divendres, 29 d’abril del 2016

Adolescents

                Compartir el dia a dia amb els adolescents no és cosa fàcil. Els professors de secundària i els pares amb fills d’aquesta edat prou que ho sabem. L’adolescent –a mig camí de la infantesa i la maduresa— intenta constantment posar a prova l’adult per comprovar quins són els límits, experimenta cada dos per trets canvis sobtats d’humor, es contradiu i s’enfada per no res. Descobreix la intensitat amb què es pot viure l’amistat, l’amor, la traïció i, al capdavall, sent una profunda ràbia cap a aquells que intenten fer-li adquirir responsabilitats, cap als qui li demanen que assumeixi les conseqüències, no sempre agradables, dels propis actes, que és el resultat de fer-se gran (malgrat que molts adults, arribada l’hora, siguin incapaços de portar-ho a la pràctica). L’adolescent es troba carregat de dubtes en una etapa de la vida en què ha de prendre algunes de les decisions més importants. És fins a un cert punt normal, doncs, que desconfiïn de l’adult que els empeny a prendre-les. A estones voldrien viure protegits per la bombolla segura de la infantesa i entomar, com a molt, la condescendència de l’adult (i aquí de vegades troben la complicitat del pare sobreprotector). Altres moments, en canvi, exigeixen un tracte d’adult i demanen l’assumpció de responsabilitats en actes dels quals, després, no sempre seran capaços d’assumir-ne les conseqüències (i aquí de vegades topen amb el rigor del professor ultraexigent).


                Els professors de secundària amb fills adolescents potser ho sabem més que ningú i podem assegurar que això, en un percentatge molt alt dels casos, és així. I ens cal una paciència quasi infinita per sobreviure a la convivència amb aquestes criatures de tracte tan poc agraït, que ens desafien i, en el fons, ens demanen que, des del respecte mutu, els assenyalem quins són els límits. Els mestres de primària perceben l’estimació dels seus alumnes. Els de secundària, tot sovint, el seu ressentiment contra el món dels adults. Com els pares. La clau per sobreviure, al meu parer, es troba en el respecte: el que se’ls ha d’oferir i el que se’ls ha d’exigir.
                Educar adolescents consisteix, doncs, a oferir molt sense esperar gran cosa a canvi. Si més no, de manera immediata. A la llarga, en canvi, la recompensa pot arribar. Educar un adolescent és una inversió a llarg termini. Quan, al cap dels anys, et trobes un exalumne, que t’abraça i et dedica una mirada que barreja gratitud pel que li vas ensenyar i disculpa per les traves que et va posar, és quan t’adones que potser valen la pena els esforços que dediques, cada dia, a nois i noies que –més petits del que ells es pensen, però més grans del que creuen els pares— estan aprenent a moure’s entre els adults.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 d'abril de 2016, i també a El Pou Digital)

dimarts, 26 d’abril del 2016

Cuadeferro

Guillem de Berguedà, que va viure al segle XII, és el trobador català més remarcable, a banda de ser aquell del qual n’han arribat més textos. És, potser, el poeta català més destacat fins a l’arribada d’Ausiàs March tres centúries més tard. Com tots els trobadors, però, escrivia en occità i això ha fet que la història de la literatura catalana hi passi de puntetes. L’obra poètica del fill del vescomte de Berga, atípica i visceral, que tant li servia per burlar-se dels defectes físics i morals del marquès Ponç de Mataplana, com per lloar-ne les virtuds, de forma sentida i sincera, en un plany extraordinari que li va dedicar en la seva mort i que és un dels seus millors poemes; que tant podia utilitzar per dir que el bisbe d’Urgell deixava prenyats els homes, com per presumir hiperbòlicament de les pròpies gestes amatòries.



Aquesta obra –i qui sap si alguns aspectes de la persona— té coincidències amb la de l’escriptor berguedà més potent (entre altres coses, també, per atípic i visceral) de l’actualitat: Jordi Cussà, que, justament, acaba de publicar El trobador Cuadeferro (L’Albí), una novel·la al voltant de la figura del seu il·lustre conterrani. Berguedans, outsiders, un punt salvatges, d’ànima anarquista, ateus, irreverents... però alhora cultes i sensibles... Guillem de Berguedà i Jordi Cussà estaven destinats a trobar-se. Fins ara ho havien fet de manera esporàdica i amb resultats no sempre exitosos. Als anys 80, Cussà va escriure una peça dramàtica encara inèdita al voltant de la figura del trobador i més endavant va ajudar el músic Titot a traduir els poemes de Guillem de Berguedà per a un disc que, ara sí, es va publicar el 2003. Finalment, Jordi Cussà ha posat el seu talent desbordant com a narrador al servei d’una història de viatges i aventures (bèl·liques, cortesanes i, sobretot, de llit) que mostra el costat humà, però també el costat salvatge, d’un personatge que en bona part està construït a partir del que va deixar dit en els seus poemes, un home amb un tarannà que queda definit quan Pere de Cardona li diu: “sempre fots el que et dóna la gana i després en dius destí”. Per més que sembli que els hagi unit el destí, doncs, en realitat Cussà ha fet, com sempre i per a gaudi dels lectors, el que li ha donat la gana, com el seu heroi.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de maig de 2016, que va sortir per Sant Jordi)

divendres, 15 d’abril del 2016

Llibres per Sant Jordi

                Una literatura –qualsevol literatura— està formada per grans obres, per obres petites i per obres dolentes. Les grans obres són molt poques, són les que transcendiran i travessaran la barrera del temps, les que s’estudiaran a les universitats futures (sempre que les humanitats no hagin desaparegut del tot dels plans d’estudis), les imprescindibles perquè una literatura sigui, també, gran; les obres petites, en canvi, són les que dignifiquen aquesta literatura en el present, les que n’aguanten els fonaments i la mantenen viva, les que nodreixen el lector senzill en la seva voracitat; i, finalment, les obres dolentes són aquelles que potser no s’haurien d’haver escrit o, si més no, no caldria haver publicat. Per altra banda, en una literatura –en qualsevol literatura— hi ha dos tipus d’autors: els pretensiosos i els humils. Els uns tenen un concepte molt elevat de les seves obres i d’ells mateixos, els altres –bé o malament— escriuen i prou.
                Personalment, respecto els autors pretensiosos que escriuen grans obres gairebé tant com els humils que n’escriuen de petites. Ara bé, admiro profundament, i per sobre de tot, els qui escriuen grans obres des de la humilitat. Les altres combinacions m’interessen menys: escriure obres dolentes humilment es pot arribar a entendre, però fer-ho des de la pretensió resulta detestable. I, encara, els qui publiquen obres petites amb ínfules d’autor consagrat em desperten, sobretot, una vergonya aliena carregada de menyspreu.



                Enguany, per Sant Jordi, els aparadors i taulells de les llibreries estaran –com cada any— curulls de novetats que responen a totes les possibilitats abans exposades, amb un predomini –com sempre i, malauradament, amb certa complicitat per part dels venedors— de llibres dels que m’he permès qualificar de detestables (que gairebé sempre, a causa de la fama mediàtica dels seus autors, són fàcils d’encolomar al comprador incaut i ocasional). Cal, per tant, un bon nas per no caure en el parany del màrqueting i de les llistes dels més venuts (que de vegades ja ho són abans de vendre’n cap). Remeneu, espigoleu, furetegeu... Acaroneu els llibres, oloreu-los, fullegeu-los i, si cal, llegiu-ne algun fragment a l’atzar... perquè, enmig de tot l’allau de volums vistosos per fora però buits per dins, podeu pujar de peus que hi deu haver aquella obra que potser no ha tingut una empenta promocional substanciosa, però que us pot canviar la vida. I si no la trobeu entre les novetats, sempre podeu recórrer als llibres de temporades anteriors o, naturalment, clàssics de sempre, que –encara que sigui a les prestatgeries del fons, mig amagats— també hi són i us esperen. I no tan sols per Sant Jordi: hi són tot l’any!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 d'abril de 2016)

diumenge, 10 d’abril del 2016

Matar De Gaulle

Joan Daniel Bezsonoff va rebre al febrer el Premi Amat-Piniella amb la novel·la Matar De Gaulle (Empúries, 2014). Bezsonoff és un dels escriptors nord-catalans més prolífics. Ha publicat novel·les ambientades entre Algèria, la Catalunya Nord o els escenaris de les dues guerres mundials, com La guerra dels Cornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005) o Els taxistes del tsar (2007); ha conreat la reflexió autobiogràfica, en obres com Una educació francesa (2009) o Un país de butxaca (2010); i és autor de la Guia sentimental de Perpinyà (2015) i d’un important Diccionari occità provençal – català (2015).



Matar De Gaulle reconstrueix, amb un pols narratiu envejable, l’origen, el rerefons social i els preparatius de l’atemptat fallit que un grup d’activistes francesos va perpetrar, el 1962, contra el general Charles De Gaulle, un home que suscitava “odis i admiracions extrems” en un temps en què “els cotxes tenien noms de peixos i d’ocells”, l’any que a la ràdio no deixava de sonar una cançó de Jean Sablon, Syracuse. Bezsonoff fa un retrat, físic i sociològic, de l’Algèria francesa dels últims temps a partir, sobretot, de la família del comandant Vidal, un militar d’origen català que parla francès als seus fills. Parla del drama dels pied-noirs i, concretament, dels nord-catalans, atrapats entre dues –o tres— pàtries. En fa un sincer homenatge i relata els fets amb una contenció admirable, sense escarafalls literaris, amb una naturalitat plena de contrastos brillants, que unes vegades ratlla la sornegueria i altres la subtilesa. Repassa la lluita terrorista dels dos bàndols (els independentistes de l’FNL i els militants de l’OAS) i, sempre amb una bona dosi d’ironia, ens acosta a uns personatges que, sovint, són uns desarrelats. Bezsonoff demostra, a banda d’un amor incondicional per la filologia (que aquí es fa palès en les referències a l’occità o a l’afrikaans, així com en el degoteig de dialectalismes rossellonesos), una gran capacitat per construir personatges memorables, excèntrics i entranyables, amb unes poques pinzellades narratives. Un dels més interessants (i que mereixeria una novel·la pròpia) és l’oncle Anatole, un dandi amb ànima de filòleg, que s’involucra en la cèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2016)