dilluns, 28 de febrer del 2011

Maleïda guerra


 (Joaquim Amat-Piniella no s'acaba amb K.L.Reich) 


            Si algú té la legitimitat de mostrar el rostre més cruel de la guerra, la realitat més profunda i terrible que s’amaga al darrere de qualsevol conflicte bèl·lic, és algú que l’ha viscut i n’ha patit les conseqüències. Algú, per exemple, com Joaquim Amat-Piniella, que va participar en la guerra civil com a voluntari en el bàndol republicà, va patir la derrota i, exiliat, va ser detingut pels alemanys i deportat al camp d’extermini de Mathausen.
            L’editorial mallorquina Ensiola ha tingut l’encert de recuperar Roda de solitaris, una de les novel·les més desconegudes de l’escriptor manresà, que va aparèixer per primer cop l’any 1957, i amb aquesta aposta ens recorda que Joaquim Amat-Piniella és alguna cosa més que l’autor de K.L.Reich. Si en la seva novel·la més coneguda, Amat-Piniella retrata (amb l’autoritat d’haver-ne estat testimoni) l’horror del camp de concentració, a Roda de solitaris ens mostra, amb un to melangiós, carregat de tristesa, l’horror de la guerra, d’una guerra innominada però fàcilment identificable. Una guerra que és “un monstre que ens va devorant l’un darrere l’altre, inexorablement, i que no deixa marge a cap esperança”.
            Roda de solitaris ens presenta cinc personatges: l’Avel·lí (un infant rodejat de buidor, que té el pare a la guerra i a qui la guerra ha robat la infantesa), la Berta (mare adúltera, a l’estil d’Emma Bovary, a qui el marit, ara al front, sempre havia despertat més compassió que amor), l’Esteve (a qui una por “irreprimible, persistent, dolorosa” ha abocat a abandonar el seu estimat capità i convertir-se en desertor), la Nora (una refugiada que “alterna” amb senyors i que, per fi, ha trobat una esquerda d’esperança en la possibilitat de redimir un home que ho havia perdut tot), i el Negre (que veu com l’oficial admirat a qui feia d’assistent acaba de morir just quan semblava que volia refer la seva vida).
            El veritable protagonista, però, a part de la mateixa guerra, és el Carles, de la vida del qual anem coneixent detalls a partir dels altres cinc. Amb un to estremidor, realista i antièpic, la novel·la transmet un missatge profundament desenganyat, sense concessions a l’esperança.
            La narració, que alterna el present amb constants flashbacks en cursiva, no renuncia a imatges d’una gran plasticitat: “Els grans pans de boira s’esfilagarsaven en xocar amb la cinglera i, llavors, deixaven caure breus gotellades grasses, que el vent governava a l’arbitri del seu impuls gelat”.
Roda de solitaris no és una lectura amable, és una lectura destinada a remoure els fonaments de l’ànima.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a la revista El Pou de la gallina el juliol passat)

diumenge, 27 de febrer del 2011

Montecristo: lectura i tabac


           La lectura en veu alta té una tradició tan antiga com, sovint, desconeguda.
            L’any 1865, un fabricant cubà de cigars, afeccionat a la poesia, Saturnino Martínez, va decidir publicar un diari, La Aurora, per als seus treballadors. Comptava amb la col·laboració d’importants escriptors i intel·lectuals de l’illa caribenya. A més de narracions i poemes, s’hi publicaven articles sobre política, ciència o literatura. Però Martínez va adonar-se aviat que bona part de la plantilla de la fàbrica estava formada per analfabets, i se li va acudir de contractar lectors (que, això sí, els mateixos obrers haurien de pagar de la seua butxaca) perquè anessin desxifrant en veu alta els textos del diari mentre el personal embolicava mecànicament els cigars. A part del diari, a la fàbrica es llegien també assajos i novel·les, amb l’objectiu d’aproximar els llibres i els beneficis de la lectura als humils pencaires de l’empresa. La iniciativa de Martínez va ser copiada per altres fabricants. Hi va haver, però, qui ho va considerar una pràctica perillosa i subversiva, fins al punt que les autoritats espanyoles (que aleshores governaven Cuba) ho van prohibir i es va haver de continuar llegint de forma residual i clandestina.
            Al cap de pocs anys, aquestes lectures van ressuscitar als EUA, on havien hagut d’emigrar molts cubans després de donar suport a les idees revolucionàries en la primera Guerra d’Independència, el 1868. Key West (una petita illa de l’estat de Florida) es va convertir aleshores en la capital mundial dels cigars havans. En una il·lustració apareguda el Practical Magazine, de Nova York, el 1873, s’hi pot veure un grup de tres treballadors (amb armilla, barret i un puret als llavis) que emboliquen cigars mentre un quart home amb ulleres està assegut, darrere d’ells, cames encreuades, amb un llibre a les mans i la mirada atenta en la lectura.
Es veu que els treballadors triaven el que volien que els llegissin i, naturalment, tenien les seues preferències. Al matí escoltaven les notícies, amb especial interès per les internacionals que arribaven de l’Havana, i a partir del migdia s’endinsaven en alguna novel·la. Un dels llibres més demanats era El comte de Montecristo. Aquesta novel·la d’aventures va ser tan popular que un grup d’obrers va escriure a Alexandre Dumas (poc abans del seu traspàs, el 1870) demanant-li permís per posar el nom del protagonista a un dels cigars més prestigiosos, encara avui molt valorats entre els fumadors sibarites.
            Aquesta curiosa història associada al món dels llibres i de la lectura la vaig trobar fa temps en un deliciós tractat d’Alberto Manguel: A History of Reading (Una historia de la lectura, Alianza Editorial), i il·lustra com la vida i la literatura sovint s’entrellacen per camins considerablement inescrutables.

(Article de Llorenç Capdevila, publicat la tardor passada al dominical Lectura, del diari Segre, i, amb algunes variacions, a la revista El Pou de la gallina)

dissabte, 26 de febrer del 2011

Els convidats


(Ara que es parla tant de Pa negre, a ran de la pel·lícula d'Agustí Villaronga, deixeu-me que us ofereixi un article sobre l'última novel·la d'Emili Teixidor, Els convidats. El vaig escriure després de llegir la novel·la però no l'havia publicat, fins ara) 


           Amb Pa negre (Columna, 2003), Emili Teixidor va fer un dibuix, a cavall entre el retrat costumista i la denúncia històrica, de com es va viure la postguerra en les zones rurals de Catalunya. Es va centrar en el món que coneix, el de la Plana osonenca, un món de pagesos que vivien en masies, alguns com a propietaris i altres com a masovers, fins que, cansats, molts d’ells acabaven treballant a les fàbriques tèxtils de la conca del Ter. Sovint a través de les paraules (tupí, escó, pa negre...), Teixidor evoca aquest món que va conèixer de petit i que no vol que mori (perquè “els records també moren”), i ho fa a través dels ulls d’un noiet, l’Andreu, l’evolució personal del qual centra el vessant més profund del llibre.
            L’any 2010, Emili Teixidor va tornar a aquell món amb una trama coral, Els convidats (Columna, 2010), on un seguit de personatges (l’imminent alcalde franquista, amb una filla a punt de casar-se; el cap local de la falange; el mestre amb inquietuds literàries, suspecte de tenir poca afecció al règim; una curandera entranyable, que vol afillar-se una nena geperuda de l’asil; un orfe de guerra ambiciós i manipulable, seduït pels guanyadors, que vol ser mestre i integrar-se al sistema; el rector, amant de la música; el vicari, impertinent i reaccionari; un presoner fugitiu que busca la seva filla; o el poeta oficial del règim, un tal Ruy Santamarta) avancen a través d’un seguit de circumstàncies o motius argumentals (el canvi d’alcalde, el casament de la pubilla d’una de les cases més fortes de la comarca, una riuada que s’ho emporta tot, una festa literària, un secret que tothom amaga) cap a un final que s’intueix tràgic.
            Teixidor ens brinda un nou i excepcional exercici de memòria (particular i històrica), perquè, com diu al principi, “potser la memòria necessita imatges (···) per descabdellar tots els fets que d’una manera o d’una altra, de lluny o de prop, s’hi relacionen. Són les figures que menen i aixopluguen les històries petites que condueixen a la història gran”.
            Especialment interessant és el tractament que es dóna al punt de vista dels vencedors de la guerra, aquells que, convençuts que “el nostre govern és el dels millors”, tenen com a objectiu crear “una sola identitat, una sola idea, un sol destí”. Aquests (que “necessiten joves de confiança, sense lligams amb el passat, per fer-los combregar amb la seva doctrina i així ampliar la xarxa”) assimilaran l’estudiant més brillant del poble, el Narcís, que, amb el pare mort a la guerra i la mare vençuda per la història, considera que l’època de la República és “el jardí marcit del passat”, i que els supervivents (com el mestre o la mare) no són més que “nàufrags, vençuts, enfonsats...” que pertanyen al “passat mort d’abans de la guerra”.
            Però “els pobles tenen una memòria més llarga i més fonda que la història oficial”, i Teixidor, amb un llenguatge impecable i fluïd, ens presenta la memòria d’un poble que va viure en un món on tot es regia per “l’esperit de la por”.

divendres, 25 de febrer del 2011

Tothom a terra!

Vet aquí la coberta i el text de la contracoberta de la meva darrera novel·la, que tot just ha començat a distribuir-se, publicada per edicions l'Albí.
No us espanteu!

Què hi fan un pagès a punt de jubilar-se, una carnissera amargada, el fill cràpula d’un empresari de la construcció, l’assistenta del mossèn amb el seu gosset, un immigrant il·legal i un ionqui amb una escopeta de canons retallats en una oficina bancària de Vilanova del Tossal a les vuit del matí? Això, el mateix dia que el president de la Generalitat ha d’inaugurar un pavelló poliesportiu al poble i que el Barça i el Madrid han de jugar la final de Champions al Santiago Bernabeu.
Tothom a terra! és una novel·la coral, plena de situacions hilarants i personatges singu-lars. Llorenç Capdevila torna al microcosmos de Vilanova del Tossal, un poble ubicat en el “salvatge oest” de Catalunya, on els pagesos conviuen amb els especuladors i on, com a tot arreu, qui més qui menys té algun secret per amagar.

Llegir



(Amb aquest article, l'estiu passat, vaig assajar una classificació de lectors)

            Els humans som una raça ben estranya. Fixem-nos, per exemple, amb el que passa en relació als llibres: ningú no posa en dubte les virtuts de la lectura i en canvi la majoria no llegeixen. Fins i tot molts dels qui aconsellen la lectura (mestres, pares o psicòlegs) amb prou feines agafen un llibre al llarg de l’any. Amb això no vull caure en el tòpic fatalista segons el qual cada vegada es llegeix menys. Entre altres coses perquè no crec pas que sigui així. En realitat sempre s’ha llegit poc.
Molts dels qui sí que ho fan (sobre el paper o, cada vegada més, amb els ulls clavats a la pantalla d’un e-reader) tenen com a únic objectiu passar l’estona i consumir exclusivament best-sellers que no els facin rumiar gaire. Aquests no fan cas del que deia Kafka, quan assegurava que un llibre ha de trencar “el mar gelat que tenim a dins”. A aquests, més aviat, “els agrada reconèixer les seves pròpies idees vestides amb una disfressa agradable”, en paraules de Navokov.
            També hi ha els lectors que, per aprofitar el temps de lectura, tan sols s’interessen pels llibres “útils”, és a dir, aquells que els aporten uns continguts conceptuals: d’història, de filosofia, de medi ambient... Com si per anar per la vida en tinguéssim prou amb aquest tipus de coneixements. Aquests lectors menyspreen, carregats d’arrogància, la literatura de ficció (posant al mateix sac la bona, la mediocre i la dolenta) perquè la consideren vanal, apta només per a l’entreteniment.
            El tercer tipus de lector, generalment més cultivat i conscient del valor espiritual de les manifestacions artístiques, és aquell que sap que en la ficció literària hi pot trobar un alè de vida i busca, per tant, deliberadament, aprofundir en el coneixement de la naturalesa humana a través de la lectura de poemes i novel·les. Perquè sap que els llibres, els bons llibres de ficció, són plens de vida. Sap que a les pàgines d’una bona novel·la podem viure l’amistat, l’amor, l’odi o el dolor com mai no haguéssim imaginat que es poden viure; o descobrir que allò que hem viscut es pot explicar amb paraules. Sap que un bon poema ens emociona quan hi llegim sentiments autèntics que, a partir d’aquell moment, passen a formar part de la nostra pròpia experiència.
            Però el millor lector, segurament, és aquell que, tot buscant una manera de passar l’estona, recala en un bon llibre de ficció, gaudeix de la màgia de les paraules i, de retruc, potser sense ser-ne del tot conscient, creix com a ésser humà i es fa una mica més lliure.
            Davant d’una bona ficció literària, la vida i la literatura es confonen. Una bona lectura ens ha de transformar (com ho fan les experiències viscudes) i, si no ens transforma, és que potser no era tan bona.
A Noves cartes a un jove poeta, un llibret deliciós que Joan Margarit va publicar l’any passat, diu que “el lector no és l’equivalent de la persona que escolta un concert, sinó que el lector és el músic que interpreta aquesta partitura. L’instrument del lector és la seva sensibilitat, la seva cultura, els seus sentiments, el seu estat d’ànim, les seves frustracions, les seves pors, el seu passat...” Llegir ficció literària és molt més que resseguir una història a través de les paraules. És molt més que una manera de passar l’estona. Llegir és viure.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al Regió 7, l'agost de 2010)

dijous, 24 de febrer del 2011

Cinc notes sobre els Goya



            Primera: La inqüestionable victòria de Pa negre, una pel·lícula rodada en català, en la gala més important del cinema espanyol podria fer pensar en un horitzó de normalitat i entesa. Més aviat, però, em temo que deu ser l’excepció que confirma aquella regla segons la qual les manifestacions artístiques fetes en català són considerades a Espanya (i també a Catalunya, entre el progressisme que tan sovint predica la multiculturalitat) com a subproductes que només mereixen un xic de condescendència. La potent base literària de l’obra d’Emili Teixidor, unida a l’ambició de la productora Isona Passola i de la sensibilitat del director Agustí Villaronga, ha fet possible un film de primera qualitat que no podia ser ignorat per l’acadèmia espanyola del cinema i que caldrà exportar més enllà dels límits peninsulars.
            Segona: La pel·lícula Buried, de Rodrigo Cortés, és més que correcta: un guió sorprenent, una interpretació solvent i, sobretot, una realització impecable que ha superat amb nota el difícil repte de mantenir atent l’espectador sense mostrar res més que el claustrofòbic interior d’una mena de taüt on hi ha enterrat el protagonista. Llàstima que les intervencions del director en recollir el premi fossin del nivell de “Tengo un Goya como una oya [sic]”.
            Tercera: Els premiats es van fer un tip de repartir agraïments a companys de rodatge, cònjuges, pares, fills, avis, cunyats, sogres i néts. Cada cop que algú puja a recollir un premi sembla obligat que faci un exhaustiu repàs de tots els amics i parents sense els quals “aquesta pel·lícula no hauria estat possible”. Diumenge tots van entonar, sense excepcions, la mateixa lletania que, després del tercer premiat, va començar a fer-se insuportable. A més, tot i la gran quantitat de catalans que agraïen l’ajut d’altres catalans (sovint presents a la sala i, per tant, interpel·lats directament), a ningú no se li va escapar ni un mot en una llengua que no fos intel·ligible per a la totalitat dels concurrents. La correcció política va passar, en tot moment, per davant de la naturalitat.
            Quarta: Àlex de la Iglesia no es va mossegar la llengua quan va fer el seu discurs com a president de l’acadèmia i va carregar contra la llei Sinde (sobre la qual es parla molt, però de la qual, en realitat, es diu ben poca cosa) mentre mirava la ministra als ulls. Amb un excés de demagògia, de la Iglesia es va erigir com a defensor d’una nova generació d’espectadors que ja no van al cinema i es miren les pel·lícules a través d’internet, des de l’ordinador.
            Cinquena: L’aparició de l’espontani Jimmy Jump just quan anaven a concedir el guardó al millor actor protagonista va fer més pena que gràcia, certament. Però pitjor va ser el comentari posterior de l’admirat Andreu Buenafuente, assegurant que “como catalán me avergüenzo del imbécil que acaba de salir”. Calia que utilitzés la seva condició de català per mostrar-se avergonyit d’algú altre? Calia que s’avergonyís d’un fet sobre el qual ell no tenia cap responsabilitat? En tot cas, per què no se n’avergonyia com a home? O, encara més, com a representant de la raça humana? Em pregunto si l’aparició d’un friqui amb montera, o amb barret cordovès, hauria fet avergonyir ningú com a espanyol.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al diari Regió 7 el dia 21 de febrer de 2011)

Màrius Torres: la novel·la



           Som al sanatori antituberculós de Puig d’Olena. Falta poc per al Cap d’any de 1942. Un dels malalts, en Màrius, jove metge lleidatà que, a banda de la seva afició per la música, durant els set anys d’estada al sanatori ha desenvolupat una gran capacitat per a la poesia, és a punt de morir. Dos dels seus amics (el doctor i l’administradora del sanatori) evoquen algunes de les vivències que han compartit amb el malalt i conversen sobre la vida i la mort. Més endavant trobem el doctor, sol amb les seves reflexions i amb un quadern blau que el Màrius va escriure al sanatori. Llegim fragments d’aquest quadern i descobrim la xarxa de relacions (dominades per l’amistat, l’amor i la gelosia) entre els principals personatges, especialment entre el Màrius, el doctor i la Mercè, protagonistes d’un particular triangle amorós. El joc sentimental agafa intensitat fins a esclatar, en la darrera part, amb una conversa punyent, carregada de força dramàtica, entre dos dels protagonistes durant la festa de Cap d’any.
            Rius paral·lels (Edicions de l’Albí, 2010) és la primera novel·la del manresà Jordi Estrada, una ficció lírica sense pretensions estrictament biogràfiques que aconsegueix, però, evocar a cada pàgina l’alè poètic de Màrius Torres. Rius paral·lels no és una reconstrucció fidel dels últims dies del poeta sinó, sobretot, una ficció literària sobre l’amor i la mort, sobre l’amistat i la gelosia. Una novel·la breu, però que no està destinada al consum ràpid. Un relat commovedor, amb prou solidesa per inscriure’s en la tradició de les grans novel·les de sanatoris, tradició que va des de La muntanya màgica, de Thomas Mann, fins a Tòquio Blues, de Haruki Murakami.
            Amb un llenguatge exquisit, Jordi Estrada aconsegueix bastir un relat d’una gran força literària, i d’una maduresa insòlita si tenim en compte que es tracta d’una opera prima. És clar que Estrada és algú que sap de què parla (o de què escriu), demostra un gran domini de la llengua literària i ha treballat set anys en el projecte. Rius paral·lels parla d’un home que, envoltat de mort (a causa de la malaltia i també de la guerra) aconsegueix sobreviure en la poesia (“Mentre el mal s’erigia com l’arquitecte universal que construïa presons, trinxeres i cementiris, en Màrius havia construït clams d’esperança amb mots agonitzants”). És una novel·la sobre la mort (“morir és tornar a casa”), però també sobre l’alegria de viure gràcies a l’amor i l’amistat.
            Un relat, doncs, molt recomanable, que engrandeix encara més –i culmina— tot el reguitzell d’actes, homenatges i propostes creatives que s’han produït durant aquest 2010 al voltant del nostre poeta; perquè, com llegim a la coberta, “sense Màrius Torres, en aquesta novel·la gairebé tot seria ficció”.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura del diari Segre)

La bicicleta estàtica



           Si un relat, com deia Faulkner, forma part de l’autobiografia soterrada, més o menys fosca, del seu autor, de tots els reculls de contes de Sergi Pàmies, a La bicicleta estàtica (Quaderns Crema, 2011) és on aquesta realitat autobiogràfica és més transparent.
            Per primer cop, en alguns contes (però no en tots) Pàmies deixa d’amagar-se rere personatges més o menys anònims i distants, rere situacions absurdes o surrealistes, per mostrar-nos algunes pinzellades del que li ha passat els últims anys, sobretot la mort del pare. Les narracions més o menys autobiogràfiques (Quatre nits, El mapa de la curiositat, Les cançons que li agradaven a Lenin, Cent per cent seda natural) adquireixen un lirisme especialment punyent pel fet de saber que ho són. També són, segurament, els millors relats del llibre, fins al punt que alguns dels altres semblen col·locats per facir el recull.
            La bicicleta estàtica, com a objecte, és el símbol d’una etapa de la vida, entre els quaranta i els cinquanta anys, en què t’adones (potser després de comprar-te’n una) que t’has fet un tip de córrer, o de pedalar, per no arribar enlloc. La reflexió sobre el pas del temps, que estova prejudicis i esmola escepticismes, hi és al llarg de tot el llibre, com en el conte La dona de la meva vida, on diu que “entre els càstigs que comporta fer-se gran hi ha comprovar que pots menysprear durant anys el que més endavant acabaràs fent amb tota normalitat”, o que “de totes les coses que arribem a fer, estimar sempre la mateixa dona –de la teva vida o no— no és, ni de bon tros, la més absurda”.
            Com ja he dit, però, Pàmies no renuncia al seu univers més personal, on un personatge pot organitzar una trobada amb si mateix (Benzodiazepina), o una expedició al seu interior (Supervivència). A més, és capaç de distanciar-se dels lectors posant com a protagonistes dels relats a una colla d’animals amb problemes de parella (Un any de gos equival a set anys de persona). Contes on els gestos i els indicis són tan o més importants que les paraules. Fidel al preciosisme estilístic que només s’aconsegueix després d’una rigorosa feina de depuració lingüística, Sergi Pàmies ens ofereix, una vegada més, uns contes on cada paraula hi és col·locada amb actitud d’orfebre, després d’estudiar si encaixa en el conjunt i, per tant, si en el títol d’un relat hi descobrim un pleonasme (Les cançons que li agradaven a Lenin) no és pas cap badada de ningú, sinó que l’autor ho deu voler així.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a El pou de la gallina)

L'úter de la balena



            La darrera novel·la del manresà Joan Jordi Miralles (L’úter de la balena) va merèixer el darrer Premi de Narrativa vila de Lloseta, en el jurat del qual hi havia, per exemple, Sebastià Alzamora o Antònia Vicens.
Miralles ens situa en un futur indeterminat. Després de tres anys de pluja ininterrompuda, el món està cobert d’aigua i els supervivents campen desorientats en illes de runa, en pisos alts d’edificis que encara no s’han ensorrat, alimentant-se com poden i del que poden, entre la desesperança de constatar, dia rere dia, que allò no s’acaba, i la fe en un poder diví reparador. Enmig d’un paisatge apocalíptic (aigua per tot arreu, cases cremades pels llamps, carcasses de vaixells, cel tapat, pluja constant i un cabal que augmenta dia a dia), on el cicle de la vida s’ha estroncat i els ecosistemes s’han esborrat, tres germans (el gran, la noia i un deficient mental), s’esforcen per sobreviure i conservar un bri d’esperança.
Joan Jordi Miralles ens presenta una història insòlita en el panorama de les lletres catalanes. I això és bo, perquè demostra la varietat temàtica i estilística de la nostra literatura. El plantejament de L’úter de la balena em recorda La carretera, la impressionant novel·la de Cormac McCarthy, que proposa la peripècia d’un pare i un fill enmig d’un món eixut, congestionat pels núvols de cendra i on la majoria sobreviuen practicant el canibalisme. Allà, però, el llenguatge és d’una frugalitat i d’una senzillesa corprenedores. En la novel·la de Miralles, en canvi, abunda el vocabulari extrem i la prosa densa, sense concessions. Podem llegir-hi descripcions d’una gran força visual (“Estava tan prima que les vèrtebres li emergien de la columna com travesses d’un rail i els omòplats semblaven les ales esprimatxades d’un àngel desterrat”), al costat d’altres que difícilment podem visualitzar sense l’ús del diccionari (“grumolls de detritus d’una altra era refocil·laven embeguts i sadolls”), o d’algunes expressions que poden resultar redundants (“l’endemà següent”), o impròpies (“donar un petó”, “olor a pell”, “aveïnar-se”).
La duresa d’algunes escenes (violacions, nadons morts, tortura, canibalisme), i la cruesa amb què són exposades, converteixen L’úter de la balena en una novel·la que potser no és apta per a tots els públics. I no ho dic pas com a retret, ans al contrari, perquè penso que l’objectiu de l’autor és remoure entranyes, impactar en retines o, fins i tot, incomodar i torbar. Miralles té molt clar que si hi ha una sensació que no vol deixar en el lector és la d’indiferència, i us asseguro que ho aconsegueix.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a El pou de la gallina, en el número de febrer de 2011)