La Bepeta i la pesta

                La tia Bepeta té 96 anys i una visió molt pràctica de la vida. No s’ha casat mai i els seus nebots (la meva germana, el meu germà i jo) sempre hem trobat en ella la versió més pragmàtica i planera d’una mare. Quan, fa quatre anys, va morir la seva germana (la tia Maria, també soltera i que, com ella, va conviure amb nosaltres tota la vida), mentre encara érem al cementiri va demanar a l’enterrador quant de temps havia de passar abans de poder-se tornar a obrir el nínxol. Volia conèixer quants anys, com a mínim, havia d’aguantar en aquest món, no tant perquè sentís una gran necessitat d’aferrar-se a la vida, sinó per poder ser enterrada amb la persona que sempre havia tingut al costat. Era una pregunta pràctica. A la tia Bepeta no li fa por la mort, li fa por donar feina. Ha après a conviure amb la seva cunyada, la meva mare, amb una rutina senzilla: juguen a cartes, miren la “novel·la” de la tarda, surten a fer una passejada si fa bon temps i van a la perruqueria cada divendres, a missa cada dissabte i a la llar de jubilats els diumenges. Té tota la lucidesa que pot tenir una persona de la seva edat. És un pou de records que només comparteix si li estirem la corda, i encara, de vegades, amb la frugalitat pròpia de qui sent una mica de mandra de recordar. Ha viscut molt: la guerra que va endur-se molts joves amb qui hauria pogut festejar, la mort prematura del pare, el dol i haver de contribuir a tirar endavant una casa escapçada... Quan li telefonem, sempre acaba amb les mateixes paraules: “la qüestió que els joves estigueu bé, que jo ja ho tinc tot fet”. Al llarg de qualsevol conversa repeteix, com un mantra, dues sentències: “sobretot, que no hi hagi cap guerra” i “sobretot, que no ens treguin la pensió” (de vegades, afegeix que és l’única cosa bona que va fer Franco). Pot semblar un comportament senil. Però la tia Bepeta sap de què parla, perquè sap què vol dir passar una guerra i sap què és viure en la misèria, sense ajuts socials.

                Fa uns dies, arran del confinament a què, per edat i per insistència dels nebots, s’han de sotmetre ella i la mare, la tia va afegir una nova sentència a les habituals: “sobretot, que no ens agafi la pesta”. Vaig quedar de pedra, però ho vaig entendre de seguida. La tia no té una gran formació acadèmica i li queden lluny conceptes com epidèmia i pandèmia, el mot coronavirus (i, encara més, COVID-19) li sona estrany i ja no està per aprendre paraules noves. Per tant, utilitza el terme ancestral amb què, segurament, la gent gran del primer terç de segle XX anomenava l’epidèmia de grip de 1918, i que els de la seva generació han usat sempre per descriure una malaltia contagiosa i mortal.

N’hem d’aprendre molt, de l’experiència i de les persones pràctiques.

(Article publicat el dia 22 de març de 2020, al suplement Lectura, del diari Segre)

LA LIJ, DE DOL

                El món de la literatura infantil i juvenil està de dol. La mort de Josep Maria Aloy deixa aquest àmbit sense un dels seus principals referents. Potser no era una persona pública àmpliament coneguda i reconeguda –de ben segur que no ho era tant com es mereixia—, però les mostres de condol, de suport a la família i de reconeixement públic aparegudes quan es va conèixer el seu traspàs demostra que era una persona admirada i estimada en l’àmbit de la cultura en general i en el de la literatura per a infants i joves en particular. Al funeral hi vam poder veure, acompanyant-lo, editors, il·lustradors i alguns dels autors més importants del ram, com Pep Molist, Maite Carranza, Pere Martí o, naturalment, Josep Vallverdú. Jordi Estrada, a Regió7, publicava aquell mateix dia un emotiu article on emulava l’última conversa que ell i jo hi havíem tingut a l’hospital, una setmana abans, on “vam recordar amics absents i dies feliços, com les vetllades a la biblioteca de casa teva, en companyia de tants i tants lletraferits que avui se senten tan orfes com nosaltres”. Valentí Gubianas penjava un dibuix als seus comptes d’Instagram i Facebook on li agraïa la saviesa i el suport. Molts n’hem compartit algun record. Joaquim Carbó li va dedicar, a Núvol, un article personal i alhora força exhaustiu on repassa la trajectòria d’Aloy i reconeix la important tasca que el manresà va dur a terme al llarg de més de cinquanta anys.

                S’ha parlat de Josep Maria Aloy com un estudiós i crític constant, meticulós, perseverant, rigorós, incansable... i també, és clar, com un home afable, discret, serè, honest i generós. Precisament aquesta darrera qualitat, la generositat, es desprèn d’una de les afirmacions que fa Joaquim Carbó en el seu article: “La passió per conèixer, jutjar i facilitar als lectors l’obra que hem publicat els seus contemporanis va frenar, segurament, l’obra creativa a l’Aloy”.

                Ens ha deixat, doncs, algú que va preferir dedicar el seu talent més a difondre l’obra dels altres que no pas a crear la pròpia, tan breu com interessant. Els qui, com a autors i com a lectors, ens en vam beneficiar, només podem estar-li agraïts.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2020)

La castanyola mecànica

                La relació entre el feixisme i la psiquiatria té una història molt sòrdida. Si deixem de banda l’Alemanya nazi, on les atrocitats comeses superen les més salvatges perversions en tots els camps de la medicina, i ens fixem en les latituds ibèriques, un dels personatges més sinistres va ser, sens dubte, Antonio Vallejo-Nàjera. Aquest psiquiatre, catedràtic i comandant franquista, falangista i amic personal de Franco, va dedicar bona part dels seus estudis a mirar de demostrar que el marxisme és una malaltia mental. Defensava l’existència d’un “gen roig” que provocava una malaltia que afectava els “inferiors mentals” i els convertia en partidaris de la igualtat social i política. Per això, aconsellava que els “rojos” no tinguessin fills i que, si en tenien, aquest infants fossin separats dels pares, per evitar una plaga social. Les seves teories van donar cobertura “científica” a la repressió franquista, una de les accions de la qual consistia a robar nadons a dones represaliades per donar-los en adopció a famílies afectes al règim. Els fanàtics marxistes, als quals també considerava lletjos, eren, segons Vallejo-Nájera, una mena d’infrahomes malvats, mentalment inferiors, contra els quals tot estava permès. Prenent com a model la inquisició, assegurava que calia “higienitzar la raça”.

                L’any 1962, Anthony Burguess publicava A Clockwork Orange, que uns anys més tard Stanley Kubrik va portar al cinema, on s’explica la història d’un jove ultraviolent que, en un futur distòpic, és sotmès a un tractament radical de reeducació (la tècnica de Ludovic) que consisteix a subministrar-li un medicament que li produeix basca cada cop que té al davant les escenes de violència i sexe que li obliguen a veure mentre li passen, en bucle, la novena simfonia de Beethoven, amb la intenció que, a partir de llavors, associï la violència i el sexe amb el malestar físic i surti curat del tractament.

                Vaig pensar en aquestes dues referències quan fa alguns dies vaig llegir que la fiscalia denegava a Jordi Cuixart un permís per sortir setanta-dues hores de la presó. El ministeri públic va considerar que Cuixart no es mereixia el permís perquè no ha mostrat penediment i no s’ha sotmès als programes de tractament específic per rehabilitar-se. Programes que, si tenim en compte les acusacions absurdes per les quals el van condemnar, deuen consistir en un tractament per desprogramar-lo del seu independentisme i de la voluntat de continuar exercint la noviolència i la desobediència civil per ajudar a assolir un objectiu polític, l’autodeterminació, reconegut com un dels principis fonamentals dels drets humans. La pregunta que em faig és: i aquest tractament en què deu consistir? I és aleshores que penso en Vallejo-Nàjera i en la tècnica Ludovic.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de febrer de 2020)