dimarts, 28 de juny del 2016

Matar els fills

                M’agrada reivindicar l’obra d’alguns escriptors que, al marge de considerar-los més o menys amics, segueixo perquè sé que construeixen una obra interessant que, massa sovint, no és prou reconeguda. Aquest és el cas del manresà Joan Jordi Miralles, que es va estrenar l’any 2004 havent guanyat l’Andròmina de narrativa amb L’Altíssim (3 i 4), que el 2010 va guanyar el Premi Vila de Lloseta amb L’úter de la balena (Moll), que el 2012 es va endur el Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom amb Això és Àustria (Lleonard Muntaner Editor) i el 2014 va publicar la seva millor novel·la, Una dona meravellosa (Labreu), que va rebre una gran acollida per part de la crítica. A banda de narrar amb habilitat, la literatura de Miralles es caracteritza per l’ús d’un llenguatge absorbent i extremat i la presentació de situacions obsessives que aboquen els personatges a escenes que, tot i la seva cruesa o, fins i tot, la seva brutalitat, mantenen el lector hipnotitzat davant del text.


                Ara, amb Els nens feliços (2016), una tragicomèdia àcida i intel·ligent, Joan Jordi Miralles inaugura la col·lecció de teatre (Petjades) de Males Herbes, una d’aquestes editorials petites que tenen al darrere joves arriscats i que publiquen, amb cura, textos que, tot i la vàlua literària, no sempre ho tenen fàcil per trobar editor. El plantejament de Els nens feliços és força atractiu: una parella d’avis han de tornar a acollir el fill a casa perquè acaba de separar-se i, per tant, hauran de tornar a fer de pares i el fill, que no ha suportat l’experiència de la paternitat, haurà de tornar a fer de fill. Miralles fa una caricatura agra d’un determinat tipus social (famílies catalanes de classe mitjana) i retrata una comunitat de criticaires carregats de prejudicis, obsessius, egoistes i molt, molt hipòcrites... en un in crescendo que en la tercera i última escena arriba gairebé al deliri.
                L’ombra de l’escriptor austríac Thomas Bernhard, que era omnipresent (des del títol) a Això és Àustria, també hi és, a Els nens feliços. Si més no, en el caràcter dels personatges (Miralles, com Bernhard, acostuma a acarnissar-se amb el comportament dels seus conterranis) i en la manera de mostrar-los (a través de llargs monòlegs solitaris al davant d’altres personatges que pràcticament no diuen res). Les converses entre el senyor Dalmases i la seva dona, la Salut, ratllen l’absurd: ell desgrana les seves obsessions (a partir d’una pallissa que ha rebut, per exemple) i ella amb prou feines intervé per introduir detalls pràctics que no hi tenen res a veure i que ell contesta entremig de la torrentada verbal. El discurs incontinent i deixatat, irreverent, exagerat i provocador a què ens té acostumats Joan Jordi Miralles arriba a cotes altes quan revisita temes habituals en el seu imaginari, com les relacions de parella, els immigrants, els paralítics i, especialment, els fills, que “són el veritable motiu de la crisi mundial”, perquè “ser pare és un càstig que hem d’arrossegar fins a la fi dels nostres dies”.
                Aquesta vegada, potser perquè l’autor ja fa molt temps que va fugir de la capital del Bages, els manresans s’han lliurat de la seva ploma esmolada. És clar que se’ls podria incloure en el conjunt dels catalans d’ordre, que sí que reben, i de valent!

(Article publicat al diari Regió7, el dia 28 de juny de 2016)

dijous, 23 de juny del 2016

Nens fent d'adult

                Ja em perdonareu, perquè això que diré no és gaire políticament correcte: els nens estan sobrevalorats. Si més no, com a personatges mediàtics. És cert que poden ser simpàtics, espontanis, sincers i, fins i tot, eloqüents. Fan gràcia. N’hi ha que demostren habilitats extraordinàries per l’edat que tenen, a un nivell superior, fins i tot, a les que són capaços d’exhibir molts adults. Però, no ens enganyem, si us plau: són criatures i, com a tals, els queda molt per aprendre.
                Sovint, quan se’ls dóna protagonisme mediàtic, els infants s’inhibeixen, queden callats i no saben què dir, o enraonen a base de monosíl·labs. Altres vegades, sobretot quan se’ls ha preparat, reprodueixen els clixés que han vist en els adults propers i actuen com si fossin grans. Francament, ni una cosa ni l’altra no són naturals, en les criatures. Els nens han de ser espontanis, simpàtics i eloqüents... però fent de nens. Personalment, em provoca un neguit indescriptible veure canalla que amb prou feines aixequen un pam de terra ensinistrats per actuar, en programes de talents, com si fossin folklòriques, donant lliçons de cuina amb aire de sobrat o vestits amb americana i corbata i fent-se els importants.


                L’última bajanada, en aquest sentit, la protagonitza Telecinco, amb un programa d’Ana Rosa Quintana, on nens d’entre 5 i 12 anys entrevisten alguns dels candidats a les eleccions espanyoles de diumenge vinent. El títol: “26J, Quiero gobernar”. Què passa? Que ja no hi ha periodistes que sàpiguen fer preguntes intel·ligents? És clar que, quan es tracta de minyons angelicals, a tots ens cau la baba i, fins i tot, quan s’equivoquen, s’embarbussen o diuen una animalada, en comptes d’escandalitzar-nos ens arrenquen un somriure. Al capdavall, Rajoy, Iglesias, Sánchez i Rivera responen, com sempre, el que els interessa o el que els dóna la gana. Això, sí: responen amb aquell somriure babau i condescendent (carregat de falsa tendresa) amb què tothom es mira la canalla que surt per televisió. Com aquell que pensa “Quina monada!”, “Què llestos que són!”, “Què informats que estan!”, “Són més durs que els adults, quan fan preguntes”... I de debò algú es pot creure que les preguntes que fan als candidats surten espontàniament? I de debò algú no sap qui dirigeix el qüestionari? Asseguren que els nens fan preguntes “no pactades” prèviament amb els polítics o els seus equips. Però no diuen d’on surten, aquestes preguntes.
                En el fons, es tracta de buscar fórmules noves i atractives, per esquivar la típica i soporífera entrevista política. Ho anuncien amb bombo i platerets: “Por primera vez en la historia de la televisión”. Quina serà, la propera? Tinc una proposta: entrevistes sota l’aigua, envoltats de taurons i amb vestits de neoprè. Qui em compra la idea?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de juny de 2016, i també a El Pou Digital)

dimarts, 14 de juny del 2016

Escriptora, dona, barcelonina

                L’any 1985, un professor de l’institut Lluís de Peguera va recomanar als seus alumnes de segon de BUP la lectura de El temps de les cireres, la novel·la de Montserrat Roig que havia guanyat el Premi Sant Jordi l’any 1976. El temps de les cireres s’havia convertit en una novel·la de culte i es llegia en instituts d’arreu de Catalunya. Roig era un referent de la generació d’escriptors que als anys setanta oferien noves mirades (joves, fresques, desacomplexades) al panorama literari català. Actualitzava el llegat de Víctor Català, de Rodoreda, de Maria Aurèlia Capmany. Com Jaume Cabré, com Jordi Coca, com Terenci Moix i com tants altres, representava aquella generació que entomava l’herència dels que, durant els anys foscos de la dictadura, amb Espriu al capdavant, havien salvat els mots. Ella, que havia tingut la sort de créixer en un entorn familiar on la cultura i la literatura catalanes tenien presència, s’havia estrenat l’any 1971 amb Molta roba i poc sabó... (Premi Víctor Català), un meritori recull de relats on ja s’intueixen els seus grans temes i apareixen alguns dels personatges de la nissaga Ventura-Claret-Miralpeix, recurrent en la seva obra narrativa. Aviat publicaria Ramona, adéu (1972), que la consolidava com una veu a tenir en compte. Va ser, però, El temps de les cireres la novel·la que havia de convertir-la en una autora d’èxit i en un referent. En conjunt, les seves obres aportaven un estil talentós i àgil, desinhibit i femení, per parlar de l’ascensió social, de la petita burgesia barcelonina i del seu provincianisme, del fracàs en les relacions de parella, dels joves dels anys setanta, de la immigració... L’any 1985, amb 39 anys, Montserrat Roig era una de les escriptores més respectades de la literatura catalana. Imagineu-vos, doncs, la sorpresa que devia tenir (ella i, de fet, molts dels qui en van tenir notícia) quan va assabentar-se que a Manresa, aquella primavera de 1985, el pare d’un alumne del Lluís de Peguera i el seu advocat havien amenaçat de denunciar el professor que havia recomanat aquella obra “pornogràfica” als seus alumnes menors d’edat.


                Anècdotes a banda, la malaguanyada Montserrat Roig (que va morir amb 45 anys i, per tant, amb una obra escapçada que encara tenia moltes coses a dir) és una de les veus més interessants de la literatura catalana dels últims cinquanta anys. Un no pot evitar de pensar en tot allò que no va tenir temps d’escriure i, malgrat tot, el seu llegat literari (format per cinc novel·les, tres llibres de relats, una obra de teatre, una colla de guions televisius i alguns assajos molt interessants) és importantíssim. Havia lligat íntimament la seva vida a la creació literària. “Escriure és un joc més o menys intel·ligent i brillant de strip-tease mental”, va deixar dit el 1978.
                Per sort per als manresans, l’incident de la censura que El temps de les cireres va patir al Lluís de Peguera no és l’únic lligam de l’escriptora barcelonina amb la capital del Bages. No hem d’oblidar que un dels personatges a qui va recórrer per a confegir la imprescindible Els catalans als camps nazis (1977) va ser el més important dels escriptors bagencs del segle XX, Joaquim Amat-Piniella, el testimoni i “la mirada” del qual la van impressionar profundament.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 13 de juny de 2016, setantè aniversari del naixement de Montserrat Roig)

diumenge, 12 de juny del 2016

La família

                La família és una institució sòlida i poc discutida. La majoria de comunitats basen l’organització social internaen la seva versió nuclear (parella i fills) i moltes religions la respecten d’una manera tan aferrissada que arriben a prohibir-ne el trencament. Ens hauríem de traslladar fins a indrets més o menys recòndits del planeta per descobrir-hi altres models que, en alguns casos, tampoc no se n’allunyen completament. És el que passa amb alguns matriarcats, com el de l’illa d’Orango Grande, a Guinea, on les dones gestionen l’economia, dicten les lleis i poden tenir amants, però igualment acostumen a viure en parella; o el matriarcat de la comunitat dels mosuo, al sud de la Xina, formada per alguns poblats de les províncies deYunnan i Sichuan, on les dones viuen en clans, es queden amb els fills i no existeix la figura del marit, i on, de fet, el referent masculí de la canalla són els oncles, que s’ocupen de l’educació de les nebodes i els nebots.


A casa nostra, els nuclis familiars han patit variacions al llarg dels darrers anys: fins fa poc, era habitual que en una mateixa casa convisquessin fins a tres generacions d’una família. Avui, això es dóna en poquíssims casos (i quan es dónaés sobretot perquè la crisi ha condemnat alguns matrimonis a sobreviure gràcies a les pensions i el sostre dels padrins), i han aparegut, a més, famílies monoparentals o regides per matrimonis del mateix sexe, amb fills o sense. Malgrat els canvis estructurals que n’ha fet evolucionar el perfil, però, la institució com a tal continua sense qüestionar-se. És més: qüestionar-la és encara un tabú.

                Si no, que li ho preguntin a la diputada Anna Gabriel, que, no fa massa, en un programa de Catalunya Ràdio, després de confessar que mai no s’havia sentit cridada a tenir fills, es va posar en un jardí quan va declarar-se partidària de trencar el model convencional (que considera conservador, individualista, pobre i poc enriquidor) i va dir que la satisfaria més viure en una comunitat on els fills fossin compartits i educatsper la “tribu”. Abans que l’entrevista s’emetés, com que en van transcendir alguns fragments, els diaris ja n’anaven plens, d’aquestes declaracions. La xarxa la va crucificar i ridiculitzar quan, en realitat, Gabriel tampoc no descobria la sopa d’all. Per una banda, com ella mateixa va afirmar, aquest model no nuclear funciona “en moltes cultures del món” (no sé si pensava en els mosuo, del sud de la Xina, o en els azande, del Congo). La filosofia i la sociologia hi han reflexionat, sovint veient-ne les virtuts. D’altra banda, als anys 60 i 70 algunes comunes hippies, enmig de l’occident capitalista, van intentar funcionar d’aquesta manera: tenir i criar fills en grup. Caldria veure, però, què se n’ha fet, d’aquell model, i dels que hi van créixer.

(Article publicat el dia 5 de juny de 2016, al suplement Lectura, del diari Segre, i també al Pou Digital)

dimecres, 8 de juny del 2016

"El mar de les ombres", de Joan Pinyol

                El capelladí Joan Pinyol, un dels actius més valuosos del col·lectiu Narradors Centrals, acaba de publicar El mar de les ombres (Onada Edicions). Es tracta d’una novel·la d’aventures de tall clàssic, amb unitat de temps (el que durava un viatge amb vaixell entre Barcelona i Buenos Aires l’any 1909) i espai (el vapor Reina Maria Cristina, de la Companyia Transatlàntica). El Miquel, el protagonista, és un jove que, com tants altres, ha estat mobilitzat per part del govern d’Antoni Maura per anar a la guerra de Rif. És, sobretot, un noi que estima la vida i fuig de la mort. Quan tot just comencen els aldarulls que posaran Barcelona potes enlaire en el que acabarà recordant-se com la Setmana Tràgica, el Miquel evita que l’embarquin cap a la Guerra del Marroc i puja a bord del Reina Maria Cristina. A partir d’aquí, la història es va farcint amb tots els ingredients d’un bon relat d’acció trepidant: misteris que no es desvetllen fins al final, un grapat important de morts, un heroi de cor noble i en perill constant, un dolent molt dolent (la maldat personificada, vaja), una història d’amor inevitable i imprescindible, un viatge ple de contratemps i dificultats...


                Pinyol, a més, s’ha documentat bé per escriure aquesta novel·la (que va inspirar-li la peripècia real d’un germà del seu avi, que als 19 anys també es va embarcar cap a Buenos Aires) i troba el moment per fer una pausa i explicar la història dels atlans, les tribulacions del poeta Verdaguer, les injustícies socials de l’època o, fins i tot, per fer una irònica referència al transatlàntic més famós de la història, el Titànic, que aleshores s’estava construint.
I tot plegat és amanit amb un llenguatge efectiu, que resulta assequible al lector jove, i que, al mateix temps, aporta moments d’una gran efectivitat expressiva, com ara quan defineix el caràcter d’un personatge i diu que era “eixut com un cràter de lluna”, o quan assegura que un avi ha de portar “el passat a les orelles del present per la via de les paraules emocionades”, o quan, amb ressons de Guimerà, diu que “Els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i el mar”.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2016)

dilluns, 6 de juny del 2016

EL VOT (un conte de Llorenç Capdevila)



EL VOT

            Un cop restablerta la democràcia, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals la primavera del setanta-nou, al petit poble de Roureda els resultats van ser sorprenents. D’entrada, no hi va haver cap abstenció. Els 39 habitants censats, qui sap si il·lusionats per exercir un dret durant tant de temps prohibit o bé conscients de la importància de cada papereta en un poblet de dimensions minúscules, van anar a votar. 19 ho van fer pel partit de la dreta i 19 més pel de l’esquerra. El vot que hauria desempatat  no es va manifestar a favor de cap dels dos partits que es presentaven. Va resultar un vot nul. A dins del sobre, en un tros de paper higiènic de la marca El elefante, hi havien escrit –amb lletra majúscula perquè no es pogués reconèixer la cal·ligrafia— el següent missatge: “ANEU A PASTAR FANG!”.
            El daltabaix va ser considerable i fins i tot algun diari se’n va fer ressò. Durant uns dies, després de les eleccions, els dos partits s’atribuïen el vot nul i reclamaven el regidor que els havia de donar la majoria. Els de la dreta deien que els corresponia a ells, perquè eren els qui havien manat durant els últims quaranta anys i si algú boicotejava els comicis era perquè ja li anava bé que mantinguessin el poder. Els de l’esquerra, en canvi, consideraven que aquell vot era una clara manifestació contestatària i que, per tant, s’adeia amb una actitud d’esquerres i la victòria, en conseqüència, havia de ser d’ells.
            Van consultar la junta electoral central, que els va proposar resoldre-ho tirant una moneda a l’aire, a cara o creu. Després de debatre-ho a crits i cops de puny sobre la taula durant una tarda sencera de diumenge a l’únic cafè que hi havia al poble, mentre la resta de parroquians –els que oficialment no s’havien posicionat amb cap dels grups en pugna— jugaven a la botifarra, els  d’un i altre bàndol van decidir repartir-se la legislatura: dos anys per a cadascú. La moneda la van fer servir, primer, per decidir qui començava –honor que va correspondre als de l’esquerra—, i , després, creient que el pacte era un senyal de bon auguri, la van tirar a la màquina escurabutxaques , amb l’acord que si els tocava un premi els diners servirien per organitzar una calçotada popular. Però l’aparell es va empassar la moneda, va obsequiar-los amb un festival de llumets i va deixar anar la cantarella que informava que aquell cop no hi havia hagut sort i convidava a tornar-ho a provar.
            Resolt aquell entrebanc, a Roureda tothom es va començar a demanar qui havia emès el vot que havia provocat tant enrenou. Els uns deien que havia estat el Ton de ca la Bruixa, a qui molts atribuïen un passat més o menys vinculat amb l’anarquisme. Uns altres asseguraven que allò havia de ser obra del Peret, el ferrer, que sempre sortia amb estirabots per treure la gent de polleguera. Hi va haver qui va atribuir-ho a l’Isidret de cal Nacional, que havia fet d’alcalde durant l’últim tram de la dictadura, ressentit perquè no li havien proposat d’encapçalar la llista de cap dels dos partits. Al capdavall, les especulacions van ser tantes que, en un moment o altre, a gairebé mig poble li va tocar el rebre.
            A mesura que passaven els quatre anys i el cens es mantenia intacte –fins els més vells conservaven una salut de ferro i, d’altra banda, l’únic jove que havia assolit la majoria d’edat havia marxat a estudiar a Dinamarca i, més pendent d’una cabellera rossa que dels maldecaps municipals del racó de món on tenia les arrels, no havia manifestat cap intenció de votar per correu—, la gran preocupació de la gent de Roureda era què passaria si es tornaven a trobar amb la mateixa circumstància de quatre anys enrere.
            Les segones eleccions municipals s’acostaven i tot semblava indicar que es podia repetir l’empat. El cas va transcendir el poble i els diaris, durant la campanya electoral, n’anaven plens. Un columnista de La Veu de la Comarca, convençut de la seva capacitat com a analista polític però desconeixedor de la fermesa de les conviccions i de la tossuderia ancestral de la gent de Roureda, va fer un article on assegurava que era impossible que tothom tornés a votar el mateix que quatre anys enrere, que les tendències evolucionaven. Alguns canals de televisió i moltes emissores de ràdio van dedicar-hi reportatges i una part de les tertúlies. Un d’aquests tertulians, precisament, un home a qui tothom tenia per molt savi però que no havia posat mai els peus a Roureda i amb prou feines hauria sabut situar el poble en un mapa, va dir que la solució era tan fàcil com descobrir qui havia engegat tothom a pastar fang i convèncer-lo que aquest cop votés per un dels dos partits que es presentaven.
            La solució, si més no en aparença, va arribar de la manera més inesperada.
            El dia abans de les eleccions, durant la jornada de reflexió, la vella Trudes de cal Bruc va tenir un cobriment de cor mentre escampava pessics de canyella sobre les torrades de santa Teresa que acabava de preparar per als seus néts. Va caure rodona a terra i va expirar abans que arribés el metge, que no va poder fer res més que certificar la defunció. Tothom va lamentar el traspàs, però ningú –ja fos en públic o en privat— va poder estar-se d’especular sobre com afectaria aquella mort en els resultats electorals. Tot semblava indicar que el vot nul ja no seria cap problema. Els de l’esquerra, convençuts que una devota com la Trudes votava l’autoproclamat partit de l’ordre, es fregaven les mans. Els de la dreta, en canvi, que sempre havien cregut que la vella de cal Bruc votava els progressistes, perquè no es podia veure amb la dona del líder dretà, es veien al seu torn amb la victòria a la butxaca. Fos com fos, el que semblava clar era que aquell cop l’empat seria impossible.
            L’endemà, a un quart i mig de nou del vespre, un cop van acabar l’escrutini dels 38 vots emesos, la sorpresa va ser majúscula: 19 eren per a la dreta i els altres 19 per a l’esquerra. No hi havia cap vot nul! Aleshores, mentre la majoria encara no eren capaços de sortir de l’astorament, a més d’un li van agafar ganes d’anar al cementiri i, sobre el guix encara tendre del nínxol on acabaven d’enterrar la Trudes de cal Bruc, pintar-hi amb lletres clares i majúscules: “VÉS-TE’N A PASTAR FANG!”.

(Aquest relat va sortir publicat al suplement de cultura DIS, del diari Segre, el dia 28 de maig de 2016. El dibuix de l'autor és obra de Maya)