diumenge, 10 d’abril de 2016

Matar De Gaulle

Joan Daniel Bezsonoff va rebre al febrer el Premi Amat-Piniella amb la novel·la Matar De Gaulle (Empúries, 2014). Bezsonoff és un dels escriptors nord-catalans més prolífics. Ha publicat novel·les ambientades entre Algèria, la Catalunya Nord o els escenaris de les dues guerres mundials, com La guerra dels Cornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005) o Els taxistes del tsar (2007); ha conreat la reflexió autobiogràfica, en obres com Una educació francesa (2009) o Un país de butxaca (2010); i és autor de la Guia sentimental de Perpinyà (2015) i d’un important Diccionari occità provençal – català (2015).



Matar De Gaulle reconstrueix, amb un pols narratiu envejable, l’origen, el rerefons social i els preparatius de l’atemptat fallit que un grup d’activistes francesos va perpetrar, el 1962, contra el general Charles De Gaulle, un home que suscitava “odis i admiracions extrems” en un temps en què “els cotxes tenien noms de peixos i d’ocells”, l’any que a la ràdio no deixava de sonar una cançó de Jean Sablon, Syracuse. Bezsonoff fa un retrat, físic i sociològic, de l’Algèria francesa dels últims temps a partir, sobretot, de la família del comandant Vidal, un militar d’origen català que parla francès als seus fills. Parla del drama dels pied-noirs i, concretament, dels nord-catalans, atrapats entre dues –o tres— pàtries. En fa un sincer homenatge i relata els fets amb una contenció admirable, sense escarafalls literaris, amb una naturalitat plena de contrastos brillants, que unes vegades ratlla la sornegueria i altres la subtilesa. Repassa la lluita terrorista dels dos bàndols (els independentistes de l’FNL i els militants de l’OAS) i, sempre amb una bona dosi d’ironia, ens acosta a uns personatges que, sovint, són uns desarrelats. Bezsonoff demostra, a banda d’un amor incondicional per la filologia (que aquí es fa palès en les referències a l’occità o a l’afrikaans, així com en el degoteig de dialectalismes rossellonesos), una gran capacitat per construir personatges memorables, excèntrics i entranyables, amb unes poques pinzellades narratives. Un dels més interessants (i que mereixeria una novel·la pròpia) és l’oncle Anatole, un dandi amb ànima de filòleg, que s’involucra en la cèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada