La misèria d'escriure

                La literatura interessa poc. No dic res de nou. Sempre hi ha hagut pocs lectors de literatura i tinc la sensació que a mesura que avançarà aquest segle, amb tota la varietat d’entreteniments digitals i audiovisuals que tenim a l’abast, n’hi haurà cada vegada menys. La vida social que es genera al voltant de la literatura, en canvi, manté certa vitalitat. Les presentacions de llibres, per exemple, apleguen sovint un exèrcit de familiars, amics, coneguts i saludats dels autors que s’ho passen millor en el refrigeri posterior que durant l’estona en què el protagonista xerra pels descosits; els clubs de lectura de les biblioteques i d’algunes llibreries (una iniciativa meravellosa que ha generat nous lectors i n’ha recuperat d’antics) estan més vius que mai, tot i que sospito que alguns dels qui hi participen busquen més compartir una bona estona que no pas l’experiència literària en ella mateixa; els recitals de poesia (sobretot si qui recita és un personatge mediàtic) són plens de gent que mai no ha comprat un llibre de poemes.

                Conscient d’aquesta realitat, i més motivat per la sensació de poder literari que atorga deixar-se veure en presentacions, festivals poètics i lliurament de premis, que no pas per la dura disciplina de posar-se a escriure, l’autor ha de buscar cada vegada més la presència pública, ha d’anar a la recerca del lector, i pot acabar engolit per allò que Pere Rovira, en el seu deliciós dietari Música i pols (Proa, 2019), anomena el circ de la literatura: “El món literari és curiós: sol donar molta més importància a festivals, premis, crítiques, elogis, homenatges, etc., que a la literatura en si mateixa. Si els escriptors fessin el que han de fer, que a mi em sembla que és quedar-se a casa escrivint, el míser circ de la literatura no tindria gaire importància.” En una altra pàgina, Rovira afirma que “un escriptor no ha d’anar pel món a vendre el seu producte”. Per altra banda, sense aquest circ, editors i llibreters ho tindrien encara més difícil per sobreviure, i, sense ells, l’autor no és ningú. Estem assistint, doncs, a la mort de la creació literària tal com l’hem entès fins ara?

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2019)

Immersió, encara

                Quan, fa algunes setmanes, amb el rerefons de la sentència que ha condemnat els presos polítics catalans a un centenar d’anys de presó, un servidor s’afegia al clam iniciat per Jordi Cuixart de “Ho tornarem a fer”, pensava en practicar la desobediència civil noviolenta, com vam fer l’1 d’octubre de 2017. De moment, però, resulta que el que hem de tornar a fer és defensar les engrunes que, per preservar la nostra identitat, hem hagut d’anar protegint els darrers quaranta anys. Darrerament, per exemple, com si haguéssim entrat en un bucle infinit, ha calgut tornar a explicar les virtuts de la immersió lingüística a les escoles davant del viratge interessat del PSC respecte d’aquesta qüestió que, fins ara, només posaven en dubte, també per interessos electoralistes, partits com C’s i PP, així com plataformes socials de signe espanyolista, amb l’objectiu final de reduir el català a simple forma d’expressió folklòrica. Els dirigents socialistes catalans han abandonat definitivament l’equidistància. Em nego a pensar que mostren qui són en realitat. Això no ho sabrem mai. Més aviat m’inclino a considerar que el que busquen és “eixamplar la base” amb el suposat (i és molt suposar) vot progressista-espanyolista que ha fugit de C’s.

                Ja estàvem acostumats a rebre, dels sectors més anticatalanistes, aquest menyspreu cap a una de les poques eines realment útils i cohesionadores. Estàvem acostumats que l’espanyolisme més ranci ataqués la immersió lingüística i TV3 com un mantra recurrent. Ara, el discurs del PSC s’assembla sospitosament al d’Arrimadas: “Els @socialistes_cat diem hola a una societat plurilingüe que preservi el català i que garanteixi sense complexes [sic] un bon domini del català i castellà i de l’anglès respectant el criteri pedagògic i adaptant cada projecte lingüístic de centre al seu entorn”, diu Eva Granados. Aquesta proposta s’assembla força a la polèmica llei de trilingüisme (posar l’anglès pel mig sempre queda molt bé) promoguda el 2013 pel popular José Ramón Bauzà, aleshores president del Govern Balear, amb la intenció d’arraconar el català (també) a l’escola.

                La iniciativa, naturalment, ha estat aplaudida per gent com Joaquim Coll o Lluís Bassets. Són els qui s’escandalitzen quan senten algú a qui li costa expressar-se en castellà (un espècimen excepcional, si és que existeix, alimentat per la mitologia espanyolista) i en canvi no diuen res de la normalitat quotidiana, on el català amb prou feines és present en àmbits com el cinema, la justícia, els youtubers o les plataformes digitals, o és clarament minoritari a la ràdio, la premsa o la televisió; ni troben vergonyós que (de manera gens excepcional) hi hagi milers de catalans incapaços de dir un mot en català o que l’utilitzin amb una precarietat clamorosa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de desembre d 2019)

Des de l'aire

A La vida aèria (Pòrtic, 2019), l’últim dietari del Ferran Sáez Mateu, l’autor es fa el següent autoretrat: “Ara només soc un home malalt, calb i mal conservat de més de 50 anys, prematurament envellit, insomne, cansat, devastat”. Després de llegir aquests mots, es podria pensar que La vida aèria tracta de la crisi dels 50, i no aniria desencaminat del tot, però la profunditat intel·lectual que exhibeix l’autor pàgina rere pàgina transcendeix de llarg aquesta interpretació superficial. Al llarg de les 350 pàgines no espereu trobar-hi, doncs, un home pessimista que fa inventari de les conseqüències de fer-se gran i sí, en canvi, un intel·lectual polièdric que, amb 50 anys repicats, s’oposa a la banalitat. Sáez s’erigeix en notari lúcid d’un món dominat per la mediocritat, la hipocresia i la superficialitat. Es presenta com a músic (melòman exquisit, intèrpret esforçat, compositor sensible), com a professor de filosofia à l’ancienne (de vegades escèptic, altres esperançat), com a escriptor (no pas com a lector que escriu, Déu nos en guard!). I també com a observador sensible del paisatge, com a rondinaire mordaç, com a conciutadà pacient, com a col·leccionista d’instruments, com a bibliòfil apassionat, com a detractor de Nietzsche, com a insomne penitent...

Amb ironia de vegades desfermada, La vida aèria arrenca amb uns advertiments al lector que són tota una declaració de principis: desconfia dels qui expliquen per què escriuen un dietari i dels qui el comencen l’1 de gener (ell l’engega el febrer de 2016 i l’acabarà quan li vingui de gust, que serà la primavera de 2018), renega dels dietaris que es limiten a explicar la vida quotidiana de l’autor (“en català, de deposicions excrementals d’aquesta índole se n’han escrit moltes”) i es marca tres normes: no parlarà de l’actualitat política (de fet, un dels objectius del dietari és apartar-se’n), no posarà els noms de persones vives i se saltarà els dies i setmanes que li plagui, assenyalant només les dates que li sembli.

La vida aèria és un dietari poc convencional: evita tant el comentari de l’actualitat com el repàs d’intimitats personals. Podríem dir que es tracta, més aviat, d’un honest i interessant exercici d’exhibició (no pas exhibicionisme) intel·lectual. Un compendi de reflexions sobre el pas del temps, la fe, la infantesa a la Granja d’Escarp (“per mi, les pel·lícules de Fellini sempre han estat pur realisme”), el populisme, els grans filòsofs i músics, la moral, l’estupidesa, la mandra, la sobrevalorada literatura anglesa... i un nombre interminable de qüestions tractades des d’una perspectiva doblement aèria: perquè hi ha una presència constant d’instruments de vent i perquè l’autor projecta la mirada des de dalt, en la distància, com si flotés davant la realitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de desembre de 2019)

A l'amic escocès

                Maria Barbal i Pep Coll han escrit algunes de les millors pàgines de la literatura catalana en les darreres dècades. Tots dos són del Pallars i aquest és el paisatge d’una part important de les seves obres. Tots dos, a més, demostren que es poden generar missatges universals des de qualsevol racó de món (en aquest cas, des d’una geografia física i humana molt concreta i inhòspita) i que, per tant, l’etiqueta de “novel·lista rural” que, als anys vuitanta, quan semblava que només es podia parlar de barres de bar, olor d’asfalt i clavegueres fumejants, s’utilitzava amb cert menyspreu, no condiciona gens, en realitat, la qualitat i el missatge del text. Coll ha explorat literàriament el Pirineu a través de les històries ancestrals que hi explica la gent (des de les llegendes atàviques que són el fonament de Muntanyes maleïdes, fins a la reconstrucció d’un crim real a Dos taüts negres i dos de blancs). Barbal, per la seva banda, ha trobat en el seu Pallars un paisatge de fons, poques vegades agraït, d’on surten personatges memorables. Si Pedra de tartera (1984) és la història de la Conxa, un dels grans personatges de la literatura catalana, A l’amic escocès, la seva última novel·la, fa un recorregut per la vida del Benet: la infantesa en una llar on els pares no s’estimen, la feina que es veu obligat a fer a Obres Públiques i la que ha d’abandonar (voldria ser artista, a Barcelona), i, sobretot, la guerra. La guerra, pròpiament, apareix poc, en la novel·la de Barbal, però és present al fons de gairebé totes les pàgines, perquè condiciona la vida de tothom que hi apareix. El Benet és un d’aquells personatges de carn i ossos que només saben construir els grans escriptors: discret, apassionat, honest, sensible, resignat i atrapat per l’entorn humà amb què li ha tocat viure. Un entorn humà que proporciona altres personatges molt interessants: pares, germans, amics, xicota... o el mateix amic escocès a què fa referència el títol. I tot plegat explicat amb un estil que combina tècniques narratives diverses i efectives amb un llenguatge esquitxat, aquí i allà, amb mots i expressions (esquerar, xinalla, furro, farnaca, mosta, aventar-se a córrer, albardar, escunçar...) que perfumen i enriqueixen el text.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2019)

Vida i literatura

                Molts escriptors (si més no, tots els bons escriptors) viuen en comunió amb la literatura. Vida i literatura, per a ells, són una mateixa cosa. Viure i escriure. Això no vol dir que visquin només per escriure, sinó més aviat que la literatura i el pensament són una part essencial de la seva vida.

                Acabo de llegir Música i pols (Proa, 2019), el dietari que acaba de publicar Pere Rovira. Ha estat una experiència literària deliciosa, com fa tres anys ja ho va resultar també la lectura de La finestra de Vermeer (Proa, 2016). Rovira hi afirma, per exemple, que la literatura ha estat i és una de les coses més importants de la seva vida, potser la més important després de la família. Hi parla d’ell, és clar, de les penalitats físiques que comporta fer anys, de la joventut, de les seves aficions... però parla també dels altres, d’aquells a qui coneix (i estima) i d’aquells a qui només ha conegut a través de la seva obra (músics, pintors i, sobretot, escriptors); parla del pas del temps (un tema inevitable en qualsevol dietari), del paisatge (el de terra endins, a Alpicat, i el de la costa, al Delta), de cinema, del Barça, de la Celina, de l’Emília, del gos malalt, del cotxe vell, de fotografia, de la fe, de l’amor, de poesia, del nét que neix durant l’any (“soc un vell, però encara he d’aprendre noves formes de l’amor”) i, per descomptat, tractant-se d’un dietari del 2017, dedica un bon nombre de pàgines a temes polítics... Gairebé sempre, parlar d’alguna cosa és l’excusa per arribar a reflexions més profundes. També parla de les misèries del món literari (“a la literatura del nostre temps, el sentit comercial li ha fet perdre el sentit del ridícul”). De tant en tant, deixa anar una sentència contundent, sempre amb una bona dosi d’escepticisme, que pot ser sobre la naturalesa humana (“ja quasi ningú no vol aprendre res, però cada vegada hi ha més gent disposada a donar lliçons”), sobre fer-se gran (“Un perill de l’edat: la tendència a parlar impartint lliçons / Un altre perill, més molest: que les lliçons siguin depriments”) o, naturalment, sobre l’ofici literari (“no es tracta d’escriure moltes obres, sinó d’escriure moltes hores”). Es mostra optimista davant la vida i escèptic davant del món. I irònic, sempre irònic. Escriu sobre la sinceritat que se suposa que ha d’haver-hi en l’anomenada “literatura del jo” i afirma que “les veritats personals no tenen importància literària”, per concloure que “una autobiografia (···) pot ser descaradament mentidera i literàriament excelsa”.

                No sé fins a quin punt a Música i pols hi ha mentides (segurament no ho sap ni el mateix autor), el que sé és que conté grans veritats, d’aquelles que només es poden expressar de forma literària, amb bona literatura.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de novembre de 2019)

Ferides obertes

                De vegades sembla que la guerra civil va començar molt abans del 36 i que, en realitat, encara dura. El conflicte és recurrent i universal: el poder acostuma a mantenir-se sempre en les mateixes mans, les dels qui controlen l’economia, mantenen l’exèrcit i aproven les lleis; i quan les tornes canvien, quan el poder sembla que hi ha la possibilitat que es desplaci cap a unes altres mans (que, fins llavors minoritàries, de cop i volta aspiren a un suport popular ampli), els acostumats a manar (i encara des del poder) despleguen tota mena d’estratègies polítiques, argúcies legals, repressió policial i manipulacions mediàtiques per anorrear l’adversari que pot acabar amb els seus interessos i privilegis. El conflicte (que sempre hi és, no ens enganyem) esclata aleshores en una escalada imprevisible. Els qui són a dalt, emparats per la maquinària política, mediàtica, judicial, militar i policial que controlen, faran tot el possible per mantenir-s’hi. Els qui empenyen des de baix, per la seva banda, reclamaran amb totes les seves forces els drets que, si són majoria, els corresponen.

                Les ferides cal curar-les. Les de la guerra, també. Deixar-les obertes, mirar cap a una altra banda i esperar que s’oblidin, com ha pretès la transició espanyola, s’ha demostrat que és un fracàs. No es pot amagar que, en nom de la llei i la justícia, es van afusellar innocents, es va empresonar i torturar gent per les seves idees, es van perpetrar venjances personals i es van deixar podrir milers de cadàvers en fosses comunes. A la darrera novel·la de Maria Barbal, A l’amic escocès (Columna, 2019), hi ha un personatge, l’Encarnació, a qui van matar el marit durant els primers mesos després de la guerra a causa de la delació d’algun veí, i sospita d’un home amb qui havia tingut algun enfrontament per temes d’expropiacions i canalització de l’aigua durant l’etapa republicana. La dona, consumida, es planteja si la revenja és una causa de la guerra, o bé si la guerra (i el seu resultat), ha estat l’excusa per a la revenja. I es pregunta: “pot venir tanta maldat del sol verí de les guerres?”. El meu amic Joan Pinyol fa anys que lluita per treure el seu avi del Valle de los Caídos, on van traslladar el seu cos des del cementiri de Lleida, sense dir-ne res a la família, i ara ha escrit un llibre (Avi, et trauré d’aquí!, Saldonar, 2019) explicant aquesta lluita fins ara infructuosa. Tan difícil és, tancar aquesta ferida? Es veu que sí.

Darrerament, arran dels aldarulls nocturns viscuts en diverses ciutats catalanes després de la sentència que condemna a 100 anys de presó els líders independentistes, hem pogut llegit comentaris de l’estil: “aquests joves són els néts d’aquells a qui vau enterrar a les cunetes”. La ferida, doncs, continua oberta.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de novembre de 2019)

Ho tornarem a fer

[Aquest article, tot i haver estat publicat després dels actes de protesta que han seguit la sentència del TSJ als presos polítics independentistes, va ser escrit i enviat al suplement dominical abans que es fes pública la sentència]

               L’octubre ja no tornarà mai més a ser gris i ensopit, si més no per als catalans sobiranistes (una majoria que, segons alguns sondejos, rondem el 80%) ni, per descomptat, per als independentistes (que no sabem quants som, perquè no ens han deixat comptar, però que possiblement superem el 50%). I l’octubre de 2019 ha arribat. Amb l’objectiu d’atemorir milions de catalans disposats a protestar al carrer per una resolució judicial que només seria acceptable si fos absolutòria, la maquinària de l’Estat (governants, polítics, fiscals, policia, premsa...) ha estat capaç de generar i escampar el retrat de l’independentisme com un moviment violent. De res no val que en cap de les moltes manifestacions multitudinàries convocades no s’hagin registrat incidents de violència, o que l’1-O l’única violència la rebessin els votants pacífics, o que les proves contra els acusats de preparar actes violents siguin tan febles... Han decidit escampar la idea que l’independentisme és violent i han omplert els diaris de titulars que barregen independentisme, violència i terrorisme. Algú, fins i tot, ha arribat a afirmar que l’ambient actual a Catalunya és pitjor que el que es vivia al País Basc en l’època més sanguinària d’ETA. I tot això té un triple objectiu: atemorir la gent pacífica, justificar la repressió i atiar la campanya dels partits unionistes de cara a les eleccions espanyoles. Diria que en cap cas l’objectiu és evitar accions violentes. De fet, el rèdit electoral que en traurien si n’hi hagués creixeria de manera exponencial. Per tant, tot apunta que, quan no hi ha violència, se la inventen.

                Si ara mateix hi ha una figura que s’erigeix com a referent indiscutible del sobiranisme i la noviolència, una figura de consens per sobre i més enllà dels partits polítics, és Jordi Cuixart, el president empresonat [quan es va escriure l'article encara no havia estat sentenciat] d’Òmnium Cultural. En el seu llibre/manifest Ho tornarem a fer (Ara Llibres, 2019), Cuixart posa en ordre algunes de les idees que l’han convertit en aquest referent del pacifisme i la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles, bona part de les quals ja va exposar en les dues intervencions que va fer durant el judici per rebel·lió. A Ho tornarem a fer Cuixart imparteix una lliçó d’integritat: parla des de la presó, sense cap intenció de sortir-ne si no és a través de l’absolució o l’amnistia (qualsevol altra solució seria admetre que hi ha hagut delicte), acusa l’Estat de muntar un judici polític, defensa la legitimitat de la desobediència civil (cal desobeir les lleis injustes) i llença un missatge esperançat i profundament vitalista perquè el sobiranisme (no necessàriament independentista) s’enfronti pacientment, sense por i des de la noviolència, a un Estat repressor que juga brut, però que tard o d’hora haurà de cedir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 d'octubre de 2019)

Enveja i ambició

                Tot i que el títol d’aquest article pot recordar el d’una inexistent novel·la victoriana, no tinc intenció de parlar d’històries passionals amb personatges dominats pels sentiments. L’objectiu és, més aviat, reflexionar sobre la força natural que pot unir aquests dos conceptes.

                El diccionari defineix l’enveja, d’una manera més o menys ambigua, com el “desig d’allò que un altre posseeix”, però també, en una segona accepció més contundent, com el “sentiment, especialment d’odi, envers el qui posseeix una cosa que nosaltres no posseïm”. La saviesa popular acostuma a aferrar-se més a la segona definició i sol considerar l’enveja com un sentiment negatiu i molt generalitzat amb frases com “si l’enveja es tornés tinya, mig món es grataria”. De tota manera, també es parla (encara que sovint es faci amb escepticisme) d’”enveja sana”, quan aquesta aboca l’envejós més a respectar que no pas a odiar l’envejat. L’enveja, doncs (o, si més no, un determinat tipus d’enveja), potser no ha de ser dolenta per definició.

                A Déu no té pressa, el recull d’apunts de dietari on Jordi Pàmias reflexiona sobre actualitat, art i fe, parlant del món literari, llegim que “l’enveja és profundament trista” i que “la netedat d’esperit tendeix cap a l’admiració”. Ho he trobat revelador. Envejar o admirar? És com si la nostra naturalesa ens empenyés cap a l’enveja i, en canvi, el nostre esperit, després d’un procés de reflexió evolutiva, pogués canalitzar (transformar o interpretar) aquest sentiment com una forma d’admiració. I l’admiració sí que es veu, des de tots els punts de vista, com un sentiment positiu: “emoció produïda per la percepció, la contemplació, la consideració d’una persona o una cosa extraordinària, meravellosa, d’una gran bellesa”. Si, a més, l’admiració va acompanyada d’una certa voluntat d’emmirallar-se amb la persona admirada i assolir les seves virtuts, pot derivar en ambició (“desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi”) i, per tant, allò que havia començat com un petit corc d’enveja, en comptes de derivar cap a l’odi pot acabar amb la realització d’una obra ambiciosa.

                Segurament existeixen manuals d’autoajuda que esperonen el lector a canalitzar l’enveja corrosiva cap a sentiments més positius (amb frases lapidàries de l’estil “és millor admirar que envejar” o “l’admiració és l’enveja intel·ligent”) i, per tant, és molt possible que la meva reflexió hagi estat formulada a tort i a dret per més d’un guru de l’equilibri emocional. Reconec la meva ignorància en aquesta mena de literatura i és possible que el lector d’aquest article hagi tingut la sensació que no dic res interessant. Si ha estat així, en demano disculpes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 d'octubre de 2019)

Joves i literatura

                Hi ha un cert consens en afirmar que els joves, avui, llegeixen poc. Si més no, poca literatura. En realitat, ni els joves ni els adults llegeixen gaire. I, encara més: els percentatges de lectors a casa nostra mai no han estat, ni ara ni fa uns anys ni crec que mai, per tirar coets.

                Per altra banda, si bé, entre els adults, el nombre d’escriptors sembla que, més que disminuir, augmenta (si observem tot el que es publica un té sovint la sensació que hi ha més escriptors que lectors), entre la gent jove costa molt trobar vocacions literàries. Els nois i noies escriuen, quan ho fan, moguts per l’obligatorietat de la tasca escolar o, com a molt, per l’incentiu d’un premi literari que normalment els ha publicitat algun professor. Dues possibilitats que moltes vegades van de bracet, quan presentar-se a un certamen serveix per millorar la nota en l’assignatura de llengua.

 
               Sigui com vulgui, sort n’hi ha dels premis literaris destinats a joves, perquè representen pràcticament l’única plataforma per tal que els escriptors incipients puguin donar a conèixer el seu talent. Sense la pastanaga del premi, els joves literats (que n’hi ha, i de molt bons) farien com la majoria dels seus companys amb inquietuds creatives, que aboquen tota la capacitat artística en disciplines que puguin tenir una gran repercussió mediàtica a través de les xarxes, com ara penjar fotografies a Instagram o editar monòlegs (gairebé sempre en castellà, per augmentar el nombre de seguidors potencials) a Youtube. Val la pena, doncs, que ens fem ressò, si més no, dels premis que ens toquen de prop. Si teniu a la vora nois i noies entre 16 i 20 anys amb una certa inquietud literària, per exemple, feu-los arribar les bases del Premi Bages deNarrativa Juvenil (cliqueu aquest enllaç i les trobareu), que convoca Òmium Bages-Moianès en el marc dels Premis Lacetània i que pot servir, en primer lloc, per esperonar la seva creativitat i, de passada, per optar a guanyar 500€ amb un text de poc més d’una pàgina i, fins i tot, veure publicat el seu relat a Regió7. Hi ha temps de presentar textos fins al 18 d’octubre.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2019)

Llengües en contacte

                La Maria Va néixer en un poble petit, en una família catalanoparlant. A l’escola, la majoria d’infants responien a un perfil lingüístic molt similar al seu. Als 12 anys, a punt d’anar a l’institut, la Maria parla un català força genuí, amb alguns castellanismes incorporats a causa de l’entorn mediàtic, un castellà rudimentari i un anglès molt bàsic. L’Andrea, per la seva banda, va néixer a la ciutat, en una família d’origen equatorià. A casa i amb els amics del barri sempre ha parlat en castellà, però a l’escola ha après el català i, gràcies a això, s’hi defensa amb certa fluïdesa. A l’institut, la Maria i l’Andrea coincideixen a la mateixa classe i es fan amigues. Van juntes arreu, fan els treballs plegades i tot sovint l’una es queda a dormir a casa de l’altra. Entre elles i amb la majoria de companys, parlen habitualment en català.

                Al cap dels anys, amb els estudis de secundària superats i a punt d’entrar a la universitat, l’amistat entre les noies s’ha mantingut intacta. Totes dues són capaces d’expressar-se correctament en català i en castellà i es defensen prou bé en anglès. Això sí, el català de l’Andrea manté algunes interferències del castellà matern i, per altra banda, el català de la Maria ha perdut genuïnitat en relació al dels seus avis i els seus pares. De vegades, si no s’hi fixa, se li escapen coses com “això fa olor a...” i confon els verbs “anar” i “venir” (i diu “ja vaig” o “amb aquest paquet de cereals hi ve una joguina”).

                Si no haguessin estat amigues, és molt possible la Maria s’hagués estalviat algunes interferències i qui sap si l’Andrea s’hauria mantingut fidel al castellà amb el seu cercle d’amistats i hauria reduït l’ús del català algunes assignatures del seu entorn acadèmic. L’amistat entre aquestes noies ha fet, doncs, que el català de la Maria hagi perdut qualitat, però ha estat gràcies a aquesta amistat que l’Andrea utilitza el català de manera habitual.

                El contacte lingüístic ens aboca, en el cas de l’àmbit lingüístic català, a certs dilemes. D’entrada, no sembla un mal negoci la pèrdua d’una mica de qualitat a favor de més quantitat. És a dir, és millor que hi hagi més parlants encara que la llengua hi acabi perdent qualitat. Ara bé, fins on podem o estem disposats a assumir pèrdues de qualitat a canvi de més catalanoparlants? Està molt bé que hi hagi un augment de parlants en una llengua que es troba en procés de substitució. Però hem de tenir present que el negoci se n’anirà en orris si la progressiva pèrdua de qualitat acaba convertint el català en un mer dialecte del castellà. El futur del català passa, doncs, per aconseguir sumar parlants, però també per intentar que l’autenticitat del lèxic i, sobretot, de la sintaxi, es vegi tan poc contaminada com sigui possible.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de setembre de 2019)

D'Espinàs a Tarantino, passant per Tomàs Cabot

                Sóc un incondicional de les pel·lícules de Quentin Tarantino. Les he vist totes diverses vegades i, fins i tot, aquest estiu, abans de l’estrena de l'extraordinària Once Upon a Time in Hollywood (2019), vaig fer una marató i me les vaig mirar seguides, per ordre, des de Reservoir Dogs (1992) a The Hatefull Eight (2015). Me n’agraden els diàlegs i el pols narratiu, el tractament de la violència i, és clar, les referències cinematogràfiques que hi ha al darrere. I soc, també, un gran admirador de l’obra literària del savi incombustible Josep Maria Espinàs, capaç d’escriure sobre temes quotidians i propers amb efectivitat i ironia, amb una prosa nítida i expressiva. Fins fa poc desconeixia, en canvi, la trajectòria del director i guionista de Camprodon Julio Coll i trobo interessant la connexió que podem establir entre tots tres.

                Espinàs va escriure, els anys cinquanta, la seva primera i única obra teatral, És perillós fer-se esperar, la història d’una colla de delinqüents que, just després de cometre un atracament, van al lloc de trobada i esperen, en un ambient que es va tensant a mesura que avança l’obra, la compareixença d’un d’ells que no acaba d’arribar i que, per tant, comença a despertar sospites en cadascun dels membres de la banda. En el llibre El efecto Tarantino (Rebook, 2019), de Jordi Picatoste, he descobert que Julio Coll va dirigir una pel·lícula basada en l’obra d’Espinàs, Distrito Quinto (1957), una mostra de cinema negre més que digne que reprodueix el clima claustrofòbic de la banda d’atracadors tot esperant l’arribada d’aquell que s’ha quedat amb els diners i que recorda, en alguns aspectes (el fet, per exemple, que es mostrin els preparatius i les escenes posteriors al cop, però no el cop mateix), la tarantiniana Reservoir Dogs. Tot i el reconegut bagatge cinematogràfic de Tarantino, és molt difícil que el director americà conegués Distrito Quinto i, encara menys, la peça d’Espinàs. Segurament és tan sols una curiositat, però l’anècdota m’ha servit per recordar algun altre cas de possible connexió més clara. És el cas de la celebrada pel·lícula La misión (1986) de Roland Joffé, en la qual no costa gaire veure el rastre de la novel·la La reducción (1963), del manresà Josep Tomàs Cabot, que no n’ha rebut mai el reconeixement.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2019)

Tocar el cel (sobre l'última novel·la de la Marta Rojals)

Després de llegir El cel no és per a tothom (Anagrama, 2018) em veig amb cor de dir que hi ha ben pocs escriptors en la literatura catalana actual capaços d’escriure amb la naturalitat, efectivitat, veracitat i expressivitat que ho fa Marta Rojals.

El tema de El cel no és per a tothom són les relacions humanes (família, amors, desamors, infidelitats, traïcions). Al llarg de prop de sis-centes pàgines assistim al desenvolupament paral·lel, en dos temps (el present i diversos moments dels darrers quaranta anys), de la història de la família Costa, especialment dels tres germans, ben diferents: el Pep, que és el petit, i la Sara i l’Eva, dues bessones que mai no han viscut bé aquesta condició i que fa set anys que no es parlen. Al capdavall, però, els germans Costa es complementen: L’Eva, que viu arrelada a la terra (al poble on ha viscut tota la vida), acaba de saber que la seva filla està embarassada; la Sara, pilot de vols comercials, que viu desarrelada de tot arreu, sempre viatjant i lluny dels compromisos familiars, rep un missatge de la bessona; i el Pep, que acaba de tenir un fill i viu per fugir corrents de tot allò que li representi un compromís, es veu obligat a mediar en el retrobament de les germanes. Les relacions entre els germans (en el present i al llarg de la vida), les relacions amb els pares i les relacions amb les parelles respectives o amb els fills conformen la matèria primera de El cel no és per a tothom. La novel·la no explica, doncs, històries excepcionals, però és capaç de penetrar, gràcies a un exercici estilístic molt interessant i amb una precisió quirúrgica tan acurada que posa la pell de gallina, en la psicologia dels personatges, sense jutjar-los. De vegades fa estremir la capacitat de Rojals per exposar i construir situacions en què el lector s’hi reconeix. I això, una bona escriptora és capaç de fer-ho només amb paraules. Perquè Rojals demostra un gran domini de les tècniques d’ús del llenguatge per comunicar-se, a través de l’escriptura, amb una efectivitat expressiva que talla l’alè. I aquesta capacitat només pot ser innata. Per més que un s’esforci a estudiar tècniques d’escriptura, no podrà assolir determinats nivells de força creativa i narrativa. Perquè es pot aprendre a millorar, sí, i es pot adquirir segons quins recursos que faran que els textos creats per algú siguin prou bons, però si no hi ha un talent congènit és impossible posseir allò que s’anomena “el geni de la llengua”. I Marta Rojals el té, aquest talent. I per això en les seves novel·les, carregades d’ironia i de competència literària, trobem diàlegs vius i autèntics, descripcions esmolades i personatges que sovint se’ns assemblen tant que ens incomoden i, al mateix temps, ens fan sentir una mica orfes quan acabem de llegir l’última pàgina.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de setembre de 2019)

Born to run

                Ja ho deia l’Springsteen en aquella mítica cançó: “we were born to run”. Hem nascut per córrer. El Boss, però, parlava de l’empenta vital, de l’esperança, de la necessitat de fugir, amb un cotxe, a tota velocitat. No es referia, doncs, a una de les pràctiques que s’han posat de moda els darrers anys: el running. Córrer està de moda. Potser perquè és una manera de fer pràctica esportiva sense haver de fer cap gran inversió en material. És, segurament, l’esport més democràtic.

                Des de fa un temps, però, s’observa un fenomen curiós en algunes zones urbanes: grups de gent que corren plegats. I no són un exèrcit de zombis perseguint la darrera persona viva sobre la terra. Per la disciplina amb què desenvolupen l’activitat –tots trotant al mateix ritme— i per la qualitat de la roba esportiva amb què van abillats –vambes llampants, malles i samarretes de marca—, es dedueix fàcilment que provenen d’algun gimnàs. És a dir, que paguen una quota mensual a un d’aquests centres d’esport perquè els treguin a córrer en ramat. M’imagino que en la major part del casos –si no tots— el programa d’entrenament que segueixen deu incloure alguna altra activitat. M’imagino que molts d’ells, a banda de sortir a córrer, deuen fer altres activitats conjuntes (spinning, pilates, fitness, zumba...) o individuals (bicicleta estàtica, caminar per la cinta...). No puc deixar de pensar, però, com n’és d’absurd –en molts casos— anar al gimnàs perquè et treguin a córrer per fora o per caminar sobre una cinta amb el mateix paisatge tota l’estona davant dels nassos.

                Amb això no vull pas dir que els gimnasos no siguin uns espais útils i necessaris. Sovint anar al gimnàs és la millor manera de practicar esports que no es poden fer a l’aire lliure, com la natació (tan necessària, diuen), de fer esport sense dependre de les inclemències meteorològiques o de trobar assessorament per millorar la condició física sense fer-se mal.

                El súmmum del que a mi em sembla una veritable ximpleria, però, arriba quan t’expliquen que hi ha qui va al gimnàs amb cotxe per no haver de caminar la mitja hora que hi té des de casa i, un cop allà, es dedica a fer uns quants quilòmetres sobre la cinta o s’apunta a un d’aquests grups que fan running (perquè de córrer, els esportistes moderns, en diuen així) per les voreres amples de la ciutat. Als qui fan això els faria la següent recomanació: que vagin al gimnàs a peu, o corrent, o en bicicleta... Un cop allà, si consideren que ja han fet prou exercici (comptant que la tornada cap a casa l’han de fer en les mateixes condicions), poden evitar d’entrar-hi. D’aquesta manera, a banda de fer l’exercici que farien a dins, podran presumir d’anar al gimnàs cada dia i, de pas, s’estalviaran uns calerons.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 d'agost de 2019)

La lluna, la pruna

Els que vam néixer l'any 69, tot i no recordar res del dia que l’home va arribar a la Lluna, hem viscut sempre amb l’estigma d’haver nascut l’any d’aquesta gesta i la sentim una mica nostra. El passat juliol va fer-ne 50 anys i és impossible que l’efemèride us hagi passat desapercebuda. Amb la sequera de notícies habitual de l’estiu, se n’ha parlar a tort i a dret en diaris, ràdios, televisions i xarxes socials. El record ha servit, per exemple, perquè les emissores de ràdio fessin sonar fins a l’avorriment (com a música de fons de la infinitat de reportatges que s’han dedicat a la commemoració) cançons com Man of the Moon, dels REM; Walking on the Moon, dels Police; Space Oddity o Starman, de David Bowie; a banda, és clar, d’himnes triomfals de ressonàncies èpiques. En els programes i reportatges especials que s’han dedicat a la conquesta lunar s’ha recordat la figura del pobre Michael Collins, aquell que passarà a la història per haver anat a la Lluna sense baixar de la nau; s’ha reproduït una vegada i una altra la coneguda frase de Neil Amstrong (“Un petit pas per a l’home, una gambada per a la humanitat”); o s’ha comentat el fet que el coronel Buzz Aldrin no havia de ser inicialment un dels astronautes de la missió Apollo XI. I, naturalment, també s’han tornat a posar sobre la taula les teories conspiracionals negacionistes (tan fàcils de formular com de rebatre) segons les quals l’home no hi ha arribat mai, a la Lluna. N’hi ha que afirmen, fins i tot, que va ser ni més ni menys que Stanley Kubrick (que acabava de rodar 2001: una odissea de l’espai) qui va filmar l’arribada de l’home a la Lluna en un plató de cinema.

Que s’hagin desmuntat de forma incontestable totes les teories sobre la conspiració, però, no les ha fet desaparèixer. Que no sortissin les estrelles a les fotos, que la bandera semblés que onejava, que no quedessin cràters sota els mòduls lunars... Tot ha estat desmentit pacientment per la NASA al llarg dels anys i, així i tot, sempre hi ha qui ho continua posant en dubte. No cal dir que Internet ha proporcionat, els darrers anys, una plataforma impagable a les teories estrafolàries d’alguns negacionistes, de la mateixa manera que també s’han difós, a través de la xarxa, teories tan còmiques com que la Terra és plana. Segurament, aquesta necessitat de posar-ho tot en dubte forma part de la mateixa naturalesa humana. Ens agrada especular amb la possibilitat que bona part del que ens expliquen sigui fals. Ens agrada pensar que, en realitat, existeixen els vampirs, o que els extraterrestres conviuen amb nosaltres però que a algun poder ocult no li interessa que ho sapiguem. Ens atrauen, les teories conspiranoiques. Però cal anar alerta i informar-se bé, perquè més d’un, intentant fer-se l’espavilat, acaba fent el ridícul.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 d'agost de 2019)

Nens famosos

                Què passa quan algú viu l’època més important de la pròpia trajectòria vital i professional entre els 12 i els 16 anys? Aquesta és la pregunta que un es fa després de veure el documental que Netflix ha produït sobre el grup infantil Parchís (Parchís: el documental). Cinc preadolescents (tres nens i dues nenes) van viure, en cinc anys durant els quals es van convertir en adolescents, una carrera meteòrica que els va catapultar cap a la fama, primer a Espanya i després, sobretot, en alguns països de llatinoamèrica durant la primera part dels anys 80.

                El cas dels Parchís té la particularitat que aquells nens no estaven especialment dotats per a la música ni, encara menys, pel ball. No eren, ni de bon tros, virtuosos (com podríem pensar d’altres casos d’artistes infantils coneguts com Marisol, Michael Jackson, que després van continuar amb èxit les seves carreres) ni, encara menys, nens prodigi. La maquinària mediàtica, una bona estratègia comercial, un grapat de cançons enganxoses i el moment adequat els va convertir, això sí, en nens famosos. Molt famosos: milions de discos venuts, concerts multitudinaris, samarretes, còmics, mitja dotzena de pel·lícules, jocs de taula amb la seva imatge... Els Parchís són una icona televisiva i musical de la infantesa dels qui ara rondem la cinquantena.

                El documental també apunta l’aparició d’un fenomen, el de l’explotació infantil a través dels mitjans, que ha generat grans fortunes de les quals, sovint, els últims beneficiaris han estat els infants i les seves famílies. De fet, apareix una de les famílies visiblement molesta pel que consideren, en aquest sentit, gairebé una estafa. La majoria de progenitors, però, resten al marge del documental. Moguts entre la ignorància empresarial i la vanitat de tenir un fill famós, en una època en què l’explotació dels drets d’imatge devia anar molt diferent de com funciona avui dia, aquells pares es van deixar portar pel miratge d’uns luxes efímers, sense pensar massa que els seus fills creixien envoltats d’un món irreal i allunyats de les famílies durant llargues temporades.

                El debat sobre quins són els límits morals de l’explotació infantil queda lluny, però, de Parchís: el documental. Si que deixa clar que aquells nens i nenes han arribat a la cinquantena amb prou dignitat, però amb l’estigma d’haver format part d’aquell grup infantil famós. Sempre han estat i seran aquell nen o aquella nena dels Parchís. Per tant, no deixa de ser una bona excusa per replantejar preguntes que, en el món exposat en què vivim des de la proliferació de les xarxes socials, caldria no oblidar: és lícit condicionar el futur dels infants venent la seva imatge a canvi d’una mica de fama, un pessic de vanitat i (no sempre) beneficis econòmics?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de juliol de 2019)

Hores de sol

El darrer cap de setmana de març, com cada primavera, hi vam tornar: una hora menys al rellotge, una hora més de sol a la tarda i una hora menys de sol al matí. Aquest cop, però, vam avançar els rellotges amb la incògnita de saber si serà l’últim o el penúltim cop que haurem de seguir aquesta rutina semestral.

Pel que diuen, sembla ser que el canvi d’horari a què se’ns sotmet un parell de vegades l’any passarà a la història ben aviat. Això vol dir que una de les nostres converses d’ascensor més habituals té (permeteu-me l’acudit fàcil) les hores comptades.

A partir d’ara ja no ens queixarem del canvi d’horari? Donats com som a no trobar mai res del nostre gust i necessitats com anem de temes poc importants sobre els quals debatre amb vehemència, crec que més aviat serà al contrari. No ens enganyem: la solució no deixarà ningú satisfet. Fins ara tothom dedica un parell de setmanes l’any (una a la tardor i una altra a la primavera) a queixar-se de com el canvi afecta el seu ritme vital, a proclamar com seria de meravellós mantenir la mateixa hora durant tot l’any i a demanar si aquell cap de setmana tindrem una hora més o una hora menys per dormir. A partir del moment en què es fixi un horari definitiu, sigui quina sigui la solució adoptada, el debat prendrà matisos potser imprevisibles, però continuarà generant opinions contràries, potser amb més força que mai. D’una banda, si es manté l’horari d’hivern, això provocarà que a l’estiu es faci de nit més aviat del que estem acostumats i, per tant, hi haurà els qui, indiferents a la sortida del sol (potser perquè sovint els ensopega en llocs tancats) lamentaran la reducció d’hores de claror al vespre i s’indignaran, a més, per haver perdut l’oportunitat d’allargar les tardes hivernals. Si, d’altra banda, es mantingués l’horari d’estiu, n’hi haurà que, matiners de mena, posaran el crit al cel només de pensar que, en algunes èpoques de l’any, no es farà de dia fins a quarts de deu del matí. A més, apareixerà un nou perfil, fins ara inexistent, de renegaire: aquell que enyorarà els canvis i, tot i haver-ho criticat tota la vida, ara trobarà que el millor sistema horari és el d’anar canviant cada sis mesos i es mostrarà indignat per la decisió de mantenir tot l’any la mateixa hora. Tinc la sensació que l’única solució que deixaria tothom satisfet seria aconseguir que el sol lluís durant més hores a l’hivern, però això ho veig molt difícil.

Fet i fet, doncs, res no canviarà: les hores de sol seran les mateixes de sempre i els comentaris (a l’ascensor, a la pastisseria o a Twitter) sobre com de malament es prenen les decisions en aquest país, seguiran sent tan abrandats i tan intranscendents com ho han estat tota la vida. Els humans, al capdavall, som éssers ben previsibles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de juliol de 2019)

Mort i contraban

                Llegir novel·les d’autors que publiquen una primera història de ficció quan ja compten amb una trajectòria vital i professional tan extensa com poc o gens vinculada al món de la literatura és un exercici interessant i, tot sovint, gratificant. És el cas de Morir a cavall dels vents, la novel·la de Jordi Corominas i Llorenç Planes que l’editorial Andorra acaba de publicar i que va ser presentada a l’Espai Òmnium de Manresa el passat mes de juny.

                Per una banda, s’agraeix l’honestedat amb què es planteja el projecte: és una història de crims i investigacions, una trama complexa amb mafiosos despietats, amb la vida i el clima pirinencs com a rerefons, amb pinzellades històriques sobre el món del contraban i els jueus que fugien del nazisme,  i amb un esforçat treball d’investigació al voltant dels procediments policials. La novel·la no té, i això és un encert, cap pretensió que vagi gaire més enllà de l’entreteniment intel·lectual de qualitat.

                D’altra banda, la maduresa dels dos autors aporta un bagatge d’experiència i de lectures que donen valor afegit a la novel·la. Gràcies a això , Morir a cavall dels vents presenta algunes virtuts que la fan una novel·la interessant més enllà del producte d’entreteniment. Així, per exemple, s’inscriu amb solvència en la tradició de la narrativa policíaca, amb referències i picades d’ullet a autors, sobretot europeus, com Andrea Camilleri, Donna Leon o Henning Mankel. També és molt reeixit el treball lingüístic: els diàlegs mantenen un alt grau de versemblança gràcies a l’esforç de reproduir un model d’oralitat adequat a cada personatge. Finalment, cal destacar la figura protagonista, el sergent Grabulosa, que és un personatge molt ben construït, complex, amb una personalitat extrema i interessant: rondinaire i malparlat, és alhora un home sensible i un investigador incansable. Un d’aquells personatges que, si els autors s’ho proposen, podria tenir continuïtat.

                Morir a cavall dels vents és, doncs, una novel·la ben escrita (una qualitat que, veient amb què ens trobem massa sovint, val la pena destacar), que es llegeix d’una tirada i amb molts ingredients (intriga, personatges ben dibuixats, llengua) que, més enllà de la trama, la fan interessant i la converteixen en una lectura ben recomanable.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juliol de 2019)

Natilles mortals

A primers de juny l’Audiència de Lleida va condemnar a tres anys de presó una dona de Mollerussa que, el febrer de 2018, va intentar matar el seu marit. El matrimoni (que, naturalment, arran de l’incident es va desfer) portava més de trenta anys de convivència i comparteixen un parell de fills. Per la raó que fos, un bon dia la dona va decidir acabar amb la vida d’aquell amb qui havia compartit una bona colla d’anys i va posar antidepressius i relaxants musculars a les natilles, que el marit va trobar amargues i va rebutjar. Ella, però, decidida a consumar el seu propòsit, li va oferir un bany relaxant i, tot seguit, el va agredir amb una ampolla de cava que potser formava part de l’atrezzo seductor que havia preparat com a pla B. L’home, per sort, va aconseguir fugir i va trucar al 112. El fet en si no té gran cosa de particular, des del punt de vista de la crònica criminal. El que dona una pàtina d’originalitat creativa al cas és el mètode que l’acusada va fer servir per a la temptativa homicida: enverinament amb natilles i posterior agressió amb ampolla de cava.

La realitat no supera la ficció, però de vegades s’hi acosta o, fins i tot, la imita. I d’això, a ponent en sabem un pam. Només cal veure la quantitat de ficció narrativa criminal que genera Lleida i el seu entorn des de fa uns anys. L’assassina frustrada de les natilles, per exemple, és una aficionada al costat de les maquiavèl·liques protagonistes d’Instint de supervivència, la darrera novel·la de la Ramona Solé, capaces de manipular qui sigui sense embrutar-se les mans i passant per corderets. Tampoc no tindria res a fer davant la perspicàcia de l’Anna Grimm, la sergent dels mossos d’esquadra que protagonitza les novel·les de la Montse Sanjuan (La sergent Anna Grimm, El misteri del bressol buit i Memòria mortal), o del complex i turmentat sergent Salvador Rull i els seus col·legues, els personatges de David Marín que, des de Balaguer, no en deixen passar ni una. Precisament la darrera novel·la de Marín, Purgatori, que va merèixer el Premi Crims de Tinta, s’endinsa en una interessant trama on el pobre Rull, immers en una complicada crisi personal, investiga la mort d’un jesuïta que troben en una rotonda prop de Lleida, i entremig apareix una bruixa de la Vall Fosca i un ventall de personatges que semblen inspirats en la sòrdida història de la muntanya de Tor. Una narració ben travada, com les que trobem a les novel·les de l’Emili Bayo, el Carles Mentuy, el Ramon Usall, l’Alexandra Cuadrat o el Rafa Melero, per citar alguns ponentins que han tocat el gènere amb encert.

El cas de les natilles enverinades no donaria per a una novel·la policíaca. Com a molt, podria ser el punt de partida d’una comèdia negra. Si voleu bones històries criminals, doncs, aneu a la llibreria.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de juny de 2019)

Arqueologia (sobre "Atles de l'oblit", de Teresa Ibars)

A L’art de portar gavardina, el darrer recull de Sergi Pàmies, hi ha un relat titulat Nadala paternofilial que comença així: “La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria”. En realitat, la memòria és sempre tendenciosa i, per tant, qualsevol recreació del passat a través del record té molta part de ficció. És en aquest terreny que se situa Atles de l’oblit (Pagès, 2019), de la Teresa Ibars. Es tracta d’un exercici autobiogràfic íntim, narratiu, amb una base creativa sòlidament literària i que, a través d’un excel·lent exercici d’arqueologia nostàlgica, recrea un món que, si bé no és inventat, ja fa temps que va deixar d’existir i, per tant, està filtrat per la memòria.

Atles de l’oblit és un viatge per combatre, justament, l’oblit. Un viatge al paisatge físic de la infantesa i la joventut de l’autora, el del Baix Segre (quan encara no rebia allaus de visitants per veure els presseguers florits) i, sobretot, d’Aitona, tot i que qualsevol dels pobles pagesos de la plana lleidatana que van viure la prosperitat de les plantacions de fruita als anys setanta s’hi pot sentir identificat. És un viatge, també, a un paisatge humà de famílies on convivien tres generacions, pagesos, estius sense vacances, sopes escaldades, dones com formigues, fotògrafs itinerants, sessions dobles de cinema i absències que deixen l’ànima buida. I, en definitiva, és un viatge, carregat d’emoció i sensibilitat, als racons d’un passat íntim (poques vegades idíl·lic) que ajuden a entendre el present. I d’aquest paisatge físic i humà del passat en forma part també el llenguatge, de manera que queda plenament justificat pel context narratiu l’ús de paraules que molts segurament recordem ben vives (xant, mandongo, brugolar...) o que hem hagut de consultar en el glossari que hi ha al final (crebassa, ensenderat, atarantar...).

Ivars reconstrueix el passat –i no pas per idealitzar-lo— amb una sensibilitat admirable, a base de descripcions i històries que va desenterrant dels plecs de la memòria en aquest exercici personal d’arqueologia literària, tot farcint el text amb afirmacions que són pura prosa poètica: “Som tots els dolors que ens arriben sense rostre, però intactes i covats. Som producte d’uns fets incrustats en el centre del nostre vocabulari íntim i mai expressat”. I és aquí, en el moll de l’os literari d’aquest Atles de l’oblit, que trobem el missatge universal que fa d’aquest llibre alguna cosa que transcendeix l’anècdota i el retrat més o menys local d’un temps i d’un paisatge, per recordar que tots, al capdavall, vivim furgant i interpretant, amb més o menys nostàlgia, els vestigis del nostre atles de l’oblit particular.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de juny de 2019)

Mascaró de proa

El passat 13 de maig l’amic Josep Maria Aloy jubilava el seu Mascaró de proa, el blog que ha anat actualitzant, amb entrades periòdiques, al llarg de set anys, per parlar de llibres i, molt especialment, de llibres destinats al públic infantil i juvenil; un blog que, amb total justícia, va rebre el premi Aurora Díaz Plaja l’any 2013. Més de 300 entrades creades amb l’objectiu d’homenatjar autors i il·lustradors, reflexionar sobre el fet d’escriure o de llegir i esperonar el públic jove, però també el públic adult, cap a la lectura. Uns objectius difícils, en un temps en què les xarxes socials i l’allau audiovisual absorbeixen el temps lliure de menuts i grans. L’última entrada al blog té un to agredolç. Agre, naturalment, perquè tanca amb la trajectòria de Josep Maria Aloy com un dels prescriptors més sòlids i respectats en el camp de la literatura infantil i juvenil. Dolç, perquè el balanç de la feina feta és positiu i queda a la xarxa.

                Aloy va dedicar la seva vida professional a l’educació. La seva passió, però, ha estat sempre la literatura i, en aquest sentit, ha fet d’assessor de l’editorial La Galera, ha exercit la crítica en diverses revistes, ha publicat un parell de contes i nombrosos assajos, ha tingut cura de l’edició d’alguns llibres de poemes de la Joana Raspall, ha mantingut una relació d’amistat amb alguns dels clàssics catalans del gènere (Carbó, Janer Manila, Sorribas, Teixidó i, molt especialment, Vallverdú) i, a casa seva, ha aplegat la que deu ser una de les biblioteques de literatura infantil i juvenil en català més completes que existeixen: la biblioteca Rovelló. Ha “seguit i perseguit” (com diu en una de les primeres entrades al blog) la literatura per a joves dels darrers cinquanta anys. N’és, per tant, gran coneixedor i una veu autoritzada per parlar-ne. I durant els darrers anys, a través del seu Mascaró de proa, ha ressenyat centenars de llibres i ha recordat una gran quantitat d’autors, fins que ara ha decidit jubilar-lo i ens ha deixat una mica orfes.

                Trobarem a faltar els seus comentaris, ressenyes i reflexions intel·ligents, elegants, rigoroses i generoses, la seva mirada de lector apassionat i exigent, de prescriptor militant. Moltes gràcies per la feina feta, Josep Maria!

(Article publicat a la reviata El Pou de la gallina, en el número de juny de 2019)

Lo lleidatà

                No tinc dades irrefutables que ho demostrin, però parant l’orella pel Segrià (tant a la capital com als pobles) diria que l’ús col·loquial de l’article masculí lo està reculant, especialment entre els parlants joves. Malgrat que encara manté una certa vigència, juraria que aquest tret del català nord-occidental cada vegada se sent menys entre els qui tenen de trenta anys en avall. Paral·lelament, ha aparegut tot un corrent de reivindicació de l’orgull lleidatà (el Lleida Power, en diuen alguns, potser amb un excés de motivació), amb debats més o menys seriosos sobre la necessitat que Lleida es desempallegui d’una vegada d’aquell provincià leridanismo franquista, un himne creat pel Pardal Roquer (Som de l’oest), algunes iniciatives simpàtiques (com la publicació d’un Diccionari lleidatà, amb més voluntat d’humor que de rigor lingüístic, obra de Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta) i que ha estat finalment capitanejat pels comptes que administra i les accions solidàries que promou l’influencer senyor Postu, aquest personatge que s’amaga darrere un barret de l’aplec del caragol i d’una màscara d’Spiderman, i que, com apuntava Jaume Barrull en un interessant article del gener de 2017 al suplement DIS, fonamenta el seu discurs en quatre clixés estereotipats de la pertinença lleidatana com són la boira, els tractors, els caragols o alguns trets dialectals com l’article masculí lo. Animats, crec, per aquesta empenta a l’autoestima lleidatana, juraria que hi ha una revifalla en l’ús d’aquest article, fins al punt que, ara que les xarxes socials propicien l’escriptura col·loquial, molts fan una cosa que no havien fet mai: escriure’l.

                El fenomen és curiós, perquè, pel que sembla, s’està invertint la tendència d’ús: l’article lo és diu menys i, en canvi, s’escriu més que abans. Val a dir, però, que l’ús escrit d’aquest determinant és funcional: es produeix especialment, com hem apuntat, en els nous àmbits col·loquials de la llengua escrita, vinculats a les xarxes socials, i només de forma puntual.

                La cosa pot tenir certa gràcia, sempre que se sàpiga el registre en què un es troba. El ridícul arriba quan s’escriu sense criteri, especialment quan ho fa algú que no té ni punyetera idea del seu funcionament pragmàtic en el nord-occidental viu i, creient que és un article usat davant dels noms masculins en qualsevol context fonètic, es poden llegir formes impossibles (a l’oïda de qualsevol nord-occidental nadiu) com “Espero que lo tal no tingo gaires vots” o “Ara sortirà lo Pelat”. Les imitacions no sempre són tan fàcils com semblen. A cap lleidatà que hagi après a parlar en el dialecte autòcton se li acudiria posar un lo després d’un mot acabat en vocal, tret que hi hagués una pausa al mig.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de juny de 2019)

Quin bilingüisme?

                La sociolingüística defineix com a bilingües les persones o comunitats que utilitzen indistintament dues llengües. La definició, doncs, sembla molt clara. A la pràctica, però, aquesta definició fa aigües, perquè pressuposa unequilibri impossible. Si bé hi ha algunes persones efectivament bilingües, són molt pocs els qui a l’hora de la veritat usen una o altra llengua en tots els àmbits, per exemple, a l’hora d’adreçar-se a un desconegut. Podem afirmar, doncs, que Catalunya és una comunitat de parlants bilingües? No, de cap manera. Com a molt, hi ha un cert bilingüisme institucional.

                A Catalunya hi ha, sobretot, dos perfils de parlants: els qui s’expressen en català i castellà (amb més o menys preferència cap a una o altra llengua) i els monolingües en castellà. I també hi ha (a dins, especialment, del primer grup) un percentatge segurament gens menyspreable de poliglotes: persones que dominen diverses llengües i les utilitzen quan és necessari. I és cap aquí que potser s’hauria de tendir: de l’ideal bilingüe a l’ideal poliglota. Perquè el bilingüisme com a situació lingüística ideal és una farsa. Qui més en defensa les virtuts acostuma a ser aquell que utilitza només la llengua més poderosa i dona per suposat, per tant, que els bilingües han de ser els altres. En realitat, doncs, la defensa del bilingüisme sempre amaga una situació de substitució d’una llengua feble per una llengua forta (tots els processos de substitució lingüística han passat per una etapa més o menys llarga de convivència entre dues llengües). I quina és, a casa nostra, la llengua més poderosa i forta, entre les dues llengües oficials? La que només trobem en uns pocs mitjans de comunicació? La que és gairebé absent al cinema? La que acostuma a usar-se a les classes, però no al pati? La que no tria gairebé cap youtuber? La que cada cop obvien més les pancartes reivindicatives? La que pràcticament no existeix als jutjats? La que abandonen automàticament la majoria de catalanoparlants en una conversa on hi ha un únic castellanoparlant (fins i tot si entèn el català)? O bé l´única que tothom sap parlar i parla? La que s’usa majoritàriament a l’hora d’adreçar-se a un desconegut? La que té centenars de milers de parlants? La que compta amb diversos estats al darrere? La primera que aprenen els migrants quan arriben a casa nostra? La que utilitzen molts catalanoparlants quan s’expressen a través de les xarxes socials?

                Pau Vidal, en el seu llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), ho té clar: “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”. I això caldrà tenir-ho present, també, en el cas d’una futura República Catalana que hauria de voler ser poliglota, però en la qual, d’entrada, hi continuarà havent una llengua forta (el castellà) i una de feble (el català).

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de maig de 2019)