dijous, 25 d’agost del 2011

Els ulls de la geganta vella


Em resulta difícil valorar la darrera novel·la que he llegit, Els ulls de la geganta vella (L'Albí, 2002), perquè la va escriure l'amic i editor Jaume Huch. Si en fes un comentari massa elogiós semblaria que ensabono l'autor a canvi d'haver-me públicat Tothom a terra!. Evitaré, doncs, fer cap valoració literària d'Els ulls de la geganta vella més enllà de dir, amb sinceritat i seguretat, que és una bona novel·la: profunda, emotiva i ben escrita.
Objectivament, en canvi, si una cosa queda clara després de llegir aquest llibre és que es tracta d'una novel·la berguedana i, més concretament, patumaire. Berga no és tan sols el marc geogràfic on ha viscut Jaume Huch i on viuen els seus personatges, sinó que forma part també de la geografia íntima de l'un i dels altres. I això es nota a cada pàgina: "La plaça de Sant Pere és una mena de melic, la marca indeleble que ens lliga encara als orígens...".
La novel·la, que té molt d'autobiogràfic, presenta dos moments en la vida del protagonista. Copio part de la contracoberta: "Amb la primera veu, ens narra l'experiència de la mort accidental de la Núria, un amor de joventut, a finals dels vuitanta, mentre Berga es troba immersa en plena Patum. Amb la segona, ens porta a la dècada anterior, a l'exili d'un internat de Vic, on transcorre un temps crucial de la seva adolescència i, per extensió, de la societat catalana".
Guites, L'Àliga, el Salt de Plens, els Tirabols... El paisatge berguedà i patumaire impregna un relat intens, que té molt d'homenatge a Berga i a la Patum, però que no és gens folklòric ni localista, perquè els sentiments dels personatges són ben palpables i universals. Com universal (si més no, per a tota una generació) és la banda sonora que recorre la novel·la, que va de Llach o Sisa, fins als Stones, Pink Floyd, Dylan o els Who.

dimecres, 24 d’agost del 2011

L'espiera


M'he llegit la novel·la L'espiera (Cossetània, 2011), de Francesca Aliern, per veure si encaixava en els paràmetres del premi Joaquim Amat-Piniella, que es concedeix cada febrer a una novel·la de temàtica social contemporània publicada la temporada anterior. Calia comprovar si era digna de ser valorada com a finalista. Per la sinopsi podia semblar que retratava la societat catalana de principis de segle, però a la pràctica és una novel·la totalment centrada en un argument que combina els intríngulis amorosos dels protagonistes i el misteri d'una sèrie d'assassinats. Això fa que, tot i que li costa una mica d'arrencar, sigui una novel·la entretinguda, d'aquelles que, com se sol dir, enganxen el lector. Però res més.
Pel que fa al llenguatge, el més interessant són les pinzellades del parlar ebrenc, molt ben dosificat, però en canvi hi ha tot de detalls que potser passaran desapercebuts a un lector poc exigent en qüestions estilístiques o de llengua (o que, fins i tot, qui sap si impressionaran a un determinat sector de públic), però que a mi m'han molestat una miqueta: l'adjectivació redundant i l'abús del diccionari de sinònims que donen una falsa pàtina de sofisticació a l'estil, l'abús dels possessius, o l'ús de filigranes poc efectives per evitar de dir les coses pel seu nom: "noies de companyia amb moral distreta" (prostitutes), "enticat bancària" (banc), "absent de greix" (prima), "de preu elevat" (car).
Desconeixia l'obra d'aquesta autora de Xerta, que pel que he vist ha publicat unes quantes novel·les a l'editorial Cossetània i deu gaudir d'una certa popularitat al Baix Ebre.
Com a lectura d'estiu, força acceptable.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Santuari per a mitòmans, paraula de Stone

            Fa poc vaig deixar-me caure pel Museu del Rock, el temple per a mitòmans que Jordi Tardà ha muntat a la quarta planta del centre comercial Las Arenas, a Barcelona. Per als amants del rock que rondem la quarantena, Jordi Tardà va ser una mena de gurú que, des del mític Tarda Tardà, el seu programa dels dissabtes a Catalunya Ràdio (imprescindible, durant 25 anys, per a qualsevol afeccionat a la música popular que volgués estar al dia), marcava criteri, orientava i contagiava el seu entusiasme als oients cada cop que tenia l’ocasió d’entrevistar una estrella del rock o descobria un grup desconegut.
            A banda de la seva activitat com a periodista musical, com a promotor de concerts i com a organitzador de la Fira del Disc, Tardà ha estat sempre un reputat col·leccionista d’objectes, i especialment d’objectes relacionats amb totes les variants de la música rock. No és estrany, doncs, que hagi estat el principal impulsor del Museu del Rock inaugurat fa tot just uns mesos.
            De museu, però, en té poc. Els petits panells que, aquí i allà, intenten explicar l’evolució del rock des dels seus orígens (amb Chuck Berry, Elvis Presley o Jerry Lee Lewis) fins al boom del pop (amb Michael Jackson com a emblema), tenen la lletra diminuta i passen desapercebuts. Ningú no se’ls llegeix. Però no pas perquè el que expliquen no sigui interessant, sinó perquè des del principi, el visitant s’adona que el museu no té cap intenció de divulgar coneixements. Tota l’atenció se centra en els objectes exposats: discos signats per alguns dels principals roquers de la història; cartells de les pel·lícules d’Elvis; guitarres signades (que no vol dir que les haguessin tocat mai) per Mark Knopfler, Angus Young, B B King, Robert Plant, Eric Clapton, Slash, Kurt Cobain, els Aerosmith o Bruce Springsteen; discos d’or i de platí de tutti quanti; un còmic amb els personatges del grup Kiss; una jaqueta de Michael Jackson; les ulleres de sol que portava Prince a la pel·lícula Purple Rain; el dibuix original de la portada del disc Al·lucinosi, de Sopa de Cabra; un quadre pintat per Manolo Garcia; edicions limitades de discos de vinil; caixes promocionals i gadgets comercials de tota mena. També s’ha de dir que, de vegades, el valor fetitxista de l’objecte es veu una mica forçat: hauria estat gairebé místic, per exemple, tenir una guitarra signada per Jimi Hendrix, però com que això no és possible, se n’exposa una que duu la signatura del seu productor, Eddie Kramer, a qui a casa seva deuen conèixer.

            Més que un museu, doncs, el del Rock és un santuari per a mitòmans, un paradís del fetitxe roquer. Amb la qual cosa no vull dir que no valgui la pena visitar-lo. Jo m’ho vaig passar de fàbula! Com a bon temple, a més, té les seves capelletes, dedicades als dos grups més influents del segle XX: els Beatles i els Rolling Stones. No hi busqueu, però, tampoc, un recorregut per la trajectòria dels conjunts de Lennon i de Jagger. El protagonisme, un cop més, se l’enduen objectes com ara un parell de xecs signats per John Lennon i Ringo Star, una camisa de Keith Richards, una targeta Visa de Mike Jagger, una capsa de pastilles de Ron Wood, el certificat de naixement de Charlie Watts o una rajoleta de la piscina on Brian Jones (un dels fundadors dels Stones) va ser trobat ofegat el 1969, amb el corresponent certificat d’autenticitat a la vora.

(Diferents versions d'aquest article han estat publicades els dies 20 i 21 d'agost de 2011 al Regió7 i al suplement Lectura del diari Segre)

diumenge, 7 d’agost del 2011

Una d'espies i terroristes






            L’estiu és una època propícia per a la lectura. Sigui perquè les piscines estan col·lapsades, perquè al cinema hi fa massa fred o perquè a la televisió només passen reposicions casposes i programes que volen ser “simpàtics”, el cas és que sempre hi ha qui acaba agafant un llibre. El lector d’estiu, però, sovint busca una lectura lleugera, d’argument linial i acció trepidant, apta per a consumir-se a la terrassa d’un bar o a la platja.

            No fa gaire he llegit una novel·la amb tots els ingredients per convertir-se en un best-seller estiuenc. Es tracta de Faust, el terrorista, del balaguerí Francesc Puigpelat. Acció, intriga, pinzellades erudites, reflexió assequible, prosa planera i diàlegs àgils i abundants són algunes de les caràcterístiques de l’obra de Puigpelat, que aquesta vegada deixa de banda la ficció històrica que (al voltant de personatges com Roger de Flor, Ramon Llull o Jesús de Natzaret) ha conreat amb solvència en altres ocasions. Si hagués anat signada per John Le Carre o per Frederick Forsyth i hagués estat escrita en anglès, Faust, el terrorista possiblement tindria un futur (i un present) molt més lucratiu per a l’autor i l’editorial. El cas, però, és que Puigpelat escriu (i ho fa prou bé) en català, amb alguna vacil·lació lingüística (“solterona”, “caps solts”, “donar-se la volta”) que li perdonem a canvi d’una trama vertiginosa i entretinguda.
            Al protagonista, Nicolau Solà (conegut com a Pierre), que de jove havia militat a Terra Lliure, el trobem, al cap dels anys, fent de mercenari en la branca tunisiana d’Al-Qaeda. I el seguim al llarg dels set dies que preludien l’atemptat que és a punt de perpetrar. Una sèrie d’elements contribueixen a embolicar la trama: personatges que ressusciten del passat; dones amb cossos que tallen l’alè; policies que trepitgen els talons; sexe tòrrid a la llum de la lluna; assassins capaços de citar Goethe, Joyce o Shakespeare; una secció de la CIA destinada a analitzar la psicologia dels terroristes; o un exemplar del Faust de Goethe que Trotsky va regalar a Ramon Mercader poc abans que aquest li clavés un piolet al cap. Amb nombroses referències cultes (que van de Faust a Don Joan) i populars (especialment a la saga de Star Wars), Puigpelat ens atrapa en una teranyina, gairebé tan cinematrogràfica com literària, carregada de situacions extremes (en un moment determinat, per exemple, Pierre és a l’habitació d’un hotel amb una bomba a la motxilla i el cadàver d’un policia al bany, i de cop truca a la porta la seva xicota tunisiana) que van in crescendo, però també de reflexions prou interessants sobre la maldat intrínseca, l’ambigüitat moral, la identitat, els escrúpols, la por, o la paradoxal relació entre el Bé i el Mal, dos extrems que, en el fons, es toquen.

(Article publicat el dia 7 d'agost de 2011, al suplement Lectura, del diari Segre)

dissabte, 6 d’agost del 2011

Estiu amb llibres

            L’estiu pot ser un desert. Les hores vagaroses d’agost poden convertir-se en un suplici. Si més no, a Manresa. La piscina municipal exterior, massa petita, està sobreocupada; al cinema hi fa un fred polar; a la televisió només fan reposicions casposes i programes “refrescants”, d’aquells que, només de veure’n l’anunci, et vénen ganes de fugir corrents... El cas és que de vegades no hi ha més remei que matar el temps llegint.
            Per si aquest agost heu de passar-lo (tot o en part) a ciutat, però també si durant les vacances (a la platja, al camp, a la coberta d’un vaixell o a dalt d’un avió) disposeu de temps i per aquelles coses de la vida us vaga d’agafar un llibre, permeteu-me algunes recomanacions aptes per llegir en una terrassa del Passeig, prenent el sol a la platja o entomant l’ombra d’un pi (sempre que no sigui el de les Tres Branques, pobret, que ja fa temps que no ofereix ombratge al caminant).
            Com que sovint associem l’estiu amb els viatges, i els viatges amb els equipatges, permeteu-me recordar dues novel·les de títols suggeridors que, si encara no ho heu fet, val la pena de llegir: Maletes perdudes, de Jordi Puntí; i L’home de la maleta, de Ramon Solsona. Sense grans discursos ni lliçons morals, tant Puntí com Solsona presenten històries molt humanes que, en el fons, ens conviden a reflexionar sobre el sentit de viure.
 
            Si passeu les vacances en un càmping, potser que us abstingueu de llegir l’última novel·la de Pep Coll, Nius. És una història coral sobre un seguit de personatges de la més variada condició instal·lats en un càmping del Pirineu que sabem que s’ha d’endur una barrancada. Pep Coll entrellaça una dotzena i mitja d’històries que, independentment, podrien funcionar com a relats. Les escenes quotidianes, sovint plantejades des d’un cert costumisme, prenen una nova dimensió en saber que s’acosta la desgràcia. El fet de conèixer la proximitat del desastre, dóna una nova deriva a fets que d’una altra manera no tindrien cap significat. Com que el desenllaç dramàtic ja el sabem, la intriga radica en conèixer el desenllaç particular de cada personatge.

            El darrer llibre que he llegit, però, és potser el que més s’adiu al tòpic de lectura amb molta acció, intriga, pinzellades erudites, reflexió assequible, prosa planera, diàlegs àgils i exposició cronològica dels fets que, tant sovint, s’associa amb el best-seller estiuenc. Es tracta de Faust, el terrorista, l’última novel·la de Francesc Puigpelat, una història que si hagués anat signada per John Le Carre o per Frederick Forsyth, i hagués estat escrita en anglès, possiblement hauria tingut un futur (i un present) molt més lucratiu per a l’autor i l’editorial.  Faust, el terrorista presenta la història d’un home que havia militat a Terra Lliure i que en l’actualitat prepara un atemptat amb la branca tunisiana d’Al-Qaeda. És una història d’espies i terroristes, de rivals enamorats de la mateixa dona, d’homes d’acció que no dubten a l’hora de prémer el gallet o de seduir femelles espectaculars,... Més enllà de l’anècdota, però, la novel·la de Puigpelat planteja tot un seguit de reflexions sobre el Bé i el Mal, sobre l’ambigüitat moral, sobre la identitat, sobre el escrúpols i sobre la por.

(Article publicat el dia 6 d'agost de 2011, al diari Regió7)