Kirmen Uribe

El dia a dia de la vida social, cultural i política pot ser avorrit. Fins diumenge passat, per exemple, els catalans vam viure algunes setmanes sotmesos als dictats d’una campanya electoral d’allò més soporífera. Una campanya que, al meu parer, va estar dominada per la mediocritat. Mediocres van ser els arguments (la majoria de partits basaven el discurs en la crítica als defectes dels altres i poques vegades exhibien virtuts pròpies, com si els votants fóssim imbècils), la posada en escena (mítings d’autoconsum, davant d’auditoris convençuts d’entrada), i fins i tot en els eslògans (previsibles i amb un domini impertinent de la segona persona: “depèn de tu”, “amb tu”, “com tu”). Tot això per no parlar del fet que, en segons quins mitjans, semblava que se celebressin eleccions només a Barcelona. I quan es va trencar la mediocritat més neutra (com en l’espot televisiu de PxC, que vaticinava un futur apocalíptic on, als patis de les escoles, en comptes de femellasses amb minifaldilla i proporcions exhuberants, saltaran a corda noies cobertes amb un burca) va servir per caure en el deliri populista.

Per això va ser com una alenada d’aire fresc, enmig de mítings intranscendents, la visita que va fer a Manresa un dels escriptors bascos amb més projecció internacional en aquest moment: Kirmen Uribe, que va venir a presentar la traducció catalana, publicada en edició bilingüe, del seu recull de poemes Mentrestant agafa’m la mà (Proa, 2010), traduït per Jon Elordi i per la manresana Laia Noguera.

Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik), que ha estat tot un fenomen en la literatura basca dels darrers anys, ha rebut el Premio de la Crítica per a llibres en euskera i ha estat traduït al castellà, al francès, a l’anglès i al rus. El seu autor, a més, va ser Premio Nacional de Narrativa fa dos anys per la seva novel·la Bilbao-New York-Bilbao. Poca broma.

El passat disset de maig, doncs, en plena campanya de les eleccions municipals, una vintena de persones vam aplegar-nos a la llibreria Petit Parcir de Manresa en la presentació-recital d’aquest llibre. Kirmen Uribe va llegir alguns dels seus poemes amb una sensibilitat i una tendresa que ens va fer oblidar que no enteníem ni un borrall d’allò que recitava. Immediatament després de cada lectura per part de l’autor, la Laia Noguera (gran rapsoda, també!) en llegia la traducció catalana.

Els versos d’Uribe, escrits des de la intimitat, estan perfumats amb un paisatge, una gent, uns costums i una experiència molt concrets i molt arrelats a la seva terra. L’autor va néixer i créixer a Ondarroa (Biscaia), en un ambient de pescadors, i els seus poemes ho delaten, però alhora transmeten amb aparent senzillesa alguns matisos prou interessants i compartits de la naturalesa humana. Se’m fa difícil valorar si es tracta d’un gran poeta o bé si, com han dit alguns, els seus textos estan sobrevalorats, però els versos de Kirmen Uribe m’han semblat honestos, amb una certa capacitat per convertir l’anècdota en metàfora de l’experiència universal. I la traducció de Jon Elordi i Laia Noguera, sigui fidel o no a l’original, funciona sola, la qual cosa vol dir que deu ser una bona traducció.

(Article publicat a Regió7 el dia 28 de maig de 2011)