On és, l'"Avi"?

            Des de fa alguns anys, potser una dècada, aquell col·lectiu que hem convingut a anomenar classe política viu ancorat en una situació de desprestigi cada cop més acusada, si més no, davant d’aquell altre col·lectiu que en diem la gent del carrer (o, de vegades, simplement, la gent). No cal disposar d’una clarividència gaire esmolada per adonar-se’n, però llegint el llibre Qui és Macià? (reeditat per Edicions de 1984), de l’historiador manresà Joaquim Aloy, podem constatar que això no sempre ha estat així, que la relació entre polític i ciutadania, sense ser un idil·li, va viure en altre temps una situació ben allunyada del divorci actual.

En una època que recorda molt el present, als anys trenta, en plena eufòria republicana, després que el Parlament català aprovés l’Estatut de Núria, l’enviés a les Corts espanyoles i “Madrid, després de regateigs i retallades, el tornés ben alterat”, Macià, amb una “rara, difícil i sempre heroica fidelitat al poble”, amb un ideari bàsic que posava el compromís amb Catalunya al mateix nivell que el compromís amb les classes més humils, podia presumir de posseir allò que avui fa tanta falta als nostres dirigents: carisma, simpatia, senzillesa i, en definitiva, esperit de lideratge.

            No hi ha dubte que Francesc Macià va ser un home excepcional. Segons Aloy, Macià representa el “model de la política noble, de la política al servei dels ciutadans”, “és el polític amb visió d’Estat, que sap connectar amb el seu temps i amb la seva gent” i, per si no n’hi hagués prou, “Macià és l’home franc, senzill i honest. És l’home que la gent del poble vol veure i saludar (···). És l’home seductor, idealista, romàntic, que té un gran carisma personal”.

            Qui és Macià? presenta quatre facetes de la trajectòria vital i professional del primer president de la Generalitat recuperada. A la primera part tenim el militar honest i decidit; a continuació el diputat compromès, radical, visionari, coherent i sincer; en tercer lloc el conspirador persistent, agosarat i aventurer; i finalment el president estimat.

            Amb un to divulgatiu i didàctic, de vegades proper a la narració hagiogràfica, el llibre d’Aloy no pretèn donar una visió exhaustiva del personatge, ni fer una biografia extensa i acadèmica. Prou que n’hi ha de molt solvents (com les que va fer Enric Jardí), fins i tot en forma de novel·la (L’Avi. Confessions íntimes de Francesc Macià, d’Alfred Bosch) o de pel·lícula (El coronel Macià, de Josep Maria Forn). Amb clara voluntat d’arribat a un públic ampli, Joaquim Aloy ens apropa, amb quatre pinzellades, a la figura apassionant, mitificada i quixotesca, de l’”Avi”, un governant que, en el seu moment, “es guanyà l’estima de tot un poble”.

I un es demana on són, avui, aquesta classe de polítics?

(Article publicat dissabte, dia 30 d'abril, al diari Regió7)