dimecres, 24 de desembre del 2014

Elogi del pagès

            Antoni Pladevall acaba de publicar El dia que vaig fer vuit anys, una novel·la que s’anuncia com “un homenatge a les generacions que ens han precedit”, i que va merèixer el premi Prudenci Bertrana. Pladevall és l’escriptor català que, ara mateix, millor retrata la pagesia catalana de l’últim mig segle a partir dels seus textos de ficció. Ell mateix prové d’una família de masovers que va abandonar el vincle amb la terra en la generació dels seus pares.


            El dia a dia dels pagesos osonencs que apareixen en els llibres de l’autor de Taradell és força diferent a la vida dels pagesos lleidatans que jo conec i he conegut. A Terres de lloguer (Columna, 2006), Pladevall evocava, amb un punt de pessimisme, la situació crepuscular d’una família de masovers que, lluny dels nuclis de població i sense ser amos de la terra ni de la casa, havien viscut de combinar el conreu de cereals i patates amb la cria de bestiar, exposats a haver d’abandonar-ho tot quan l’amo (barceloní i acomodat) ho decideix en la revisió anual del contracte. A la ruralia lleidatana, l’exercici de la masoveria ha estat sempre molt més testimonial i els conreus, si més no a partir de la producció generalitzada de fruita dolça, força diferents. En un i altre cas, però, al llarg dels darrers quaranta anys s’han produït canvis radicals que han provocat una diàspora constant de pagesos que, als pobles, ha invertit els percentatges ocupacionals: si, fa cinquanta anys, a Alpicat o a Taradell hi havia un 80% de pagesos, avui no compto que s’arribi al 20%. En qualsevol altra activitat professional, la desaparició de tants llocs de feina hauria ocasionats grans i sonats titulars, però la deriva neoliberal de les últimes dècades (que va coincidir amb el boom immobiliari i amb una certa expansió industrial que propiciava una recol·locació immediata als qui abandonaven la terra) ho ha presentat com un fenomen natural, gairebé biològic.

            No és el lloc ni el moment per a lamentacions socioeconòmiques. El que està clar és que amb la desaparició de tants pagesos s’ha esfumat també una manera de viure i de veure el món que fins fa poc era predominant i que alguns (els qui ens vam criar al camp, en un entorn de pagesos) encara conservem en un racó de l’ànima. I Antoni Pladevall és un d’aquests. Un escriptor que reconstrueix (i a El dia que vaig fer vuit anys ho fa en primera persona) la seva infantesa en aquell món d’homes i dones de pell colrada pel sol, sense horaris, amb una cultura de l’estalvi lligada a la pròpia supervivència, amb la convicció que no s’arriba enlloc sense patiment. Un món que a ningú no hauria de resultar tan estrany, perquè, com he sentit dir a Pladevall, fet i fet, agradi o no, “tots som pagesos en primera, segona o tercera generació”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de desembre de 2014)

dissabte, 20 de desembre del 2014

L'avi de la Bruna

                Gairebé sempre, quan una obra literària descansa sobre els principis bàsics de l’honestedat, la sinceritat i la sensibilitat, l’anècdota particular més intranscendent pot convertir-se en manifestació d’una experiència universal.


                És el que passa amb el simpàtic llibre de poemes La lluna, la Bruna, que el manresà Josep Maria Aloy acaba de publicar, amb excel·lents il·lustracions del navassenc Valentí Gubianas, a l’editorial Fil d’Aram. Els moments compartits amb la seva primera néta, la Bruna, van despertar en Aloy el cuquet de la poesia i, pel que explica el propi autor, “amb l’ànim de transmetre algunes d’aquestes sensacions, he enfilat  –o desenfilat— aquest petit grapat de versos”. Les experiències són tan quotidianes i habituals que qualsevol avi (com qualsevol pare, oncle o germà gran) les pot reconèixer i s’hi pot identificar: veure com una tortuga amaga el cap, col·leccionar pedretes, mirar els estels, obrir els regals dels Reis, quedar-se a casa malalta, jugar al parc, la passejada de l’escola a casa, visitar el mercat, riure, plorar, l’ocell que vetlla des de la finestra que la nena s’ho mengi tot, les primeres rebequeries, menjar-se els fideus de la iaia, la descoberta de les paraules, les cançons o l’arribada d’una germaneta. Són experiències quotidianes, sí. Però quan la quotidianitat passa pel filtre expressiu d’un escriptor sensible s’esdevé allò que només pot fer possible la poesia. Aloy, un “avi feliç”, se sent tan satisfet de la complicitat aconseguida amb la petita Bruna que decideix “proclamar-ho a tot vent”. I és per això que comparteix, en forma de poemes, episodis d’una transcendència tan petita com personal i, alhora, universal. És així, doncs, que ens mostra l’infant mirant un estel que hi ha al costat de la lluna, i li fa petons; o com la nena perd la por a picar ben fort el tió; o com no se sent tan sola quan, malalta, s’adona que el tió li fa companyia; o com construeixen, plegats, una torre feta “peça a peça”, que ha de convertir-se en la “nostra petita obra immortal”; o com desafia el tobogan, després que el primer cop de baixar-hi cau de cul a terra; o com, en el camí de l’escola a casa, descobreix un gavadal d’estímuls; o l’extraordinària i acolorida visita al mercat, amb especial atenció a “la boca oberta i ulls atents” dels qui poblen la parada del peix, o l’espectacle “gran i vistós” de la fruiteria, fins que, a cal forner, ensuma les magdalenes i “amb un parell d’ullades / en va tenir les galtes plenes”; o com es desperta després d’una llarga migdiada; o com es posa a cantar per felicitar el seu oncle, que fa anys.


                Tampoc no estalvia algun bon consell, com que, a banda de xerrar pels descosits, sàpiga també escoltar; o que respecti l’entorn. Aloy es mostra desconcertat davant d’algunes reaccions de la néta (“Tan petita i tan manaire! / A tu et sembla que hi tens dret? / No sé si dir-te: a prendre l’aire! / O bé que ets el cul d’en Jaumet”.), però també el veiem com un avi admirat, que, en el fons, enyora la mirada ingènua de l’infant i, per això, li aconsella que “no facis cas de la gent / que diu que tot és complicat. / Posa-hi ganes i vés fent, / i creix, Bruna, feliçment”.
                Cap tió no hauria de deixar de cagar La lluna, la Bruna, aquest Nadal.

(Article publicat a Regió7, el dia 20 de desembre de 2014)

dimarts, 16 de desembre del 2014

XV PREMI AMAT-PINIELLA

            Enguany són tres les obres que opten al premi Joaquim Amat-Piniella, el lliurament del qual tindrà lloc a l’Auditori de la Plana de l’Om el dia 25 de febrer de 2015. Són tres històries ben diferents, tant en la forma com en el fons, però que encaixen plenament en la voluntat del premi de difondre textos que retraten aspectes interessants de les vicissituds sociopolítiques del segle XX.


Les llavors del silenci, d’Àlvar Caixal, és una primera novel·la escrita amb un estil molt sòlid i una gran intensitat literària. Caixal enllaça dues trames (un jove anglès, estudiant de medicina i membre de les Brigades Internacionals, que desapareix al front d’Aragó; i l’Alfred, que, al cap de setanta anys, després del suïcidi del seu pare, troba uns papers que l’impulsen a investigar els seus orígens) que  conflueixen, finalment, en una reflexió profunda sobre la identitat, la culpa i la recuperació de la memòria.


Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, recrea els crims que el 1953 van tenir lloc a Carreu, al Pallars. Un matrimoni i les seves filles van ser cruelment assassinats a mans d’una parella de masovers veïns. La investigació d’aquelles morts, però, va tapar-se per evitar mostrar una mala imatge de la plàcida, pacífica i victoriosa Espanya de Franco. La interferència política i la desídia judicial van ser tan grans, que el crim va quedar impune malgrat que tothom en coneixia els autors. Coll fa una reconstrucció minuciosa i absorbent d’aquesta esfereïdora història real, que va més enllà de la simple crònica negra novel·lada.


Finalment, a El nét del pirata, el periodista Manuel Cuyàs repassa, amb un estil irònic i eficaç, una part dels seus records, especialment tot allò que es refereix a la seva ciutat, Mataró, i a la relació que hi ha tingut al llarg dels anys. És una crònica centrada especialment en la pròpia infantesa i joventut, on la família té un pes important (començant pel rebesavi pirata que va viure a l’Argentina). És, també, el retrat d’una època carregada de canvis, uns canvis que, simbòlicament, van començar després que el món sortís de nou a la llum després de la impressionant nevada de 1963, que ho va colgar tot.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2014)

dimarts, 9 de desembre del 2014

Lligar a la biblioteca

No fa gaire vaig coincidir amb l’escriptora mataronina Lola Casas, en el marc d’una taula rodona on ens van demanar com havien anat els nostres primers contactes amb les biblioteques. Jo, pobre de mi, vaig haver de resignar-me a dir que fa trenta anys, als pobles petits (com ho era Alpicat) no hi havia biblioteca i que, per tant, fins que no vaig anar a estudiar a Lleida –i especialment a la Universitat— no vaig poder conèixer les possibilitats que oferia un equipament que concentrava la saviesa humana en milers de volums. La Lola, en canvi, si que disposava de biblioteca al Mataró dels anys seixanta, i va confessar que el seu interès per anar-hi, a banda dels llibres, es veia esperonat pel fet que era un espai que compartien nois i noies i, per tant, resultava ideal per assajar els primers flirtejos. Jo, amb la meva experiència bibliotecària juvenil tan limitada, mai no havia vist les biblioteques des d’aquesta perspectiva.


L’altre dia, mentre llegia El nét del pirata, el llibre de memòries d’un altre il·lustre mataroní, Manuel Cuyàs, vaig trobar la següent afirmació: “A la biblioteca, diguem-ho tot, s’hi anava també a lligar, a tirar l’ham a les noies. Si les escoles de la ciutat i del país mantenien la separació per sexes, la biblioteca afavoria la promiscuïtat, i convergíem en aquell punt els nois i les noies del centre urbà”. Així, doncs, la biblioteca de Mataró –i m’imagino que també altres biblioteques repartides per la geografia urbana de Catalunya, si més no aquelles en què la direcció sabia fer la vista grossa— devia ser, als anys seixanta, un veritable camp de proves per a l’expansió hormonal dels adolescents locals.
Ignoro si encara avui les biblioteques són un bon espai per lligar. Ara n’hi ha una a cada poble. La imatge mítica d’una mirada fugaç i sensual a banda i banda d’una prestatgeria en el moment d’enretirar un llibre ha quedat per al cinema. Avui ben pocs hi busquen llibres, a les biblioteques. Però mentre els escolars hi vagin a fer deures o a estudiar, segur que sí, que s’hi exerceix el papalloneig sentimental, perquè el ritual d’aparellament –més o menys descarat— és inherent a aquella etapa de la vida. Fins i tot, crec que avui dia les biblioteques ofereixen possibilitats per al festeig a homes i dones de totes les edats. Els clubs de lectura que hi ha arreu del país, per exemple, proporcionen un ambient propici al flirteig –conversa distesa, exhibició intel·lectual, exposició de sentiments—, tot i que acostumen a estar integrats bàsicament per personal femení. No estaria malament promoure’n la participació amb l’incentiu de la possibilitat de trobar-hi parella. Segur que més d’un badoc hi trauria el nas amb l’objectiu de “tirar l’ham” i, de pas, acabaria per llegir més d’un bon llibre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de desembre de 2014, i també a El Pou Digital)

dissabte, 6 de desembre del 2014

Facebook

            Sense voluntat d’ofendre ningú, deixeu-me dir que trobo més aviat còmica aquella declaració tan formal i solemne que molts dels meus amics de Facebook (com suposo que heu fet molts dels qui llegiu aquest article) han compartit al seu mur durant els últims quinze dies. Es veu que a partir de 2015 Facebook inclou unes noves directrius que hi ha qui interpreta que permetran, des del primer dia de gener i amb més facilitat que fins ara (si és que això és possible), veure i fer ús del que pengem al nostre mur d’aquesta xarxa social. I dic que ho trobo còmic perquè jo pensava, i encara penso, que això s’ha pogut fer sempre, que, precisament (per més que un pugui seleccionar el grau de públic d’allò que hi penja), al capdavall l’objectiu de la xarxa és compartir i que els amics ho comparteixin. I, no ens enganyem (o no fem trampes al solitari, com diuen els tertulians que parlen de política a la ràdio): un dels principals desitjos de bona part dels usuaris de Facebook és veure el màxim nombre de “m’agrada” cada cop que pengem una imatge, que compartim un acudit enginyós, o que escrivim una reflexió transcendental sobre la injustícia social, sobre l’últim partit del Barça o sobre la fotografia dels ous ferrats que ens hem fet per sopar.


            Això vol dir que de debò hi havia qui penjava imatges, missatges i opinions a Facebook creient que tot plegat quedava en l’estricta privacitat? Que no ho sabem, que, a part dels nostres amics, allò que pengem a Facebook diria que ho poden veure, d’entrada, els amics dels amics que ens han posat m’agrada o han fet un comentari? Tot sovint, per exemple, en la meva pàgina d’inici, hi veig com amics meus comparteixen enllaços d’amics seus a qui jo no conec.
            No puc deixar de pensar que, en el fons, tots plegats (o, com a mínim, els qui en el seu moment vam decidir obrir-nos un perfil a Facebook) portem a dins un exhibicionista hipòcrita a qui encanta que tothom cliqui “m’agrada” cada cop que penja una foto i, en canvi, s’escandalitza per la possibilitat que aquella mateixa foto pugui circular fora del seu abast. Em recorda l’actitud d’aquells famosos que volen sortir a totes les fotos quan són a la cresta de l’onada i, en canvi, defugen les càmeres i s’escandalitzen el dia que els retraten en una actitud poc decorosa. Per mi, la cosa és ben senzilla: si un no vol que allò que penja a Facebook ho vegi tothom, el millor que pot fer és no penjar-ho a Facebook ni, de pas, a cap altra xarxa social. Són les regles del joc.

            Així és que, senyors de Facebook, podeu fer ben bé el que us doni la gana amb l’excel·lent material que un servidor ha penjat fins ara a la xarxa social que administreu i us podeu passar pel forro, com heu fet sempre (perquè d’això es tracta), els articles L.111, 112 i 113 del codi de la propietat intel·lectual. Declaro que sóc conscient que, el mateix dia que vaig obrir el meu perfil, els meus drets en relació a les dades personals, dibuixos, pintures, fotografies, textos... que hi he publicat, van deixar d’existir. Sé que la violació de la meva privacitat és castigat per la llei (UCC 1 1-308-308 1-103 i l'Estatut de Roma), però també sé que tenir un perfil a Facebook vol dir renunciar a aquesta privacitat. I, per descomptat, dono permís, a qui ho vulgui, perquè comparteixi això al seu mur.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 6 de desembre de 2014)