Amb el cul a l'aire. A partir del llibre A la intempèrie, de Patrícia Gabancho

Acabo de llegir A la intempèrie (Columna, 2011), de Patrícia Gabancho, que porta el subtítol Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978), i és un llibre de memòries força peculiar i oportú. Tot i haver-se publicat tres dècades després dels fets que narra, no està escrit amb la perspectiva que donen els anys, sinó que recupera un document redactat a cop calent, l’any 1978. A la intempèrie és la crònica d’una etapa mitificada des del punt de vista històric i polític, escrita per una persona que ho va viure a primera línia, com a militant d’un petit partit (Esquerra Nacional), cosa que li va permetre participar, sense restriccions, en l’Assemblea de Catalunya, en l’Organisme Consultiu del president de la Generalitat i, finalment, en la Conferència d’Organitzacions Independentistes. Gabancho fa evident que existeixen certs paral·lelismes entre aquell moment i l’actual, des de les possibilitats de canvi fins a la divisió dels grups independentistes.

Segons Gabancho, la gran derrotada de la Transició (derrota que va culminar amb l’aprovació de la Constitució) va ser Catalunya, i, si avui s’ha d’avançar en el procés sobiranista, cal que no es repeteixin els mateixos errors. A la intempèrie ofereix la mirada neta (a voltes un xic ingènua) d’una periodista molt jove, i molt polititzada, que amb prou feines acabava d’arribar de Buenos Aires. Són curiosos els retrats d’alguns personatges d’una gran solera intel·lectual, social, política o cultural que en aquell moment, per a l’autora, eren pràcticament desconeguts i que, per tant, es permet de tractar amb total naturalitat, allunats de la imatge mítica que sovint se’n té, com és el cas d’un lluitador i egòlatra Lluís Maria Xirinachs, un seductor i arrogant Rafael Ribó o un nerviós i intransigent Josep Benet.

La divisió, després de les eleccions generals de 1977, entre els partits amb representació parlamentària i els que no, va ser la fi de l’Assemblea de Catalunya; l’actitud possibilista dels parlamentaris, a més, va acabar amb l’acceptació d’una Constitució que anava contra les aspiracions dels catalans. “A la intempèrie” (és a dir: “amb el cul a l’aire”) és com van sentir que es quedaven aquells que, com l’autora, haurien volgut anar més enllà. A la introducció, Gabancho comenta, des del moment actual, que “ara que s’ha instal·lat la consciència que Espanya no ens donarà res de substancial, penso que val la pena d’explicar com va començar tot plegat. (···) Avui com ahir el moviment col·lectiu està més madur que no pas la traducció política d’aquesta altíssima aspiració de llibertat, benestar i dignitat nacional”.

A la intempèrie és, doncs, un interessant document que, tot recordant un passat no pas massa llunyà, convida a la reflexió sobre el futur qui sap si força proper.


(Article publicat el dia 19 de febrer de 2012 al suplement Lectura del diari Segre)