dimarts, 17 de novembre de 2020

90 anys de lucidesa

                Darrerament ens ha tocat lamentar la desaparició de dos dels homes de lletres més actius i brillants de Manresa, Josep Maria Aloy i Lluís Calderer. Aquest cop, en canvi, m’agradaria celebrar una triple (sí, triple!) circumstància agradable lligada a l’escriptor, historiador i periodista Josep Tomàs Cabot, el més gran de tots els lletraferits manresans i el que potser aguanta amb el cap més clar. En primer lloc, vull congratular-me per la lucidesa intel·lectual amb què acaba d’arribar als noranta anys: a finals d’agost, en una trobada entranyable, va reunir alguns amics del ram literari (entre els quals tinc la sort de comptar-me) i va bufar les espelmes. En segon lloc, em plau remarcar l’encert que la delegació del Col·legi de Periodistes de la Catalunya Central li hagi concedit el Premi d’Honor, com a reconeixement a una vida dedicada a les lletres. I, finalment, és una satisfacció recordar la publicació imminent del darrer volum de la seva Obra Narrativa Catalana Completa, que l’editorial l’Albí (amb l’irreductible Jaume Huch al capdavant) és a punt de completar.



Formar part de la xarxa que envolta la creació literària, o de l’univers intel·lectual en general, té la gran virtut, un cop traspassada la primera i abrandada joventut en què cal acarnissar-se contra allò que han fet els que t’han precedit, d’esborrar diferències d’edat. Per això, de la mateixa manera que en el camp de les lletres et consideren jove fins a la quarantena (quan els esportistes ja es retiren), és fàcil anar conreant l’amistat de persones amb qui et portes una bona colla d’anys i que, per edat, tant podrien ser els teus pares com els teus fills o, si voleu, germans grans o petits. Per això, doncs, em considero afortunat d’haver pogut compartir amistat amb Calderer i Aloy, i visitar o rebre trucades i whatsapps amistosos de Josep Tomàs Cabot, una de les veus narratives més interessants de les darreres dècades i persona d’una enorme qualitat humana i intel·lectual que, cada cop que parla, imparteix una lliçó d’història, de literatura o de vida. I que per molts anys pugui continuar fent-ho!

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2020)

dissabte, 7 de novembre de 2020

La fi de Malpui

                Amb L’any que va caure la roca (Proa, 2020), Pep Coll acaba d’enterrar, sota la immensa esllavissada de pedres (que, de fet, procedeixen del feixanc on ja va viure el bon salvatge protagonista d’una de les seves novel·les més celebrades: El salvatge dels Pirineus), el poble mític de Malpui, alter ego de Pessonada que també trobàvem a El secret de la Moixernera, La mula vella o Dos taüts negres i dos dos de blancs. El gener de 1975, uns mesos abans de la mort del dictador, els set xicots joves que queden al poble (els germans i les germanes estudien o viuen fora i ja no hi són), condemnats a seguir la tradició de quedar-se a casa per tenir cura de la terra, del bestiar i dels vells per la seva condició d’hereus (“la desgràcia venia d’haver heretat dels vells un munt de béns inútils. Pitjor que ser uns desheretats”), passen la nit de dissabte a la discoteca Yellou, a Tremp. Quan tornen, però, es troben que Malpui ha desaparegut sota una immensa roca i els seus pares, padrins i germans petits han quedat sepultats. I aquí, mentre passaran el dol a l’hotel Muntanya de la Pobla, començarà l’aventura de reconstruir un poble nou (Vilanova de Malpui), en una excel·lent al·legoria, en versió rural, de la transició espanyola, plena d’esquerdes. I és que les gairebé 600 pàgines de L’any que va caure la roca ofereixen diversos nivells de lectura i estan carregades d’episodis que, més enllà de l’anècdota, conviden a la reflexió.



Els set orfes de Malpui (que en la narració s’expressen a través d’una interessant i efectiva primera persona del plural) es veuen obligats a reconstruir el poble i, desapareguts els vells, tenen l’oportunitat de fer-ho en llibertat. En un moment determinat, passat el gran carnaval mediàtic que s’organitza arran de la tragèdia, han de decidir el nom del poble nou i es plantegen anomenar-lo Yellow Submarine, en homenatge a la discoteca que els ha salvat la vida. Esperonats per un professor de l’Escola Agrària (reminiscència de les pretensions progressistes del tardofranquisme), els hereus de les famílies que en una altra època havien estat rivals (del Guillot, de Perutxo o de Tabola per una banda, i del Poblador, del Xollat o de la Roieta per l’altra), munten una societat cooperativa, arrenquen les oliveres, ajunten les terres, mantenen un ramat de corders (amb l’ajuda de la gossa Vamaria, en el nom de la qual fan un homenatge a la coneguda cançó dels Fórmula V) i es reparteixen els migrats beneficis mentre s’adonen que l’única activitat econòmica rendible al Pirineu és el turisme. El passat, el present i el futur del paisatge humà del Pirineu conflueixen a L’any que va caure la roca, un extraordinari testament del mite literari de Malpui, al qual Pep Coll, a partir d’ara, ja només podrà tornar, si hi torna, en el passat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de novembre de 2020)