dilluns, 30 de maig del 2011

Mediocritat i deliri


            La mediocritat, una vegada més, ha dominat la campanya de les eleccions municipals. Mediocres han estat els arguments (la majoria de partits basaven el discurs en la crítica als defectes dels altres i poques vegades exhibien virtuts pròpies o proposaven solucions), la posada en escena (mítings d’autoconsum, davant d’auditoris convençuts d’entrada), i fins i tot en els eslògans (previsibles i neutres).
            La veritat és que ja ens comencen a tenir acostumats a aquesta mena de campanyes soporíferes i repetitives, i per més que els mitjans públics facin simbòliques protestes per les quotes imposades de presència dels partits a les notícies, les mateixes corporacions mediàtiques acaben contribuint a l’avorriment general, com demostra el fet que TV3 emetés un debat, per a tot el país, només amb els candidats per Barcelona.
            Fa un parell de dècades, en unes eleccions al Parlament, ERC va llençar un paquet d’espots en els quals presentaven l’aleshores candidat Àngel Colom en un hipotètic futur on exercia com a president d’una Catalunya sobirana: aquí aprovava una llei, allà exhibia bones relacions amb els veïns d’Espanya, en una altra banda gestionava la bona convivència entre les cultures que formarien l’entramat social del país... Es podia estar més o menys d’acord amb els postulats ideològics del partit, però no és pot negar que la campanya republicana era a la vegada prou agosarada (per primer cop, després de la transició, un partit es mostrava obertament independentista), atractiva (l’estètica era innovadora) i respectuosa (el missatge no era gens excloent).

            La cosa, però, ha canviat fins al punt que, en aquestes darreres eleccions, les propostes de publicitat electoral més agosarades bandegen la mediocritat general no pas per innovar, sinó per caure en la barroeria i en el populisme. La palma se l’ha emportat l’anunci d’un partit xenòfob. Podeu trobar el vídeo a Youtube si teclegeu “PxC spot”. Hi veureu el missatge “Catalunya 2011” que precedeix tres noies que salten a corda. L’escena impacta perquè les suposades col·legiales, que volen passar per criatures innocents, són noies ben alimentades a qui Déu Nostre Senyor ha dotat de generoses proporcions, i la seva indumentària (minifaldilles, botes altes, talons i camises tibants) més aviat recorda els preliminars d’un vídeo eròtic casolà. Mentre esperem que en qualsevol moment surti Nacho Vidal i comenci a repartir xarop de canya, la imatge es fon i apareixen unes altres lletres: “Catalunya 2025”. Acte seguit, veiem tres figures tapades de cap a peus, saltant a corda, amb càntics àrabs de fons. Finalment, treu el cap l’inefable candidat i diu que cal votar el seu partit si volem evitar que els patis de les escoles catalanes s’omplin de nenes amb burca. Delirant.

(Article publicat el dia 29 de maig de 2011 al suplement Lectura del diari Segre)

dissabte, 28 de maig del 2011

Kirmen Uribe



El dia a dia de la vida social, cultural i política pot ser avorrit. Fins diumenge passat, per exemple, els catalans vam viure algunes setmanes sotmesos als dictats d’una campanya electoral d’allò més soporífera. Una campanya que, al meu parer, va estar dominada per la mediocritat. Mediocres van ser els arguments (la majoria de partits basaven el discurs en la crítica als defectes dels altres i poques vegades exhibien virtuts pròpies, com si els votants fóssim imbècils), la posada en escena (mítings d’autoconsum, davant d’auditoris convençuts d’entrada), i fins i tot en els eslògans (previsibles i amb un domini impertinent de la segona persona: “depèn de tu”, “amb tu”, “com tu”). Tot això per no parlar del fet que, en segons quins mitjans, semblava que se celebressin eleccions només a Barcelona. I quan es va trencar la mediocritat més neutra (com en l’espot televisiu de PxC, que vaticinava un futur apocalíptic on, als patis de les escoles, en comptes de femellasses amb minifaldilla i proporcions exhuberants, saltaran a corda noies cobertes amb un burca) va servir per caure en el deliri populista.
Per això va ser com una alenada d’aire fresc, enmig de mítings intranscendents, la visita que va fer a Manresa un dels escriptors bascos amb més projecció internacional en aquest moment: Kirmen Uribe, que va venir a presentar la traducció catalana, publicada en edició bilingüe, del seu recull de poemes Mentrestant agafa’m la mà (Proa, 2010), traduït per Jon Elordi i per la manresana Laia Noguera.
Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik), que ha estat tot un fenomen en la literatura basca dels darrers anys, ha rebut el Premio de la Crítica per a llibres en euskera i ha estat traduït al castellà, al francès, a l’anglès i al rus. El seu autor, a més, va ser Premio Nacional de Narrativa fa dos anys per la seva novel·la Bilbao-New York-Bilbao. Poca broma.
El passat disset de maig, doncs, en plena campanya de les eleccions municipals, una vintena de persones vam aplegar-nos a la llibreria Petit Parcir de Manresa en la presentació-recital d’aquest llibre. Kirmen Uribe va llegir alguns dels seus poemes amb una sensibilitat i una tendresa que ens va fer oblidar que no enteníem ni un borrall d’allò que recitava. Immediatament després de cada lectura per part de l’autor, la Laia Noguera (gran rapsoda, també!) en llegia la traducció catalana.
Els versos d’Uribe, escrits des de la intimitat, estan perfumats amb un paisatge, una gent, uns costums i una experiència molt concrets i molt arrelats a la seva terra. L’autor va néixer i créixer a Ondarroa (Biscaia), en un ambient de pescadors, i els seus poemes ho delaten, però alhora transmeten amb aparent senzillesa alguns matisos prou interessants i compartits de la naturalesa humana. Se’m fa difícil valorar si es tracta d’un gran poeta o bé si, com han dit alguns, els seus textos estan sobrevalorats, però els versos de Kirmen Uribe m’han semblat honestos, amb una certa capacitat per convertir l’anècdota en metàfora de l’experiència universal. I la traducció de Jon Elordi i Laia Noguera, sigui fidel o no a l’original, funciona sola, la qual cosa vol dir que deu ser una bona traducció.

(Article publicat a Regió7 el dia 28 de maig de 2011)

dilluns, 23 de maig del 2011

Remansa (Nit de vetlla)



            Amb un innocent joc de parules, l’escriptor Jaume Serra Fontelles torna a la ciutat que el va veure crèixer (Remansa, és a dir, Manresa amb les síl·labes alterades), i torna també a la narrativa de ficció, després que fa trenta-cinc anys guanyés el premi Ciutat d’Alacant amb Desitja’m sort, Madeleine. Aquest cop, la novel·la es titula Nit de vetlla, i al darrere hi ha un altre manresà, Josep Cots, l’editor de 1984.
            La cita inicial de Kafka (que es conclou amb un contundent “nosaltres mateixos som només un fantasma de temps passats”) és altament reveladora de l’esperit de Nit de vetlla, on l’Eduard, un home en procès de desintegració moral, torna a la seva ciutat després d’una vintena d’anys (n’havia marxat durant la guerra) i fa un recorregut nocturn, en temps real, per alguns dels racons més pintorescos del barri antic: des de l’estació de trens fins al mític bordell de cal Guarro, passant per les Piques, el carrer de Sant Miquel o el bar can Pardal. El manresanisme de l’autor també es fa palès en el llenguatge, quan inclou paraules com maimó (calmat), o vianda (verdura); o en la reproducció d’anècdotes autèntiques com el fet que un dels símbols escultòrics de Manresa, La Ben Plantada, de Clarà, estigués guardada durant anys en un magatzem municipal, per indecent.
            No estem parlant, però, d’una història nostàlgica. Com va dir Jordi Estrada en la presentació que va fer-ne a la Petit Parcir, Nit de vetlla és una síntesi del bagatge literari de l’autor: novel·la, obra de teatre (més del vuitanta per cent del text són diàlegs), guió cinematogràfic... I és també una síntesi del bagatge vivencial: d’una banda pel retrat veraç que es fa d’uns anys seixanta amb una societat ofegada encara per la llosa del franquisme; i de l’altra perquè el xoc de sensacions a què se sotmet el protagonista, que torna per trobar-se (o retrobar-se) amb un món on ja no té cap vincle, transmet aquella autenticitat que només pot provenir de l’experiència viscuda.
            La galeria de personatges que desfilen per la novel·la és curiosa i, a vegades, memorable: des del sinistre confident de la policia, fins al grotesc il·luminat que recita els Pastorets al mig del carrer, passant per una colla de prostitutes amb el cor més gran que la prudència o, sobretot, l’entranyable enllustrabotes d’eloqüència esmolada (llàstima, només, que parli en castellà, perquè és qui ho fa amb un llenguatge més viu i desimbolt) que acompanya l’Eduard al llarg de bona part d’una novel·la on les pinzellades d’humor ajuden a crear una atmosfera a mig camí entre Berlanga i Valle-Inclán.

(Article publicat a El Pou de la Gallina l'any 2010)

dijous, 19 de maig del 2011

La gramàtica poètica de Sònia Moya



Es diu Sònia Moya. És una jove cerdanyolenca, fins ara interessada especialment en el vessant oral de la poesia, establerta al Bages des de fa alguns anys. Aquesta professora de llengua i literatura castellanes acaba de publicar el seu primer llibre de poemes, Gramàtica de l’equilibri (curosament editat per Galerada). Avalat pel jurat del premi Amadeu Oller, que componen noms tan respectables com Carles Miralles, David Castillo o Antoni Pladevall, Gramàtica de l’equilibri és un llibre a tenir en compte, que fa una interessant anàlisi sintàctica i literària de la vida quotidiana en un paisatge domèstic poblat d’estris de cuina, sabatilles, llençols, gots d’aigua o catifes.
            Amb un llenguatge directe i planer, enjogassat i assequible, ple d’imatges intenses i suggeridores que no estalvien símbols particulars com la pluja, el fum o la seguretat casolana, amb clara tendència a l’ús de l’epifonema contundent i de la metàfora de referent lingüístic, Moya se’ns presenta amb una humilitat creïble, i aquest és un dels seus encerts. No retrata grans tragèdies ni grans passions, sinó el fluir “sintàctic” de la quotidianeitat en una etapa molt concreta de la vida: quan algú, prop dels trenta anys, es troba a mig camí de gairebé tot. En aquesta etapa, la recerca d’un cert equilibri emocional (sense necessitat de caure en la cursileria dels manuals d’autoajuda) resulta inevitable. És un temps en el qual es viu en parella però encara no es tenen fills; una època carregada d’intensitat amatòria, però també de petites (o grans) decepcions; un període destinat a consolidar relacions i a la vegada a llaurar-se un cert perímetre d’independència; l’edat en què “el vent no està per orgues” i un s’adona que ja no es farà més gran i sí, potser, més madur (“perquè diu que la tardor / duu les urpes esmolades / i mil preguntes a la pell”).
            Des de la humilitat de qui se sap irreverentment jove (“Que encara em queda / molt de camí per recórrer”) i no gosa definir-se com a poeta (vegi’s el poema “Rebaixes”, on confessa que “la paraula poeta / encara em queda gran”), però que fa poesia de manera artesanal (“per fer un collage de mots / que soni interessant i creïble, / i anar passant, / dia a dia, / fins que algú en desxifri l’entrellat”), Sònia Moya juga a combinar conceptes lingüístics per atribuir-los una nova dimensió metafòrica que els porta a definir un món íntim on els petits moments i les petites coses adquireixen una importància vital. Parla de la vida en parella, però també de la soledat i, fins i tot, de l’hermetisme (“Com és que aquí dins / fa encara més fred que a fora?”). I ho fa amb serena ironia, sense escarafalls ni pèls a la llengua, al mateix temps que reivindica la seva dignitat com a dona (“de les dones que no esperen / els Ulisses impuntuals”) i desplega amb generositat un riu d’imatges sensuals que tendeixen, de vegades, a l’erotisme, com en els diferents “estudis digitals” del cos del company (“dibuixo regalims / del meu tacte en el teu cos”).
            Caldrà seguir l’evolució de Sònia Moya, a qui fins ara només coneixíem com a rapsoda apassionada dels seus propis versos. De moment, el premi Amadeu Oller i l’exquisida edició de Galerada són una immillorable carta de presentació.

(Article publicat al Regió7 la tardor de 2010)

dilluns, 16 de maig del 2011

Qui em llegeix?



            Segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura (BCC) fetes públiques la setmana de Sant Jordi, el 60% dels catalans van llegir, com a mínim, un llibre durant l’any passat. El titular més difós per la premsa al voltant de les dades del BCC va ser que sis de cada deu catalans ha llegit un llibre al llarg d'aquest període. Es veu que llegir és el segon tipus de consum cultural més estés entre els catalans, després d’escoltar música. La dada no em sorprèn. Per mi, si de cas, el que més ens hauria de sorprendre d’aquests resultats és la llengua que majoritàriament aquest 60% de lectors va escollir per submergir-se entre les pàgines d’un llibre al llarg del 2010. I aquí guanya per golejada el castellà, amb un 70%. El català es queda amb un 25% i encara hi ha un 5% de població que acostuma a llegir en altres llengües.
            El dia de Sant Jordi vaig compartir, a la Rambla d’Aragó de Lleida, una estona força agradable amb el Ramon Usall (frisós perquè immediatament després jugava el Barça), la Dúnia Carulla (amb la il·lusió del seu primer Sant Jordi com a autora) i el Carles Porta (l’únic dels presents que, en algun moment, ha conegut l’èxit) el protocol obligat d’esperar que algun lector pietós se’ns atansés perquè li signéssim un dels nostres llibres. Mentre observàvem la gent que passava amunt i avall, algú va fer una reflexió especulativa força interessant: quants, entre els passejants vagarosos que ens passaven per davant amb una indiferència feridora, eren en realitat consumidors potencials d’algun dels nostres llibres? Si tenim en compte les dades del BCC, quatre de cada deu ja queden descartats d’entrada, perquè no llegeixen. Dels sis restants, només un i mig (el 25% de sis) prefereixen llegir en català. I, encara, d’aquest 15% aproximat de població total que llegeix en aquesta llengua, a quants els pot interessar, entre tot l’allau de novetats (algunes amb complicitats mediàtiques difícils de combatre), el teu llibre en particular?
            Vist així, queda clar que un no escriu (i encara menys en català) per fer-se ric ni famós, sinó, en tot cas, per algun dels múltiples motius fàcils de suposar (per vanitat, per militancia intel·lectual, per resistencialisme lingüístic, per amor a la literatura), o per una barreja de tots plegats... o potser, com ens agrada pensar a quatre romàntics, fanàtics del negre sobre blanc, perquè alguna raó inexplicable provoca en alguns éssers la necessitat d’explicar el món per, en el fons, explicar-nos a nosaltres mateixos. I, ves per on, Sant Jordi s’està convertint, cada vegada més, en una fira on es mostren, en espais habilitats per a signatures que s’assemblen força a gàbies sense reixa, aquests éssers de naturalesa tan particular.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de maig de 2011)

dissabte, 14 de maig del 2011

La infantesa és una ficció (Els castellans, de Jordi Puntí)



“Encara que només es pot viure anant endavant, l’existència (···) únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt. Quan la transformes en un relat”. És arran d’aquesta conclusió que Jordi Puntí, el guanyador del darrer Premi Amat-Piniella per Maletes perdudes, basteix una obra de regust autobiogràfic tan aparentment senzilla com profundament honesta: Els castellans (L’Avenç, 2011).
He de confessar que la lectura d’aquest llibre ha exercit sobre mi un poder evocador que ha sacsejat els fonaments de la meva memòria. Potser perquè és el primer cop que m’encaro amb un testimoni tan pròxim, nítid i brillant, escrit per algú de la meva generació, la dels que vam ser infants als anys setanta, adolescents als vuitanta, vam accedir al món laboral als noranta, vam començar a madurar en el tombant de segle i ara, en la segona dècada del segon mil·lenni, comencem, passada la quarantena, a fer-nos vells i, per tant, a tenir una perspectiva cronològica que ens dóna autoritat per explicar-nos el passat i, en el fons, explicar-nos a nosaltres mateixos. “La infantesa és una ficció”, repeteix Puntí una vegada i una altra, perquè “quan som petits, vivim el món com una invenció que anem descobrint a poc a poc”. Però la infantesa és també la pàtria on tenim els orígens. El cert és que quan algú de la pròpia generació fa un exercici de memòria i el resultat és una imatge (una mena de foto rància) que el jovent d’avui no reconeixeria ni de bon tros, és quan un s’adona que ja pot mirar un bocí d’història amb perspectiva. Llegint Els castellans –que no vol ser, tanmateix, una crònica generacional— m’he reconegut en moltes de les situacions i en gairebé la totalitat de les reflexions que hi fa Jordi Puntí.
Els castellans és una barreja de novel·la i crònica autobiogràfica en què l’autor recupera la infantesa. Parla “dels anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns, fàbriques al costat del riu, treballadors amb tres torns, diumenges de tortell i sardanes a la plaça”. Amb l’excusa de contrastar-la amb la dels nens castellans (fills de la immigració arribada els anys 60, instal·lada en enormes blocs de pisos allunyats del centre del poble), que provocaven en l’autor-infant una barreja de por, recel i fascinació, Puntí recorda com va ser la seva infantesa, la dels catalans de Manlleu: les anades al cinema, les partides a la màquina del “millón”, les baralles a cops de pedra, les Joyas Literarias Juveniles, les classes amb els hermanos, les primeres revistes “verdes”, els banys estiuencs a les piscines municipals, les cançons del grup Tequila o les sessions d’espiritisme per corroborar que el futbolista Quini estava segrestat a prop del poble. Qualsevol element (una foto, una careta, un bar...) pot fer de magdalena proustiana per esperonar la memòria. Lluny d’esdevenir un anecdotari més o menys lúcid, però, Els castellans ofereix una eloqüent reflexió sobre la pròpia identitat, individual i col·lectiva. Si abans eren els “castellans” o “xarnegos”, ara són els “moros”, els “negres” o els “xinos”. “Miro enrere –diu Puntí—, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no se n’aprèn res: la funció busca nous arguments cada dia”.

(Article publicat al Regió7 el dia 14 de maig de 2011)

dimarts, 10 de maig del 2011

La utopia imperfecta de Jordi Cussà


 
Reprodueixo l'article que vaig publicar el dia de Nadal de 2010, al Regió7, a partir de l'última novel·la de l'amic Jordi Cussà.

            El trencaclosques d’ideologies que ens han deixat les darreres eleccions al Parlament [28 de novembre de 2010] fa que sigui difícil aventurar quin deu ser el grau de representació política de l’independentisme. Dels 135 diputats electes, només 14 s’integren en partits que defensen obertament aquesta via. Però n’hi ha 62 que, per altra banda, pertanyen a una formació que fa un discurs prou ambigu com per, donat el cas, esperar-ne una actuació en clau poc o molt sobiranista, cosa que segurament espera bona part del seu electorat. Això sense oblidar que en altres grups hi ha qui, a títol personal, s’ha declarat partidari de reformular la relació amb Madrid. Les càbales més o menys il·lusionades o desencisades al voltant de l’esdevenidor polític del nostre país, però, no és pas l’objectiu d’aquesta Lletra de batalla, com sí que ho és, en canvi, de la darrera novel·la de Jordi Cussà, A reveure, Espanya (Edicions de L’Albí).
Estic segur que l’amic Cussà es va fer una sèrie de preguntes abans d’escriure A reveure, Espanya. Què passaria si, d’aquí a uns quants anys, el Parlament fes una proclamació unilateral d’independència? Com reaccionaria el govern de Madrid? I l’exèrcit espanyol? Caldria mantenir els vincles de vassallatge amb la Corona? I la solidaritat amb Espanya? Es desencadenaria un conflicte intern? Correria la sang? El resultat és una paràbola futurista, de política-ficció, que proposa, amb més oportunitat que oportunisme, algunes respostes interessants.
            La trama s’inicia l’any 2038, amb la celebració del vintè anirversari de la proclamació d’independència. La presidenta que hi havia aleshores, dipositària d’un secret que ningú no s’imagina, viu retirada en un mas de l’Empordà, i la seva néta, òrfena des de fa poc i en plena crisi d’identitat, visita l’àvia i es disposa a recrear els esdeveniments en un document audiovisual. A partir d’aquest plantejament, Cussà construeix un escenari de futur amb prou versemblança i amb un objectiu ideològic molt concret: contribuir a negar la superstició de creure que la independència és una utopia, o afirmar que, en tot cas, ho és menys que la construcció d’una estructura confederal. L’autor berguedà ens proposa un joc força curiós, en què analitza el present per definir un futur possible, i ofereix algunes coordenades molt interessants sobre com arribar-hi.
Deixant de banda el vessant polític i circumstancial de la novel·la, Jordi Cussà ha estat capaç de construir també un artefacte literari prou sòlid: una trama àgil, amb intriga i misteris, que, tot i que l’inevitable ball de sigles i de noms es fa, de vegades, una mica embafador, s’aguanta perfectament fins al final, en bona part gràcies a mantenir-se al límit de la paròdia; un rerefons de reflexió moral sobre una de les grans qüestions associades al poder, la de si el fi justifica els mitjans; i un llenguatge efectiu, ple d’imatges d’alt voltatge literari, jocs de paraules i dobles (o triples) sentits.
Valguin, a tall de cop d’esperó, els últims quatre versos d’un poema (un dotzet) que en la novel·la s’atribueix a la futura presidenta de la Generalitat: “Llaureu les utopies imperfectes / ni que amb ortigues hàgiu de fer tractes! / sembreu de tort, quan no hi ha marges rectes, / i que la terra us prenyi tots els actes!”.

dissabte, 7 de maig del 2011

Josep Maria Aloy i l'amor pels llibres

Demà, a Bagà, en el marc de la Fira del Llibre del Berguedà, hi ha una presentació - taula rodona al voltant de la literatura infantil i juvenil tot presentant el llibre Et diran que llegeixis, Bernat, del Josep Maria Aloy, en la qual jo també estic convidat a participar. Aprofito per redifondre aquest article que, fa poc més o menys un any vaig publicar sobre el llibre.
            La literatura catalana gaudeix, des de fa anys, d’una fertilitat creativa excepcional i envejable, que supera les expectatives que es podrien esperar d’una literatura aixoplugada sota una cultura tan anormal, menystinguda i precària com la nostra. Tot i la doble marginalitat que suposa, doncs, fer llibres per a joves en català, fins i tot en aquest terreny comptem, des dels anys seixanta del segle passat, amb veritables clàssics i amb autors de primer ordre. I per si algú en dubta, el manresà Josep Maria Aloy acaba de publicar, a L’Albí, Et diran que llegeixis, Bernat. Mig segle de literatura catalana per a joves (1960-2010).
            No és un cas aïllat. Altres autors catalans han publicat, els darrers anys, assajos sobre la literatura infantil i juvenil: Vicenç Pagès Jordà, De Robinson Crusoe a Peter Pan (Proa, 2007); Emili Teixidor, La lectura o la vida (Columna, 2007); o el també manresà Pep Molist, Dins del mirall (Graó, 2008). Si hi ha, però, una veu autoritzada per repassar el que s’ha fet a casa nostra, des dels anys seixanta, en el camp de la literatura per a infants i joves és Josep Maria Aloy.
            L’assaig d’Aloy, tanmateix, no es presenta en forma de manual teòric, acadèmic i canònic, sinó com un monòleg (molt amè) en què l’autor s’adreça al seu fill Bernat a fi de guiar-lo, com a pare, per tal que esdevingui lector i, si pot ser, un bon lector. Aquesta circumstància fa que el llibre tingui un to més personal, directe i, fins i tot, tendre, la qual cosa no vol dir que no hi hagi rigor en tot allò que s’hi afirma. Aloy no parla tan sols d’autors. En molts dels casos parla d’amics; i aquest parlar d’amics al seu fill Bernat dóna una calidesa insòlita a un llibre que, per damunt de tot, parla d’amor: cap a la literatura i cap al fill, a qui vol deixar com a llegat, justament, l’amor pels llibres (“Llegeix, Bernat –li diu—, perquè no hi ha res que et pugui ajudar tant a créixer i a ser feliç com el fet de llegir. (···) T’ho dic jo que no acostumo a enganyar mai a ningú i menys a tu. Paraula de pare!”).
            Et diran que llegeixis, Bernat repassa molts dels títols imprescindibles de la literatura catalana per a joves dels darrers cinquanta anys, des d’autors com Sebastià Sorribas o Emili Teixidor, fins a d’altres com Pep Coll o Antoni Garcia Llorca, passant per noms importants com Teresa Duran o Gabriel Janer Manila, i amb especial atenció per dos dels grans noms: Joaquim Carbó i, sobretot, Josep Vallverdú, de qui Aloy és biògraf i amic personal, i a qui qualifica de degà dels escriptors catalans de literatura per a joves. Tot i que la novel·la és el gènere amb més presència, no s’oblida del conte, la poesia o el teatre. També hi ha un capítol dedicat a la literatura infantil i juvenil que es fa a les Illes, “d’una qualitat i un interès difícils de trobar”. Sortint de l’àmbit català, a més, Aloy no pot estar-se de repassar tres grans autors europeus: Gianni Rodari, Michael Ende i Roald Dahl.
            Com diu Lluís Calderer en el pròleg, Et diran que llegeixis, Bernat és un “llibre susceptible de fer molt bon servei” a mestres i educadors, a pares i lectors en general, perquè ofereix “orientacions clares, solvents, honestes i responsables”. Com en tot assaig escrit des d’una perspectiva personal i subjectiva, potser hi haurà qui hi trobarà mancances o preferències desmesurades, però ningú no podrà negar que és un llibre escrit per algú que sap de què parla, i que ho fa amb honestedat i amor per la literatura.

(Article publicat al Regió7 l'any 2010)

dimecres, 4 de maig del 2011

El Premi Compromís


             Hi ha premis que, per inesperats, adquireixen un valor especial, encara que siguin modestos. Dissabte passat vaig recollir el premi Compromís, que atorguen les seccions comarcals de la JNC. En aquest cas, la del Bages.


            És un premi inesperat perquè crec que de gent compromesa n’hi ha molta, en aquesta part del país (com ho demostra el nivell dels dos premiats que em precedeixen, l’amic Quim Aloy i l’admirat mossèn Josep Ruaix), i em sorprèn que hagin pensat en mi. També és inesperat perquè quan un col·lectiu d’un color polític determinat lliura un premi, molts pensen (o pensem) que no és res més que una manera de reconèixer o promoure persones vinculades a un partit, que en aquest cas seria CDC. En canvi, diu molt a favor de la independència de criteri de la JNC que hagin tingut present algú que no té cap adscripció política, ni amb aquest partit ni amb cap altre. I fins i tot és inesperat perquè aquest premi em reconeix com a bagenc, a un alpicatí com jo, que vaig arribar a la Catalunya Central fa divuit anys i que encara avui, tot sovint, hi ha qui no acaba d’atribuir-me el gentilici de manresà.
            Van dir que volien reconèixer la meva tasca a favor de la llengua, la cultura i la història del nostre país. I he de dir que faig el que puc en tots tres camps, però que mai m’hauria imaginat que ningú ho reconegués. Compromís amb la llengua perquè és la meva i perquè (diguin el que diguin algunes veus enverinades) viu una situació molt delicada i precària. El català és una llengua minoritzada en l’àrea que li és pròpia, i això s’ha de denunciar. Compromís amb la cultura perquè és allò que ens distingeix com a comunitat. Em satisfà que hi hagi, doncs, qui considera que la meva tasca d’escriptor, d’articulista o d’activista a Òmnium contribueix d’alguna forma a fer una miqueta més sòlida la cultura catalana. El compromís amb la història és segurament més circumstancial, perquè si he acabat recreant espais i episodis de la història de Catalunya a través de les meves novel·les no ha estat deliberadament, sinó perquè m’hi han portat els interessos literaris.
            Suposo que tots aquests compromisos es podrien resumir amb el compromís amb el país. Aquesta nació catalana que pateix les conseqüències de no tenir Estat propi i que, per tant, està sotmesa als dictats d’un Estat centralista (tots els estats europeus són centralistes, al capdavall, i l’Estat centralista s’identifica amb una única nació i una sola llengua) que no ens entèn, ni ens vol entendre. Un Estat al qual hem de demanar permís per definir què som. I he de confessar que aquesta circumstància m’ha convertit en una mena de nacionalista a contracor. Jo estimo el meu país no pas perquè cregui que és millor que els altres, sinó perquè és el meu. El dia que Catalunya gaudeixi de plena sobirania, crec que deixaré de ser nacionalista.
            Reitero, doncs, des d’aquest bloc, el meu agraïment a la JNC del Bages per haver-me distingit amb aquest Premi Compromís.

dilluns, 2 de maig del 2011

On és, l'"Avi"?



            Des de fa alguns anys, potser una dècada, aquell col·lectiu que hem convingut a anomenar classe política viu ancorat en una situació de desprestigi cada cop més acusada, si més no, davant d’aquell altre col·lectiu que en diem la gent del carrer (o, de vegades, simplement, la gent). No cal disposar d’una clarividència gaire esmolada per adonar-se’n, però llegint el llibre Qui és Macià? (reeditat per Edicions de 1984), de l’historiador manresà Joaquim Aloy, podem constatar que això no sempre ha estat així, que la relació entre polític i ciutadania, sense ser un idil·li, va viure en altre temps una situació ben allunyada del divorci actual.
En una època que recorda molt el present, als anys trenta, en plena eufòria republicana, després que el Parlament català aprovés l’Estatut de Núria, l’enviés a les Corts espanyoles i “Madrid, després de regateigs i retallades, el tornés ben alterat”, Macià, amb una “rara, difícil i sempre heroica fidelitat al poble”, amb un ideari bàsic que posava el compromís amb Catalunya al mateix nivell que el compromís amb les classes més humils, podia presumir de posseir allò que avui fa tanta falta als nostres dirigents: carisma, simpatia, senzillesa i, en definitiva, esperit de lideratge.
            No hi ha dubte que Francesc Macià va ser un home excepcional. Segons Aloy, Macià representa el “model de la política noble, de la política al servei dels ciutadans”, “és el polític amb visió d’Estat, que sap connectar amb el seu temps i amb la seva gent” i, per si no n’hi hagués prou, “Macià és l’home franc, senzill i honest. És l’home que la gent del poble vol veure i saludar (···). És l’home seductor, idealista, romàntic, que té un gran carisma personal”.
            Qui és Macià? presenta quatre facetes de la trajectòria vital i professional del primer president de la Generalitat recuperada. A la primera part tenim el militar honest i decidit; a continuació el diputat compromès, radical, visionari, coherent i sincer; en tercer lloc el conspirador persistent, agosarat i aventurer; i finalment el president estimat.
            Amb un to divulgatiu i didàctic, de vegades proper a la narració hagiogràfica, el llibre d’Aloy no pretèn donar una visió exhaustiva del personatge, ni fer una biografia extensa i acadèmica. Prou que n’hi ha de molt solvents (com les que va fer Enric Jardí), fins i tot en forma de novel·la (L’Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià, d’Alfred Bosch) o de pel·lícula (El coronel Macià, de Josep Maria Forn). Amb clara voluntat d’arribat a un públic ampli, Joaquim Aloy ens apropa, amb quatre pinzellades, a la figura apassionant, mitificada i quixotesca, de l’”Avi”, un governant que, en el seu moment, “es guanyà l’estima de tot un poble”.
I un es demana on són, avui, aquesta classe de polítics?

(Article publicat dissabte, dia 30 d'abril, al diari Regió7)