Plural i espanyola

            Les dues èpoques en què el Partit Popular ha obtingut millors resultats a Catalunya ho ha fet amb el lideratge de persones amb un ego especialment pujat. La primera vegada va ser amb un dels actuals vicepresidents del Parlament Europeu, Alejo Vidal-Quadras (Aleix, quan li convé), un home que sovint ha defensat un pacte d’Estat entre el PP i el PSOE, o fins i tot una reforma constitucional, per minimitzar l’amenaça separatista; un practicant habitual del discurs apocalíptic sobre la disgregació de la gran pàtria espanyola (“esa tremenda mole que se alza en el paisaje de la Historia”) a mans dels perniciosos nacionalismes perifèrics; i un ideòleg que darrerament, arran de la publicació del llibre Ahora, cambio de rumbo: agenda urgente para recomponer España (Planeta, 2011), s’ha posicionat a favor de la desaparició de les autonomies (amb un especial interès per la desaparició de competències en les que gosen autodefinir-se com a nacionalitats històriques). Amb Vidal-Quadras, el PP va aconseguir, en les eleccions de 1995, 17 dels 135 escons al Parlament de Catalunya, i una fita històrica de 410.000 vots.

            Amb una imatge formalment força allunyada de Vidal-Quadras, Alícia Sánchez-Camacho està protagonitzant el segon moment de glòria del PP català. Va superar totes les espectatives (18 escons, i 387.000 paperetes), en les darreres eleccions, amb uns resultats gens menyspreables que, tanmateix, no van més enllà del 12,37% dels vots, ni passen de situar el PPC com a tercera força a Catalunya (bastant lluny, per cert, de les altres dues). El cas, però, és que la senyora Camacho, cal suposar que esperonada davant la feblesa d’un gabinet governamental que ha de fer els equilibris propis de qualsevol govern en majoria simple, ha decidit, amb una hiperactivitat desmesurada, no deixar passar l’oportunitat de fer-se totes les fotos possibles, exercir d’aliada imprescindible i actuar com si es tractés de la dona més poderosa del país. I així ho va dir ben clar en el congrés nacional del seu partit el passat 17 de febrer a Sevilla, on va proclamar que el PP és clau per frenar les possibles derives independentistes de l’entorn de Mas i va presumir d’haver intervingut en les decisions més importants preses pel govern de la Generalitat. Va dir també, enmig de l’eufòria congressual d’un partit al qual darrerament totes li ponen, que (oh, misteriosa paradoxa!) vol una Catalunya “plural y española”.

            Alícia Sánchez-Camacho va accelerada. Actua com si hagués guanyat les eleccions, quan el seu sostre no deu anar gaire més enllà del 15% de l’electorat català. Podria, fins i tot, saltar-se el límit de velocitat i endur-se la castanya pròpia dels qui es creuen més importants del que, en realitat, són... i no serà pas aquest articulista qui ho lamenti.


(Article publicat al suplement Lectura del diari Segre, el dia 4 de març de 2012)