Born to run

                Ja ho deia l’Springsteen en aquella mítica cançó: “we were born to run”. Hem nascut per córrer. El Boss, però, parlava de l’empenta vital, de l’esperança, de la necessitat de fugir, amb un cotxe, a tota velocitat. No es referia, doncs, a una de les pràctiques que s’han posat de moda els darrers anys: el running. Córrer està de moda. Potser perquè és una manera de fer pràctica esportiva sense haver de fer cap gran inversió en material. És, segurament, l’esport més democràtic.

                Des de fa un temps, però, s’observa un fenomen curiós en algunes zones urbanes: grups de gent que corren plegats. I no són un exèrcit de zombis perseguint la darrera persona viva sobre la terra. Per la disciplina amb què desenvolupen l’activitat –tots trotant al mateix ritme— i per la qualitat de la roba esportiva amb què van abillats –vambes llampants, malles i samarretes de marca—, es dedueix fàcilment que provenen d’algun gimnàs. És a dir, que paguen una quota mensual a un d’aquests centres d’esport perquè els treguin a córrer en ramat. M’imagino que en la major part del casos –si no tots— el programa d’entrenament que segueixen deu incloure alguna altra activitat. M’imagino que molts d’ells, a banda de sortir a córrer, deuen fer altres activitats conjuntes (spinning, pilates, fitness, zumba...) o individuals (bicicleta estàtica, caminar per la cinta...). No puc deixar de pensar, però, com n’és d’absurd –en molts casos— anar al gimnàs perquè et treguin a córrer per fora o per caminar sobre una cinta amb el mateix paisatge tota l’estona davant dels nassos.

                Amb això no vull pas dir que els gimnasos no siguin uns espais útils i necessaris. Sovint anar al gimnàs és la millor manera de practicar esports que no es poden fer a l’aire lliure, com la natació (tan necessària, diuen), de fer esport sense dependre de les inclemències meteorològiques o de trobar assessorament per millorar la condició física sense fer-se mal.

                El súmmum del que a mi em sembla una veritable ximpleria, però, arriba quan t’expliquen que hi ha qui va al gimnàs amb cotxe per no haver de caminar la mitja hora que hi té des de casa i, un cop allà, es dedica a fer uns quants quilòmetres sobre la cinta o s’apunta a un d’aquests grups que fan running (perquè de córrer, els esportistes moderns, en diuen així) per les voreres amples de la ciutat. Als qui fan això els faria la següent recomanació: que vagin al gimnàs a peu, o corrent, o en bicicleta... Un cop allà, si consideren que ja han fet prou exercici (comptant que la tornada cap a casa l’han de fer en les mateixes condicions), poden evitar d’entrar-hi. D’aquesta manera, a banda de fer l’exercici que farien a dins, podran presumir d’anar al gimnàs cada dia i, de pas, s’estalviaran uns calerons.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 d'agost de 2019)

La lluna, la pruna

Els que vam néixer l'any 69, tot i no recordar res del dia que l’home va arribar a la Lluna, hem viscut sempre amb l’estigma d’haver nascut l’any d’aquesta gesta i la sentim una mica nostra. El passat juliol va fer-ne 50 anys i és impossible que l’efemèride us hagi passat desapercebuda. Amb la sequera de notícies habitual de l’estiu, se n’ha parlar a tort i a dret en diaris, ràdios, televisions i xarxes socials. El record ha servit, per exemple, perquè les emissores de ràdio fessin sonar fins a l’avorriment (com a música de fons de la infinitat de reportatges que s’han dedicat a la commemoració) cançons com Man of the Moon, dels REM; Walking on the Moon, dels Police; Space Oddity o Starman, de David Bowie; a banda, és clar, d’himnes triomfals de ressonàncies èpiques. En els programes i reportatges especials que s’han dedicat a la conquesta lunar s’ha recordat la figura del pobre Michael Collins, aquell que passarà a la història per haver anat a la Lluna sense baixar de la nau; s’ha reproduït una vegada i una altra la coneguda frase de Neil Amstrong (“Un petit pas per a l’home, una gambada per a la humanitat”); o s’ha comentat el fet que el coronel Buzz Aldrin no havia de ser inicialment un dels astronautes de la missió Apollo XI. I, naturalment, també s’han tornat a posar sobre la taula les teories conspiracionals negacionistes (tan fàcils de formular com de rebatre) segons les quals l’home no hi ha arribat mai, a la Lluna. N’hi ha que afirmen, fins i tot, que va ser ni més ni menys que Stanley Kubrick (que acabava de rodar 2001: una odissea de l’espai) qui va filmar l’arribada de l’home a la Lluna en un plató de cinema.

Que s’hagin desmuntat de forma incontestable totes les teories sobre la conspiració, però, no les ha fet desaparèixer. Que no sortissin les estrelles a les fotos, que la bandera semblés que onejava, que no quedessin cràters sota els mòduls lunars... Tot ha estat desmentit pacientment per la NASA al llarg dels anys i, així i tot, sempre hi ha qui ho continua posant en dubte. No cal dir que Internet ha proporcionat, els darrers anys, una plataforma impagable a les teories estrafolàries d’alguns negacionistes, de la mateixa manera que també s’han difós, a través de la xarxa, teories tan còmiques com que la Terra és plana. Segurament, aquesta necessitat de posar-ho tot en dubte forma part de la mateixa naturalesa humana. Ens agrada especular amb la possibilitat que bona part del que ens expliquen sigui fals. Ens agrada pensar que, en realitat, existeixen els vampirs, o que els extraterrestres conviuen amb nosaltres però que a algun poder ocult no li interessa que ho sapiguem. Ens atrauen, les teories conspiranoiques. Però cal anar alerta i informar-se bé, perquè més d’un, intentant fer-se l’espavilat, acaba fent el ridícul.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 d'agost de 2019)