dissabte, 31 de març del 2012

Trenta-dues maneres d'estimar (Toni Mata parla del llibre "De tot cor")


Edicions de l'Albí publicarà el dia de Sant Jordi un recull de narracions, coordinat per Llorenç Capdevila i Jordi Estrada, que aplega relats inèdits d'una trentena d'escriptors de les comarques del Bages, el Berguedà, l'Anoia i el Solsonès.


Trenta-dos escriptors de la Catalunya central signen el llibre de relats De tot cor, un volum que publicarà el segell Edicions de l'Albí amb l'amor com a tema col·lectiu. Trenta-dues narracions inèdites que aplega el bo i millor de la literatura de les comarques del Bages, Berguedà, Anoia i Solsonès, sense pràcticament excepcions de pes.
De tot cor és una mirada polièdrica a la qüestió amorosa que s'erigeix cada any en un dels leit motiv de Sant Jordi. La idea va néixer a iniciativa de Jordi Estrada i Llorenç Capdevila, i va començar a prendre cos després de parlar-ne amb els seus companys de la junta d'Òmnium Cultural del Bages. "Després del Sant Jordi de l'any passat", explica Capdevila, "vam adonar-nos que s'havien realitzat diferents activitats amb escriptors de les comarques centrals i que, gràcies a això, havíem anat confegint una base de dades interessant". Recitals poètics i la jam session auspiciada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, celebrada al teatre Kursaal, havien posat en contacte autors de diverses procedències, essent aquestes trobades el germen de la voluntat "d'anar una mica més enllà".
La complicitat de l'editor Jaume Huch, al capdavant del segell berguedà Edicions de l'Albí des de fa més d'un quart de segle, va ser capital per donar l'empenta necessària al projecte. "Pensàvem que amb una quinzena d'autors ja faríem, però la nostra sorpresa va ser superar la trentena", afirma Capdevila. "Hi ha alguna absència, com la de l'igualadí Antoni Dalmau, que es va apuntar al projecte però després va haver de deixar-ho per falta de temps", segons conta un dels dos coordinadors.
Llorenç Capdevila afegeix que "tothom hi col·labora desinteressadament, ningú no cobra un euro", però no obstant això, "vam rebre molt entusiasme per part dels escriptors". Entre els participants hi ha narradors i poetes, tot i que una de les condicions de la proposta era crear una prosa. "Potser l'any vinent, si ens hi tornem a engrescar, farem textos poètics", apunta Capdevila.
Els trenta-dos protagonistes del llibre van ser convidats a fer un relat "amb plena llibertat creativa", tan sols limitada per la temàtica i l'extensió. Segons Capdevila, així mateix un dels autors de la convocatòria, "vam dir a la gent que s'havia de parlar de l'amor utilitzant la figura del cor en el doble sentit metafòric i geogràfic, ja que el territori on s'ha parit la idea és conegut com el cor de Catalunya.
El resultat de la trentena de col·laboracions són relats breus d'entre una pàgina, com en el cas de l'aportació realitzada per l'escriptor berguedà Jordi Cussà, i deu. "Hi ha qui escriu sobre l'amor, d'altres sobre el desamor, també sobre les relacions entre pares i fills... Ha sortit un compendi extens del que significa l'amor". Entre els protagonistes de les històries narrades hi ha dos amants que viuen de forma intensa i desesperada els darrers dies de la República, una àvia de Montmajor boja d'amor, una parella que s'estima i s'avorreix, prostitutes, metges i altres individus que formen una cartografia vivencial que atorga al llibre una forta càrrega dramàtica. De tot cor, a més, inclou el valor afegit d'un pròleg escrit per la igualadina Lloll Bertran, una de les actrius més reconegudes de la comèdia catalana, i del poeta calafí Celdoni Fonoll.

Un catàleg heterogeni
El llibre es presentarà a Sant Jordi avalat per la categoria dels seus autors, alguns d'ells premiats en certàmens i aplaudits tant per la crítica com pel públic. Jordi Cussà, Josep Tomàs Cabot, Joan Pinyol, Jaume Huch, Pep Molist, Llorenç Capdevila, Manuel Quinto, Màrius Moneo, Lluís Calderer i Teresa Roig són escriptors amb una prolífica trajectòria, i formen part de l'índex al costat d'altres autors que s'han prodigat menys en quantitat però no en qualitat. En la relació hi ha estudiosos de la literatura catalana i creadors molt personals com Abraham Mohino; una jove poeta del nivell de Sònia Moya; el polifacètic escriptor i músic -ha col·laborat amb com a clarinetista amb Ivette Nadal- Tomàs Arias; Pilar Duocastella, que ha vist com les seves dues obres principals han tingut versions teatrals; el blocaire i premiat escriptor Pep Elias; la biòloga Teresa Franquesa, que treballa al departament de Medi Ambient de l'Ajuntament de Barcelona; els prometedors Cesc Martínez, Jordi Santasusagna i Zulima Martínez; el guionista Joan Jordi Miralles; l'advocat Daniel Peñarroja; i l'assagista Josep Maria Solà. Sense oblidar Jordi Estrada, un dels impulsors del projecte i guanyador de la darrera edició del Premi Joaquim Amat-Piniella de literatura.
Per assegurar el bon nivell del producte, els organitzadors van convocar escriptors amb obra publicada i un bagatge reconegut en el món literari. D'aquesta manera, el catàleg contempla diverses generacions d'autors, des de veterans de llarg recorregut com Tomàs Cabot, premi Bages de Cultura l'any 2006, i joves nascuts a la dècada dels 80, com Sònia Moya, la benjamina del grup. A més, hi ha tant narradors nascuts i residents a la Catalunya central com altres que han emigrat en un sentit o altre. És el cas, per exemple, de la barcelonina Marila Pons, que viu a Aguilar de Segarra, de Llorenç Capdevila, fill de les Terres de Ponent (Alpicat, Segrià), i Daniel Peñarroja, manresà d'adopció i barceloní d'origen.
El llibre De tot cor, segons els organitzadors, pretén generar complicitats en el territori però, alhora, ser una oferta atractiva per a la resta de catalans, que el dia de Sant Jordi realitzen la compra més important de l'any en aquest sector. El tema és un al·licient per intentar captar lectors d'arreu del país. El Gremi de Llibreters de Catalunya i el diari Regió7 s'han sumat al projecte al costat d'Òmnium Cultural i Edicions de l'Albí.
La presentació en societat del volum tindrà lloc el dia 13 de març a les vuit del vespre a la Llibreria Petit Parcir de Manresa punt de trobada habitual d'aquest tipus d'actes. La presència d'un bon grapat dels autors dotarà la convocatòria d'un atractiu especial. Així mateix, el gruix d'aquests escriptors serà present el mateix dia de Sant Jordi, el proper dilluns 23 d'abril, en la parada que Òmnium Cultural instal·larà, com cada any en aquesta data, al passeig Pere III de la capital bagenca, i signaran exemplars del recull en horari de 5 de la tarda a 8 del vespre. Les persones interessades en adquirir-lo podran trobar-lo a les llibreries i punts de venda principals de les poblacions de la Catalunya central.

(Reportatge de Toni Mata i Riu, aparegut a Regió7, el dia 31 de març de 2012)

dilluns, 26 de març del 2012

A fer punyetes!


TEXT DE LA CONTRACOBERTA

Tot comença quan uns encaputxats entren, de nit, a l’institut de Vilanova del Tossal i ho destrossen tot. L’endemà, s’han de suspendre les classes i tothom es demana qui deuen ser els autors dels desperfectes.
L’Eduard, el protagonista d’aquesta novel·la, no sap què fer. Li agrada estar amb els seus amics de sempre al Lokal, on es troben habitualment. Allà xerren, beuen i escolten música. Però darrerament també l’atrau una altra mena de diversió, la que li ofereix la colla de l’Albert i el Kevin, als quals agrada viure al límit amb les drogues, la violència i l’alcohol. L’Eduard se sent arrossegat per tot de dubtes que el porten a debatre’s entre continuar estudiant o enviar-ho tot a fer punyetes.

dimecres, 21 de març del 2012

Teresa Pàmies, memòria d'una generació


Teresa Pàmies va morir dimarts de la setmana passada, A Granada, als 92 anys. El ressò mediàtic del seu traspàs mostra com el país, de vegades, sap estar a l’alçada de les personalitats de talla intel·lectual i literària encara que això passi, sobretot, quan desapareixen. En aquest cas, tanmateix, cal dir que en vida Teresa Pàmies havia recollit nombrosos i importants reconeixements, com ara la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona.
            Nascuda a Balaguer el 1919, de ben jove va començar la seva militància política com a dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i com a fundadora, durant la Guerra Civil, de l’Aliança Nacional de la Dona Jove. Una de les imatges més conegudes d’aquella època és la d’una noia joveníssima, amb un enorme micròfon al davant, que s’adreça amb fermesa a una multitud. La guerra i l’exili (Cuba, Txecoslovàquia, França) la van mantenir allunyada del seu país durant més de trenta anys, i no va publicar el seu primer llibre (Testament a Praga, escrit conjuntament amb el seu pare, el dirigent marxista Tomàs Pàmies) fins al 1971. A partir de llavors, però, la seva veu va convertir-se, a través d’una obra eminentment autobiogràfica, en una valuosa portaveu dels qui van perdre la guerra, important pel valor testimonial dels seus textos, però també per la qualitat literària de les seves obres. Autora de novel·les, dietaris i reportatges, Teresa Pàmies és al darrere de títols com Va ploure tot el dia, Quan érem capitans, Memòria dels morts o Allí em trobareu. Per una part del gran públic va fer-se també coneguda i entranyable amb els seus comentaris de boleros als matins de Catalunya Ràdio, o gràcies als articles periòdics a l’Avui, on va col·laborar des dels inicis del rotatiu, el 1976, fins l’any 2009, en què va abandonar la vida pública.
            Vídua del dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo, i amb una vida marcada per la guerra, l’exili i la clandestinitat, que la van convertir en una lluitadora incansable, Teresa Pàmies va mantenir la militància feminista i comunista fins al darrer moment. Un pot sentir-se més o menys proper als seus principis ideològics, o bé pot estar-ne del tot allunyat, però no es pot negar a Teresa Pàmies un alt grau de compromís en allò que creia. Era una dona conseqüent. Lluny d’aquell progressisme que es desviu per un cotxe oficial, un vol en primera classe, un vestit de marca i taula reservada en un restaurant amb estrelles Michelin, Teresa Pàmies mirava de ser un exemple de frugalitat, modèstia i afabilitat. Diuen que un cop que va venir a Manresa, convidada per Òmnium Cultural, va fer el viatge des de Barcelona en transport públic, més concretament en tren, i va refusar la invitació dels amfitrions a sopar: portava un entrepà de casa.
            Amb Teresa Pàmies (que en el seu últim article a l’Avui es definia com a “balaguerina, periodista i militant revolucionària”) se’n va, a més, un altre dels cada vegada més escassos representants d’aquella generació que va perdre la guerra, d’aquells que tant ens han ajudat a lluitar contra l’oblit; a conservar, fins ara, la memòria.

dilluns, 19 de març del 2012

Steampunk nostrat


            El futurisme retro està de moda. És potser la versió més sofisticada del friquisme i és conegut amb el nom d’steampunk. Consisteix a barrejar l’estètica de l’època victoriana, o del salvatge oest, amb la fantasia i la ciència-ficció. El cinema, com en tantes altres modes, n’ha estat el principal impulsor, amb pel·lícules com les darreres adaptacions de Sherlock Holmes o Els tres mosqueters, on les lluites amb espases es barregen amb vaixells voladors i armes de foc impossibles. Es tracta d’imaginar-se una època passada on molts dels avenços tecnologics que han canviat el món hi tenen cabuda, on les realitats imaginades per Jules Verne o H.G Wells s’han materialitzat, o, dit d’una altra manera: es tracta d’imaginar-se com seria el passat si el futur s’hagués avançat. Darrerament, l’estètica steampunk (terme creat per l’escriptor K.W. Jeter a finals dels anys 80, a la revista de ciència-ficció i fantasia Locus) ha arribat al carrer també a casa nostra: gorres i ulleres d’aviador, màquines de vapor, barrets i botes de cowboy, armilles llampants... Tot i que, com tantes altres modes, l’steampunk ve dels EUA, a Barcelona hi ha botigues especialitzades i els aficionats fan trobades i preparen convencions.


            Era gairebé inevitable, doncs, que una novel·la que barreja agosaradament tants gèneres com Crim de sang (el darrer premi Sant Jordi, obra de Sebastià Alzamora) no acabés mostrant –deliberadament o sense voler-ho— unes pinzellades de retrofuturisme. A Crim de sang s’entrellacen el thriller i la novel·la històrica amb el terror gòtic i la ciència-ficció. És una novel·la transgressora, que desafia puntualment el rigor històric, sense menystenir la versemblança, i retrata la maldat humana. Entre els personatges hi ha una colla de germans maristes, que es preparen per fugir a França; un grup d’incontrolats anarquistes que negocien la fugida amb els religiosos; unes monges caputxines amagades, juntament amb el bisbe de Barcelona, que sobreviuen gràcies a l’interès del germà de la mare superiora que, en plena orgia revolucionària, vol treure rendiment de la fugida dels maristes; un comissari escèptic, amb un passat familiar tèrbol, que investiga un doble crim molt sanguinari i es veu embolicat en una trama que el supera. Fins aquí, res que s’aparti del que podria ser un thriller ambientat a la Guerra Civil, però també hi ha un vampir assedegat, que surt del seu amagatall mentre cauen les bombes sobre Barcelona; i l’aportació més steampunk de la novel·la: un metge que sembla sortit d’una novel·la gòtica, un home que duu a terme experiments secrets que desafien l’ambició humana: la creació d’un autòmat (una mena de Gòlem-Frankenstein-ciborg) en forma de cavall negre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de març de 2012)

dimecres, 14 de març del 2012

Estrada i Amat-Piniella




Tots dos van néixer a Manresa.
Joaquim Amat-Piniella va haver d’abandonar el país i la ciutat als vint-i-sis anys quan, després de la guerra civil, es va exiliar. Per unes circumstàncies o unes altres (el seu ja conegut pas de quatre anys per l’horror de Mauthausen, però també un desterrament forçat per part de les autoritats franquistes, per culpa de les quals es va veure obligat a establir-se primer a Andorra i més endavant a Barcelona), no va poder tornar mai més a viure a la ciutat que l’havia vist créixer. Quan va esclatar el conflicte bèl·lic, Amat-Piniella era –tot i la seva jovenesa— un dels activistes polítics i culturals més inquiets de la capital bagenca: havia publicat el seu primer llibre (Ombres al calidoscopi), col·laborava en publicacions locals com El Pla de Bages, El Dia o Ara, havia estat secretari personal de l’alcalde republicà Selves i Carner, i es relacionava amb altres escriptors i intel·lectuals manresans de l’època, com el malaguanyat Josep Maria Planes.


Jordi Estrada ha viscut sempre al Bages i és un puntal imprescindible en la vida cultural manresana: va presidir Òmnium Bages, de la junta del qual encara forma part; fa de redactor del Pou de la gallina, on coordina la secció de cultura i signa reportatges de primera línia; columnista setmanal –i mordaç— a Regió7; i forma part de la majoria d’iniciatives de caire literari que es produeixen a la ciutat.
A banda de la seva manresanitat gairebé militant, Amat-Piniella i Jordi Estrada comparteixen altres característiques: una ironia intel·ligent que dota els seus textos i les seves personalitats d’un valor afegit, una llunyana semblaça física (potser condicionada per les ulleres) i un profund interès pel país, per la cultura en general i per la llengua i la literatura catalanes en particular.
A partir d’ara hi ha, a més, un altre vincle entre aquests dos manresans: el passat 22 de febrer, Jordi Estrada va obtenir el premi literari Joaquim Amat-Piniella per la seva obra Rius paral·lels (l’Albí, 2010), una ficció lírica al voltant dels últims dies de la vida del poeta Màrius Torres al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, l’any 1941. És la primera vegada que coincideix l’origen del guanyador amb el de l’escriptor que dóna nom a un guardó que pretèn reconéixer la millor obra narrativa de temàtica social i contemporània publicada en català la temporada anterior. I cal dir que Rius paral·les és una peça literària potent i perdurable, a l’altura del premi que li acaben d’atorgar.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de març de 2012)

diumenge, 11 de març del 2012

LA RIBERA DESERTA, DE JOAQUIM AMAT-PINIELLA: UNA NIT, TRES PERSONATGES


            El fet que la novel·la K.L.Reich hagi figurat com a lectura preceptiva a batxillerat durant alguns anys, ha fet que el seu autor, Joaquim Amat-Piniella, de qui la majoria de lectors no havia sentit a parlar mai (perquè durant moltes dècades poca cosa se’n podia trobar a les llibreries), s’hagi convertit, avui dia, en un nom prou conegut de la literatura catalana de postguerra. Tret d’aquesta novel·la, però, segurament són ben pocs els qui han llegit alguna altra cosa d’aquest autor manresà. Si exceptuem K.L.Reich, Amat-Piniella continua sent, doncs, un desconegut entre els lectors catalans.
            Si bé és cert que K.L.Reich és una novel·la molt potent, i que, a més, és també un testimoni escruixidor i de primera mà sobre la vida en un camp de concentració nazi (una de les mostres més importants del que es coneix com a literatura concentracionària), Amat-Piniella va escriure altres novel·les molt interessants i que, potser amb l’excusa del centenari del seu naixement, l’any 2013, valdria la pena de recuperar i donar a conèixer. Ara mateix, l’única obra narrativa d’Amat-Piniella que podem trobar a les llibreries, a part de K.L.Reich, és Roda de solitaris, un text sobre el rostre més cruel de la guerra (de qualsevol guerra), que l’editorial Ensiola va tenir l’encert de publicar fa un parell d’anys.
            La darrera novel·la que Amat-Piniella va publicar, i que he tingut la sort de llegir darrerament, és La rivera deserta (Alfaguara, 1966), on l’autor amplia la seva galeria de “personatges fracassats, fatalistes i incapaços de comunicar-se amb els altres” (en paraules de Glòria Casals). Des del principi, en què un home de negocis recull una dona en plena nit (“una nit cantelluda, seca, àrida; la nit del revoltat sense ideals”), a la carretera, enmig del no res, l’autor ens submergeix en un ambient angoixant i tens. L’estil, de frase seca i tallant, és decisiu a l’hora de construir aquesta sensació d’ofec i solitud. Un botó de mostra: “El conductor disminueix la velocitat del cotxe i es prepara a passar un camió que ocupa la meitat de la carretera. Fa amb la clàxon tres o quatre tocs llargs. Per uns moments el cotxe s’omple de l’espetegar metàl·lic, regular i sec del tub d’escapada. La mola del transport es resisteix a ser vençuda en la cursa, cosa d’uns segons, i quan cedeix, sembla haver-se quedat desinflada en la nit”.

A La rivera deserta s’alternen tres històries simultànies i interrelacionades. Tot succeeix en unes poques hores, durant una sola nit. La història central és la que té Mònica com a protagonista, narrada en tercera persona des del seu punt de vista. És el personatge més interessant: enigmàtica, egoista, turmentada. Una dona a la recerca d’un home que mai no la satisfà, d’una infidelitat que no acaba de consumar. Ha viscut quinze anys casada i mai no ha deixat de sentir-se sola. Quan comença la novel·la, Mònica és recollida per un home que va cap a Madrid. Aviat sabem que acaba d’abandonar un marit frígid i un amant amb qui volia fugir i a qui ha hagut de deixar, amb una úlcera força greu, en una habitació d’hotel. La relació amb l’home que l’ha recollit (tant egoista com el marit, com l’amant, o com ella mateixa) es converteix en un estira i arronsa entre la seducció i el rebuig. L’altra és la història de Martí, l’amant de Mònica, narrada en primera persona, en forma de monòleg interior. Martí espera, agonitzant a causa d’una úlcera terrible, en una habitació d’hotel, l’arribada de l’ambulància i de la seva esposa fidel, Laura (“Dormir i morir es confonen en la meva son”). I en tercer lloc assistim a la història de Rossend, el marit enganyat (per la dona i per l’amic i soci), que s’emborratxa en un bar de mala mort (“la seva revolta personal desemboca aquí: beure, beure...”). També havia tingut una amant, Andrea. Abandonat i arruïnat, ho explica tot a un company de borratxera, amb qui visiten un bordell fins que rtorna a la casa solitària on hi ha l’habitació de Mònica.
Mònica, Martí i Rossend són, en el fons, tres nàufrags que han anat a parar, per separat, a la ribera deserta de l’angoixa, la frustració i la solitud.
Valdria la pena veure reeditada aquesta novel·la de Joaquim Amat-Piniella, com també les altres obres introbables de l’autor: El casino dels senyors i La pau a casa, que durant aquest any i el 2013 l’editorial Ensiola sembla ser que té intenció de reeditar.

dijous, 8 de març del 2012

Programa En singular, al Canal Taronja

Si algú em vol sentir parlar una mica sobre algunes de les meves novel·les i sobre la meva experiència com a escriptor, pot clicar el següent enllaç:

Entrevista a Llorenç Capdevila

dimarts, 6 de març del 2012

Plural i espanyola


            Les dues èpoques en què el Partit Popular ha obtingut millors resultats a Catalunya ho ha fet amb el lideratge de persones amb un ego especialment pujat. La primera vegada va ser amb un dels actuals vicepresidents del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras (Aleix, quan li convé), un home que sovint ha defensat un pacte d’Estat entre el PP i el PSOE, o fins i tot una reforma constitucional, per minimitzar l’amenaça separatista; un practicant habitual del discurs apocalíptic sobre la disgregació de la gran pàtria espanyola (“esa tremenda mole que se alza en el paisaje de la Historia”) a mans dels perniciosos nacionalismes perifèrics; i un ideòleg que darrerament, arran de la publicació del llibre Ahora, cambio de rumbo: agenda urgente para recomponer España (Planeta, 2011), s’ha posicionat a favor de la desaparició de les autonomies (amb un especial interès per la desaparició de competències en les que gosen autodefinir-se com a nacionalitats històriques). Amb Vidal-Quadras, el PP va aconseguir, en les eleccions de 1995, 17 dels 135 escons al Parlament de Catalunya, i una fita històrica de 410.000 vots.
            Amb una imatge formalment força allunyada de Vidal-Quadras, Alícia Sánchez-Camacho està protagonitzant el segon moment de glòria del PP català. Va superar totes les espectatives (18 escons, i 387.000 paperetes), en les darreres eleccions, amb uns resultats gens menyspreables que, tanmateix, no van més enllà del 12,37% dels vots, ni passen de situar el PPC com a tercera força a Catalunya (bastant lluny, per cert, de les altres dues). El cas, però, és que la senyora Camacho, cal suposar que esperonada davant la feblesa d’un gabinet governamental que ha de fer els equilibris propis de qualsevol govern en majoria simple, ha decidit, amb una hiperactivitat desmesurada, no deixar passar l’oportunitat de fer-se totes les fotos possibles, exercir d’aliada imprescindible i actuar com si es tractés de la dona més poderosa del país. I així ho va dir ben clar en el congrés nacional del seu partit el passat 17 de febrer a Sevilla, on va proclamar que el PP és clau per frenar les possibles derives independentistes de l’entorn de Mas i va presumir d’haver intervingut en les decisions més importants preses pel govern de la Generalitat. Va dir també, enmig de l’eufòria congressual d’un partit al qual darrerament totes li ponen, que (oh, misteriosa paradoxa!) vol una Catalunya “plural y española”.
            Alícia Sánchez-Camacho va accelerada. Actua com si hagués guanyat les eleccions, quan el seu sostre no deu anar gaire més enllà del 15% de l’electorat català. Podria, fins i tot, saltar-se el límit de velocitat i endur-se la castanya pròpia dels qui es creuen més importants del que, en realitat, són... i no serà pas aquest articulista qui ho lamenti.


(Article publicat al suplement Lectura del diari Segre, el dia 4 de març de 2012)

diumenge, 4 de març del 2012

CRIM DE SANG I EL COSTAT FOSC


Barcelona, primers mesos de la Guerra Civil. Una colla de maristes es preparen per fugir esquivant els escamots d’incontrolats que tenen al seu càrrec l’ordre públic. Un grup de caputxines estan amagades –juntament amb el bisbe de Barcelona— al convent de Sarrià, on sobreviuen gràcies al sinistre interès del germà de la mare superiora, Manuel Escorza, un baldat de cos i de ment, que és també un dels principals braços executors de la FAI i que, en plena orgia revolucionària, vol treure rendiment de la comunitat religiosa. El comissari Muñoz, un escèptic amb un passat familiar tèrbol, investiga un doble crim sanguinari i es veu embolicat en una trama que el supera. Un jutge i un metge, que semblen sortits d’una novel·la gòtica, duen a terme experiments secrets que desafien l’ambició humana. I, entremig, un vampir assedegat, que surt del seu amagatall mentre cauen les bombes sobre Barcelona.
            Amb aquests ingredients, Sebastià Alzamora basteix, a Crim de sang (novel·la guanyadora del darrer premi Sant Jordi, que presentarem el dia 14 de març a la llibreria Petit Parcir, de Manresa), una trama insòlita, que barreja gèneres tan diversos com la recreació d’episodis històrics, el terror gòtic, la fantasia, la ciència-ficció, el thriller, el simbolisme o, fins i tot, l’assaig filosòfic. Com si fos una barreja de Dràcula, Frankenstein i El somni de Farringdon Road, Crim de sang passeja el lector per escenaris tan diversos com el bar Tostadero, on un grup de religiosos negocien el pagament d’un suculent rescat amb una colla d’anarquistes perquè els deixin fugir cap a França; un convent de monges de clausura; els carrers bombardejats de Barcelona; o un amagatall secret on s’està creant un autòmat a partir de bocins de cadàver. I tot plegat tenyit de sang, molta sang, un riu vermell que recorre la novel·la de cap a cap, fins al bany final, on es barreja un dels episodis reals més ignominiosos de la guerra amb la ficció més delirant i simbòlica. Amb tot plegat, Alzamora ens presenta una novel·la transgressora, de ritme intens i descripcions expressionistes, amb pinzellades d’això que ara es coneix com a Steampunk (o futurisme retro), on cita amb seguretat els Evangelis i desafia deliberadament el rigor històric, per centrar-se en l’objectiu literari de retratar la maldat, la por, el fanatisme; de mostrar la lluita desequilibrada entre un Bé difícil de trobar i un Mal gairebé omnipresent, en un lloc determinat (“poques ciutats devia haver-hi en aquell moment al món on matar fos tan confortable com a Barcelona”), i en un moment concret (“l’únic efecte positiu de la guerra és que fa emergir a la superfície tot allò que circula d’amagat pel subsòl”).
            Crim de sang exhibeix diferents nivells de monstruositat: des del vampir (de qui acabarem descobrint la sorprenent identitat), passant per l’autòmat (un Gòlem en forma de cavall fantasmagòric), fins a la més horrorosa de totes: la monstruositat humana. Crim de sang és una novel·la plena de frases inquietants com “Els monstres no hi som però existim, intervenim en el món, discorrem entre els homes, ens produïm a través seu. Dins seu”, o bé, “La pietat és la forma en què es manifesta la cortesia de l’assassí”. Una novel·la, en fi, sobre el costat obscur de la naturalesa humana.


(Article publicat a Regió7, el dia 3 de març de 2012)