Franco, ha mort?

A Jo soc aquell que va matar Franco, la novel·la (amb títol de reminiscències ausiasmarquianes) guanyadora de l’últim Premi Sant Jordi, l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís demostra, a banda d’una gran capacitat fabuladora, un amor incontestable per la llengua i la cultura catalanes i una inevitable necessitat per explicar la Catalunya Nord, fins i tot, en aquest cas, a través de la ucronia.

Agafant al peu de la lletra la frase de Pere Quart que cita com a epígraf al principi de la novel·la (“Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la.”), Lluís construeix un relat ucrònic protagonitzat per l’Agustí Vilamat, un personatge carregat de matisos simbòlics, una mena de filòleg solsoní (enamorat de l’obra de Frabra i de la llengua catalana en general), un heroi humil, guerxo (com un ciclop), que, després d’haver patit un suposat bombardeig franquista sobre el camp d’Argelers, decideix matar franquistes, s’incorpora al maquis i, posteriorment, a un també suposat Exèrcit Lliure de Catalunya. La novel·la planteja un escenari hipotètic que, com en tota ucronia, obliga el lector a fer-se preguntes sobre què hauria passat si la història hagués anat diferent: Què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats i hagués ocupat la Catalunya Nord? El franquisme hauria tingut recorregut, després de la derrota de les forces feixistes? I, aleshores, quin hauria estat el futur de Catalunya? Hauria tingut possibilitats una República Catalana?

L’acció passa, majoritàriament, a la Catalunya Nord. I això serveix a Joan-Lluís Lluís per mostrar la realitat d’aquella terra. L’Agustí descobreix els matisos contradictoris dels catalans del nord als anys quaranta i ajuda el lector a entendre els matisos contradictoris dels catalans del nord d’avui. Descriu situacions significatives, com el fet que alguns nord-catalans, que parlen català amb el protagonista, ho facin en francès entre ells; o bé planteja una Catalunya Nord que, ocupada per Franco, no vol ser espanyola, però tampoc contempla la possibilitat de formar part d’una Catalunya lliure. Un cop més, el passat real i el passat ucrònic contribueixen, a les mans i amb el llenguatge lluminós de Joan-Lluís Lluís, a explicar el present dels catalans.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2018)