dos lliuraments anteriors de la trilogia, no és una novel·la per a tots els públics: qui no tingui un mínim d'interès per la història de la civilització i del coneixement i només busqui una trama per entretenir-se, potser no hi entrarà. Però qualsevol lector amb un pessic d'inquietud intel·lectual hi pot trobar una immensa font de plaer literari: pels personatges, per l'estil, pel llenguatge, per la trama general i les subtrames, per l'ambició del projecte, pel joc metaliterari... En una mena de cànon personal de genis, Cussà reprèn el fil allà on ho va deixar amb El ciclop i passeja el lector (sense cap intenció de fer una novel·la històrica) des del segle XIII, amb Ramon Llull, fins als psicodèlics anys setanta, amb els Pink Floyd i companyia, passant per Colom, Shakespeare, Da Vinci, Galileo, Mozart, Poe i Einstein.

Les muses acaba de sortir publicada (també a Comanegra) i ens en felicitem. L’amic Jordi Cussà ja no hi és, però se’n parla més que mai, i ell, de fet, encara no ha dit l’última paraula.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2022)

Lo lleidatà a Twitter

 

Fa tres setmanes vaig llegir una piulada que, a propòsit de la gent que, alarmada pel rumor d’una imminent vaga de transportistes, buidava els supermercats, deia: «Voleu fer lo favort de no ser tan agoluts? Amb l’asfaraiment de los camions mos deixeu sense cerveses ni carn a les botigues carallots!!». Més que no pas el contingut, em va cridar l’atenció la forma. L’ús que sovint es fa del lleidatà, especialment a les xarxes, acostuma a ser contradictori: vol mostrar unes particularitats lingüístiques que, en realitat, no es respecten. Entenc que és un missatge escrit a corre-cuita i que l’objectiu és expressar-se d’una manera informal, fins i tot humorística, i que tot això pot justificar, per exemple, que no hi hagi una coma entre «botigues» i «carallots». Però tot plegat no hauria d’impedir que es fos una mica més respectuós amb el dialecte que, en teoria, es pretén reivindicar.

Analitzem el missatge. D’entrada, en la pregunta inicial apareix un el mot «favort», reforçat amb aquesta «t» final després de la «r», que és propi de la variant oriental, no pas de l’occidental. Els catalans de Barcelona o del Rosselló sovint reforcen alguns mots acabats amb «r» i diuen «bart», «honort» o «cort». Joan Veny ho anomena epítesi dental. A la segona frase, en canvi, no queda reflectida la reducció d’«-eix-» a «-ix-» en el verb «deixar», que sí que és del tot general en lleidatà: «dixar», «dixeu». D’altra banda, interpreto la forma «agoluts» com un intent d’ús del prefix intensificador «a-» (com a «arruixar», per exemple) a un mot amb prou feines he sentit mai en lleidatà («golut»), que més aviat diu «llimenc» o «fartaner». La cosa es descontrola, però, quan es força l’ús de l’article masculí «lo». Perquè, és clar, una piulada en lleidatà ha de contenir algun «lo». Si no, no semblarà autèntica. Però resulta que després d’una vocal ningú no diu l’article «lo», que només s’utilitza a principi d’oració i després d’una pausa o d’una consonant. Per tant, cap parlant de català nord-occidental no diu «fer lo favort» (en tot cas, «fe’l favor», perquè la «r» de «fer» és muda) ni, encara menys, «de los camions». Forçar-ho no fa cap favor a una variant que ja és prou maltractada pels que no la parlen (els imitadors sempre acaben caient en aquest desajustament) sense que hi hagi la necessitat que ho facin els propis parlants.

Utilitzar la variant nord-occidental del català a Twitter, sobretot en missatges desenfadats i de to col·loquial, més que no pas pintoresc, ho considero legítim i expressiu, i pot ajudar a difondre una manera com una altra de parlar la llengua catalana. Ara bé, utilitzar el lleidatà de forma exagerada, amb poc rigor, com a recurs exclusivament humorístic i bàsicament per marcar diferències, ho trobo més aviat ridícul.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'abril de 2022)