dilluns, 17 de juliol del 2017

Pedrolo

                Fa unes setmanes, amb la companyia sempre gratificant de l’Anna Saez i el David Marín, vaig participar en una taula rodona sobre la vigència i la influència de Manuel de Pedrolo en la novel·la negra catalana actual. L’acte va tenir lloc en un espai deliciós que hi ha al carrer Major de Cervera, l’antiga església de Sant Joan (coneguda també com Sant Joan Degollat, nom més que adient per a parlar de crims i morts violentes).
                Del que vam dir, crec que se’n podrien treure algunes conclusions que, d’altra banda, poden servir també per anar obrint el debat que sorgirà, de forma tan inevitable com imprescindible, durant el 2018, any en què proliferaran els actes per celebrar el centenari de l’escriptor: és vigent, avui, el gruix de l’obra de Pedrolo? Què se n’hauria de recuperar, de forma imminent? Com es pot fer coneguda, aquesta obra, més enllà del Mecanoscrit del segon origen i Joc brut?


                L’obra de Manuel de Pedrolo ha patit l’estigma de la popularitat. Pot semblar una paradoxa, però ha estat així. El que per a molts (fins i tot per a ell mateix, en una altra època) hauria estat un revulsiu, per a Pedrolo, que escrivia en un moment de diglòssia cultural (en què el gruix de lectors llegien en castellà i alguns defensaven que en català només s’hi hauria de crear alta literatura), ha estat un llast. Pedrolo escrivia contracorrent. Algunes de les seves novel·les, com les dues citades, van ser escrites amb voluntat de popularitzar i normalitzar la literatura catalana i, efectivament, han assolit una gran popularitat. Això, però, no impedeix que, fins i tot aquestes, s’inscriguin en un projecte que va molt més enllà de la militància cultural. Pedrolo va escriure un parell de centenars d’obres (narrativa, teatre, poesia, assaig), no tan sols amb l’objectiu de fer una obra pròpia, sinó de construir tota una literatura que algun dia haurà de ser estudiada amb profunditat pel món acadèmic universitari. I és per això que ho va tocar gairebé tot (gèneres, temes, estils, tècniques...), i és per això que, naturalment, la qualitat dels seus llibres no és sempre de primer ordre (en una literatura hi ha de tot), però sí que ho és en molts casos.

                A més, no hem d’oblidar el valor que la tasca literària de Pedrolo va tenir per a les generacions posteriors. Per exemple: sense la seva feina rigorosa (tot i que molt sovint ben poc recompensada) com a autor, editor i traductor de novel·la negra, els autors que a finals dels anys 70 van decidir recuperar el gènere per a un nombrós públic que ja era catalanolector no haurien tingut una base com la que es van trobar, i qui sap si avui, la normalitat amb què parlem dels autors catalans que, de forma especialitzada o esporàdicament, conreen el gènere policíac, seria inexistent.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de juliol de 2017)

dilluns, 10 de juliol del 2017

Escriure i córrer

                Fa uns anys, el novel·lista japonès Haruki Murakami sorprenia els lectors amb un assaig autobiogràfic titulat De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2012), on repassava com, cap als trenta anys, va sentir la necessitat de fer exercici físic de resistència i com, aquesta necessitat (més o menys lligada a una altra necessitat, la d’escriure novel·les), l’ha portat a córrer una marató cada any i, fins i tot, a participar en diverses triatlons. En aquell assaig, Murakami ja vinculava la bona forma física amb l’ordre mental i espiritual que es necessita per escriure concentrat durant unes quantes hores cada dia.


                Ara, Murakami ha publicat un altre assaig autobiogràfic que, molt eloqüentment, es titula De què parlo quan parlo d’escriure (Empúries, 2017), en el qual (a banda de parlar dels seus inicis, de procediments a l’hora d’escriure, de talent, d’originalitat o de premis literaris) dedica tot un capítol a trencar el mite de l’escriptor dissolut, de vida desordenada, i a destacar com n’és d’important la bona forma física per a qui pretén dedicar-se a la creació literària. Murakami assegura que, almenys en l’escriptura de novel·les, és imprescindible la constància, i que per mantenir aquesta constància cal tenir resistència, i aquesta només s’aconsegueix amb una forma física òptima. Fins i tot avala el seu argument amb un estudi científic segons el qual “l’exercici aeròbic augmenta de manera exponencial el creixement de les neurones de l’hipocamp”, de tal manera que “combinar l’esforç físic i intel·lectual de manera quotidiana proporciona uns beneficis ideals per a la mena de feina creativa que ha de fer un escriptor”.


                No sé si Murakami té raó, però està convençut que, tret que se sigui un geni, quan algú aconsegueix construir una obra dilatada i coherent, és que té cura del seu estat físic (fins i tot Kafka, que va morir jove i malalt, feia una dieta rigorosament vegetariana i exercici físic amb regularitat). Entre nosaltres, alguna cosa n’ha dit l’Empar Moliner, que sovint ofereix una imatge d’intel·lectual desendreçada i caòtica, però que no fa gaire ha publicat De què fuges, qui et persegueix? (Columna, 2017), a partir de la seva afició per córrer.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2017)

dilluns, 3 de juliol del 2017

Vells roquers

                Diu el tòpic que els vells roquers no moren mai. Miguel Rios, quan encara no era vell, va titular amb aquesta afirmació una cançó de l’any 1979. Si jutgem a partir de casos com els Rolling Stones, que actuaran a Barcelona al setembre (per enèsima penúltima vegada), o de tants altres mites del rock&roll encara en actiu, potser sí que la frase té alguna cosa de certa. Potser és veritat, doncs, que els vells roquers (intèrprets i públic) no moren mai... però no poden deixar de fer-se vells.
                De jove vaig escoltar molta música, i entre les meves preferències hi havia el rock anglosaxó, des de les propostes més suaus i ensucrades (Boston, Journey, Stix...), fins a les més dures i agosarades (AC/DC, Iron Maiden, Guns’n’Roses...), passant pels clàssics (Beatles, Stones, Deep Purple, Led Zeppelin...), els simfònics o progressius (Pink Floyd, Yes, JethroTull...), els més radicals (Ramones, Sex Pistols...) o els més eclèctics (U2, Queen...).
                La nostàlgia fa que, de tant en tant, quan a les meves emissores de ràdio habituals no fan res que m’interessi (segons quins dies i a segons quines hores sembla que al món només existeixin els esports), acabi recalant en una emissora que es diu Rock FM. Hi posen música a totes les hores del dia. Només rock, especialment dels anys 80 i 90. És, per descomptat, una proposta radiofònica pensada per als de la meva generació, que ja fa temps que vam deixar enrere la joventut, però que ens resistim a fer-nos vells. L’emissora cau en un dels tics propis de la radiofòrmula tradicional (de la qual justament pretenen ser una alternativa) i repeteixen molt algunes cançons que en la seva època van ser grans èxits comercials (punxen fins a l’avorriment els hits de Bon Jovi, per exemple). Però fan que per un moment (mentre la teva filla et mira amb cara d’estar a punt de dir marededeusenyor) tinguis la sensació que no ha passat el temps, que encara ets jove, duus els cabells llargs i vas amb la música a tota castanya a dins del cotxe.


Amb els anuncis, però, que són sempre la millor manera de saber a qui s’adreça un mitjà, arriba un bany de realitat descoratjador: botigues d’ulleres i audiòfons, clíniques on t’operen de cataractes, peticions perquè marquis la casella de l’església en la declaració de la renda, alarmes per a la caseta adossada o la segona residència... Uf! Els vells roquers... i, és clar, també anuncien algun concert de velles glòries encara en actiu, com un de Loquillo a Madrid, amb una cançó de fons, on es va sentint la veu del José María Sanz cantant allò de “No hables de futuro, es una ilusión...”. Sort que quan érem joves vam fer cas d’aquesta consigna, perquè el futur sempre arriba i la joventut, per més que alguns la intentem conjurar, mai no torna.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de juliol de 2017)