dimarts, 27 d’octubre del 2015

Sèries

Fa uns quants anys, en unes poques setmanes i d’una tirada, vaig empassar-me les sis temporades de The Sopranos. Des d’aleshores m’he convertit en un incondicional d’aquesta forma de narrativa que són les sèries de televisió. No pas dels culebrots de sobretaula, que s’allargassen fins a l’autoparòdia; ni tampoc de les que se centren exclusivament en els girs sorprenents del guió per mantenir atrapat l’espectador sense cap més al·licient que l’espectacle visual o una trama més o menys enginyosa; sinó més aviat de les sèries mesurades, amb unes quantes temporades d’una dotzena de capítols cadascuna que, en conjunt, expliquen una història ben travada, coherent, amb uns personatges complexos, uns guions brillants i un tractament estètic de la imatge que ja voldrien moltes pel·lícules de gran pressupost.


La prova més evident de la volada que està prenent la producció de sèries  televisives és que directors de cinema prestigiosos (Scorsesse, Fincher o John Dahl) s’han avingut a dirigir capítols d’algunes d’aquestes sèries, o fins i tot, com el mateix Spielberg, a produir-les; i que alguns actors de renom (Kevin Bacon, Kevin Spacey, Steve Buscemi, Glenn Close o Matt Dillon) n’han protagonitzat algunes de força populars.


A Europa, i molt especialment en països com Dinamarca, Suècia o Noruega, se’n fan de molt interessants. També a Anglaterra, és clar, on mantenen un sòlida tradició. Però m’han interessat, sobretot, les que procedeixen dels Estats Units. És clar que no totes exhibeixen la mateixa qualitat. D’algunes m’atreu sobretot el treball visual (Game of Thrones), i d’altres l’agilitat dels diàlegs (House of cards); d’unes en destacaria la capacitat de mantenir el pols d’una trama absorbent (Lost, Prison Break), i d’unes altres la capacitat de crear una determinada atmosfera (The Killing, True Detective) o recrear una època (Broardwalk Empire). En algunes, però, hi intueixo la força dels clàssics, tant per la profunditat dels personatges, com pel que fa al vigor de la trama; tant per l’ambientació, com pels guions treballats al mil·límetre... A banda de la ja esmentada sèrie creada per David Chase, on un impressionant James Gandolfini es fa seu el mafiós més humà de la història audiovisual, hi ha, també, la més recent Breaking Bad, en la qual, des d’una perspectiva estètica que de seguida es posa l’espectador a la butxaca, assistim a la increïble transformació d’un humil professor de química malalt de càncer en el més temut traficant de drogues del sud del país. Sense desmerèixer joies com Six Feet Under, un sorprenent drama, carregat d’humor negre, que se centra en les avinences i desavinences d’una família de propietaris d’una funerària.
Els humans necessitem bones històries, ben explicades i amb bons personatges. Només canvia el format.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 d'octubre de 2015. I també al Pou Digital)

dijous, 15 d’octubre del 2015

Per sempre?

                En el seu llibre de relats Música per a camaleons (1980), Truman Capote va reproduir, a mig camí del conte i l’entrevista, en un nou i sorprenent exercici estilístic i conceptual, algunes converses amb persones més o menys conegudes. Una de les més sucoses és la que va mantenir amb Marilyn Monroe, on l’actriu li explica, entre altres xafarderies, la vegada que, en una festa, Errol Flynn, orgullós dels seus atributs virils, es va posar a tocar el piano amb la “cigala”. En una altra d’aquestes converses, amb l’assassí Robert Beausoleil, un dels llunàtics que integraven la “família” de Charles Manson, Capote fa una reflexió curiosa: “He parlat amb uns quants centenars d’homes condemnats per homicidi, homicidi múltiple en molts casos. L’únic denominador comú que he pogut trobar entre ells són els tatuatges”.


                Fa quaranta anys els tatuatges eren un fenomen més aviat exòtic, que més aviat convidava poc a confiar en qui els duia: et remetien a sectors marginals (de la perifèria de les grans ciutats i, de vegades, vinculats al món penitenciari) i, com a molt, a una frivolitat durant el servei militar. Avui, en canvi, s’han convertit en un complement decoratiu habitual. Hi han tingut molt a veure els actors, cantants o esportistes que en porten el cos arrebossat. La moda s’ha estès de tal manera que se’m fa difícil pensar que tothom qui es fa un tatuatge tingui clar que l’haurà d’arrossegar per sempre i que, per tant, aquell detall tan sensual a la part baixa d’una panxeta jove i llisa potser perdrà glamour en un sacsó, al costat d’un melic octogenari.
                Allò que sempre m’havia fascinat dels tatuatges (la seva irreversibilitat), però, sembla que ha deixat de tenir sentit. Per una qüestió estadística, cada cop són més aquells a qui fa nosa el nom d’una antiga xicota, els qui pensen que un determinat estampat potser no és adequat per a un pare de família, els qui s’adonen que la icona que un bon dia era l’últim crit avui està passada de moda, els qui volen entrar a formar part d’un cos de seguretat o d’una empresa que no accepta gent amb tatuatges... I la tecnologia, per sort, els dóna una resposta. Es veu que més d’un terç dels tatuats decideixen fer-se desaparèixer la tinta del cos i se sotmeten a un tractament amb làser que resulta desagradable, lent (fins a un parell d’anys) i gens barat, però eficaç.


                També hi ha el cas d’aquells que s’acaben fent un nyap i aquest nyap els defineix de tal manera que es mereixerien arrossegar-lo la resta dels seus dies. És conegut el cas del futbolista Fernando Torres, que es va voler tatuar el seu nom en èlfic (la llengua ideada per Tolkien), però es va fer un embolic i, en realitat, al seu tatuatge hi diu “Frennado”, tot un mal auguri per a un davanter centre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari segre, el dia 11 d'octubre de 2015, i també al Pou Digital)

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Escriptors pel Sí

                Durant setmanes, fins i tot mesos, no es va parlar d’una altra cosa. Semblava com si, de cop, el poble hagués recuperat l’interès per la política. A la ràdio, a la TV, a la premsa i en un altíssim percentatge de missatges de twitter les eleccions del 27 de setembre i el seu caràcter plebiscitari van ser el centre d’atenció. El caràcter excepcional d’aquests comicis ha provocat, a més, que molts catalans dels que sempre hem tendit a la discreció a l’hora de mostrar perfil ideològic i adscripció política haguem fet públiques, aquest cop, les nostres preferències i el color de la papereta que anàvem a dipositar dins l’urna.



                És el cas, per exemple, dels més de tres-cents autors que vam signar el manifest “Els escriptors per Junts pel Sí”, un breu text on s’assegura que la candidatura a la qual es dóna suport “encarna l’esperit unitari que sempre ha enfortit Catalunya” i que ens pot portar a “començar un futur molt millor”. Sense menystenir els escriptors que van defensar altres canditatures ni, tampoc, naturalment, el d’aquells que, netament independentistes, no van voler alinear-se al costat d’una de les dues formacions que aposten per la creació d’un Estat propi (o bé els qui directament van donar suport a la CUP), el cas és que el manifest esmentat recull el nom d’alguns autors consagrats i prestigiosos com Jaume Cabré (que, a més, anava en un lloc honorífic de la llista per Barcelona) o Lluís Anton Baulenas, i recull també, és clar, el d’uns quants escriptors de la Catalunya central. Entre aquests, n’hi ha que ja s’havien posicionat políticament per altres vies (com ara Jordi Badia, flamant alcalde de Calaf, o Pere-Joan Cardona, que també ocupava un lloc honorífic a la llista, si bé més per la seva faceta científica que no pas per la literària). A part dels esmentats, altres narradors centrals com Josep Maria Aloy, Lluís Calderer, Pasqual Farràs, Teresa Franquesa, Pep Molist, Alba Sabaté, Genís Sinca, Montserrat Vilarmau o un servidor vam decidir també posicionar-nos. I segurament n’hi hauria hagut més si la proposta hagués arribat a tothom. La multitudinària mostra de suport demostra, una vegada més, que el diumenge 27 de setembre no ens hi jugàvem tan sols qui ens ha de governar en la propera legislatura.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2015)