(Joaquim Amat-Piniella no s'acaba amb K.L.Reich)
Si algú té la legitimitat de mostrar el rostre més cruel de la guerra, la realitat més profunda i terrible que s’amaga al darrere de qualsevol conflicte bèl·lic, és algú que l’ha viscut i n’ha patit les conseqüències. Algú, per exemple, com Joaquim Amat-Piniella, que va participar en la guerra civil com a voluntari en el bàndol republicà, va patir la derrota i, exiliat, va ser detingut pels alemanys i deportat al camp d’extermini de Mathausen.
L’editorial mallorquina Ensiola ha tingut l’encert de recuperar Roda de solitaris, una de les novel·les més desconegudes de l’escriptor manresà, que va aparèixer per primer cop l’any 1957, i amb aquesta aposta ens recorda que Joaquim Amat-Piniella és alguna cosa més que l’autor de K.L.Reich. Si en la seva novel·la més coneguda, Amat-Piniella retrata (amb l’autoritat d’haver-ne estat testimoni) l’horror del camp de concentració, a Roda de solitaris ens mostra, amb un to melangiós, carregat de tristesa, l’horror de la guerra, d’una guerra innominada però fàcilment identificable. Una guerra que és “un monstre que ens va devorant l’un darrere l’altre, inexorablement, i que no deixa marge a cap esperança”.
Roda de solitaris ens presenta cinc personatges: l’Avel·lí (un infant rodejat de buidor, que té el pare a la guerra i a qui la guerra ha robat la infantesa), la Berta (mare adúltera, a l’estil d’Emma Bovary, a qui el marit, ara al front, sempre havia despertat més compassió que amor), l’Esteve (a qui una por “irreprimible, persistent, dolorosa” ha abocat a abandonar el seu estimat capità i convertir-se en desertor), la Nora (una refugiada que “alterna” amb senyors i que, per fi, ha trobat una esquerda d’esperança en la possibilitat de redimir un home que ho havia perdut tot), i el Negre (que veu com l’oficial admirat a qui feia d’assistent acaba de morir just quan semblava que volia refer la seva vida).
El veritable protagonista, però, a part de la mateixa guerra, és el Carles, de la vida del qual anem coneixent detalls a partir dels altres cinc. Amb un to estremidor, realista i antièpic, la novel·la transmet un missatge profundament desenganyat, sense concessions a l’esperança.
La narració, que alterna el present amb constants flashbacks en cursiva, no renuncia a imatges d’una gran plasticitat: “Els grans pans de boira s’esfilagarsaven en xocar amb la cinglera i, llavors, deixaven caure breus gotellades grasses, que el vent governava a l’arbitri del seu impuls gelat”.
Roda de solitaris no és una lectura amable, és una lectura destinada a remoure els fonaments de l’ànima.
(Article publicat per Llorenç Capdevila a la revista El Pou de la gallina el juliol passat)