dijous, 24 de novembre del 2016

Per a què serveix l'art?

Els qui ens dediquem a tasques relacionades amb les humanitats (ensenyar literatura, pintar quadres o murals, estudiar la història, compondre peces musicals, analitzar el pensament filosòfic, etc.) sovint hem de respondre a la pregunta “per a què serveix, això que fas, o això que estudies?”. I és que, com ja sabem, tot allò que no té una utilitat pràctica fàcilment recognoscible (i, si pot ser, traduïble en forma de beneficis econòmics) ha perdut tot el prestigi en la societat materialista en què vivim. Si sou dels qui creieu que tot el que no genera guanys materials no té importància, potser us aniria bé llegir l’assaig de Nuccio Ordine titulat La utilitat de l’inútil, publicat en català, fa un parell o tres d’anys, per Quaderns Crema.

Estem, doncs, en condicions de qüestionar-nos, per exemple, per a què serveix l’art? De cap manera! El sol fet que hi hagi qui es fa preguntes com aquestes ens hauria de preocupar moltíssim i ens hauria de fer veure com això ens fa pujar un esglaó (o baixar-lo) en el nostre procés (confio que reversible) de deshumanització. Això vol dir que la pregunta no té resposta? És clar, que en té. L’art és la millor –i de vegades l’única!— manera que els humans tenim per comunicar certes coses, per transmetre sentiments i sensacions, per sacsejar consciències, per expressar veritats, per remoure entranyes... Potser no és el sistema de comunicació més útil, en el sentit pràctic, però és, en tots els sentits, el millor i el més important. Hi ha missatges –prescindibles, des d’un punt de vista pràctic, però absolutament necessaris per a la nostra riquesa com a humans— que només podem fer arribar a través de la ficció literària o de l’expressivitat cromàtica d’un quadre. Hi ha coses, doncs, que només es poden comunicar a través de l’art. Puc imaginar-me (que no vol dir pas que el desitgi) un món sense cases domòtiques, sense coets que arribin a Mart o sense empreses amb grans beneficis que belluguen capital entre els cinc continents... Una humanitat sense tot això, de fet, ja ha existit. Però no m’imagino un món on els humans no expliquin històries, ni s’expressin a través de la plàstica, o no es preguntin sobre els seus orígens i el sentit de l’existència.
Em temo, però, que el món gira ara mateix en un altre sentit. La reivindicació de les humanitats és rebuda habitualment amb un punt de condescendència que, en el fons, amaga un pessic de cinisme. ¿Per què, si no, tothom s’omple la boca de grans paraules sobre les virtuts de la cultura i aplaudeix les manifestacions artístiques, però, a l’hora de la veritat, som ben pocs els qui ens estirem els cabells quan veiem que la literatura, la filosofia o la música van desapareixent –de forma lenta, però constant— dels plans d’estudis?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de novembre de 2016, i també al Pou Digital)

divendres, 11 de novembre del 2016

A classe

                Obres la porta i saludes amb un “bon dia!” que et surt més entusiasta del que et dicta l’estat d’ànim, perquè vols transmetre l’energia positiva sense la qual saps que la classe no funcionaria. Entre la trentena d’adolescents que t’esperen, la majoria responen a la salutació d’una manera més o menys desmenjada, tot i que algun hi afegeix un somriure. Ells no han de demostrar res a ningú, però n’hi ha uns quants a qui agrada quedar bé.


                Passes llista i, a continuació, després de fer callar un parell d’histèriques que no saps si ploraven, reien o ploraven de riure, anuncies que avui els explicaràs com funciona la substitució pronominal del complement directe. Amb la passió exultant que et caracteritza, procedeixes a exposar, amb exemples que vas apuntant a la pissarra, el tema anunciat. Interromps l’explicació en tres o quatre ocasions: ara perquè a algú li ve un escandalós atac de tos, ara perquè una noia et diu que té la regla i necessita anar al lavabo, ara perquè avises els integrants d’una colleta que, al fons de la classe, no paren de xiuxiuejar mentre miren cap a un company que s’ha adormit sobre la taula on tu, tot seguit, fas un cop ben fort amb la mà plana, perquè es desperti amb un ensurt. Al cap d’una estona, mentre fan els exercicis de substitució pronominal que els has manat, et passeges per l’aula, amb el cap ben alt, orgullós de tenir la situació controlada, fins que n’hi ha un que fa un calbot al del davant, l’altre s’hi torna, incloent-hi un insult, i has de posar-t’hi, autoritari, per tal de restablir la pau que, com diu el poeta, “amen els déus”. Quan toca el timbre que assenyala el final de la classe, t’acomiades amb un “adéu!”, un “fins demà!” o, si és el cas, un “bon cap de setmana!”, i vas cap a la classe següent, on repeteixes el ritual del “bon dia!” afable i efusiu, mentre avalues el sentit de tot plegat i, com sempre, arribes a la conclusió que treballar amb adolescents només pot ser gratificant si t’hi presentes amb la teva millor versió.
                Quina serà, però, la gratificació?
                Amb una mica de sort, al cap dels anys t’hauràs convertit en un record nebulós. Seràs algú que va fer d’actor secundari en l’adolescència d’un bon grapat de conciutadans, alguns dels quals voldran oblidar aquella etapa de la seva vida. Si tens més sort, el record que tindran de tu serà prou afectuós per provocar una aturada quan et trobin pel carrer i, fins i tot, potser una salutació efusiva, amb abraçada inclosa, i una breu conversa. I aleshores, mentre t’expliquen com els va la vida i t’adones que s’han fet grans mentre tu (sense que et canviés gairebé res) t’has fet vell, pensaràs que, ben mirat, potser sí que val la pena entrar sempre a classe saludant amb un “bon dia!” més entusiasta del que, tot sovint, et dicta l’estat d’ànim.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de novembre de 2016. I també al Pou Digital)

dimarts, 8 de novembre del 2016

Dylan

                Que la cançó és un gènere literari ho sabem des de l’edat mitjana. Els trobadors anomenaven així –cançó— les seves composicions, preferentment les amoroses, i a hores d’ara no sé si ningú gosaria posar en dubte el valor literari d’aquells textos. En canvi, quan l’Acadèmia Sueca ha decidit concedir el premi Nobel de literatura a Bob Dylan, un autor que fa el mateix que feien els trobadors, i a més fa de joglar, n’hi ha hagut més de quatre i més de cinc que han posat el crit al cel i diuen que no pot ser que un músic de rock obtingui aquesta distinció. En parlen, de fet, com si l’Acadèmia Sueca fos una institució que hagués de gaudir del do diví de la infalibilitat.


                Si repassem els guardonats fins ara, no tots han aguantat el pas del temps (feu, si no, una repassada a la llista i digueu, amb el cor a la mà, quants n’heu llegit), i val a dir que ben sovint la seva concessió no ha estat exempta de polèmica: quan el van donar a Orhan Pamuk, per exemple, es va dir que s’havia fet per motius més polítics que literaris, i fins i tot l’any passat, quan el va guanyar Svetlana Aleksiévitx, hi ha qui va posar en dubte que el periodisme es pogués equiparar a la literatura.
                Es pot, doncs, qüestionar que li hagin donat el Nobel de literatura a Dylan? És clar que sí. Però ni més ni menys que quan l’han concedit a qualsevol altre autor. Com passa amb tots els escriptors, hi ha qui menysprea la seva obra i hi ha qui la troba genial. Entenc, també, que hi hagi qui se sent decebut perquè ara, per quota lingüística i nacional, ja no podrà obtenir-lo Philip Roth (el gran novel·lista nord-americà que ha entrat en totes les travesses des de fa anys), però això forma part del joc.
                Com totes les decisions humanes, la de l’Acadèmia Sueca és qüestionable, naturalment, però també respectable. Em temo, a més, que a alguns (especialment a aquells que sempre tenen alguna cosa a dir sobre qualsevol autor, per desconegut que sigui i encara que no n’hagin llegit res) els fa ràbia que hagi guanyat Dylan perquè és popular, tothom el coneix, i això els impedeix perorar una estona sobre alta literatura entre les seves amistats, com feien cada any.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2016)