CRIM DE SANG I EL COSTAT FOSC

Barcelona, primers mesos de la Guerra Civil. Una colla de maristes es preparen per fugir esquivant els escamots d’incontrolats que tenen al seu càrrec l’ordre públic. Un grup de caputxines estan amagades –juntament amb el bisbe de Barcelona— al convent de Sarrià, on sobreviuen gràcies al sinistre interès del germà de la mare superiora, Manuel Escorza, un baldat de cos i de ment, que és també un dels principals braços executors de la FAI i que, en plena orgia revolucionària, vol treure rendiment de la comunitat religiosa. El comissari Muñoz, un escèptic amb un passat familiar tèrbol, investiga un doble crim sanguinari i es veu embolicat en una trama que el supera. Un jutge i un metge, que semblen sortits d’una novel·la gòtica, duen a terme experiments secrets que desafien l’ambició humana. I, entremig, un vampir assedegat, que surt del seu amagatall mentre cauen les bombes sobre Barcelona.

            Amb aquests ingredients, Sebastià Alzamora basteix, a Crim de sang (novel·la guanyadora del darrer premi Sant Jordi, que presentarem el dia 14 de març a la llibreria Petit Parcir, de Manresa), una trama insòlita, que barreja gèneres tan diversos com la recreació d’episodis històrics, el terror gòtic, la fantasia, la ciència-ficció, el thriller, el simbolisme o, fins i tot, l’assaig filosòfic. Com si fos una barreja de Dràcula, Frankenstein i El somni de Farringdon Road, Crim de sang passeja el lector per escenaris tan diversos com el bar Tostadero, on un grup de religiosos negocien el pagament d’un suculent rescat amb una colla d’anarquistes perquè els deixin fugir cap a França; un convent de monges de clausura; els carrers bombardejats de Barcelona; o un amagatall secret on s’està creant un autòmat a partir de bocins de cadàver. I tot plegat tenyit de sang, molta sang, un riu vermell que recorre la novel·la de cap a cap, fins al bany final, on es barreja un dels episodis reals més ignominiosos de la guerra amb la ficció més delirant i simbòlica. Amb tot plegat, Alzamora ens presenta una novel·la transgressora, de ritme intens i descripcions expressionistes, amb pinzellades d’això que ara es coneix com a Steampunk (o futurisme retro), on cita amb seguretat els Evangelis i desafia deliberadament el rigor històric, per centrar-se en l’objectiu literari de retratar la maldat, la por, el fanatisme; de mostrar la lluita desequilibrada entre un Bé difícil de trobar i un Mal gairebé omnipresent, en un lloc determinat (“poques ciutats devia haver-hi en aquell moment al món on matar fos tan confortable com a Barcelona”), i en un moment concret (“l’únic efecte positiu de la guerra és que fa emergir a la superfície tot allò que circula d’amagat pel subsòl”).

            Crim de sang exhibeix diferents nivells de monstruositat: des del vampir (de qui acabarem descobrint la sorprenent identitat), passant per l’autòmat (un Gòlem en forma de cavall fantasmagòric), fins a la més horrorosa de totes: la monstruositat humana. Crim de sang és una novel·la plena de frases inquietants com “Els monstres no hi som però existim, intervenim en el món, discorrem entre els homes, ens produïm a través seu. Dins seu”, o bé, “La pietat és la forma en què es manifesta la cortesia de l’assassí”. Una novel·la, en fi, sobre el costat obscur de la naturalesa humana.


(Article publicat a Regió7, el dia 3 de març de 2012)