El somni d'Amadeu Cuito

            Qui dijous passat va desafiar el fred va poder assistir, a la llibreria Petit Parcir de Manresa, a la presentació de Memòries d’un somni (Quaderns Crema, 2011), d’Amadeu Cuito, obra finalista del Premi Joaquim Amat-Piniella.

            Memòries d’un somni és la crònica històrica, política i personal de tres dècades, dels anys quaranta als seixanta (amb ullades molt superficials, això sí, als episodis més íntims), escrita amb una prosa àgil per un home amb inquietuds polítiques i culturals que, d’entrada, es mostra prou honest quan afirma que “pretendre restituir el que va passar de veritat és una quimera i ho continua sent per als episodis successius de la nostra existència, no únicament perquè la memòria és traïdora, sinó perquè, en el moment d’escriure, no prescindim de la nostra fantasia, ni del desig de creure, i de fer creure, en el que hauríem volgut que passés i hem acabat creient que ha passat”.

            Provinent d’una família d’exiliats amb una destacada implicació en la vida cultural i política de la Catalunya republicana (fill de l’enginyer i polític Ferran Cuito i nét de l’advocat i diputat republicà Amadeu Hurtado), Amadeu Cuito divideix el seu llibre de memòries en quatre parts. En primer lloc descriu com va ser la seva infantesa a Perpinyà, amb el rerefons de l’ocupació alemanya durant Segona Guerra Mundial. A la segona part narra la seva vida a París, on es va traslladar la família, el creixement intel·lectual i la presa de consciència històrica, el pas per la universitat, la decisiva coneixença de Josep Pallach (un home que “vivia en el present i només pensava en el passat si se’n podia treure conclusions que donessin ales a projectes actuals i de futur”) i els primers passos en la política, a l’exili. El tercer capítol se situa a finals dels anys cinquanta, quan Cuito es va traslladar a viure i treballar a Nova York, on, després d’una primera etapa de solitud i incomunicació, acabarà descobrint la cultura americana i la vida social novayorquesa. Per últim, explica el seu retorn a Europa, entre París, Berlín, Barcelona, Castella, Lisboa i altres punts de la Península; l’intent, sempre al costat de Pallach, de “configurar un socialisme capaç d’acceptar un estat plurinacional”, de crear un “gran partit nacional, demòcrata i socialista”, de disciplina catalana. I acaba les memòries l’any 1969, perquè el règim tenia garantida la continuïtat, perquè Pallach havia tornat a Catalunya i ja no li calia algú que fes de corretja de transmissió amb l’interior; i perquè va conèixer la seva dona i la política va passar a ocupar un segon terme.

            Per aquest somni desfilen, a més, personalitats que l’autor va conèixer de petit, a través del seu pare (Pompeu Fabra, Pau Casals o Eugeni Xammar), altres amb qui va coincidir de jove (Claude Simon, Josep Pla o Albert Camus) i, sobretot, intel·lectuals i polítics amb qui es va relacionar durant els anys seixanta (Joan Fuster, Dionisio Ridruejo, Mario Soares o Felipe González); i no s’està de mostrar-se escèptic cap al marxisme imperant entre els joves de l’època o la seva visió irònica i desmitificadora de les revoltes d’estudiants del maig del 68, que el van enxampar a París i que, pel que diu, van ser només una “revolta contra la pèrdua d’una situació privilegiada”.


(Article publicat al diari Regió7 el dia 6 de febrer de 2012)