BULLYING

                La Lolita Bosch, escriptora inclassificable que fa uns anys va ser finalista de l’Amat-Piniella amb La família del meu pare (Empúries, 2008), és una dona vital i riallera, a qui resulta fàcil despertar l’empatia dels qui té al costat. La seva obra ha anat creixent amb un estil personal i vigorós. Veient-la, i escoltant-la, es fa difícil imaginar que, quan tenia entre catorze i disset anys, va patir la crueltat d’alguns dels seus companys de l’institut davant la indiferència de la majoria d’ells i la incomprensió dels propis docents. Un dia, per exemple, un company de classe (el més popular, a qui tothom reia les gràcies) va pujar a la tarima i li va regalar un enciam pansit el dia dels enamorats, davant de tota la classe i de la rialleta mal dissimulada del professor. De fet, a la Lolita Bosch li ha costat molt de parlar-ne. Ha trigat prop de trenta anys a decidir posar negre sobre blanc la seva experiència a través de La ràbia (Amsterdam, 2016), una novel·la escrita alhora amb el cap, el cor i les entranyes, que presenta el cru testimoni d’una víctima de bullying, un cop d’ull al costat més cruel de l’ésser humà, capaç de menystenir la diferència fins a la humiliació.

                Amb el seu estil directe, tallant, repetitiu i líric, Lolita Bosch confessa que no sent odi (“odiar és allunyar-se de tot”) sinó ràbia (“La ràbia és foc”, “la ràbia és una estranya forma d’esperança”) cap als qui van vexar-la sense pietat durant quatre anys. Parla de com se sentia humiliada, maltractada, menyspreada, sola. I –tot contrastant el propi testimoni amb el d’adolescents que pateixen assetjament escolar en l’actualitat, amb els quals ha mantingut diverses entrevistes— pinta un panorama força desolador, on queda força malparada la institució escolar, però també el paper que sovint juguen els pares dels maltractadors. Al capdavall, la pregunta que es fa l’autora no és per què li va passar a ella o als nois i noies amb qui parla... sinó “per què passa. A tots, a totes. Ara i fa 30 anys”.

                La ràbia és un bon llibre. Un llibre per pensar en els altres i en nosaltres mateixos. Un llibre que incita a dubtar de les bondats de la naturalesa humana i que, alhora, malgrat tot, convida a creure-hi.

(Article publicat al Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2016)