dilluns, 29 d’abril del 2013

La naturalesa del drac (conte de Sant Jordi)


Des de fa uns anys, per Sant Jordi, l'Ajuntament de Lleida edita un opuscle amb algunes narracions relacionades amb la diada. En diuen "Escata de drac". Enguany hi havia un conte meu, que és aquest:



LA NATURALESA DEL DRAC

            Qui ho pot demostrar, que no té sentiments?
La tradició popular acostuma a considerar els de la seva espècie com a éssers de naturalesa diabòlica, propensos a cometre atrocitats abominables. Sempre li han atribuït un rosari de defectes i una manca absoluta d’impulsos afectius. Però la tradició popular s’equivoca. La mala fama és injustificada i ningú no té cap prova de la seva maldat. El que pugui dir la gent no el converteix automàticament en un ésser maligne. És només que l’aspecte monstruós amb què el van concebre ha alimentat, des de fa mil·lennis, la imaginació malaltissa dels homes.
És cert que pot llançar foc per la boca i que les seves dents són esmolades com un reng de ganivets que, en cas de mossegada, resultarien mortals. És cert, també, que té el cos cobert d’escates dures i verdoses, una cua llarga i flexible, acabada en punxa, i unes ales que, si les estén, deuen tenir ben bé l’amplada de vuit homes amb els braços desplegats. Però la humanitat no sap –o no vol saber— que, tot i el seu aspecte, és un ésser de naturalesa pacífica i cordial, vegetarià de naixement, amant de les postes de sol, de l’ordre i de la vida tranquil·la. Fins al dia fatídic en què va caure en desgràcia havia estat allò que se’n diu un bon jan, un bocí de pa, amic dels seus amics, que sempre s’havia mantingut allunyat de les baralles i mai no s’havia volgut posar en cap embolic.
            D’ençà que van condemnar-lo a vagar per les galeries magmàtiques del món subterrani, tanmateix, el seu cor ha covat un sentiment que abans li era del tot desconegut: la venjança. Porta segles arrossegant-se pel subsòl amb un únic pensament entre les celles, un objectiu que l’ha mantingut lúcid tot aquest temps. Si mai aconsegueix alliberar-se d’aquesta presó infernal, si troba la sortida a través d’alguna escletxa geològica, tornarà al país on va viure durant tant de temps, anirà a trobar el responsable de la seva dissort i li farà saber –amb una alenada encesa— com se n’ha recordat, d’ell i de la seva arrogància, des d’aquell dia fatídic en què, a banda d’arravatar-li la llibertat, es va endur l’amor de la seva vida.
            Des de la fosca profunditat que hi ha més avall de l’escorça terrestre, allà on només sobreviuen bèsties depredadores i feristeles repulsives, el drac sospira, deixa anar unes espurnes pel forat del nas –que il·luminen, per un instant, el seu rostre trist— i s’imagina la princesa en un món de flors i violes. Li sembla veure-la en un palau daurat i lluminós, amb mil finestres, una filera de balcons i centenars de testos florits que omplen la façana de colors, sobretot amb el vermell sanguini de les roses. El palau, envoltat de jardins fastuosos –on no falta un elegant laberint d’arbustos retallats amb cura, ni un corriol sinuós que segueix, en paral·lel, el curs d’un torrent d’aigua fresca—, s’erigeix dalt d’un turó suau, gens abrupte, en un paratge on sempre fa bon temps, els ocells canten tothora, les ovelles pasturen en uns prats verdíssims i la gent porta el somriure incorporat de sèrie; una contrada on els camperols treballen la terra mentre entonen cançons alegres que van aprendre dels seus avis; un lloc on els ferrers piquen sobre l’enclusa, satisfets, com si no hi hagués una dedicació millor en tot el planeta; una terra on fins i tot els captaires, en parar la mà i demanar almoina, mostren els forats de la dentadura mentre somriuen, complaguts, perquè Déu ha tingut la deferència de posar-los a captar en aquell racó de la geografia llegendària on tots els habitants són feliços i mengen anissos. Tots, és clar, menys la princesa, que fa un pila d’anys va ser rescatada a contracor de les urpes d’un drac a qui havien penjat l’etiqueta de malèfic, el qual, si es fa cas de la versió que s’ha escampat impunement –cosa que no vol dir que sigui certa—, volia devorar-la.
            La princesa no hi pot ser feliç, en una terra tan ensopida. És una noia vital, impetuosa, desperta. Només d’imaginar-la en aquell entorn inhòspit, envoltada de paisatges bucòlics, on l’experiència més emocionant deu ser la contemplació extasiada de com bat les ales una papallona mentre sonen melodies ensucrades, al drac el burxa la malenconia i, cada cop que pensa com han acabat així, es consumeix de ràbia. Recorda, amb enyorança, els dies que la princesa i ell van passar plegats. Vivien en una cova i compartien revetlles animades amb elfs, follets, ogres i bruixes; menjaven bolets al·lucinògens, solcaven el cel a gran velocitat i visitaven les meravelloses profunditats marines.
            Al principi no entenia perquè diantre havien hagut de fer creure a aquell cavaller bufanúvols, a aquell presumptuós amb ganes de notorietat, que el drac tenia la princesa segrestada amb intenció de cruspir-se-la sencera i utilitzar l’os d’una costella com a escuradents. No s’ho explicava. El seu tarannà bonhomiós no li permetia, aleshores, fer elucubracions gaire malicioses. No concebia que ningú fos capaç d’escampar segons quines calúmnies. Al final, però, ha acabat per suposar que en l’origen de la seva desgràcia hi ha l’enveja d’aquells que no podien suportar veure com era de meravellosa la seva amistat amb la princesa. Es coneixien de petits, havien viscut plegats mil aventures, havien après alhora les decepcions de fer-se gran, els desenganys que acompanyen el tortuós procés cap a la maduresa. S’estimaven i, per això, quan la princesa es va barallar amb els seus pares –el rei i la reina— perquè no volia casar-se amb aquell príncep estirat –hereu del reialme veí— amb qui la volien aparellar, va fer un cop de porta (que va ressonar per tot el castell) i, amb una maleta a cada mà, es va plantar a la cova del seu amic, el drac. El pretendent va renunciar de seguida a les seves aspiracions matrimonials i va començar a festejar una altra donzella de bona posició, prou bleda per sucumbir –ulls clucs— a la seva gara-gara embafadora. Lluny d’entendre els sentiments de la princesa, i amb l’orgull ferit, els reis van culpar el drac d’haver exercit una mala influència en la seva única filla i es van empescar una mentida perversa amb l’objectiu de fer-lo desaparèixer. Amb la complicitat dels súbdits, van escampar el rumor que un drac malvat tenia atemorida la contrada i necessitava, cada dia, un infeliç a qui menjar-se. Asseguraven que, si no se li proporcionava la dosi diària d’aliment, el drac arrasaria el regne enmig d’una orgia de foc i de sang.
            Va escaure’s que, just aquells dies, passava per la comarca un cavaller d’armadura brillant, a qui tothom tenia per valent i honorable, i, després de sotmetre’l a un bany d’adulacions, el van engalipar. El van fer beure a galet i es va empassar, sense tocar vores, la història del monstre depredador que tenia en el seu poder la pubilla reial. El cavaller, ensumant una bona ocasió d’aconseguir un pessic de glòria personal i, sobretot, de fer-se amb un partit immillorable –qui no frisaria per aconseguir l’amor (sincer o fingit) d’una princesa?—, es va calçar el casc, va pujar dalt del palafrè i va anar a trobar el drac. Quan va arribar a la cova, va anar directe cap a l’amfitrió, que dormia, li va clavar l’espasa on va suposar que tenia el cor i, amb posat d’heroi fabulós, es va endur la princesa sense preocupar-se de si hi era de grat o per força. De nou al castell, va explicar que havia acabat amb la bèstia malèfica que tenia tothom atemorit. Va decorar la història amb detalls sobre la violència de la lluita i va explicar, potser per donar un caràcter llegendari a la narració, que de la ferida del drac n’havia nascut una rosa.
Tothom, en aquell reialme, se’l va escoltar amb la boca oberta i li van aplaudir la gesta, crèduls i entusiasmats.
            El pobre drac, malferit, va ser condemnat a vagar per l’inframón eternament. I és allà, enmig de magma líquid i estretes escletxes rocoses, que malviu i es desviu des d’aleshores, abocat a la missió de trobar una sortida, satisfer la set de venjança amb una glopada de foc i rescatar la princesa de ser devorada per l’avorriment adotzenat de la vida feliç.

diumenge, 28 d’abril del 2013

Crònica d'una setmana intensa


                Cada primavera hi ha dues setmanes peculiars, que alguna vegada coincideixen en una de sola. D’una banda, la Setmana Santa, que per als amants de la parafernàlia religiosa és una oportunitat de participar en la més espectacular de les demostracions de devoció i per als qui sempre que poden fugen lluny és un moment idoni per fer una escapada. De l’altra, la setmana de Sant Jordi, que vivim amb especial intensitat els qui participem de la vida cultural. És una setmana plena d’actes: presentacions de llibres, xerrades, certàmens literaris... que culmina el dia 23 d’abril amb l’explosió de roses, llibres i somriures que es viu al carrer.
                Això vol ser la petita crònica de com un servidor pot haver viscut, més enllà de les aules on es guanya les garrofes, els cinc dies hàbils d’aquesta setmana.


                Dilluns: vigília i revetlla. Presentació al Casino de les novetats de quinze autors de la comarca: novel·la, poesia, assaig, història, llibre infantil... Varietat per triar i remenar en una iniciativa inèdita –amb vocació de continuïtat— de la biblioteca del Casino, amb la col·laboració d’Òmnium Bages, que va donar el tret de sortida a la diada i va permetre fer la foto conjunta dels lletraferits locals amb novetat a les llibreries. Com que no tenia novetat per presentar, vaig encarregar-me de conduir l’acte.
                Dimarts: el gran dia. Sol i afluència massiva de gent al Passeig de Manresa, homes i dones carregats de llibres i de roses, autors signant a les parades –la parada d’Òmnium, per exemple, va despatxar un centenar llarg de volums dedicats—, i la seguretat que després de les vuit, amb el partit del Barça a la vista, els carrers es buidaran de cop, sense necessitat de pluja. Que poc ens esperàvem el dramàtic i dolorós desenllaç futbolístic d’una jornada fins aquell moment tan reeixida...
                Dimecres: xerrada al Centre Cívic Mion-Puigberenguer. Càlida acollida per part d’un grup de gent senzilla –la majoria dones, com és habitual en aquesta mena d’actes— que escolten atentes una xerrada, tan maldestra com voluntariosa, sobre l’art d’escriure i la passió per llegir.
                Dijous: programa doble. A la tarda, participació en un club de lectura diferent, amb els alumnes de català del Centre Penitenciari Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada. Al capdavall, una trobada més amb una colla de lectors. Al vespre, primera cita de la setmana amb Joaquim Amat-Piniella. La intensitat dramàtica del planter dels Carlins al servei de la intensitat literària de les pàgines de l’escriptor manresà més important del segle XX: a la sala petita del Kursaal queda petita per l’estrena d’Home vs Camp, l’obra interpretada per Laia Oliveras, Dani Ledesma, Àlex Guix i Ivan Padilla, que també la dirigeix.
                Divendres: segona cita amb Amat-Piniella. A la sala d’exposicions del Centre Cultural del Casino, inauguració d’una exposició ambiciosa, de gran format, espectacular i definitiva, sobre l’escriptor manresà –Amat-Piniella: escriure contra el silenci—, produïda per l’Ajuntament de Manresa. Quatre passadissos que recorren la trajectòria vital i literària de l’autor que va immortalitzar aquell espai a la novel·la El Casino dels senyors, obra que justament acaba d’aparèixer reeditada.

(Article publicat a Regió7 el dia 27 d'abril de 2013)

divendres, 26 d’abril del 2013

La frase del dia



            Cada dia, poc abans de les nou del matí, a Catalunya Ràdio deixen anar una frase extreta de l’obra de Salvador Espriu. Són frases que ha triat el comissariat de l’any Espriu i que provenen dels seus poemes, narracions o assajos. Aquesta mateixa frase la podem trobar, també cada dia, al web del centenari  (www.anyespriu.cat) o a les primeres pàgines del diari Ara, i és repiulada a twitter per alguns devots del poeta de Santa Coloma de Farners. S’ha de reconèixer que n’hi ha algunes de molt encertades, perquè el creador del mite de Sinera acostumava a incloure, en els seus escrits, sentències brillants i contundents (“No se m’acudeix cap imbecilitat prou eficaç per replicar-te”, “Els qui volen dialogar de debò s’han d’afanyar en la penetració del pensament recíproc”, “Ningú, en voltar una roda, no gosaria precisar-ne el començament ni la fi”). Però el resultat és, tot sovint, desconcertant, perquè les frases del genial poeta no van ser pensades per ser llegides fora del context en què Espriu les va escriure (què se’n desprèn, per exemple, d’una frase com “Sou els millors”?). A més, l’atzar juga sovint a descontextualitzar-les deliberadament.
            El dia cinc d’abril, a l’hora de sempre, després de l’entrada habitual en què se sent la veu original del poeta recitant un dels versos de La pell de brau (“direm la veritat, sense repòs”), tothom qui escoltava el Matí de Catalunya Ràdio va poder sentir el següent: “Era tan honrat, tan bo, tan humil: s’acontentava amb la cinquena part del sou que li pertocava”. Res a dir, si no fos que al cap de trenta segons, el locutor, Manel Fuentes, anunciava els integrants de la tertúlia d’aquell matí, entre els quals hi havia, com cada divendres, Xavier Bru de Sala, l’home que (a banda de les col·laboracions en diversos mitjans, entre els quals hi ha aquella mateixa tertúlia) cobra cent vint-i-tres mil euros per coordinar l’any Espriu. És ben cert que de vegades l’atzar es carrega d’una ironia esmolada que, com deia Josep Pla, serveix “per desinflar els bufanúvols”.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2013, que va sortir el dia de Sant Jordi)

diumenge, 21 d’abril del 2013

Serra Fontelles, Kafka i Manresa



            Després de dues novel·les i d’una bona colla d’obres de teatre, el manresà Jaume Serra Fontelles acaba de publicar Mà a les fosques (Edicions de 1984), un recull de relats valuós i molt personal. Personal en més d’un sentit: perquè mostra un estil ple de característiques pròpies (eloqüència en el discurs, grans dosis d’ironia, pessimisme existencial, perplexitat davant la vida, etc.), però també perquè les històries de Mà a les fosques, com anuncia la cita inicial de Pavese (“Haver escrit una cosa que et deixa com un fusell disparat, encara sacsejat i socarrimat, buit de tu mateix, on no hi has descarregat solament tot el que saps de tu mateix sinó el que sospites i suposes...”), presenten un autor amb ganes de parlar dels fantasmes que l’obsessionen (la por, la injustícia, el sentit de culpabilitat, l’atzar, la mort), potser per exorcitzar-ne més d’un, i amb voluntat artística de descarregar la pròpia essència com a ésser humà.
            Tot i la transcendència de molts relats en el tractament de temes com la mort, la injustícia o la llibertat, només cal veure el títol d’alguns (“Sa i net”, “Oh, Pere!”, “Mai més cap més cap”, “Ni somni som”, “Jo ric, Iorick”, etc.) per adonar-se del gust que troba Serra Fontelles en jugar amb les paraules i amb els seus significats. Uns relats que tant poden parlar d’indigents que furguen als contenidors, com de malalts enamorats de la lluna, d’alopècics que amb els cabells perden records, de cambrers malastrucs, de nens porucs, de mares histèriques, de personatges solitaris, de ferides obertes, de calaveres hamletianes o de persones que fan la vida impossible als seus veïns. Un dels contes, per exemple, és una llarga frase (de catorze pàgines!) que creua, amb una bona dosi d’humor corrosiu, les vides dels veïns d’una escala en una època que recorda la grisor de la postguerra. En el fons, però, hi ha una sèrie de temes recurrents que donen sentit al conjunt: l’absurditat del món, en el sentit kafkià; l’innocent perseguit i maltractat per un entorn injust; el desengany davant la descoberta del món.
            En algun dels contes més clarament autobiogràfics, Manresa hi juga un paper destacat, com ara a “Vies mortes”, on es narra l’experiència de fer-se gran en un adolescent que tira pedres a la lluna des del Pont Vell i juga a quedar-se l’últim a la via quan arriba el tren; o a “De bolos per províncies”, en què explica una peculiar visita de Salvador Espriu a la capital del Bages (amb motiu de la presentació d’una mena de videoclip que Serra Fontelles va fer a partir de la versió que Raimon havia musicat del famós poema Inici de càntic en el temple) i, amb un bon punt de caricatura, presenta la patum envoltada d’una colla d’intel·lectuals provincians. És curiosa la definició que, en aquest conte, fa d’un grup que ben bé podria correspondre’s als integrants d’Art viu, del qual ell mateix havia format part i a qui dedica el relat: “un cercle artístic de pintors ampliat de mica en mica pels elements més inquiets culturalment parlant. I algun metge, un parell de sacerdots –l’un poeta inèdit, l’altre, pintor subversiu—, algun psiquiatre, i els devots del metge, dels dos sacerdots i del psiquiatre”. Au, som-hi: qui s’atreveix a posar-hi noms?

(Article publicat al diari Regió7 el dia 20 d'abril de 2013)

dimarts, 16 d’abril del 2013

Doctrina


            La notícia va sortir fa unes setmanes: els joves del PP de Castelló han engegat una campanya a Twitter convidant els estudiants a denunciar, de forma anònima, els professors a qui considerin que aprofiten les classes per “adoctrinar” el personal. Sota el lema “Me quieren adoctrinar, que no te lien”, els cadells de Noves Generacions a Castelló pretenen acabar amb una pràctica que, tot i la denúncia, consideren minoritària.


            Doncs jo crec que de minoritària no en té res, aquesta pràctica: els bons mestres i professors adoctrinen els alumnes a Castelló, a València, a Alacant, a Madrid, a Barcelona i a la República Popular de la Xina. Sempre ho han fet, i, ben mirat, pitjor aniríem si no fos així, perquè “adoctrinar” (en el sentit de projectar uns ideals solidaris i democràtics) forma part de la mateixa essència d’educar. O és que ara resulta que el mestre i el professor no han de servir de model? O no havíem quedat que el docent, a banda d’uns coneixements, ha de transmetre uns valors?
            Quan critiquen l’adoctrinament a què els perversos professionals de l’ensenyament públic sotmeten els esperits tendres dels estudiants valencians, sospito que els joves del PP pensen en aquells casos en què un professor considera que cal reivindicar l’ús del valencià més enllà del seu estatus de llengua familiar i folklòrica, apta només per als renecs dels pagesos. Si, a més, gosa afirmar que a València i a Catalunya tenim la mateixa llengua pròpia, el docent en qüestió serà tingut per un talibà del catalanisme. Això per no dir res del professor que, emparat en els principis de la democràcia, s’atreveix a parlar als seus alumnes sobre el dret dels pobles a decidir el seu futur. O del que planteja la possibilitat que la Guerra Civil no va ser una croada per salvar Espanya.
            Quan els xicots de Noves Generacions conviden els joves a esquivar i denunciar dogmatismes ideològics, no crec que pensin, en canvi, en el docent monolingüe (en castellà, per descomptat) que exposa una visió del món basada en la unitat de la pàtria o en la inviolabilitat de la Constitució, ni en l’educació religiosa que deuen rebre molts d’ells en escoles catòliques. Els dogmes oficials mai no són considerats, per part dels poderosos, com una doctrina imposada. És curiós que siguin els hereus d’una època en què hi havia una doctrina oficial inqüestionable els qui ara s’escandalitzen del tarannà progressista d’alguns professors. Ves que no confonguin l’adoctrinament perniciós amb la invitació a pensar en llibertat.
            I no deixa de ser curiós, finalment, que hagin fet córrer el hastag #quenotelien els mateixos que escampen que els professors catalans, integristes de l’independentisme radical, castiguem els nens per parlar en castellà a l’hora del pati.

(Article publicat el dia 14 d'abril de 2013 al suplement Lectura del diari Segre, i també al Pou Digital)

dilluns, 8 d’abril del 2013

Centenaris i centenaris


            Pels volts de 1910 naixien els escriptors catalans que (ells aleshores no ho sabien) estaven condemnats a sacrificar la seva incipient carrera literària a causa de la Guerra Civil i la derrota republicana. L’any 1939, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Agustí Bartra, Rosa Leveroni o Joan Teixidor eren joves promeses de la literatura catalana. Molts d’aquests joves ja havien publicat llibres i articles en un ambient de normalitat. A partir de llavors, en canvi, van continuar escrivint amb un objectiu tan poc ambiciós com el de “salvar els mots”.


            Salvador Espriu és un dels autors més emblemàtics d’aquesta “generació sacrificada”. És, a més, un dels poetes i prosistes més importants de la literatura catalana, amb una obra complexa, fosca i densa que (en part gràcies a Raimon) s’ha mantingut viva fins avui. És normal, doncs, que les institucions facin un esforç important per commemorar el centenari del seu naixement. L’any Espriu compta amb un pressupost gens menyspreable, d’entre un milió i un milió i mig d’euros, que permet dur a terme reedicions, cicles de xerrades, espectacles, exposicions, atenció dels principals mitjans de comunicació... En fi: aconseguir una certa omnipresència. El comissari dels actes del centenari d’Espriu, Xavier Bru de Sala, per exemple, s’embutxacarà una picossada de 123.000 € per fer aquesta tasca.
No es tracta de jutjar si l’any Espriu té poc o molt pressupost, ni si el sou de Bru de Sala és excessiu o no. El que passa és que un no pot deixar de comparar, i de pensar que el món està mal repartit. Perquè, com ja saben els seguidors d'aquest bloc, enguany també commemorem el centenari de Joaquim Amat-Piniella, i compta amb un pressupost que no arriba als 80.000 €. Si bé és cert que la seva obra potser no té la transcendència literària de la d’Espriu, Amat-Piniella es mereix alguna cosa més que els pocs recursos que hi pot abocar l’Ajuntament de Manresa o la bona voluntat i els bons propòsit (però una aportació econòmica ridícula) de les institucions amb seu a Barcelona.

(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2013)

dimarts, 2 d’abril del 2013

La mort 2.0



La manera com la societat occidental ha conviscut amb la presència de la mort ha anat canviant. Fins al segle XIX era acceptada amb certa naturalitat. En canvi, al segle XX es va ocultar, sobretot a partir del moment en què va substituir el sexe com a tabú. Ara, en plena societat 2.0, amb l’existència d’una vida virtual i d’una identitat digital (“allò que hem fet, que hem construït a la xarxa, i també tot el que s’ha dit de nosaltres, o amb nosaltres”), que complementa i conviu amb la nostra identitat física, sembla que estem abocats a pensar nous horitzons de gestió davant la perspectiva indefugible de la mort. On va a parar, la nostra identitat digital, quan morim? Què se’n fa? Qui n’és el propietari? Qui en té els drets?
D’aquestes preguntes parteix l’excel·lent assaig de Miquel Pueyo i Ernest Benach que va guanyar el darrer premi Josep Vallverdú: Mort certa, hora incerta (Pagès, 2013). A la primera part, profunda però gens farragosa –citen les fonts bibliogràfiques més diverses, de Sèneca o Epicur, a Maragall o Màrius Torres, passant per Flaubert, Aracil o Bertrand Russell—, el llibre analitza com ha viscut la humanitat aquest moment transcendental al llarg de la història. “La mort –diuen els autors—, posant límits a la nostra existència, dóna sentit a cada instant i un significat a cada vida. (···) Només la immortalitat seria encara més terrible que la mort. (···) Ens convertiria en éssers sense projecte ni sentit”. No es tracta de buscar un sentit a la mort (segons Julian Barnes, a qui Pueyo i Benach citen sovint, cercar per a la vida una conclusió que tingui sentit és una conspiració de metges, capellans i novel·listes), sinó de recuperar la dignitat del traspàs i del dol. Reivindiquen, per exemple, la “desmedicalització de la mort i la restauració de la seva dignitat”, però ho veuen molt difícil “mentre la nostra societat no assumeixi la necessitat de recuperar una convivència natural amb la mort (···), d’assumir l’envelliment (···) i de recuperar el valor i el temps del dol”.
Tenint en compte que, com diu Manuel Castells, “les xarxes són instruments apropiats per a una (···) organització social que pretén superar l’espai i aniquilar el temps”, caldria plantejar-se què cal fer amb la informació que deixem darrere nostre. Què passa amb la nostra identitat digital quan morim? Després d’una anàlisi de tot allò que ja s’està produint a la xarxa en aquest sentit (memorials, serveis de notaria digitals, gestió de correus i xarxes socials...), i després d’haver repassat la història de la construcció social de la mort i d’haver manifestat el desig de canviar per enfrontar-nos a una mort més digna, Pueyo i Benach comparteixen la convicció que cal madurar el tractament de la identitat digital i de la mort digital.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de març de 2013, i també al Pou Digital)