Bancs

                El banc del qual soc client ha anunciat que reduirà la plantilla de manera dràstica. Ha plantejat un ERO per a gairebé un 20% dels treballadors (més de 8000) i no és pas l’única entitat que farà una reducció important. Tots esgrimeixen els mateixos arguments, o semblants: raons de productivitat i d’organització (una fusió recent n’ha duplicat la presència en alguns llocs) i, naturalment, la digitalització dels clients. No poden parlar de pèrdues econòmiques, perquè no n’han tingut.

               En sentir la notícia m’ha vingut al cap que no fa gaire volia canviar d’oficina de referència, per raons de proximitat amb la meva residència actual. Estava convençut que a la nova oficina hi estarien encantats, i que el trasllat, en tractar-se de la mateixa entitat, seria un pur tràmit. La sorpresa va ser quan, en explicar el cas a la noia que em va atendre en la nova oficina, va posar-hi tot de pegues. Es veu que no és tan senzill, que han de fer la sol·licitud, que la resposta pot trigar mesos i que és molt possible que la deneguin. Ho trobo al·lucinant: dins d’una mateixa empresa, jo no puc decidir, d’un dia per l’altre, en quina oficina em va millor gestionar els comptes, les assegurances o la hipoteca.

Ja fa anys que els bancs eviten tant com poden el contacte directe amb els clients, i no pas per raons sanitàries. Cada vegada fem més gestions des dels caixers automàtics o des de casa. Al mateix temps, però, en les campanyes publicitàries les entitats s’anuncien com a properes i cordials. “Escoltar, parlar, fer” o “Tu ets l’estrella” són eslògans amb què s’ha publicitat el banc amb què treballo, donant a entendre que és una empresa propera, sempre al costat del client, on tu seràs el centre dels seus interessos, amb un exèrcit de treballadors disposats a servir-te. I tot això ho diuen mentre es preparen per fer just el contrari. Mai no m’adaptaré a la hipocresia de la publicitat. Com que els tipus d’interès són baixos i els marges financers són, per tant, molt minsos, els bancs s’han convertit en establiments comercials dedicats a la venda de productes diversos i assegurances vàries. Han aprofitat la pandèmia, a més, per barrar la porta presencial a tot aquell que no hagi reservat hora de visita. Així s’estalvien feina i visites indesitjables. Has de trucar, deixar un missatge explicant què vols i, si els interessa, et tornaran la trucada i et donaran hora, la qual cosa només passarà si ets client d’aquella oficina i, sobretot, si vols comprar un producte.

               Caldrà veure si, amb l’ERO, els treballadors acomiadats es queixaran gaire. Si ho fan (com semblaria lògic davant d’un expedient tan salvatge), no podré deixar de pensar que porten anys i panys repetint als clients, com un mantra, que cal fer totes les operacions possibles des dels caixers o des de casa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de maig de 2021)

Sant Jordi Km0

                De llibres se n’han de comprar tot l’any i cal deixar-se aconsellar pels prescriptors de confiança,  tant si són blogaires, llibreters o el veí de l’escala. Tots sabem, però, que per Sant Jordi es concentra la publicació i la venda de bona part dels títols anuals i a tort i a dret rebem recomanacions. Òmnium Bages-Moianès, com ja es va fer la temporada anterior, ha difós enguany un seguit de càpsules audiovisuals en què una quinzena d’autors de proximitat recomanen la seva publicació més recent. El conjunt serveix, d’una banda, per promoure la literatura de km 0, i, d’altra banda, per valorar el que es produeix a la comarca. Fent una mica d’inventari, podem dir que a casa hi ha una mica de tot, i que les propostes són prou interessants. Així, doncs, trobem poesia (Montserrat Altarriba publica un llibre d’haikús titulat Kodawari, Jaume Bonvehí continua el camí ignasià amb Paraules alades i Josep Fàbrega manté el rigor formal i la sensibilitat a Postres de poeta) narrativa (Míriam Tirado explora els efectes de la pandèmia i el confinament a Remogudes, Carles Algué se’n va Cap a la fi del món, Albert Trullàs és l’autor de l’aventura siberiana Terra de silenci, Gemma Camps acaba de treure Un missatge per a Nora, Jordi Rodó es trasllada a èpoques passades en els relats de Tarabaus, Josep Tomàs Cabot presenta la seva Obra Narrativa Catalana Completa, i el col·lectiu Lola Palau torna a la càrrega amb històries inspirades en les varietats de raïm de la DO Pla de Bages a Dies de roses i vi), llibre infantil (Pep Molist, que mai no falla, publica La maleta del viatger), i força assaig: polític (Josep Huguet és coautor de Picar pedra, juntament amb Joan Puigcercós i Francesc Codina), en forma de dietari (Carles Claret recull els celebrats posts que va anar penjant a facebook durant el confinament de la primavera passada a Feliç confinament), anecdòtic (Pep Fuster explica situacions viscudes com a mosso d’esquadra a Aturi’s, malfactor!), o vivencial (Blanca Soler fa un relat sobre els trastorns d’alimentació a Carn nua). N’hi ha per triar i remenar, doncs... i sense sortir de la comarca.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2021)

Bukowski

 Admiro els escriptors incorruptibles, aquells que creuen en la seva obra d’una manera visceral, que la veuen com una part integral de la pròpia vida i que, per tant, no estan disposats a fer cap concessió (ni al públic, ni a la moda, ni als editors). En conec alguns. Fins i tot, em considero amic d’un parell d’autors que viuen l’experiència artística d’aquesta manera. Llegint La enfermedad de escribir (On Writting), de Charles Bukowski, que fa poc ha publicat Anagrama en castellà i que reprodueix la correspondència que el poeta i narrador va mantenir amb diversos editors o amb altres escriptors al llarg de prop de cinquanta anys, he quedat atrapat per la seva manera de viure l’experiència de la creació artística. Bukowski és un outsider en tota regla. Per ell, les apostes als hipòdroms, les borratxeres constants i la creació literària sembla que siguin una mateixa cosa: vida. Per a Bukowski, la majoria d’escriptors som artistes convencionals, integrats al sistema, que posen la disciplina per davant de la vida (“me da la impresión de que esos escritores lo único que hacen es pulir madera. Supongo que pasa porque estudian mucho y viven poco”). Segons Bukowski, “ha habido un abismo demasiado grande entre la literatura y la vida; quienes han creado literatura no han escrito sobre la vida y los que han vivido la vida han sido excluidos de la literatura”. Em temo que té part de raó.

Encara no sé si Bukowski em fascina més com a personatge o com a escriptor. Alcohòlic, jugador, provocador, misantrop, irreverent, excèntric, groller, nihilista, obsessiu, arrauxat, boig. Un geni? No ho sabria dir. En algun moment, llegint-lo, he tingut la sensació que ell mateix alimenta la pròpia condició d’autor maleït. Sigui com vulgui, és un d’aquells autors a qui cal tenir en compte, per la seva obra i per la seva actitud antiintel·lectual davant la creació artística, que és com dir la seva actitud davant la vida. M’agrada llegir llibres d’escriptors que reflexionen sobre el fet creatiu, sobre el procés d’escriptura, sobre les manies i les obsessions a l’hora de crear: Ray Bradbury, Stephen King, Jaume Cabré, Enrique Vila-Matas, Milan Kundera, Isidre Grau, Haruki Murakami, Annie Dillard... No sempre hi estic d’acord i poques vegades, de fet, m’hi sento identificat, però sempre quedo fascinat. També m’ha passat amb Bukowski, malgrat l’enorme distància que ens separa en gairebé tots els sentits. Ell va viure –i va escriure— en una mena de Carpe diem literari que suposo que és la base de la seva rauxa productiva i del seu estil brut: “Un escritor no es escritor porque ha escrito un puñado de libros. Un escritor no es escritor porque enseña literatura. Un escritor solo es escritor si escribe ahora, esta noche, en este preciso momento”. Uf!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de maig de 2021)