Hi ha premis que, per inesperats, adquireixen un valor especial, encara que siguin modestos. Dissabte passat vaig recollir el premi Compromís, que atorguen les seccions comarcals de la JNC. En aquest cas, la del Bages.
És un premi inesperat perquè crec que de gent compromesa n’hi ha molta, en aquesta part del país (com ho demostra el nivell dels dos premiats que em precedeixen, l’amic Quim Aloy i l’admirat mossèn Josep Ruaix), i em sorprèn que hagin pensat en mi. També és inesperat perquè quan un col·lectiu d’un color polític determinat lliura un premi, molts pensen (o pensem) que no és res més que una manera de reconèixer o promoure persones vinculades a un partit, que en aquest cas seria CDC. En canvi, diu molt a favor de la independència de criteri de la JNC que hagin tingut present algú que no té cap adscripció política, ni amb aquest partit ni amb cap altre. I fins i tot és inesperat perquè aquest premi em reconeix com a bagenc, a un alpicatí com jo, que vaig arribar a la Catalunya Central fa divuit anys i que encara avui, tot sovint, hi ha qui no acaba d’atribuir-me el gentilici de manresà.
Van dir que volien reconèixer la meva tasca a favor de la llengua, la cultura i la història del nostre país. I he de dir que faig el que puc en tots tres camps, però que mai m’hauria imaginat que ningú ho reconegués. Compromís amb la llengua perquè és la meva i perquè (diguin el que diguin algunes veus enverinades) viu una situació molt delicada i precària. El català és una llengua minoritzada en l’àrea que li és pròpia, i això s’ha de denunciar. Compromís amb la cultura perquè és allò que ens distingeix com a comunitat. Em satisfà que hi hagi, doncs, qui considera que la meva tasca d’escriptor, d’articulista o d’activista a Òmnium contribueix d’alguna forma a fer una miqueta més sòlida la cultura catalana. El compromís amb la història és segurament més circumstancial, perquè si he acabat recreant espais i episodis de la història de Catalunya a través de les meves novel·les no ha estat deliberadament, sinó perquè m’hi han portat els interessos literaris.
Suposo que tots aquests compromisos es podrien resumir amb el compromís amb el país. Aquesta nació catalana que pateix les conseqüències de no tenir Estat propi i que, per tant, està sotmesa als dictats d’un Estat centralista (tots els estats europeus són centralistes, al capdavall, i l’Estat centralista s’identifica amb una única nació i una sola llengua) que no ens entèn, ni ens vol entendre. Un Estat al qual hem de demanar permís per definir què som. I he de confessar que aquesta circumstància m’ha convertit en una mena de nacionalista a contracor. Jo estimo el meu país no pas perquè cregui que és millor que els altres, sinó perquè és el meu. El dia que Catalunya gaudeixi de plena sobirania, crec que deixaré de ser nacionalista.
Reitero, doncs, des d’aquest bloc, el meu agraïment a la JNC del Bages per haver-me distingit amb aquest Premi Compromís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada