dissabte, 24 de desembre del 2016

Gerard Piqué com a model

                Com molts altres catalans, Gerard Piqué és poliglot. Domina, com a mínim, tres idiomes: el català, l’anglès i el castellà. Potser, fins i tot, se’l podria considerar trilingüe: amb la família –pares i germans— deu parlar català, amb la dona, fills i companys d’equip en castellà, i amb els coneguts de quan era a Manchester deu utilitzar l’anglès.
                Com molts altres catalans que dominen diverses llengües, per adreçar-se al món, per comunicar-se fora de l’àmbit més estrictament familiar, Gerard Piqué utilitza el castellà. Si mireu les seves piulades a Twitter, veureu que majoritàriament són en castellà, alguna (breu) en anglès i només les que s’adrecen a un abast més purament domèstic –i encara rarament— mereixen l’ús del català.


                Com molts altres catalans poliglots i famosos, Gerard Piqué sap que si utilitzés habitualment el català molts dels seus seguidors li girarien l’esquena (fins i tot a Catalunya) i les seves paraules tindrien menys repercussió; i sap que si utilitzés habitualment l’anglès l’entorn del seu equip, el catalaníssim FC Barcelona, ho veuria estrany. Per això, com és natural, a les xarxes socials, on és tan prolífic, s’expressa gairebé sempre en castellà.
                Com Gerard Piqué, molts altres catalanoparlants més o menys políglotes i gens famosos (però potser amb voluntat de ser-ne) també acostumen a utilitzar el castellà a les xarxes socials: piulen en castellà a Twitter, pengen comentaris a facebook en castellà, i en aquesta llengua de tradició imperial publiquen llargues parrafades existencials en blocs pretensiosos o etiqueten amb epígrafs cursis les fotos penjades a Instagram.
                És propi d’una llengua minoritzada que els seus parlants n’utilitzin una altra, més poderosa, per comunicar-se amb la resta de la humanitat. És el que Lluís Vicent Aracil anomenava, ja fa potser trenta anys, “llengua interposada o mediatitzada”. Per la seva part, Enric Larreula va encunyar, fa temps, en el seu llibre Dolor de llengua, el concepte de “patidor de llengua”, que defineix aquells que, sensibles a les agressions a la llengua que els és pròpia, senten dolor i neguit en constatar la situació de minorització que pateix, mentre la major part de la gent del seu entorn reaccionen amb total indiferència. Quan un d’aquests patidors veu que molts catalanoparlants es passen al castellà en identificar algú com a estranger (per color de la pell o dels cabells); quan constata que les masses catalanoparlants criden, per defecte, consignes en castellà (des del “Sí se puede!” al “Campeones, campeones!”); quan s’adona que molts catalanoparlants utilitzen, per defecte, el castellà a Internet... li vénen ganes de tirar el barret al foc i, per deixar de patir, demanar que al català li practiquin l’eutanàsia. I tots plegats viuríem més feliços!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de desembre de 2016)

dilluns, 12 de desembre del 2016

BULLYING

                La Lolita Bosch, escriptora inclassificable que fa uns anys va ser finalista de l’Amat-Piniella amb La família del meu pare (Empúries, 2008), és una dona vital i riallera, a qui resulta fàcil despertar l’empatia dels qui té al costat. La seva obra ha anat creixent amb un estil personal i vigorós. Veient-la, i escoltant-la, es fa difícil imaginar que, quan tenia entre catorze i disset anys, va patir la crueltat d’alguns dels seus companys de l’institut davant la indiferència de la majoria d’ells i la incomprensió dels propis docents. Un dia, per exemple, un company de classe (el més popular, a qui tothom reia les gràcies) va pujar a la tarima i li va regalar un enciam pansit el dia dels enamorats, davant de tota la classe i de la rialleta mal dissimulada del professor. De fet, a la Lolita Bosch li ha costat molt de parlar-ne. Ha trigat prop de trenta anys a decidir posar negre sobre blanc la seva experiència a través de La ràbia (Amsterdam, 2016), una novel·la escrita alhora amb el cap, el cor i les entranyes, que presenta el cru testimoni d’una víctima de bullying, un cop d’ull al costat més cruel de l’ésser humà, capaç de menystenir la diferència fins a la humiliació.


                Amb el seu estil directe, tallant, repetitiu i líric, Lolita Bosch confessa que no sent odi (“odiar és allunyar-se de tot”) sinó ràbia (“La ràbia és foc”, “la ràbia és una estranya forma d’esperança”) cap als qui van vexar-la sense pietat durant quatre anys. Parla de com se sentia humiliada, maltractada, menyspreada, sola. I –tot contrastant el propi testimoni amb el d’adolescents que pateixen assetjament escolar en l’actualitat, amb els quals ha mantingut diverses entrevistes— pinta un panorama força desolador, on queda força malparada la institució escolar, però també el paper que sovint juguen els pares dels maltractadors. Al capdavall, la pregunta que es fa l’autora no és per què li va passar a ella o als nois i noies amb qui parla... sinó “per què passa. A tots, a totes. Ara i fa 30 anys”.

                La ràbia és un bon llibre. Un llibre per pensar en els altres i en nosaltres mateixos. Un llibre que incita a dubtar de les bondats de la naturalesa humana i que, alhora, malgrat tot, convida a creure-hi.

(Article publicat al Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2016)

dimarts, 6 de desembre del 2016

Cròniques del salvatge oest

                Parlar de la pròpia obra és lleig. Sobretot si sembla que l’objectiu és fer-ne publicitat. El que no tinc clar és si de parlar d’un llibre en el qual un ha col·laborat amb una modesta narració se’n pot dir fer-se propaganda. El cas –i penseu-ne el que vulgueu!— és que em ve de gust aplaudir públicament l’aparició del recull Assassins de Ponent (Llibres del Delicte), que es va presentar el passat 24 de novembre al Cafè del Teatre.


                La idea va sortir de l’escriptora i blogaire literària Ramona Solé, que ha coordinat un volum que acull dotze narracions, escrites amb estils i tons molt diferents, però que tenen una sèrie de trets comuns: en totes hi ha –com a mínim— una mort violenta, hi apareixen escenaris lleidatans, estan escrites per autors vinculats a les comarques ponentines i –aquest no era un requisit, però ha sortit així— acaben d’una manera sorprenent.
El Miquel Àngel Estradé obre foc amb un relat criminal molt divertit on una jove i prometedora escriptora lleidatana és assassinada i la policia tem per la vida d’altres escriptors de la zona, especialment la dels qui signen els relats del recull que el lector té a les mans. El David Marín, amb un to força líric, presenta una història d’infidelitats i pors. La Montse Sanjuan mostra una sèrie de cartes que s’intercanvien els component d’un matrimoni separat per un fet que, per descomptat, no coneixerem fins al final. La Marta Esparza munta una trama sòrdida, on el misteri gira al voltant d’un joc de realitat simulada. L’Alexandra Cuadrat ressegueix una sagaç investigació policial sobre l’assassinat d’un jove a qui troben mort al lavabo de l’estació d’autobusos. L’Anna Saez construeix un personatge de carn i ossos que farà reflexionar el lector sobre la condició i la conducta humanes, és a dir, sobre si mateix i els propis límits. El Rafa Melero munta una història d’assassins a sou i vides creuades. El Ramon Usall recupera el detectiu Rafel Rovira i l’enfronta a un crim que mostra les clavegueres de la societat. El Carles Mentuy s’inventa un relat de morts i sectes secretes ambientat a Balaguer. El Francesc Pané recrea els detalls d’una investigació a partir d’un cadàver que apareix al Segre i d’un suïcidi a Barcelona. Un servidor fabula al voltant d’un cos que cau des del campanar de la Seu Vella. I la Ramona Solé planteja els conflictes interns d’un assassí en sèrie força metòdic.
Així, doncs, Assassins de Ponent presenta una galeria d’històries farcides de perversions, corrupció, investigacions, manicomis, sorpreses i crims –molts crims!— amb el rerefons d’escenaris com l’església de Sant Martí, l’hospital Arnau de Vilanova o l’estació de trens de Lleida. Una mostra més de la vitalitat de què gaudeix el gènere criminal arreu i, naturalment, també en el salvatge oest.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de desembre de 2016)