Ignorància i orgull

En una mostra de gran saviesa i modèstia, Sòcrates va deixar anar, si fem cas del que va escriure el seu deixeble Plató, una de les màximes més conegudes del pensament filosòfic: “només sé que no sé res”, amb la qual cosa va demostrar, paradoxalment, que sí que sabia alguna cosa. Sòcrates, com Plató, i com molts altres pensadors de la Grècia clàssica, eren molt intel·ligents i rebien un important reconeixement social per aquest fet.

Els valors, però, han canviat i es diria que, ara per ara, la intel·ligència no és pas un atribut digne de fer-ne ostentació, i sí que ho és, en canvi, la ignorància. L’ínclit Cristiano Ronaldo deixava anar, no fa massa, una perla que ha estat reproduïda a bastament:  “com que sóc guapo, ric i bon jugador, la gent em té enveja”. I, per més ràbia que faci, tenia raó: la bellesa, els diners i les habilitats esportives són avui, entre els nostres joves –i segurament també entre els no tan joves—, valors molt més a l’alça que no pas la possessió d’una vasta cultura, d’una intel·ligència brillant o d’una bona capacitat analítica (atributs, aquests, que si analitzem el comentari citat podem afirmar que CR7 no té ni, pel que sembla, necessita). Les enquestes diuen que els nois volen ser futbolistes i les noies actrius o, directament, tots plegats volen ser famosos, així, com a finalitat en si mateixa, sense tenir en compte els mèrits o demèrits que s’han fet per arribar-hi. Fa uns quants anys, David Beckham i la seva dona Victoria (una de les Spice Girls) es vantaven de no haver llegit mai un llibre. Se’n mostraven orgullosos, com si la lectura estigués renyida amb el glamur.

La paraula “ignorar” ve del llatí ignorare, que, casualment, és també l’origen d’”enyorar”, és a dir, trobar a faltar alguna cosa amb tristesa. I aquesta curiositat etimològica em porta a la següent reflexió: el món és ple d’ignorants que no anyoren els coneixements que no tenen, de persones que no es conformen sent felices en l’analfabetisme sinó que –emparats per un sucós compte corrent— se senten legitimades per mostrar, arrogants, la seva incultura.

Això no vol dir que la ignorància no es pugui portar amb dignitat. És clar que sí. Si estem d’acord amb la màxima socràtica, tots som ignorants. Com a ignorants que som, doncs, hem de ser humils, especialment davant de qui sap més que nosaltres i ens pot ensenyar alguna cosa. He conegut persones sense estudis de qui he après moltes coses i persones amb un currículum acadèmic llarg i brillant que no m’han ensenyat res. De bons mestres també en vaig tenir: a l’escola, a l’institut i a la universitat. No tothom ha tingut les mateixes oportunitats i no per haver tingut una vida més difícil ningú es mereix una consideració diferent.

Al capdavall, però, només un imbècil pot mostrar-se orgullós de la seva ignorància.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de febrer de 2012)