Es diu Sònia Moya. És una jove cerdanyolenca, fins ara interessada especialment en el vessant oral de la poesia, establerta al Bages des de fa alguns anys. Aquesta professora de llengua i literatura castellanes acaba de publicar el seu primer llibre de poemes, Gramàtica de l’equilibri (curosament editat per Galerada). Avalat pel jurat del premi Amadeu Oller, que componen noms tan respectables com Carles Miralles, David Castillo o Antoni Pladevall, Gramàtica de l’equilibri és un llibre a tenir en compte, que fa una interessant anàlisi sintàctica i literària de la vida quotidiana en un paisatge domèstic poblat d’estris de cuina, sabatilles, llençols, gots d’aigua o catifes.
Amb un llenguatge directe i planer, enjogassat i assequible, ple d’imatges intenses i suggeridores que no estalvien símbols particulars com la pluja, el fum o la seguretat casolana, amb clara tendència a l’ús de l’epifonema contundent i de la metàfora de referent lingüístic, Moya se’ns presenta amb una humilitat creïble, i aquest és un dels seus encerts. No retrata grans tragèdies ni grans passions, sinó el fluir “sintàctic” de la quotidianeitat en una etapa molt concreta de la vida: quan algú, prop dels trenta anys, es troba a mig camí de gairebé tot. En aquesta etapa, la recerca d’un cert equilibri emocional (sense necessitat de caure en la cursileria dels manuals d’autoajuda) resulta inevitable. És un temps en el qual es viu en parella però encara no es tenen fills; una època carregada d’intensitat amatòria, però també de petites (o grans) decepcions; un període destinat a consolidar relacions i a la vegada a llaurar-se un cert perímetre d’independència; l’edat en què “el vent no està per orgues” i un s’adona que ja no es farà més gran i sí, potser, més madur (“perquè diu que la tardor / duu les urpes esmolades / i mil preguntes a la pell”).
Des de la humilitat de qui se sap irreverentment jove (“Que encara em queda / molt de camí per recórrer”) i no gosa definir-se com a poeta (vegi’s el poema “Rebaixes”, on confessa que “la paraula poeta / encara em queda gran”), però que fa poesia de manera artesanal (“per fer un collage de mots / que soni interessant i creïble, / i anar passant, / dia a dia, / fins que algú en desxifri l’entrellat”), Sònia Moya juga a combinar conceptes lingüístics per atribuir-los una nova dimensió metafòrica que els porta a definir un món íntim on els petits moments i les petites coses adquireixen una importància vital. Parla de la vida en parella, però també de la soledat i, fins i tot, de l’hermetisme (“Com és que aquí dins / fa encara més fred que a fora?”). I ho fa amb serena ironia, sense escarafalls ni pèls a la llengua, al mateix temps que reivindica la seva dignitat com a dona (“de les dones que no esperen / els Ulisses impuntuals”) i desplega amb generositat un riu d’imatges sensuals que tendeixen, de vegades, a l’erotisme, com en els diferents “estudis digitals” del cos del company (“dibuixo regalims / del meu tacte en el teu cos”).
Caldrà seguir l’evolució de Sònia Moya, a qui fins ara només coneixíem com a rapsoda apassionada dels seus propis versos. De moment, el premi Amadeu Oller i l’exquisida edició de Galerada són una immillorable carta de presentació.
(Article publicat al Regió7 la tardor de 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada