Vallverdú

 

La relació de Josep Vallverdú amb Manresa va lligada a la figura de Josep Maria Aloy, el seu amic i biògraf. Aloy, una de les autoritats més respectades en el camp de l’estudi i la crítica de la literatura infantil i juvenil als Països Catalans, va propiciar que l’escriptor lleidatà vingués en diverses ocasions a les escoles de la ciutat, va difondre la seva obra tant com va poder i, els darrers anys, el va convidar algun cop a casa seva, obrint la trobada a tot de coneguts i amics.

Vallverdú és dels autors importants de la literatura catalana contemporània. Deu ser dels pocs representants vius d’una generació que no ho va tenir fàcil, d’escriptors que havien començat a formar-se en la República, que van ser adolescents durant la guerra, que es van acabar de formar en l’etapa més dura de la postguerra i que, malgrat totes les adversitats, van decidir escriure en català. Aloy, per la seva banda, pertanyia a la generació de lletraferits que van poder desenvolupar la seva tasca literària en català gràcies al precedent d’escriptors que, com Vallverdú, havien entomat el cop d’esperó d’Espriu i companyia i havien contribuït a «salvar els mots». A finals dels anys seixanta i principis del setanta, per exemple, escriptors com Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas van saber enllaçar amb la tradició de la literatura infantil i juvenil en català d’abans de la guerra i –amb obres, avui ja clàssiques, com Rovelló, La casa sota la sorra o El zoo d’en Pitus— van facilitar la normalització d’aquest gènere a casa nostra.

Josep Vallverdú farà cent anys al juliol. No és habitual que es pugui commemorar el centenari d’una celebritat comptant amb la seva presència i és, doncs, un privilegi poder gaudir dels actes de l’any Vallverdú en què participa l’autor, el qual exhibeix una lucidesa excepcional. Manresa no podia faltar a la cita, i, en un acte a la FUB, el passat 10 de maig vam poder gaudir d’una interessant i emotiva conversa, amb lectura de poemes inclosa, entre l’homenatjat i Miquel Desclot.

És important recordar i celebrar l’obra de Vallverdú i, sobretot, és important llegir-la. El seu centenari ens n’ofereix una nova oportunitat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2023)

Ai, ai, ai

 Doncs, sí, senyores i senyors, ja la tenim aquí. Ens pensàvem que era matèria exclusiva de la ciència-ficció, però, com en tants altres casos, el futur que vaticinaven alguns visionaris ha arribat i la Intel·ligència Artificial (IA o AI) ens ha agafat desprevinguts i, en alguns casos, com aquell qui diu, amb els pixats al ventre. De sobte, el professorat de secundària (i suposo que també l’universitari) hem començat a trobar que els treballs i redaccions d’alguns alumnes presenten, sorprenentment, una correcció impecable. De fet, el que ens ha fet arrufar el nas és que de vegades són massa correctes. I quan, com fèiem fins ara, anem a Google a comprovar si allò ha estat copiat i enganxat d’alguna pàgina d’internet, no apareixen resultats. Els joves estudiants, sempre un pas per davant dels docents en matèria de noves tecnologies, han descobert que hi ha un programa que, si hi introdueixes unes instruccions més o menys clares, et fa la feina i et genera un document original i ben estructurat (encara que no sempre prou fiable) a partir de tota la informació que existeix al núvol.

I això és només el principi. Tot fa pensar que amb el temps podrem sentir cançons o llegir novel·les que no tindran cap humà al darrere més enllà d’algú que ha donat quatre instruccions. Caldrà veure si serem capaços de notar la diferència. I caldrà veure com ho regulem, tot això.

La tecnologia corre més que la capacitat de regular les conseqüències dels avenços que hi van associats. Això és especialment delicat quan aquestes conseqüències tenen implicacions morals i afecten, per exemple, la privacitat o la identitat, per no parlar de com es pot limitar el desenvolupament del pensament crític o la capacitat de resoldre problemes (si ho pensa la màquina, perquè ho he de pensar jo). És normal que els avenços tecnològics facin passes endavant que ens deixen descol·locats, però això no ens ha de fer oblidar que, quan els efectes s’intueixen, caldria regular-los de seguida. La llei europea d’intel·ligència artificial és a les beceroles i qui sap si trigarà anys a entrar en vigor. Segons com, pot ser que arribi tard.

Qui sí que ha començat a prevenir-se són els grans grups editorials. Davant la possibilitat que algú enviï un original creat per un programa informàtic, en alguns contractes, en la clàusula sobre les obligacions de l’autor, ja es demana explícitament que aquest garanteixi a l’editor que la seva creació no és resultat de la utilització de sistemes, eines o tècniques derivades o vinculades amb la Intel·ligència Artificial. Tant per tant, si un una novel·la d’èxit ha estat creada per una intel·ligència artificial, l’editor podrà estalviar-se els drets d’autor, en cas que la publiqui. Els negres literaris ho tenen pelut, a partir d’ara.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de juny de 2023)

Qui serà l'alcalde?

 

No disposo de dades que ho confirmin, però tinc la sensació que als anys 80 i 90 no hi havia cap poble sense, com a mínim, un parell o tres de candidatures a les eleccions municipals. Per petit que fos el municipi, als comicis hi concorrien, d’una banda, els que havien manat durant el darrer franquisme (ells mateixos o els seus hereus) i, de l’altra, els qui proposaven canvis, frescor i promeses democràtiques en un moment en què semblava que tot estigués per fer i tot fos possible. Sovint, aquests darrers es dividien en dues propostes més o menys consolidades: una de més cap a la dreta i una altre més cap a l’esquerra. En la majoria dels casos, el resultat es decidia entre aquests dos darrers grups, encara que alguns cops els qui es presentaven amb l’herència franquista sota el braç, amb un o dos regidors elegits, podien tenir el poder de decantar la balança cap als uns o cap als altres a l’hora de formar govern. Aquest 28 de maig, a Catalunya hi ha més de cent municipis (prop del 12%) que ja fa temps que saben qui serà l’alcalde o l’alcaldessa, perquè només hi ha concorregut una candidatura.

Com ha canviat, doncs, en molts pobles petits –aquells en què tothom es coneix— el grau de tensió que es podia arribar a viure un dia d’eleccions municipals. A banda de la supervisió i el control per part de la presidència i les vocalies de la mesa, cada vot emès era supervisat en tot moment per l’ull atent d’un interventor o simpatitzant de cada llista, el qual, a més, s’anava anotant (mentalment o en un paper) qui havia votat i, a més, tenint en compte la família a la qual pertanyia el votant, a qui se suposava que ho havia fet. L’estimació que feien aquestes centelles del sondeig, aquests virtuosos de l’enquesta subtil i silenciosa, era, des del seu punt de vista, tan precisa que si al final, un cop fet l’escrutini, els vots no quadraven amb les seves previsions, podien demanar un recompte rere l’altre i tenir retinguts els integrants de la mesa fins a ben avançada la matinada, fins que la realitat irrefutable posava en evidència que no tot era tan previsible com es pensaven.

Els temps han canviat. Ara hi ha molts pobles on només hi ha una candidatura, les llistes fantasma (com una de les de Santa Maria d’Oló, on cap dels nou candidats viu al poble i vuit d’ells comparteixen cognoms) han proliferat i també s’ha normalitzat l’existència de llistes obertes. Fins i tot, en algun municipi ha calgut recórrer a una votació popular, una mena de primàries, perquè no s’hi presentava ningú i calia confeccionar una llista popular de consens, al marge dels partits polítics, i evitar la possibilitat que una llista fantasma acabés ocupant l’alcaldia. Per rumiar-hi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 28 de maig de 2023)