Atrapats a la xarxa

                És possible que, per primera vegada en la història de la humanitat, en comptes de trobar-nos amb joves que s’emmirallen en els pares (i que, un cop passada l’etapa rebel, intenten seguir els seus passos), siguin justament els fills els qui s’hagin convertit en model a imitar pels seus progenitors. Feu, si no, un tomb pels comptes d’aquells a qui seguiu a Instagram. Cada vegada més, les imatges que compartim els qui tenim més de quaranta anys s’assemblen a les que pengen els nostres fills: fotografies amb els amics, en un concert, a punt per anar de festa, a la platja, amb un paisatge espectacular de fons, en un restaurant, bevent vi amb copes altes i menjant plats d’alta gastronomia, amb posat alegre o deliberadament lànguid, amb aire desenfadat i falsament espontani... A la projecció hipòcrita de la pròpia imatge que acostumen a representar les xarxes a totes les edats, en el cas de molts adults s’hi ha d’afegir un important nivell d’immaduresa.

                Les xarxes exhibeixen la imatge que volem oferir de nosaltres. Per això sempre ens mostrem alegres, satisfets, orgullosos, elegants, amb estil, interessants... Com si a la nostra vida no hi hagués dies grisos, àpats ensopits, moments de profunda tristesa, paisatges monòtons i avorrits o rostres amb faccions poc agraciades quan ens llevem cada matí. I això, que Instagram projecta des del punt de vista estètic, Twitter ho fa en el camp intel·lectual, per tal que qualsevol es pugui presentar com a ocurrent, lúcid i sagaç. Tothom es pot batre amb tothom i opinar sobre qualsevol cosa. En el fons, Twitter és ple de tertulians frustrats, comediants fracassats i poetes de pa sucat amb oli que pretenen oferir la imatge d’opinadors brillants, còmics aguts o creadors de bellesa a través del llenguatge.

                Quan els joves (aquests a qui ara queda bé anomenar millennials i que segurament són menys ximples i menys superficials del que ens pensem) es van adonar que els pares preteníem compartir els seus espais a les xarxes, van abandonar facebook i van buscar alternatives on poguessin exhibir-se sense la supervisió d’una generació de pares amb síndrome de Peter Pan, adults que ens pensem que som moderns perquè pengem frases de Paolo Coelho i que ens sentim el melic del món quan, el dia del nostre aniversari, rebem centenars de felicitacions, sense pensar que molts ens feliciten per inèrcia (perquè els ha aparegut un missatge que diu que avui és el nostre aniversari i ho fan amb tothom) i alguns potser ho continuaran fent quan siguem morts. Perquè nosaltres morirem, però el nostre perfil a la xarxa perviurà (si més no, mentre sigui tan complicat com ara gestionar una mort digital) i sempre hi haurà algun despistat que, cada any, ens continuarà desitjant que passem un dia molt feliç.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de febrer de 2020)

El savi serè

                Entre els llibres destacats de la meva biblioteca personal, un dels que més estimo i que ocupa un lloc destacat –és a dir, un dels llibres al qual necessito tornar de tant en tant—, és l’assaig de Josep Maria Aloy titulat Et diran que llegeixis, Bernat (L’Albí, 2010). És un llibre, per mi, de referència, on l’autor, una de les principals autoritats en l’estudi de la literatura catalana per a infants i joves, fa un repàs del que s’ha fet en aquest camp durant els darrers cinquanta anys. Per allunyar-se del to de manual acadèmic, Aloy presenta el seu cànon particular en forma de monòleg adreçat al seu fill Bernat: “Llegeix, Bernat –li diu—, perquè no hi ha res que et pugui ajudar tant a créixer i a ser feliç com el fet de llegir (···). T’ho dic jo que no acostumo a enganyar mai a ningú i menys a tu. Paraula de pare!”. Quanta humanitat que hi ha en aquestes paraules! Avui no m’he pogut estar de tornar-hi. He passejat una estona per les pàgines del llibre, mirant de recuperar una veu, pausada i serena, que, malauradament, ja no tornarem a sentir. Com també he fullejat el poemari La lluna, la Bruna (Fil d’Aram, 2014), dedicat a la seva neta, i no he pogut evitar de fer un tomb per les més de tres-centes entrades del bloc “Mascaró de proa” (Premi Aurora Díaz Plaja, 2013), que Josep Maria Aloy va haver d’abandonar fa encara no un any perquè la salut ja no li permetia mantenir la regularitat desitjada.

                Aloy va dedicar la vida professional a l’educació, però la seva passió va ser sempre la literatura i, més concretament, la literatura per a infants i joves. Va fer d’assessor de l’editorial La Galera, va exercir de crític en diverses revistes, va publicar un parell de contes i nombrosos assajos, va tenir cura de l’edició d’alguns llibres de poemes de Joana Raspall, va conrear l’amistat amb els clàssics catalans contemporanis del gènere (Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Emili Teixidó i, molt especialment, Josep Vallverdú) i, a casa seva, va aplegar la biblioteca de literatura infantil i juvenil en català més completa que existeix. Mai no tenia un no per a ningú, quan es tractava de llibres, i no cal dir que alguns dels qui escrivim a la Catalunya Central sempre vam tenir en ell un referent d’auroritat que, quan calia, apadrinava els nostres projectes.

                A banda d’admirar-ne els coneixements enciclopèdics en matèria literària, la capacitat crítica i prescriptora a l’hora de parlar de llibres –sempre amb serenitat i criteri—, o la sensibilitat creativa, els qui l’hem conegut també el valorem com a persona, com a home honest, com melòman incansable, com a home compromès amb el país, com a pare amatent, com a company fidel, com a amic... un savi lúcid, entranyable i serè a qui estarem sempre agraïts i que ens deixa, avui, una mica més orfes.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 16 de febrer de 2020)

Finalistes de l'Amat-Piniella

                Quatre obres opten al vintè Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany: Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine; Sis nits d’agost, de Jordi Lara; A l’amic escocès, de Maria Barbal; i Per tenir casa cal guanyar una guerra, de Joan Margarit. El dia 15 de gener es presentaran al Centre Cultural del Casino, de Manresa, amb la presencia de Lara, Marín-Dòmine i els editors de les altres dues, que llegiran textos dels absents.

                Fugir era el més bell que teníem (Club Editor) i Sis nits d’agost (1984) són novel·les atípiques. En realitat, la classificació com a novel·la (si l’entenem com a text narratiu de ficció) pot fins i tot resultar forçada, en aquests dos casos. Una i altra presenten el periple dels autors per reconstruir l’experiència de persones reals (el pare errant, en el cas de Marín-Dòmine; l’activista i filòsof Lluís Maria Xirinacs, en el cas de Lara). Són exercicis literaris que combinen la narració literària, la descripció creativa, el diàleg pragmàtic, la citació de testimonis i la reconstrucció d’episodis reals.

                Amb un llenguatge carregat de poesia i una estructura en forma de mosaic, Marta Marín-Dòmine reflexiona sobre el procés de recuperació de la memòria, històrica i personal. “He volgut escriure sobre la forma que han pres els murmuris als racons dolços o cantelluts dels cossos d’aquells que com jo han tingut uns pares que van ser nens durant la guerra”, diu l’autora, que construeix un relat sobre personatges desarrelats i tornats a arrelar, com ella mateixa: errants, exiliats, nòmades... qui sap si fugitius.

                Per la seva banda, Lara, fascinat per l’aura de misteri que envolta la mort de Xirinacs (que va decidir morir d’inanició en plena muntanya, l’any 2007, entre el pla de Pegot i Vidabona, al Ripollès), explica com ell mateix es recupera de ferides internes i externes a través de la recerca i la reconstrucció, novel·lada, de la vida, les idees i els darrers dies del protagonista, un “pacifista que dispensava la violència si venia de l’oprimit”, un “capellà corcó dels seixanta, agitador desganat dels setanta (···), filòsof rampellut dels darrers anys”, a qui un amic va acompanyar, serenament, a morir.

                Les altres dues obres finalistes del vintè Premi Joaquim Amat-Piniella estan escrites per figures consolidades de la literatura catalana actual: Joan Margarit és, probablement, el poeta més llegit i reconegut, i Maria Barbal no ha deixat de ser, des que va publicar la seva primera novel·la fa trenta-cinc anys, una de les veus narratives més celebrades i reconegudes. Dos escriptors de pes, doncs, el prestigi dels quals afegirà pressió al jurat, que ha de triar entre quatre obres d’una gran qualitat literària.

                Per tenir casa cal guanyar una guerra (Proa) és un llibre de memòries on Joan Margarit explica la seva infantesa i joventut, amb tots els periples domiciliaris que va haver de viure durant aquella època: Sanaüja, Rubí, Figueres, Girona, Barcelona, Tenerife... Són alguns dels llocs on va viure, amb els pares, amb els avis o en una residència d’estudiants. Amb una prosa nítida i efectiva repassa l’època, doncs, en què es consoliden els fonaments de la seva vida que, en el seu cas, són també els fonaments de la seva poesia. És com una mena d’epíleg a la seva obra poètica completa, una explicació de l’origen dels poemes que ha publicat i que publicarà. A Margarit mai no li ha fet res d’explicar als lectors d’on surten els seus poemes, perquè sap que poden arribar fins on el lector sigui capaç de copsar-ne els matisos.

                A l’amic escocès (Columna) és una novel·la de tall més o menys clàssic, que forma part de l’anomenat “cicle del Pallars”, on també hi ha Pedra de tartera, Mel i metzines i Càmfora. Explica la història de Benet Escrig, un home honest i responsable que, nascut en una vall pirinenca, enamorat de les lletres i amant del dibuix, es veu obligat a dur una vida diferent de la que havia somiat. Després de la guerra, on és ferit al cos i a l’ànima, el Benet acceptarà la seva vida i s’enamorarà d’una noia bella i trista. A l’amic escocès és, sobretot, una història d’amistat i amor, però no tan sols d’amor entre persones, sinó també d’amor a una terra i un paisatge, d’amor a la literatura i d’amor a la llengua.

                El 19 de febrer, a l’auditori de la Plana de l’Om de Manresa, sabrem si el premi Amat-Piniella se l’endú Joan Margarit, Maria Barbal, Marta Marín-Dòmine o Jordi Lara.

(Article publicat, en dues parts, a la revista El Pou de la gallina, en els números de gener i febrer de 2020)

Isabel-Clara Simó

                El passat 13 de gener va morir la Isabel-Clara Simó, una de les figures cabdals de la literatura catalana del tombant de segle. Es fa difícil valorar si era ja prou gran o encara massa jove. Avui dia, en què l’esperança de vida és més alta que mai, quan algú mor entre els 75 i els 80 anys és una persona gran per als joves i una persona jove per als grans. Per a mi, sigui com vulgui, va ser una notícia trista.

                La Isabel-Clara Simó era un autèntic tornado de vitalitat i creativitat. Lluitadora activa i escriptora incansable. Pertanyia, a més, a una generació d’autors imprescindibles, la dels qui, després de la fosca dictadura, van recollir els mots “salvats” (que deia Espriu) i, des d’una postura militant amb la llengua i la cultura, però alhora amb un propòsit conscient d’ambició literària, van ser capaços de “normalitzar” la literatura catalana, amb una obra de qualitat (però també popular), i van aconseguir que una nova generació, després de formar-nos com a lectors amb els seus textos, haguem pogut escriure en català sense cap mena de complex ni cap necessitat intrínseca d’escriure en una llengua com si fos un acte de militància. Algun dia caldrà reconèixer-los aquest valor. Parlo d’una generació amb noms importants, com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Jordi Coca, Margarida Aritzeta... o els desapareguts Jesús Moncada, Montserrat Roig o Jaume Fuster. Tot i que va començar a escriure literatura tard (el seu primer llibre és de 1979), la Isabel-Clara Simó encaixa perfectament en aquesta generació. El seu currículum literari és impressionant. Va conrear tots els gèneres: poesia, teatre, assaig... però, sobretot, va destacar en el conreu de la narrativa i, especialment, de la novel·la. Una obra sòlida que li va comportar premis prestigiosos, com el Víctor Català (amb el seu primer recull de relats: És quan miro que hi veig clar), el Premi Sant Jordi (La salvatge), L’Andròmina (L’home que ensumava les dones), el Joanot Martorell, el de la Crítica Serra d’Or i molts altres. A més, els últims anys se l’havia premiat també amb reconeixements a la seva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi (1999), el Jaume Fuster (2013), que atorga l’AELC, o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2017).

                Fa encara no dos anys, a primers de juny de 2017 i en el marc del festival El Segre de Negre, vaig tenir l’oportunitat de conversar-hi una estona en públic. Va dir coses tan interessants com que una novel·la (o qualsevol tipus d’obra literària) ha de provocar dues reaccions en el lector: l’ha de fer sentir, i l’ha de fer pensar. Si falla qualsevol d’aquestes dues coses, aquell text no funciona i de cap manera, en cap cas, un artefacte literari ha de ser “útil”, més enllà d’això. La trobarem a faltar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de gener de 2020)