dimarts, 23 d’agost de 2011

Santuari per a mitòmans, paraula de Stone

            Fa poc vaig deixar-me caure pel Museu del Rock, el temple per a mitòmans que Jordi Tardà ha muntat a la quarta planta del centre comercial Las Arenas, a Barcelona. Per als amants del rock que rondem la quarantena, Jordi Tardà va ser una mena de gurú que, des del mític Tarda Tardà, el seu programa dels dissabtes a Catalunya Ràdio (imprescindible, durant 25 anys, per a qualsevol afeccionat a la música popular que volgués estar al dia), marcava criteri, orientava i contagiava el seu entusiasme als oients cada cop que tenia l’ocasió d’entrevistar una estrella del rock o descobria un grup desconegut.
            A banda de la seva activitat com a periodista musical, com a promotor de concerts i com a organitzador de la Fira del Disc, Tardà ha estat sempre un reputat col·leccionista d’objectes, i especialment d’objectes relacionats amb totes les variants de la música rock. No és estrany, doncs, que hagi estat el principal impulsor del Museu del Rock inaugurat fa tot just uns mesos.
            De museu, però, en té poc. Els petits panells que, aquí i allà, intenten explicar l’evolució del rock des dels seus orígens (amb Chuck Berry, Elvis Presley o Jerry Lee Lewis) fins al boom del pop (amb Michael Jackson com a emblema), tenen la lletra diminuta i passen desapercebuts. Ningú no se’ls llegeix. Però no pas perquè el que expliquen no sigui interessant, sinó perquè des del principi, el visitant s’adona que el museu no té cap intenció de divulgar coneixements. Tota l’atenció se centra en els objectes exposats: discos signats per alguns dels principals roquers de la història; cartells de les pel·lícules d’Elvis; guitarres signades (que no vol dir que les haguessin tocat mai) per Mark Knopfler, Angus Young, B B King, Robert Plant, Eric Clapton, Slash, Kurt Cobain, els Aerosmith o Bruce Springsteen; discos d’or i de platí de tutti quanti; un còmic amb els personatges del grup Kiss; una jaqueta de Michael Jackson; les ulleres de sol que portava Prince a la pel·lícula Purple Rain; el dibuix original de la portada del disc Al·lucinosi, de Sopa de Cabra; un quadre pintat per Manolo Garcia; edicions limitades de discos de vinil; caixes promocionals i gadgets comercials de tota mena. També s’ha de dir que, de vegades, el valor fetitxista de l’objecte es veu una mica forçat: hauria estat gairebé místic, per exemple, tenir una guitarra signada per Jimi Hendrix, però com que això no és possible, se n’exposa una que duu la signatura del seu productor, Eddie Kramer, a qui a casa seva deuen conèixer.

            Més que un museu, doncs, el del Rock és un santuari per a mitòmans, un paradís del fetitxe roquer. Amb la qual cosa no vull dir que no valgui la pena visitar-lo. Jo m’ho vaig passar de fàbula! Com a bon temple, a més, té les seves capelletes, dedicades als dos grups més influents del segle XX: els Beatles i els Rolling Stones. No hi busqueu, però, tampoc, un recorregut per la trajectòria dels conjunts de Lennon i de Jagger. El protagonisme, un cop més, se l’enduen objectes com ara un parell de xecs signats per John Lennon i Ringo Star, una camisa de Keith Richards, una targeta Visa de Mike Jagger, una capsa de pastilles de Ron Wood, el certificat de naixement de Charlie Watts o una rajoleta de la piscina on Brian Jones (un dels fundadors dels Stones) va ser trobat ofegat el 1969, amb el corresponent certificat d’autenticitat a la vora.

(Diferents versions d'aquest article han estat publicades els dies 20 i 21 d'agost de 2011 al Regió7 i al suplement Lectura del diari Segre)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada