diumenge, 11 de març de 2012

LA RIBERA DESERTA, DE JOAQUIM AMAT-PINIELLA: UNA NIT, TRES PERSONATGES


            El fet que la novel·la K.L.Reich hagi figurat com a lectura preceptiva a batxillerat durant alguns anys, ha fet que el seu autor, Joaquim Amat-Piniella, de qui la majoria de lectors no havia sentit a parlar mai (perquè durant moltes dècades poca cosa se’n podia trobar a les llibreries), s’hagi convertit, avui dia, en un nom prou conegut de la literatura catalana de postguerra. Tret d’aquesta novel·la, però, segurament són ben pocs els qui han llegit alguna altra cosa d’aquest autor manresà. Si exceptuem K.L.Reich, Amat-Piniella continua sent, doncs, un desconegut entre els lectors catalans.
            Si bé és cert que K.L.Reich és una novel·la molt potent, i que, a més, és també un testimoni escruixidor i de primera mà sobre la vida en un camp de concentració nazi (una de les mostres més importants del que es coneix com a literatura concentracionària), Amat-Piniella va escriure altres novel·les molt interessants i que, potser amb l’excusa del centenari del seu naixement, l’any 2013, valdria la pena de recuperar i donar a conèixer. Ara mateix, l’única obra narrativa d’Amat-Piniella que podem trobar a les llibreries, a part de K.L.Reich, és Roda de solitaris, un text sobre el rostre més cruel de la guerra (de qualsevol guerra), que l’editorial Ensiola va tenir l’encert de publicar fa un parell d’anys.
            La darrera novel·la que Amat-Piniella va publicar, i que he tingut la sort de llegir darrerament, és La rivera deserta (Alfaguara, 1966), on l’autor amplia la seva galeria de “personatges fracassats, fatalistes i incapaços de comunicar-se amb els altres” (en paraules de Glòria Casals). Des del principi, en què un home de negocis recull una dona en plena nit (“una nit cantelluda, seca, àrida; la nit del revoltat sense ideals”), a la carretera, enmig del no res, l’autor ens submergeix en un ambient angoixant i tens. L’estil, de frase seca i tallant, és decisiu a l’hora de construir aquesta sensació d’ofec i solitud. Un botó de mostra: “El conductor disminueix la velocitat del cotxe i es prepara a passar un camió que ocupa la meitat de la carretera. Fa amb la clàxon tres o quatre tocs llargs. Per uns moments el cotxe s’omple de l’espetegar metàl·lic, regular i sec del tub d’escapada. La mola del transport es resisteix a ser vençuda en la cursa, cosa d’uns segons, i quan cedeix, sembla haver-se quedat desinflada en la nit”.

A La rivera deserta s’alternen tres històries simultànies i interrelacionades. Tot succeeix en unes poques hores, durant una sola nit. La història central és la que té Mònica com a protagonista, narrada en tercera persona des del seu punt de vista. És el personatge més interessant: enigmàtica, egoista, turmentada. Una dona a la recerca d’un home que mai no la satisfà, d’una infidelitat que no acaba de consumar. Ha viscut quinze anys casada i mai no ha deixat de sentir-se sola. Quan comença la novel·la, Mònica és recollida per un home que va cap a Madrid. Aviat sabem que acaba d’abandonar un marit frígid i un amant amb qui volia fugir i a qui ha hagut de deixar, amb una úlcera força greu, en una habitació d’hotel. La relació amb l’home que l’ha recollit (tant egoista com el marit, com l’amant, o com ella mateixa) es converteix en un estira i arronsa entre la seducció i el rebuig. L’altra és la història de Martí, l’amant de Mònica, narrada en primera persona, en forma de monòleg interior. Martí espera, agonitzant a causa d’una úlcera terrible, en una habitació d’hotel, l’arribada de l’ambulància i de la seva esposa fidel, Laura (“Dormir i morir es confonen en la meva son”). I en tercer lloc assistim a la història de Rossend, el marit enganyat (per la dona i per l’amic i soci), que s’emborratxa en un bar de mala mort (“la seva revolta personal desemboca aquí: beure, beure...”). També havia tingut una amant, Andrea. Abandonat i arruïnat, ho explica tot a un company de borratxera, amb qui visiten un bordell fins que rtorna a la casa solitària on hi ha l’habitació de Mònica.
Mònica, Martí i Rossend són, en el fons, tres nàufrags que han anat a parar, per separat, a la ribera deserta de l’angoixa, la frustració i la solitud.
Valdria la pena veure reeditada aquesta novel·la de Joaquim Amat-Piniella, com també les altres obres introbables de l’autor: El casino dels senyors i La pau a casa, que durant aquest any i el 2013 l’editorial Ensiola sembla ser que té intenció de reeditar.

2 comentaris:

  1. Acaba de sortir "El casino dels senyors", publicat a Mallorca per Ansiola. Bromera també va treure l'any passat "Retaule en gris", a València. Aquest setembre Club Editor traurà la novel·la "La clau de volta", acabada d'escriure el 1961 i inèdita fins ara. Finalment, Acontravent publicarà un recull d'articles d'Amat. Tens tota la raó: cal conèixer tota la seva obra. I si Amat és escassament celebrat per les institucions del Principat (amb l'excepció natural de Manresa), són editorials dels quatre caps dels Països Catalans les que s'interessen per ell. Bona notícia.

    ResponElimina
  2. Divendres passat vaig tenir l'honor, amb el Lluís Calderer i l'editor Guillem Frontera, de presentar a Manresa la reedició d'Ensiola de "El Casino dels senyors". De "Retaule en gris" en vaig parlar no fa gaire, en un article a Regió7 que reprodueixo al bloc:

    http://llorenccapdevila.blogspot.com.es/2013/02/la-grisor-segons-amat-piniella.html

    Ara espero l'edició de "La clau de volta", que sé que teniu entre mans els de Club Editor, i del recull d'articles que prepara el Toni Mata per Acontravent. En parlarem. I esperar que algun dia (si pot ser, no massa llunyà) Ensiola es decideixi a reeditar "La pau a casa" i "La ribera deserta".

    ResponElimina