dilluns, 24 de setembre del 2018

Qui és Lola Palau?


                Lola Palau és qui signa el recull de relats Que Déu ens agafi confessats (L’Albí, 2018), deu narracions cadascuna de les quals revisa, revisita, trasbalsa o transgredeix un dels deu manaments de la llei divina, amb la ironia (fina o mordaç) com a marca de la casa. Lola Palau, per tant, podria ser una autora debutant, que enceta la seva trajectòria amb aquest llibre agosarat, que a la coberta (dissenyada, amb gran encert, per Jordi Mestres) mostra, amb un punt d’irreverència, el fotograma sèpia d’una pel·lícula pornogràfica muda dels anys vint, El confesor, on es pot distingir un capellà besant l’esquena i acariciant les natges d’una noia grassona i nua en actitud de resar.


                Lola Palau és Joan Pinyol, que és l’escriptor que hi ha al darrere de la història d’un xicot que puja cada vegada muntanyes més altes amb la intenció d’estimar Déu sobre totes les coses.  És Jordi Estrada, que diu el nom de Déu en va tot parlant de la història d’un seductor frustrat i obsedit per les dones que estan com un déu. És Pep Garcia, que proposa un bar amb horari il·limitat per santificar millor les festes. És Josep Maria Solà, que presenta davant del psiquiatra quatre personatges femenins amb complicades relacions amb els progenitors, als quals no poden honrar com Déu mana. És Jordi Cussà, que, contravenint un dels manaments més consensuats, construeix una aventura hamletiana sobre la justificació d’assassinar  segons quina mena de tirans. És Pilar Duocastella, que ofereix la suculenta història d’un capellà que ha comès accions impures, però traspassa la penitència a una noieta ingènua i temorosa de Déu. És Antoni Pladevall, que aborda el principi de no robar amb el relat d’un xiquet que ensopega amb un mòbil d’última generació i se’l queda. És Maria Dolors Guàrdia, que utilitza la mentida i els falsos testimonis com a fil conductor d’un relat ple de corrupció moral i felicitat morbosa.  És David Clusellas, que parla d’aquells que cobegen els béns més íntims del proïsme, com ara la roba interior, per satisfer el desig. I és un servidor (i perdoneu la immodèstia d’autocitar-me), que mira de demostrar que els pensaments i els desitjos, purs o impurs, no es poden controlar i, sovint, allò que es pensa és ben lluny d’allò que es diu.
                Lola Palau és, doncs, un nou col·lectiu literari format, ara mateix, per vuit narradors i dos narradores (potser en un altre lliurament el grup s’acostarà més a la paritat de gènere) lligats especialment a les comarques centrals de Catalunya, però amb vincles territorials diversos i ganes de projectar-se i reivindicar-se arreu. El debut de Lola Palau vol demostrar, una vegada més, que fora de l’òrbita barcelonina es produeix bona literatura.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de setembre de 2018)

dilluns, 17 de setembre del 2018

Franco, ha mort?


A Jo soc aquell que va matar Franco, la novel·la (amb títol de reminiscències ausiasmarquianes) guanyadora de l’últim Premi Sant Jordi, l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís demostra, a banda d’una gran capacitat fabuladora, un amor incontestable per la llengua i la cultura catalanes i una inevitable necessitat per explicar la Catalunya Nord, fins i tot, en aquest cas, a través de la ucronia.


Agafant al peu de la lletra la frase de Pere Quart que cita com a epígraf al principi de la novel·la (“Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la.”), Lluís construeix un relat ucrònic protagonitzat per l’Agustí Vilamat, un personatge carregat de matisos simbòlics, una mena de filòleg solsoní (enamorat de l’obra de Frabra i de la llengua catalana en general), un heroi humil, guerxo (com un ciclop), que, després d’haver patit un suposat bombardeig franquista sobre el camp d’Argelers, decideix matar franquistes, s’incorpora al maquis i, posteriorment, a un també suposat Exèrcit Lliure de Catalunya. La novel·la planteja un escenari hipotètic que, com en tota ucronia, obliga el lector a fer-se preguntes sobre què hauria passat si la història hagués anat diferent: Què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats i hagués ocupat la Catalunya Nord? El franquisme hauria tingut recorregut, després de la derrota de les forces feixistes? I, aleshores, quin hauria estat el futur de Catalunya? Hauria tingut possibilitats una República Catalana?
L’acció passa, majoritàriament, a la Catalunya Nord. I això serveix a Joan-Lluís Lluís per mostrar la realitat d’aquella terra. L’Agustí descobreix els matisos contradictoris dels catalans del nord als anys quaranta i ajuda el lector a entendre els matisos contradictoris dels catalans del nord d’avui. Descriu situacions significatives, com el fet que alguns nord-catalans, que parlen català amb el protagonista, ho facin en francès entre ells; o bé planteja una Catalunya Nord que, ocupada per Franco, no vol ser espanyola, però tampoc contempla la possibilitat de formar part d’una Catalunya lliure. Un cop més, el passat real i el passat ucrònic contribueixen, a les mans i amb el llenguatge lluminós de Joan-Lluís Lluís, a explicar el present dels catalans.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2018)

dimecres, 12 de setembre del 2018

Lérida i Gerona


                El 21 d’agost, l’exalcalde de Gimenells i Pla de la Font (pobles independitzats, amb tota la naturalitat democràtica, del municipi d’Alpicat fa algunes dècades), el senyor Dante Pérez Berenguer, que es defineix com algú que està en contra de la superioritat moral, va fer un tuit de traca i mocador: “Todos podemos hacer algo para combatir el nacionalismo, por ejemplo, diciendo siempre Lérida y Gerona”. Deixem de banda ara la interpretació ridícula i còmica del tuit (que, si es llegeix al peu de la lletra, sembla que els nacionalistes espanyols no puguin dir res més que Lérida i Gerona), i centrem-nos en el que se suposa, o interpretem, que volia dir l’exalcalde.


El senyor Pérez (a qui els seus pares van tenir la delicadesa de posar el nom d’un dels més grans poetes de la literatura universal) convida a utilitzar, sempre, els topònims castellans de Lleida i Girona. Suposo que, d’entrada, ho proposa per quan s’utilitzen en una conversa o en un text en castellà. No m’imagino ningú dient “he anat a Lérida” o “ara arribo de Gerona”. No crec que Dante Pérez s’hagi plantejat tampoc quina forma toponímica cal utilitzar si algú es refereix a aquests municipis en francès o en anglès, tot i que sospito que li agradaria que ho fessin en la forma castellana. Fins aquí, res a objectar.
Personalment, sempre he cregut que els topònims Lleida i Girona haurien de desaparèixer, en castellà, a favor de la forma Lérida i Gerona. Això és tan natural com el fet que, en català, parlem de Londres (i no de London), de Munich (i no de München), de Nova York (i no de New York), de Saragossa (i no de Zaragoza), o de Cadis (i no de Cádiz)... De fet, la tendència a dir, o escriure, Lleida i Girona (o Calatunya) en castellà va ser, en el seu dia, un intent caritatiu de fer un mínim reconeixement al plurilingüisme de l’Estat Espanyol que fins i tot va aconseguir un cert reconeixement legal que ara el senyor alcalde (ai, ai!) es vol saltar. És com acceptar (tolerar) una petita diferència entre els que formen part d’una mateixa Espanya unida. Per tant, quan algú defensa l’ús del topònim propi de la llengua que parla no fa cap altra cosa que defensar la genuïnitat i la naturalitat. En castellà, doncs, Lérida i Gerona. Clar que sí! El problema, en el cas d’aquell que a Twitter encara es considera alcalde de Gimenells, és que ho proposa “para combatir el nacionalismo”, amb la qual cosa (a banda d’exercir la superioritat moral que diu que rebutja) perd tota la credibilitat i es veu ben clarament el missatge que hi ha al darrere: que per combatre el nacionalisme (hem de suposar que es refereix a la reivindicació d’una identitat diferent de l’espanyola, la defensa de la qual no es considera mai nacionalisme) cal utilitzar sempre el castellà. Que cadascú en tregui les pròpies conclusions.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de setembre de 2018)