dijous, 31 de març del 2011

Presentació de Tothom a terra!, a Manresa

Aquest divendres, dia 1 d'abril, presentem Tothom a terra!, a la sala d'actes del Centre Cultural del Casino, a les vuit del vespre. Comptaré amb la presència i participació del meu amic Jordi Estrada i de l'editor Jaume Huch.

dissabte, 26 de març del 2011

La fi de la galàxia Gutenberg



La revolució digital ha arribat al món del llibre. L’e-book i l’e-reader, segurament amb més lentitud de la que en principi es preveia, es van fent presents entre la comunitat lectora. El cas és que a la llarga els llibres en paper podrien desaparèixer o convertir-se en objectes testimonials, aptes només per a nostàlgics de la lletra impresa i l’olor de tinta o del paper arnat que al cap dels anys s’esgrogueeix. Això no passarà d’avui per demà, ni tan sols d’un any per l’altre, però segurament es tracta d’un procés inevitable.
A molts ens pot semblar estrany haver de renunciar a olorar un llibre acabat de comprar, acariciar la coberta per saber-ne el tacte, resseguir els prestatges d’una llibreria, endreçar els llibres de la biblioteca particular i recordar la història personal que s’amaga darrere de cada volum... Però no hem d’oblidar que la generació que puja darrere nostre, la dels qui tenen menys de trenta anys, ha conviscut tota la vida amb la pantalla de l’ordinador i, més recentment, amb les pantalletes del telèfon mòbil, de l’ipod, de la Nintendo DS i de tants altres aparells que enmagatzemen una gran quantitat d’informació. No hem d’oblidar, doncs, que en els darrers vint anys s’ha estat produint un canvi cultural tan important com en el seu moment, fa cinc-cents anys, va suposar la impremta.
Com que ara mateix convivim les dues generacions lectores (la dels qui han s’han format de cara a l’ordinador i la dels qui l’hem incorporat posteriorment) el més probable és que de moment, i potser durant molts anys, el llibre electrònic hagi de conviure amb el tradicional, fins que s’acabi imposant i el faci finalment desaparèixer. Al capdavall, no oblidem que la humanitat fa uns cinc mil anys que escriu, però el llibre tal com el coneixem avui (tapa dura, fulls relligats...) prové de l’edat mitjana. Per tant, qui sap si ens toca assistir a una sensible evolució del principal suport de transmissió del coneixement. Un altre debat és com es resoldrà la qüestió dels drets i de la pirateria perquè tothom es pugui continuar guanyant les garrofes.
És innegable, al mateix temps, que l’e-book té diversos avantatges: en un aparell que cap a la butxaca hi pots emmagatzemar tota una biblioteca, els llibres mal enquadernats no se’t desintegren a les mans i, com que la despesa de producció és menor, els llibres són més econòmics. A un servidor, però, de moment que no li toquin la companyia física dels llibres que l’envolten mentre escriu aquest article. Més enllà de ser uns objectes de paper, tenen per mi un valor simbòlic que voreja el fetitxisme. És clar que també em semblava, no fa gaire, que els diaris en paper no tenien rival, i ara cada dia consultem, a través d’internet, l’edició digital de diversos de rotatius.

(Diferents versions d'aquest article van aparèixer el 2010 al Regió 7 i al suplement Lectura del diari Segre)

dimecres, 23 de març del 2011

Fumisme



Un fumista era, en l’argot de París i al segle XIX, una persona poc seriosa i de qui més valia no refiar-se. Amb aquesta divisa, una colla d’escriptors francesos de la belle époque, dels qui visitaven el Moulin Rouge amb assiduïtat, anaven a festes, bevien absenta, estaven al dia de les relacions extramatrimonials dels seus contemporanis i freqüentaven tota mena de cases i locals destinats a l’ociositat de moral poc rigorosa, van atorgar al fumisme la categoria de moviment artístic, guiats per una afirmació tan radical com que “Les arts seront fumistes ou il ne seront pas”.
També coneguts com a hidròpates (és a dir, aquells a qui l’aigua posa malalts), els fumistes van conrear, entre altres gèneres, la patafísica (o “ciència” paròdica que estudia “les solucions imaginàries i les lleis que regulen les excepcions”).
El més seguit i reivindicat dels autors fumistes, de qui el mateix André Breton es considerava seguidor, va ser Alphonse Allais, responsable de centenars de narracions molt breus, del qual ara, gràcies a la iniciativa d’Edicions de l’Albí i a la solvent traducció de Joan Casas, podem gaudir en català d’un tast de la seva obra.
El recull, titulat precisament Fumisme, ens descobreix, al llarg d’una quarantena de textos, el geni creatiu que va ser Alphonse Allais. I un s’adona que de ben segur, ja sigui directament o de forma indirecta, la seva obra va actuar com a precursora en l’estil d’alguns autors de casa nostra (com ara Francesc Trabal o Pere Calders). La història de l’inventor que vol vendre a un senyor ric una màquina que asseca els morts i els converteix en focs artificials, per exemple, bé podria formar part de les Cròniques de la veritat oculta.
Les pàgines de Fumisme en són plenes, de personatges i escenes que van de la paròdia a l’acudit gruixut, sovint amb pinzellades d’humor negre. Cínics, ingenus, bohemis, llibertins, irreverents o espantosament ridículs, els personatges d’Allais (entre els quals es compta ben sovint ell mateix, parlant en primera persona) conformen, en conjunt, un fresc interessant sobre l’ambient ociós de la burgesia francesa de finals del segle XIX: des de l’absurditat hilarant de la noia enamorada d’un porc vell o el domador de sardines en conserva, fins a l’excentricitat de l’home que es dedica a engreixar ballarines del Moulin Rouge, o d’aquell altre que parla amb el seu reflex del mirall i es renya, o d’un que (molt d’acord amb els principis “fumistes”) només ingereix una classe de líquid al dia, rarament aigua.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a la revista El Pou de la Gallina i, amb algunes modificacions, al suplement Lectura del diari Segre, l'hivern del 2010)

dimarts, 22 de març del 2011

Rossend Sellarés: poesia ran de terra



            El navassenc Rossend Sellarés era, fins fa poc, un poeta inèdit. Ara, com en el cas de tantes altres iniciatives literàries gestades a la Catalunya Central, ha estat l’editorial berguedana l’Albí qui ha propiciat l’aparició del recull titulat Un fil de veu, amb encertada coberta de Valentí Gubianes i pròleg afectuós de Climent Forner. Bregat en el terreny atzarós i tot sovint desagraït dels modestos (o no tan modestos) concursos literaris que es convoquen arreu del país i guanyador habitual d’aquesta mena de certàmens, Sellarés ens presenta, per fi, un tast de la seva poesia en forma de llibre. Fins ara, per conèixer els seus versos calia assistir a un dels recitals que, al costat d’una colla d’amics rapsodes (Ramon Carreté, Dolors Claret, Josep Vilarmau i Assumpta Santacreu), ofereix de tant en tant, aquí i allà.
            En la presentació manresana que se’n va fer el passat dia 10 de març, amb l’aixopluc d’Òmnium Bages i en el marc del Centre Cultural del Casino, la quarantena d’assistents va poder seguir la presentació clara i sincera de Joan Vilamala, que va destacar la proximitat dels versos de Sellarés, molt a l’abast de tota classe de públic, fins i tot d’aquells lectors poc avesats a la poesia. Vilamala, que va repassar les diferents parts del llibre, també va destacar el treball amb el llenguatge que hi ha en molts dels poemes, com ara “Si em prens la mà”, escrit exclusivament amb monosíl·labs, o bé “Era i encara és”, on a cada vers hi ha algun mot acabat en “era”. La mateixa generositat de les paraules de Vilamala és present en el pròleg signat per mossèn Climent Forner que, fent un símil vinícola, duu per títol “Vinya ben veremada”, i presenta als lectors “l’aroma temperada del celler al qual se’ls convida a entrar”. Quan recorda les col·laboracions de l’autor a la revista El Ressò, de Navàs, on Sellarés publicava jeroglífics i mots encreuats, Forner no s’està d’afirmar que “continua sent aquell infant entremaliat (···) jugant amb els mots com si tal cosa”. A més, Forner comenta la qualitat i l’encert dels referents poètics citats a Un fil de veu (des de Josep Carner fins a Narcís Comadira, passant per Salvat-Papasseit o Martí i Pol) i destaca la musicalitat i la varietat formal dels poemes, que van del vers lliure al decasíl·lab.
            Un fil de veu s’estructura en cinc parts, que mostren l’àmplia varietat temàtica del recull. La primera (“Totes les flames”) inclou tres subapartats que parlen de la comunió amb el paisatge (“La terra”), de la pàtria (“La falç”) i del món en què ens ha tocat viure (“El pa”). A la segona (“Xarop de tinta”) exposa algunes idees interessants sobre la creació poètica i inclou algun poema agosarat com ara “Il·lícits límits”, tot ell escrit utilitzant tan sols la vocal “i”. La tercera part (“L’espiral del temps”) recrea el tema clàssic de la inevitable fugacitat de les hores. A la quarta (“Viraranys del laberint”) recupera una de les metàfores més fèrtils de Salvador Espriu per reflexionar sobre la vida. I a la cinquena (“A flor de pell”) s’ofereixen poemes al voltant de l’amor i l’amistat.
            La poesia que trobem a Un fil de veu és una poesía situada ran de terra, nítida i entenedora, que, en paraules de Climent Forner, “agradarà a la gent”.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al diari Regió7 el dia 21 de març de 2011)

dissabte, 19 de març del 2011

Pere Rovira: poesia immortal


            Acabo de llegir un gavadal de versos extraordinaris en el darrer recull de poemes de Pere Rovira, Contra la mort (Proa, 2011). Poesia de primer ordre, bella i sincera, que, gairebé com a signe de rebel·lia, recupera la formalitat més clàssica (decasíl·labs, alexandrins, sonets i rima consonant), a voltes amb un cert regust de Baudelaire o amb pinzellades de Carner, i s’ofereix al lector amb honestedat corprenedora. En aquestes pàgines l’Amor i la Mort s’enfronten, com dos boxejadors en plena forma, en el penúltim assalt a dalt d’un ring sobre el qual es projecta l’ombra del crepuscle.
            El poeta d’Alpicat pren consciència que hi ha un moment arribat el qual un ha de viure, com diu Raimon en una cançó del seu últim disc, “amb més records que projectes, / amb més passat que futur”, i troba en l’amor la força que li cal per continuar vivint o, fins i tot, per sobreviure’s. L’amor, doncs, que de fet ja ha estat sempre una constant en l’obra de Rovira, ara no és només passió (“a la pira del temps crema el desig”), sinó també una força redemptora que allarga la vida (“quan respirem llum, / la mort s’asfixia”). La segona persona ja no serveix a Pere Rovira, com anteriorment, per establir un diàleg amb ell mateix, sinó per parlar amb la persona estimada. I per això la dona, la seva dona (“quan et crido dic cel en femení”), és omnipresent (“Vols que et guardi en secret, i no sé com / perquè tot el que escric diu el teu nom”). Tot això, que ja s’insinuava a La mar de dins, publicat fa set anys amb l’aval del premi Carles Riba, adquireix a Contra la mort una força demoledora.
En aquest singular combat “contra la mort”, l’amor –l’últim amor— ho guanya tot (“esculpirem / les hores perquè sempre estigui viu, / en el cor de l’hivern, el nostre estiu”) i fa “que la vellesa ens dugui a la Bellesa”. Entre versos carregats de sensualitat, arbres amb una forta càrrega simbòlica i homenatges, per exemple, a Màrius Torres (“que diu amor només dient Mahalta”), Pere Rovira parla sobretot d’amor. Un amor que fins i tot arribarà a transcendir la vida, i així Rovira recupera la tradició temàtica del barroc castellà quan Quevedo deia que els seus ossos “polvo serán, mas polvo enamorado”, i que amb tanta cruesa va recrear també Gabriel Ferrater amb aquells versos esborronadors del poema Posseït (“quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / hi trobaran un regust de tu”). En aquest sentit, l’últim poema del recull de Pere Rovira (que sens dubte és un dels millors poemes d’amor que un servidor ha llegit darrerament) acaba amb la següent afirmació, que té tota la força d’un epifonema: “el meu amor no entén la paraula morir; / per estimar-te sempre, no em necessita a mi”.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura del diari Segre aquest cap de setmana: 19-20 de març de 2011)

divendres, 11 de març del 2011

¡El mejor!


            Permeteu-me que faci una pausa per a la publicitat. L’anunci en qüestió no té gran cosa de particular. El passen per diferents cadenes de televisió. Fixem-nos, però, en la versió catalana que es pot veure a TV3. De fet, crec haver-ne vist més d’una, de versió, però en totes es produeix el mateix fenomen que ara vull comentar. Comença l’anunci i veiem tot de gent que s’extasia en tastar el iogurt grec de la marca de iogurts per excel·lència. La veu en off va repassant, en català, els mèrits del producte: que si té ingredients naturals, que si ha estat elaborat minuciosament, que si els consumidors l’han elegit Sabor de l’Any, i que si tomba i que si gira... Cap al final, una senyora que se suposa que és grega (ignoro si és la mateixa que fa anys va fer popular l’expressió Χρόνια και χρόνια, adaptada, amb ortografia castellanitzada, com a “jroña que jroña”), proclama de viva veu la principal virtut d’aquesta substància cremosa preparada amb llet fermentada: “Yogur Griego, el mejor!”. El fet curiós (o no tant) és que la senyora en qüestió, que representa una veritable aborigen de la zona més recòndita i “autèntica” de Grècia, s’expressa en castellà.
            A la versió castellana de l’anunci simplement hi ha una llicència lingüística, més o menys desvergonyida, que no afecta la normalitat. Que una senyora grega parli castellà, que és la llengua de l’anunciant i de l’anunci, no sorprèn ningú i ocupa, com a molt, el mateix nivell de quan algú parodia, macarrònicament, el francès o l’italià. La versió catalana, en canvi, dóna per a una lliçó de sociolingüística: tot l’anunci és fet en català, però els grecs hi parlen en castellà. És una d’aquelles coses que només passen aquí.
Fa una colla d’anys, en el seu llibre Dir la realitat, l’eminent sociolingüista Lluís Vicent Aracil proposava el concepte de llengua interposada. Parlava de les llengües minoritzades i deia que “un aspecte ben típic de la situació minoritària és el que he anomenat interposició o mediatització: el fet que (quasi) totes les relacions entre la comunitat lingüística de l’idioma x i la resta de la Humanitat passin per l’idioma y”. Segons les tesis d’Aracil, doncs, el castellà seria la llengua interposada entre la comunitat catalanoparlant i la resta de la Humanitat. És per això que, tan sovint, quan un catalanoparlant identifica algú com a estranger (pel color de la pell, per la rossor dels cabells o per la raó que sigui) li parla automàticament en castellà, encara que no n’entengui ni un borrall. És per això, també, que difícilment es tradueix un llibre escrit en català a cap idioma si primer no ha estat traduït al castellà. És per això que en els estadis esportius catalans les masses acostumen a vociferar eslògans i consignes en la llengua del Arcipreste de Hita (des del “Mourinho sal del banquillo” fins al típic “campeones, campeones!”). I és per això que a la senyora d’una illa grega que mai no ha tingut contacte amb el món civilitzat ningú no se la imagina parlant en català i sí, en canvi, utilitzant la llengua imperial del regne de Castella.
El camí de la llengua catalana cap a la normalitat és llarg, ardu i qui sap si impossible.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura del diari Segre el febrer de 2011)

dimarts, 8 de març del 2011

Paraula de Climent Forner


            En el seu darrer llibre publicat, el poeta Climent Forner reuneix més de vuitanta textos sota el títol, força explícit i encertat, de Paraules sobre paraules (L’Albí, 2010).
            La primera part aplega una cinquantena de pròlegs encarregats a l’autor durant els últims quaranta anys. La majoria van destinats a llibres de poemes i ens poden servir per recordar l’obra de molts escriptors de qui Forner ha estat mentor o amb qui se sent deutor. Abunden els de la Catalunya Central, amb especial atenció pels berguedans. Amb un discurs ple d’afecte i una prosa carregada de matisos, Forner glossa l’obra d’autors com Josep Armengou, Gabriel Mora i Arana o Montserrat Altarriba. La segona part reuneix discursos pronunciats amb motius diversos: presentacions de llibres, pregons de festes, glosses d’amics o arengues més o menys patriòtiques. Tot plegat és un recull de textos independents que, vistos en conjunt, donen una idea de l’activitat literària de Forner al marge de la seva pròpia tasca creativa. Climent Forner demostra, en aquests fulls, a banda d’un fort compromís amb la poesia, amb el país i amb la religió cristiana, una gran generositat envers els seus col·legues lletraferits. Els ofereix allò que més aprecia: les paraules. Ell, que es defineix com a “picapedrer de mots” i proclama “preneu-m’ho tot, deixeu-me la Paraula” (que és com va titular el volum que recull la seva poesia completa) regala mots als altres. I es converteix, així, en l’avalador d’autors que tot sovint són més versaires que poetes.
            En un dels darrers discursos del llibre, el que va pronunciar amb motiu de les manresanes Festes de la Misteriosa Llum de l’any 2010, Climent Forner fa referència a la seva doble identitat manresana i berguedana, que resumeix amb un petit acudit (suggerit per mossèn Ballarín) quan diu: “vaig néixer a Manresa però sóc fill de Berga”. Em fa gràcia que, en aquest pregó, m’agraeixi que el cités en un meu article a Serra d’Or sobre la literatura manresana dels darrers cent cinquanta anys. Forner va marxar de Manresa als vuit anys, amb l’arribada de la guerra, i sempre hi ha mantingut vincles puntuals. No és estrany, doncs, que se l’inclogui en qualsevol referència a la poesia manresana. Més difícil és que es tracti de manresà (així, sense subterfugis) un nouvingut. Jo mateix, que fa més de disset anys que visc a la capital del Bages i, essent fill d’Alpicat, no perdré mai l’etiqueta d’alpicatí, encara em sento dir, tot sovint (i no és pas que em molesti, simplement ho constato), que sóc un manresà “adoptat”.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a la revista el Pou de la Gallina, en el número de març del 2011)

diumenge, 6 de març del 2011

Crònica marciana


             Fa més de seixanta anys, Ray Bradbury va publicar The Martian Chronicles, un recull de relats que pot llegir-se com una novel·la i que tenim traduït al català (Les cròniques marcianes) per Quim Monzó.
            L’obra de Bradbury s’inicia amb la cita següent: “—És bo de renovar la nostra capacitat de sorpresa –va dir el filòsof—. Els viatges espacials ens han fet, a tots plegats, nens una altra vegada”. El comentari encaixa perfectament amb la lectura d’Olor de gas, la novel·la de l’igualadí Pep Elias que va guanyar el darrer Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa i que fa poc ha publicat Pagès Editors. L’autor, que es defineix com a Escrividor (nom del seu bloc a internet), presenta una obra que podria classificar-se dins del gènere de la ciència-ficció, però on, com es llegeix a la contracoberta, hi ha més ficció que no pas ciència.
            Olor de gas és un agradable divertimento, a mig camí entre la novel·la i el relat breu, escrit amb un molt bon domini del pols narratiu, que ens fa viatjar, al costat del protagonista, Adam Bach, fins al planeta roig. Desenganyat del nostre món, desil·lusionat per la recent pèrdua de la dona estimada, Bach (que, curiosament, de petit mai no havia manifestat cap interès per ser astronauta) decideix aventurar-se en una expedició a Mart que només li garanteix el bitllet d’anada i que el condemnarà a una solitud irreversible, però que tanmateix potser l’aproparà a una certa pau interior. Les pinzellades de reflexió existencial i, fins i tot, teològica, donen un xic de profunditat a la història.
            Però si hi ha una constant en aquesta novel·la de Pep Elias és el sentit de l’humor, la ironia que es manté adherida, amb naturalitat, a un llenguatge sobri i transparent. L’estil és d’una gran pulcritud. Abunden frases com “des d’allà dalt no es veien les fronteres que separen uns països dels altres”, “és marcià tothom que viu i treballa a Mart”, “el sol només brillava per la seva absència”, “la sobredosi d’elogis ensucrats hauria saturat de colesterol les artèries de la meva autoestima”, o “pitjor que viure sol en un planeta poc acollidor era haver de viure-hi mal acompanyat”.
En la presentació que Jordi Estrada va fer de la novel·la el passat gener a la llibreria Petit Parcir, el manresà va reivindicar la tradició humorística en la literatura catalana (des de Tirant lo Blanc fins a Quim Monzó, passant per Carner, Pere Quart o Pere Calders) i va contrastar un humor català (de tendència més aviat massoquista) enfront d’un humor espanyol (tirant a sàdic), i, en tot cas, relacionat amb l’humor jueu (en la línia de Woody Allen). Estrada va inscriure Olor de gas en aquesta tradició i, molt oportunament, va observar que el to (un narrador en primera persona que narra les coses extraordinàries que li passen sense perdre, en cap moment, la serenitat) recordava especialment la sobrietat amb que els protagonistes dels contes de Pere Calders entomen els designis del destí.
            Com les de Ray Bradbury, la crònica marciana de Pep Elias parla més de la Terra que de Mart perquè, en el fons, parla dels humans més que de cap altra cosa. En l’obra de Bradbury, Mart és una mena de mirall pessimista de la Terra; en la d’Elias, en canvi, és més aviat un indret on trobar una segona oportunitat.

(Article de Llorenç Capdevila, publicat al Regió7 el 5 de març de 2011)

divendres, 4 de març del 2011

Faulkner i Hemingway

            Quan algú pregunta a un novel·lista què hi ha d’ell i de la seua vida en els llibres que ha escrit, en els personatges que ha creat, en les escenes que ha imaginat i construït literàriament, s’hauria de trobar amb una cita tan inquietant com irrefutable que s’atribueix al gran William Faulkner: “una novel·la és la vida secreta d’un escriptor, l’obscur germà bessó d’un home”.


            El qui va ser considerat durant molt temps el rival literari (sobretot en qüestions estilístiques) de Faulkner, Ernest Hemingway, venia a dir una cosa semblant quan afirmava que “el meu psicoanalista és la meua màquina d’escriure”. Perquè escriure, en el fons, és intentar conèixer-se, és autotraduir el propi jo, és fer-se passar per un altre sense deixar de ser un mateix, és dialogar amb una mena d’”obscur germà bessó”. I els qui mai hem sucumbit a la gosadia de llençar-nos al buit de la creació literària (amb els resultats que siguin) crec que hi estaríem d’acord.
            Tot i comptar amb trajectòries força diferents, Faulkner i Hemingway coincideixen amb diversos trets biogràfics: tots dos van participar en la primera guerra mundial, es van dedicar al periodisme, van tenir problemes seriosos amb l’alcohol, van guanyar els dos premis més importants a què podien aspirar, el Pulitzer i Nobel, i van morir sexagenaris amb només un any (pràcticament exacte) de diferència... Tots dos van coincidir en el guió de To have and have not, pel·lícula de Howard Hawks, protagonitzada per un contradictori Humphrey Bogart i una joveníssima i seductora Lauren Bacall, que estava basada en una narració de Hemingway. Faulkner, seguidor de la tradició experimental europea, és autor de novel·les tan influents i memorables com Les palmeres salvatges o El brogit i la fúria. Hemingway, l’estil del qual esdevindria decisiu en la narrativa nord-americana posterior, va signar títols cabdals per entendre la literatura del segle XX, com El vell i la mar.


Aquest 2011 que acabem d’encetar commemorarem que en fa cinquanta que Hemingway va decidir acabar, d’un tret, amb la seua vida quan va saber que patia un càncer. El torn de Faulkner, que va morir l’any 1962 quan se li va complicar una ferida que s’havia fet en caure d’un cavall, arribarà, doncs, el 2012. Però sobretot, allò que uneix aquests dos escriptors americans és que són autors de grans novel·les, de grans històries de ficció, d’aquelles que, com va dir el mateix Hemingway a propòsit dels bons relats, “tenen en comú que són més autèntics que si haguessin succeït realment”.

dimecres, 2 de març del 2011

Impressions de Tian'anmen



            Si un ronda la quarantena (o la sobrepassa) i és mínimament sensible a les atrocitats, no pot deixar de veure els tancs quan trepitja in situ la plaça de Tian’anmen, a Pequín. Els carros blindats ja no hi són, és clar, però la retina conserva, entre d’altres, la imatge d’un noi al bell mig de l’avinguda Chang’an, amb una bossa en una mà i una jaqueta a l’altra, plantant cara al poder arrogant de l’exèrcit roig. Del protagonista d’aquella imatge històrica que va commoure el planeta no se n’ha sabut mai més res.
            Van començar els estudiants, aprofitant el dol per la mort del reformista Hu Yaobang, la commemoració de les revoltes de 1919 i el ressò mediàtic que representava la imminent visita de Gorvachov, de qui admiraven les reformes que en aquell moment impulsava a la URRS. Aviat s’hi van afegir obrers i funcionaris. Denunciaven la corrupció del Partit i reclamaven drets laborals, llibertat d’organització, de premsa i d’expressió... El context era esperançador: el mur de Berlín acabava de caure i el bloc soviètic era a punt d’enfonsar-se. La revolta, però, com sap tothom, va ser durament reprimida per ordre de Deng Xiaoping, amb la complicitat del primer ministre Li Peng.
            El número definitiu de morts no s’ha fet mai públic, com tampoc el de desapareguts. Les xifres oscil·len entre els dos centenars (segons fonts del govern xinès) i els més d’un miler (segons Amnistia Internacional).


            Avui, potser perquè en celebrar-se el vintè aniversari d’aquells fets el govern de la República Popular té por de possibles disturbis, per accedir a la plaça de Tian’anmen cal passar un control de seguretat. Una riuada de gent fa cua per entrar al mausoleu de Mao Zedong, fa volar estels o es fotografia en direcció a la porta d’accés a la Ciutat Prohibida.
            El govern, la política i l’economia xinesos han canviat força des de la revolta estudiantil de 1989. El sacrifici de tots aquells joves no va ser, doncs, del tot inútil. O sí? Ara la pena de mort encara existeix, però la bala amb què s’executa el convicte ja no la paga la família. Ara la política del fill únic continua vigent, però dos fills únics poden accedir a un segon fill sense penalització. Ara el règim es continua definint com a comunista, però l’economia de mercat s’hi estén com una taca d’oli i ha florit una nova classe social formada per multimilionaris. Ara la Xina s’esforça per obrir-se al món, organitzant actes com les olimpíades de Pequín l’any passat o la futura Exposició Universal de Shanghai el 2010, però el país és lluny de ser uniforme i ha de reprimir, de tant en tant, revoltes ètniques. Ara els barris populars, com els hutong pequinesos, desapareixen a les grans ciutats, engolits per immensos gratacels i per àmplies avingudes esquitxades de McDonald’s i elegants botigues de marques occidentals. Ara, alguns estudiants del 1989 fan d’executius en multinacionals a Shanghai o a Hong Kong. Ara, tot i que està prohibit parlar-ne en públic, em consta que molts xinesos tenen penjada la foto del jove plantat davant d’una renglera de tancs a l’avinguda Chang’an.
I al nord de la plaça de Tian’anmen, presidint la porta de la Pau Celestial, el retrat de Mao es manté intocable, acompanyat d’una citació en caràcters xinesos que reivindica –ai las!— la pau al món.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a Regió 7, l'estiu del 2009)

dimarts, 1 de març del 2011

Pobrets i alegrets

(Una mostra que en aquest bloc no només es parla de literatura)


            A finals d’agost, volo de Nova York a Barcelona amb American Airlines. Abans que l’avió despegui del JFK i puguem veure per la finestra la silueta retallada de Manhattan, passen el vídeo preceptiu sobre les normes del vol i les mesures que s’han d’adoptar en cas d’emergència. Les hostesses no fan aquell impagable exercici de mim al mig dels passadissos sinó que les imatges passen per una pantalla. Primer en anglès, llengua vehicular de la companyia, després en castellà i en tercer lloc, per a sorpresa de molts dels viatgers, en català! I dic que la sorpresa va envair la concurrència perquè la reacció d’una part del passatge, format majoritàriament per catalans que tornàvem cap al Prat, va ser la de posar-se a aplaudir, commoguts.
            No és pas que no valori positivament la deferència d’American Airlines d’incloure el català en els seus comunicats acústics (prou recent és encara, per exemple, el menyspreu públic cap a aquesta llengua per part d’Air Berlin), però en aquell moment vaig tenir la sensació que els qui aplaudien eren com el captaire que agraeix l’almoina compassiva de qui, no pas per ajudar el proisme sinó per sentir-se bé amb ell mateix, diposita una quantitat simbòlica en el potet disposat a tal efecte.
            ¿Tan baixa tenim l’autoestima que hem d’obacionar que en un vol que va a Barcelona, i que ens ha costat una pasta, incloguin el català en les seves comunicacions? Potser sí. I això que, si tenim en compte que primer el cominicat es va fer en anglès i en castellà i que, per tant, ja ningú s’esperava una tercera al·locució, cap dels passatgers no devia parar atenció al que es deia, perquè si li interessava a algú ja ho devia haver escoltat en una de les dues ocasions anteriors.
            ¿Us imagineu què passaria si, en comptes d’aplaudir quan s’inclou el català en les informacions acústiques d’algunes companyies aèries, ens dediquéssim a queixar-nos ostensiblement sempre que volem (des de Catalunya o cap a Catalunya) en una companyia que no inclogui aquesta llengua? ¿És que cada cop que un avió vola de Nova York a París la gent es posa a aplaudir quan donen les instruccions en francès? ¿I quan un avió vola cap a Madrid i ho fan en castellà?
            Tampoc no és pas que m’indigni per la reacció servil d’una part dels meus companys de passatge (no negaré que jo mateix vaig sentir una certa escalforeta interior quan vaig sentir que se m’adreçaven en la meva llengua), però m’entristeix de constatar una vegada més la situació de subordinació lingüística ferotge, i difícilment reversible, en què viu el català.
            No cal dir que, fora d’aquests missatges enregistrats, la resta de les comunicacions acústiques que van sentir-se al llarg de les vuit hores de vol van ser en anglès i en castellà. I ningú va protestar...
Que fàcil és tenir-nos contents!

(Article publicat per Llorenç Capdevila l'estiu passat al suplement Lectura del diari Segre)