Mort i contraban

                Llegir novel·les d’autors que publiquen una primera història de ficció quan ja compten amb una trajectòria vital i professional tan extensa com poc o gens vinculada al món de la literatura és un exercici interessant i, tot sovint, gratificant. És el cas de Morir a cavall dels vents, la novel·la de Jordi Corominas i Llorenç Planes que l’editorial Andorra acaba de publicar i que va ser presentada a l’Espai Òmnium de Manresa el passat mes de juny.

                Per una banda, s’agraeix l’honestedat amb què es planteja el projecte: és una història de crims i investigacions, una trama complexa amb mafiosos despietats, amb la vida i el clima pirinencs com a rerefons, amb pinzellades històriques sobre el món del contraban i els jueus que fugien del nazisme,  i amb un esforçat treball d’investigació al voltant dels procediments policials. La novel·la no té, i això és un encert, cap pretensió que vagi gaire més enllà de l’entreteniment intel·lectual de qualitat.

                D’altra banda, la maduresa dels dos autors aporta un bagatge d’experiència i de lectures que donen valor afegit a la novel·la. Gràcies a això , Morir a cavall dels vents presenta algunes virtuts que la fan una novel·la interessant més enllà del producte d’entreteniment. Així, per exemple, s’inscriu amb solvència en la tradició de la narrativa policíaca, amb referències i picades d’ullet a autors, sobretot europeus, com Andrea Camilleri, Donna Leon o Henning Mankel. També és molt reeixit el treball lingüístic: els diàlegs mantenen un alt grau de versemblança gràcies a l’esforç de reproduir un model d’oralitat adequat a cada personatge. Finalment, cal destacar la figura protagonista, el sergent Grabulosa, que és un personatge molt ben construït, complex, amb una personalitat extrema i interessant: rondinaire i malparlat, és alhora un home sensible i un investigador incansable. Un d’aquells personatges que, si els autors s’ho proposen, podria tenir continuïtat.

                Morir a cavall dels vents és, doncs, una novel·la ben escrita (una qualitat que, veient amb què ens trobem massa sovint, val la pena destacar), que es llegeix d’una tirada i amb molts ingredients (intriga, personatges ben dibuixats, llengua) que, més enllà de la trama, la fan interessant i la converteixen en una lectura ben recomanable.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juliol de 2019)