Vicenç Pagès Jordà és autor de novel·les destacables, que van des de la breu i sorprenent Carta a la reina d’Anglaterra (1997) fins a la darrera i exitosa Els jugadors de Wist (2010), i d’assajos sobre literatura també molt notables, com Un tramvia anomenat text (1998) o De Robinson Crusoe a Peter Pan (2006), també ha conreat el conte, en llibres com El poeta i altres contes (2005) i, a poc a poc, s’ha convertit en un dels principals autors de la generació que va començar a publicar durant els anys noranta.
El seu últim llibre és, però, una obra curiosa i difícil de classificar. El llibre de l’any (Labutxaca, 2011) és l’obra d’un escriptor exigent, però sobretot d’un lector insaciable, que presenta cinquanta-tres textos de la mida d’una columna de diari (de fet, parteixen d’articles publicats per l’autor a la revista Presència o al diari El Punt), acompanyats de cinquanta-tres dibuixos del pintor Joan Mateu, que s’hi relacionen en un irònic i efectiu diàleg entre pintura i literatura. Cada text està relacionat, poc o molt, amb el moment de l’any al qual va destinat i la reflexió que s’hi desenvolupa parteix, gairebé sempre, de referències a autors clàssics i universals (des de Josep Maria de Sagarra a Nikolái Gógol, passant per Txèkhov, Verne, Kafka, Valle-Inclán, Cioran, Poe, Pla, Woolf, Joyce, Calvino, Scott Fitzgerald, Cortázar, Keats, Vinyoli, Wilde, Huxley i molts altres) per tocar temes tan diversos com l’estil narratiu considerat “modern”, la proximitat entre la literatura elevada i Auschwitz, les màscares que ens posem, la mort i la bellesa, el dret a la mandra, la tendència a substituir clàssics juvenils per obres de fàcil lectura, el turisme, la vigència dels poemes de Papasseit, la rebel·lia dels joves o la relació entre vida i art.
(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de febrer de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada