La Bepeta i la pesta

                La tia Bepeta té 96 anys i una visió molt pràctica de la vida. No s’ha casat mai i els seus nebots (la meva germana, el meu germà i jo) sempre hem trobat en ella la versió més pragmàtica i planera d’una mare. Quan, fa quatre anys, va morir la seva germana (la tia Maria, també soltera i que, com ella, va conviure amb nosaltres tota la vida), mentre encara érem al cementiri va demanar a l’enterrador quant de temps havia de passar abans de poder-se tornar a obrir el nínxol. Volia conèixer quants anys, com a mínim, havia d’aguantar en aquest món, no tant perquè sentís una gran necessitat d’aferrar-se a la vida, sinó per poder ser enterrada amb la persona que sempre havia tingut al costat. Era una pregunta pràctica. A la tia Bepeta no li fa por la mort, li fa por donar feina. Ha après a conviure amb la seva cunyada, la meva mare, amb una rutina senzilla: juguen a cartes, miren la “novel·la” de la tarda, surten a fer una passejada si fa bon temps i van a la perruqueria cada divendres, a missa cada dissabte i a la llar de jubilats els diumenges. Té tota la lucidesa que pot tenir una persona de la seva edat. És un pou de records que només comparteix si li estirem la corda, i encara, de vegades, amb la frugalitat pròpia de qui sent una mica de mandra de recordar. Ha viscut molt: la guerra que va endur-se molts joves amb qui hauria pogut festejar, la mort prematura del pare, el dol i haver de contribuir a tirar endavant una casa escapçada... Quan li telefonem, sempre acaba amb les mateixes paraules: “la qüestió que els joves estigueu bé, que jo ja ho tinc tot fet”. Al llarg de qualsevol conversa repeteix, com un mantra, dues sentències: “sobretot, que no hi hagi cap guerra” i “sobretot, que no ens treguin la pensió” (de vegades, afegeix que és l’única cosa bona que va fer Franco). Pot semblar un comportament senil. Però la tia Bepeta sap de què parla, perquè sap què vol dir passar una guerra i sap què és viure en la misèria, sense ajuts socials.

                Fa uns dies, arran del confinament a què, per edat i per insistència dels nebots, s’han de sotmetre ella i la mare, la tia va afegir una nova sentència a les habituals: “sobretot, que no ens agafi la pesta”. Vaig quedar de pedra, però ho vaig entendre de seguida. La tia no té una gran formació acadèmica i li queden lluny conceptes com epidèmia i pandèmia, el mot coronavirus (i, encara més, COVID-19) li sona estrany i ja no està per aprendre paraules noves. Per tant, utilitza el terme ancestral amb què, segurament, la gent gran del primer terç de segle XX anomenava l’epidèmia de grip de 1918, i que els de la seva generació han usat sempre per descriure una malaltia contagiosa i mortal.

N’hem d’aprendre molt, de l’experiència i de les persones pràctiques.

(Article publicat el dia 22 de març de 2020, al suplement Lectura, del diari Segre)